Últimament he estat inquirit sobre les raons que m'impel·leixen a escriure tant al twitter i tant poc al blog. Bé, us ho diré frontalment: a vosaltres, això, no us importa una puta merda. Però, en un accès de magnanimitat sense continuitat en un futur proper, us confessaré que una de les raons és que em preocupo per la parròquia. Veureu: tinc la lleugera sospita que un percentatge important dels lectors del blog pateix un ferm retard mental. Que són mónguers, downies, xinets midgets. Subnormals, per a que ens entenguem.
Òbviament, parlo de la resta de lectors, i no de tu, oh cultivat i distingit lector (introdueix aquí el teu nom) amb qui puc enraonar com si fossis el mateix Plató.
En definitiva, que molts seguidors són gent incapaç de seguir els arabescos de la meva prosa i les aigües torrencials dels meus arguments intel·lectuals. Per això crec que les píldores aforístiques del twitter, desprovistes de qualsevol procés argumentatiu, són més aptes per alliçonar a les masses perdudes que acudeixen a Jo Només Follo a Pèl. Sé que a molts us semblarà que us estic insultant. Sé que molts em titllareu de superb, pedant i farsant. Sé que molts us pensareu que us estic fent una putada. Però mireu la capçalera del blog, allí on hi posa Armes, Whisky i Despotisme Il·lustrat. Molts us heu preguntat sovint pel significat d'aquest concepte. Doncs bé, aquí en teniu un exemple pràctic.
No obstant això, el twitter és un món fascinant. Sense anar més lluny, fa poc vaig descobrir el compte d'en Paulo Coelho. Abans de glossar les virtuts d'aquest gentilhome, us deixaré a soles amb algunes traduccions dels seus twits, a fi que pugueu formar-vos una opinió pròpia ans de procedir amb la filípica de rigor.
Lluita pels teus somnis, i els teus somnis lluitaran per tu.
Somriu i la vida et somriurà.
Beneeix i seràs beneit.
Quan estem enamorats, fem l'amor tothora, fins i tot quan no l'estem fent.
Quan algú evoluciona, evoluciona tot al seu voltant.
Repetir 1.000 cops "Vull ser ric", no funcionarà. Només has de seguir els teus somnis, i mai seràs pobre.
HOYGAN, HALGUIEN SAVE COMO DESCARJAR PENÍCULAS DE PORNOTUBE EN MIS DISCO DURO GRASIAS.
(Avís: pot ésser que alguna d'aquestes traduccions difereixi del sentit original)
¿Qui és Paulo Coelho? Per començar, és un home nascut al Brasil, una país que reuneix el pitjor de Portugal i el pitjor de l'Amèrica Llatina. Per continuar, podem dir que Paulo Coelho és escriptor o, millor dit, ajuntalletres. Perquè sí, l'home escriu llibres, molts llibres, massa llibres, i tots són una puta merda. Forma part d'una exitosa corrent literària integrada per il·lustres mónguers com Jorge Bucay, Deepak Chopra o el mai suficientment insultat Gaspar Hernández. Les obres que perpetra aquesta gentussa són reunides sota l'epígraf d'autoajuda, etiqueta que ells rebutgen en favor d'altres com coneixement personal, espiritualisme laic o qualsevol altra martingala amb pretensions. A grans trets, aquests éssers submentals pareixen llibres barrejant dosis desiguals de psicoanàlisi barat, deliris new age, misticisme d'anar per casa amb calçotets, moralitat cristiana rància circa Nou Testament i aforismes refregits que han rapinyat als textos clàssics de la literatura i les religions de tot el món.
Per a que us en féu una idea, l'obra més popular d'en Coelho respon al nom de L'alquimista. Grosso modo, va d'un subnormal que parteix a la cerca de la "Llegenda personal", després intenta conseguir un tresor i, finalment, en un inesperadíssim gir de la trama, l'heroi descobreix que el tresor més valuós es troba en el seu interior. En efecte, és com si l'anunci d'Estrella Damm hagués estat fet per a pobres d'esperit enlloc de pijos wannabe.
