Ja ho va dir, l'amic Mourinho, que a Barcelona hi ha molt teatre. I no anava errat: se'n programa i se'n produeix molt, certament. Però en Mou, que és llest, irònic i verinós com un escorpí llegint les obres completes d'Oscar Wilde, anava amb segones: acusava de farsants els membres del Barça. Però avui no parlarem de futbol. Perquè les sagetes de ese portugués probablement erraven d'objectiu. Les va disparar amb massa metàfora, amb ració extra de doble sentit. Perquè si s'hagués limitat, ras i curt, a titllar de farsant a la gent que fa teatre a la ciutat comtal, hauria fet diana. I és que és un cas insòlit el dels dramaturgs catalans: fan teatre i viuen del cuento, els malparits. I quan dic cuento, evidentment, vull dir...
SUBVENCIÓ
A través d'unes determinades martingales, estic constantment proveit d'entrades per anar al teatre. Ahir vaig anar a l'estrena d'un Prometeu dirigit per Carme Portaceli, que marcava l'inici del Grec. Hi havia molt farlopero encamisat: polítics, músics, actors, ajuntalletres. Càmeres de TV3. Cava i mojitos gratis, a fi que l'Hereu pogués excusar-se dient "ui, com puja la gasosa" quan comencés a rajar-li sang del nas mentre perorava sobre els Jocs Olímpics d'Hivern amb alguna arpella tribunera del Liceu.
En definitiva, parlem d'una senyora gala. L'inauguració del Grec. La festa del teatre català i en català, si em permeteu el tòpic. Però alerta, que comença la funció. Es tanquen els llums, i tots aquells vàstags de la burgesia catalana, repentinats ells, emperifollades elles, gent de cara bullida, gent que sembla que no vagi mai a cagar, comencen a tossir com uns fills de puta. I quan dic tossir no vull dir aclarir-se la gola, sinó parir enmig de dolors inenarrables unes mucositats que, pels sorolls agònics que proferien, no estaven amagades al coll, sinó soterrades rere les brases de l'infern. I sempre és igual: comencen i no paren. Però aquest cop això encara era d'agrair.
Surt Carme Elías i comença a recitar un monòleg. S'encalla, s'embarbussa, fot un parell de galls, tot així molt físic, molt visceral, molt de teatre de veritat. I el text què? Bé, suposo. Perquè no se la va entendre. Que no els ensenyen dicció, a aquesta gent? Perquè se li veia que era ella, perquè sinó hagués jurat que el mestre Ozores havia tornat a la vida recitant en català. Més endavant, apareixen un parell d'actors que parlen un català tan execrable que el mateix Justo Molinero podria fer-los classe. Ep, que de puta mare que la gent aprengui i parli el català. De puta mare que la meva veïna em digui "buon dia, como anem?". Però és que a ella no li paguen per parlar correctament i, en canvi, als fills de puta dels actors sí. Si toqués aprendre anglès i gabatxo, si s'hi juguessin la fama i els diners, ja s'esforçarien a parlar correctament.
I això per no parlar dels ignorants de casa que barregen tots els subdialectes catalans, haguts i per haver, o que emparant-se en el parlar correcte de Barsalona converteixen totes les vocals neutres en unes A pronunciades amb una boca més oberta que la de la Mari Pau Huguet quan va a buscar feina.
Però el text és el de menys!, diuen alguns. Sent la música crua! Sent el dolor inefable de la cosmogonia grega! Això és pur teatre!
Val, pur teatre. Apareix Hefest en escena. Parla fins i tot pitjor que la Elías. Es presenta engiponat amb robes llampants i un davantal de plata enlluernadora. Molt homo. A més d'un senyor, amb la dona al costat, ja se li dilata l'esfínter en un acte reflex. Més tard irromp el tità Oceà, representat com una insensata barreja entre una executiva agressiva i la reina d'Anglaterra. La precedeixen dos segurates que pentinen la zona fent cabrioles i apuntant als respectables amb la pistola.
No sé quina puta mania té la gent de convertir Èsquil, Shakespeare o Guimerà en un puto vodevil. Ei, i si fem que Hamlet sigui un travolo? I si les filles de Bernarda Alba fossin una micro-societat lèsbica que lluita contra el falocentrisme? Però potser ens cau el pèl, diu un. O potser ens insultaran els crítics teatrals, gemega un altre. O, encara pitjor, potser ens deneguen la subvenció, clama el més honest d'ells. Mil millones de euros, eeehh!!! I llavors esclata un núvol de fum gris. No, es sent. No. Poc a poc, apareix la figura del director. Barba descuidada, vestit de negre rigorós. No, repteix. Perquè som enfants terribles. I als enfants terribles se'ls perdona tot.
