El jueu mata-messies que va escriure allò de Al principi fou el verb es deu partir la caixa 23 hores al dia. Després recorda l'assumpte aquell dels nazis i plora durant l'hora que manca per acabar el dia. I és que aquesta frase de marres persegueix com un cobrador del frac al pensament occidental, ja sigui seglar o religiós, popular o intel·lectual, filosòfic o científic. Molta gent pensa que la Realitat, Veritat o qualsevol altre concepte metafísic amb la primera lletra en majúscules guarda una íntima relació amb la paraula escrita. Que si existeixen palabros diferents per designar downi, Anal-conda i Ruffles Chorizo és perquè aquestes tres coses disposen d'una entitat ontològica pròpia que les diferencia les unes de les altres.
Jo també ho pensava quan era jove i llegia a Derrida, a Foucault i altres estetes decadents francesos. Tots tenim un passat.
I ara fem un salt cap a l'Edat Mitjeval per seguir el decurs d'aquesta idea que vincla Paraula i Realitat. Els escolàstics pensaven que un estudi concienciós de la Bíblia els permetria accedir a la Veritat Divina perquè al cap i a la fi les Sagrades Escriptures són la paraula de l'Altíssim, el Verb, allò que fou al principi i que ens permet conèixer la Realitat perquè s'hi estableix una relació de simetria. Bé, avui en dia si agafeu un llibre d'Història de la Filosofia, l'obriu pel capítol de Filosofia Mitjeval i allí busqueu l'apartat dedicat a l'Escolàstica no hi trobareu res per aquest títol. Enlloc d'aquest epígraf que abans designava a Anselm de Canterbury & The Crazy Monks, en trobareu un altre: SUBNORMALS.
¿I per què? us preguntareu. Doncs perquè a pesar de les argúcies retòriques, la història posa al seu lloc a tot cristo. Aquesta és la tesi que defenso avui, inspirada pel visionat nocturn dels càstings de Fama Revolution.
En aquest programa on hi van fulanes i mariquites (que no gays) a moure la pelvis com bagasses orientals vaig copsar que el vincle Paraula-Realitat ha arribat, de forma conscient o inconscient, al pensament popular-subnormal (i quan dic "pensament popular-subnormal" em refereixo a aquelles pàl·lides i menyspreables espurnes de raciocini que emet l'encèfal dels morts vivents de pelvis desllorigada que es presenten als càstings de Fama Revolution). Els concursant, presentadors i professors d'aquest reality són molt amics dels anglicismes que designen els estils de ball. Urban style, Jazz style, Stephen Hawking style i aquest tipus de coses.
La qüestió és que anit va aparèixer una paia i els examinadors li van preguntar quin estil ballaria. I sense cap asom de botxorn, la nostra amiga va dir que Sexy style. ¿I què és Sexy style? us preguntareu. Imagineu una persona que s'està follant l'esperit de Rasputin, poseu-hi música al darrere i ja tindreu una idea aproximada d'aquest cast i pur estil de ball.
Si girem el cap en direcció als anals de la història, podem trobar un parent proper d'aquest ball: són els moviments que feien les putes babilòniques, coneguts llavors amb el no massa original nom de Ball de putes. Però les noies de la nit es van refinar amb el temps i van voler distanciar-se d'aquest apel·latiu tan despectiu. Per tant, camuflaren la seva condició amb la paraula stripper. Al cap d'uns anys, la mateixa paraula stripper va agafar connotacions negatives, i les xavales van haver de canviar-se la roba: es van fer dir Gogós. I quan també el vestit de Gogó va quedar reduit a unes tires estripades incapaces d'amagar la pelandrusca que hi havia dessota, es va produir el canvi de paraula del que avui parlem: Sexy style. En definitiva,
les mateixes zorres amb diferents collars.
La idea que us vull fer arribar és que ja podeu fer malabarismes amb el llenguatge, que la vostra condició real us perseguirà fins a l'Infinit com una erínia implacable, cagant-se damunt vostre per revelar a la resta dels mortals la vostra verdadera i vergonyosa identitat, obligant-vos a canviar-vos de muda-paraula per mantenir un grapat d'anys més la farsa que us protegeix.
És com si agafes a quatre pijos, d'aquells que enlloc de polla tenen un port USB (ells en diuen iFuck) i els fas pagar tres mil euros per estar-se una setmana a una masia de mala mort decorada amb rodes de molí. Tu els hi dius que això és turisme rural i ells s'ho creuen, et paguen i ràpidament agafent l'iPhone per twittejar "Que bé s'està al camp, desconnectat de tot el món". Però tot i ser gilipolles, al dia següent ja veuran que afable gent de camp vol dir romanesos que t'entren de nit al mas per robar-te el coure; pintoresca fauna rústega vol dir mosquits de pam i mig que et podrien atravessar el fèmur amb la seva probòscide d'admantinum; i que activitats de lleure campestres vol dir agafar les borrasses i el John Deere i rebentar-se les vèrtebres per arroplegar 200 grams d'aulives. I ja ho tenim: cau la màscara de sorrut llogater camperol per anunciar el jo verdader: un fill de puta.
Perquè les paraules i les coses, amics, són com l'aigua i l'oli. Podeu estar barrejant-los durant tota l'eternitat, però al mínim descuit cadascuna tornarà al seu lloc.
I aquesta és la nova temporada de Jo només follo a pèl. No prometo més regularitat. No prometo més risses. No prometo més fotos de polles bífides. No prometo més bromes de downis. Però sí prometo més demagogia, discursos rimbombants, insults il·lustrats i paraules altisonants per tapar el buit discursiu i existencial que us ofega.