Les ensenyances d'aquesta gent basculen de forma indolent entre el accepta l'esdevenir perquè tots som un amb el Cosmos (derrotisme) i el lluita sense contemplacions pels teus somnis sense tenir en compte la gent i els elements que t'envolten (egoïsme). Cadascú troba el que vol i quan vol. Com a l'horòscop, les prediccions de Nostradamus o quan votes al PSOE.
Evidentment, aquests autors són denostats per les rates snobs de l'establishment literari, a pesar que venen milions i milions de llibres. Emperò, últimament a més d'un esteta decadent dels que es peten el sou a les llibreries La Central li ha donat per reivindicar als coelhos i bucays de torn. D'aquestes obres n'alaben l'humanisme, la prosa amena, la moral senzilla, unes paràboles accessibles al gran públic i una espiritualitat a contracorrent de la vacuitat identitària que propugna la postmodernitat i el turbocapitalisme. Però jo us dic: ULL!!! Aneu en compte amb la ideologia que subsumeix els llibres d'autoajuda! Perquè el pitjor que poden dir d'un llibre no és que sigui dolent sinó que, a més, sigui perniciós per a l'esperit.
Estudiem l'exemple del conte Las ranitas en nata, inclòs dins el llibre Déjame que te cuenta de Jorge Bucay. El podeu llegir aquí, jo no embrutaré el meu blog amb deixalles literàries, però sí us en resumiré la història: dos batracis cauen dins un bol de nata i comencen a esfonsar-se, un d'ells abandona i mor, l'altre persisteix i es salva. Ras i curt. Moralina: persisteix, persisteix i persiteix, molt a pesar del que suceeixi al teu voltant. Agafa les regnes de la teva vida i dirigeix-la contra la corrent del teu entorn, perquè la perseverància cega és premiada amb l'èxit.
Molt bé. Anem amb una altra anècdota que m'explicà un professor d'Història Contemporània. Diu així: en un poblet del centre d'Europa hi havia un senyor descontent amb els polítics del seu poble. Ell en compartia la ideologia i fins i tot la filiació política, però considerava que no conduïen els afers de l'ajuntament de manera òptima. Indignat però educat, l'home resolgué escriure una carta al cap del seu partit per notificar-li la situació i (perdoni vostè la impertinència) demanar-li que prengués cartes en l'assumpte. Al cap d'unas dies rebé la resposta en forma de carta oficial. Li digué: ¿et molesta com es fan les coses al teu poble? ¿creus que tu podries fer-ho millor? Procura't un parell de goril·les caucàsics amarats de crack, dona'ls-hi una pistola a cadascun, reserva'n una per tu, entra a l'Ajuntament, fot quatre trets, mata a tots els possibles rivals i pren el control. Si mereixes el lloc, tot anirà bé. Si no ho mereixes, fracassaràs durant l'assalt, o algú s'encarregarà de regalar-te un tret entre les dues celles per suplantar-te i fer-ho millor que tu. Moralina: persevera. Si creus que la teva vida és merda i que pots fer-ho millor, lluita aferrissadament contra les circumstàncies que t'envolten i persegueix el teu somni.
Els més llestos ja us haureu adonat que a pesar de les similituds entre la moralina d'ambdòs relats, l'autor del segon consell no és un gurú de l'autoajuda. De fet, el poble del que parlem és una petita vila alemanya. El temps en què ocorregué la història és qualsevol període comprès entre el 1933 i el 1945. El partit al qual estava afiliat el protagonista era el Nationalsozialistische Deutsche Arbeiterpartei, i l'home que proferí el consell era el senyor del bigoti rectangular,
l'inefable autor de l'extermini de 6 milions de jueus,
l'artífex de la Solució Final,
l'estratega que perfeccionà la doctrina militar Blitzkrieg,
el casanova que seduí a Eva Braun,
l'home a qui els The Clash dedicaren I fought the democracy, and the democracy won,
l'únic,
l'inimitable,
l'irrepetible,
HERR ADOLF MONTGOMERY HITLER