La puta! Enfants terribles! Porto anys (ANYS!) veient com gilipolles converteixen els clàssics en un carnaval, ple de putes i maricons. Que per mi ja poden pervertir els clàssics. S'ho mereixen! Però que facin coses amb cara i ulls. Que converteixin Otel·lo en un maltractador, per exemple. Que revisin la puta obra amb profunditat, i no que ens colin merdes hipotèticament transgressores com cantar Somewhere over the rainbow, posar una tia que faci de Prometeu o un transvestit fent d'Atenea (Ángel Pavlosky a Las Troyanas, de Mario Gas).
Jo dubto que això sigui transgressor i fins i tot que ho hagués estat en un temps remot. Però encara us diré més: suposant que antuvi aquestes propostes fossin trencadores, ja fa molt temps que els directors ens estan colant la còpia esvaïda de la còpia rància de la còpia dessaborida d'una transgressió. I això no ho paga Pujol, ni Maragall, ni Montilla: que ho paga el contribuent! Entrega-li tu, al jefe, l'informe que vas fer fa 5 anys, i ja voràs que de l'hòstia que et fot et planta al carrer.
Passa hora i mitja. El sofriment del públic és fins i tot major que el de Prometeu. Els actors es desfan de les seves vestimentes i comencen a ballar com autèntics downies. Fan mim. Diuen paraulotes. Caca. Ui! Semen. Ai! Un d'ells porta l'altre encadenat com un gos. Prometeu va en cadira de rodes. Abans, a mitja obra, un actor ha trencat l'acció per glossar alguns dels mals que la tècnica ha produit en mans de l'home. Guerres, desastres naturals. Però el Barça ha guanyat la Lliga, crida. Riu, ell. Riu, el públic. En un moment han convertit un text sobre el govern i la tirania en una autoflagelació hipòcritament progre. Què dolent, l'home, i què dolenta la tècnica i les empreses i el capital. Però tu tranquila, xata. Això s'ha acabat, però pren-te el cava sense presses, que de taxis que ens portin cap al piset de Sarrià en sobren.
Molt modern, diuen algunes senyores mentre arrufen el nas. Massa, massa, puntualitzen els seus acompanyants. Som massa grans per al teatre modern, nosaltres, s'atreveixen a dir els altres. Doncs que em perdonin aquests burgesots fills de mala mare, però totes aquestes modernors són potser més antigues que ells mateixos, i daten de Beckett, Brecht, Artaud i altres influències mal assimilades que vomiten en escena aquests domadors de puces que tenim per directors a casa nostra. De titoles i paraulotes n'hi ha a dos de cada tres representacions. I sovint fan més vergonya que aquelles orquestres de Festa Major amb un repertori basat en Bertín Osborne i Nino Bravo que, en un moment donat de la nit, ebris d'èxit, fan un mal cap i es marquen un tema modern per a que el jovent mogui l'asqueleto i, enlloc de punxar 2 Many Djs, desfermen un rocanrol corcat que ja sonava vell quan a Fats Domino li canviaven els bolquers.
Teatre. Teatre a Catalunya, senyores i senyors. Sales obscures i sòrdides on alimenten els seus egos la burgesia decadent i el jovent que no és modern, ep, que és intel·lectual. Teatre. Un art que és endèmicament deficitari arreu, i endogàmicament lamentable a Catalunya. Aquí representem a Pinter, Pirandello i un muntatge súper d'avantguarda sobre la Divina Comèdia que l'està petant a Europa. Sí, però potser no s'ha vist en terres catalanes un espectacle bo des que a Tarraco donaven de menjar cristians als lleons. Per això cada cop que sento tota aquella gent aplaudint de forma abrandada al teatre, penso que hi ha més intel·ligència en la neurona drogada de qualsevol espectador que ha anat a veure Transformers 2 en un multicine, que en tots els assistents al festival Grec junts.
PS: I sí, amics i amigues, també hi ha obres bones. Alguns dels autors els caretos dels quals apareixen aquí mereixen el meu respecte. Però, com sabeu, aquí venim a rajar. Les palles i els besets en la intimitat, si us plau.
En definitiva, parlem d'una senyora gala. L'inauguració del Grec. La festa del teatre català i en català, si em permeteu el tòpic. Però alerta, que comença la funció. Es tanquen els llums, i tots aquells vàstags de la burgesia catalana, repentinats ells, emperifollades elles, gent de cara bullida, gent que sembla que no vagi mai a cagar, comencen a tossir com uns fills de puta. I quan dic tossir no vull dir aclarir-se la gola, sinó parir enmig de dolors inenarrables unes mucositats que, pels sorolls agònics que proferien, no estaven amagades al coll, sinó soterrades rere les brases de l'infern. I sempre és igual: comencen i no paren. Però aquest cop això encara era d'agrair.
Surt Carme Elías i comença a recitar un monòleg. S'encalla, s'embarbussa, fot un parell de galls, tot així molt físic, molt visceral, molt de teatre de veritat. I el text què? Bé, suposo. Perquè no se la va entendre. Que no els ensenyen dicció, a aquesta gent? Perquè se li veia que era ella, perquè sinó hagués jurat que el mestre Ozores havia tornat a la vida recitant en català. Més endavant, apareixen un parell d'actors que parlen un català tan execrable que el mateix Justo Molinero podria fer-los classe. Ep, que de puta mare que la gent aprengui i parli el català. De puta mare que la meva veïna em digui "buon dia, como anem?". Però és que a ella no li paguen per parlar correctament i, en canvi, als fills de puta dels actors sí. Si toqués aprendre anglès i gabatxo, si s'hi juguessin la fama i els diners, ja s'esforçarien a parlar correctament.
I això per no parlar dels ignorants de casa que barregen tots els subdialectes catalans, haguts i per haver, o que emparant-se en el parlar correcte de Barsalona converteixen totes les vocals neutres en unes A pronunciades amb una boca més oberta que la de la Mari Pau Huguet quan va a buscar feina.
Però el text és el de menys!, diuen alguns. Sent la música crua! Sent el dolor inefable de la cosmogonia grega! Això és pur teatre!
Val, pur teatre. Apareix Hefest en escena. Parla fins i tot pitjor que la Elías. Es presenta engiponat amb robes llampants i un davantal de plata enlluernadora. Molt homo. A més d'un senyor, amb la dona al costat, ja se li dilata l'esfínter en un acte reflex. Més tard irromp el tità Oceà, representat com una insensata barreja entre una executiva agressiva i la reina d'Anglaterra. La precedeixen dos segurates que pentinen la zona fent cabrioles i apuntant als respectables amb la pistola.
No sé quina puta mania té la gent de convertir Èsquil, Shakespeare o Guimerà en un puto vodevil. Ei, i si fem que Hamlet sigui un travolo? I si les filles de Bernarda Alba fossin una micro-societat lèsbica que lluita contra el falocentrisme? Però potser ens cau el pèl, diu un. O potser ens insultaran els crítics teatrals, gemega un altre. O, encara pitjor, potser ens deneguen la subvenció, clama el més honest d'ells. Mil millones de euros, eeehh!!! I llavors esclata un núvol de fum gris. No, es sent. No. Poc a poc, apareix la figura del director. Barba descuidada, vestit de negre rigorós. No, repteix. Perquè som enfants terribles. I als enfants terribles se'ls perdona tot.
La puta! Enfants terribles! Porto anys (ANYS!) veient com gilipolles converteixen els clàssics en un carnaval, ple de putes i maricons. Que per mi ja poden pervertir els clàssics. S'ho mereixen! Però que facin coses amb cara i ulls. Que converteixin Otel·lo en un maltractador, per exemple. Que revisin la puta obra amb profunditat, i no que ens colin merdes hipotèticament transgressores com cantar Somewhere over the rainbow, posar una tia que faci de Prometeu o un transvestit fent d'Atenea (Ángel Pavlosky a Las Troyanas, de Mario Gas).
Jo dubto que això sigui transgressor i fins i tot que ho hagués estat en un temps remot. Però encara us diré més: suposant que antuvi aquestes propostes fossin trencadores, ja fa molt temps que els directors ens estan colant la còpia esvaïda de la còpia rància de la còpia dessaborida d'una transgressió. I això no ho paga Pujol, ni Maragall, ni Montilla: que ho paga el contribuent! Entrega-li tu, al jefe, l'informe que vas fer fa 5 anys, i ja voràs que de l'hòstia que et fot et planta al carrer.
Passa hora i mitja. El sofriment del públic és fins i tot major que el de Prometeu. Els actors es desfan de les seves vestimentes i comencen a ballar com autèntics downies. Fan mim. Diuen paraulotes. Caca. Ui! Semen. Ai! Un d'ells porta l'altre encadenat com un gos. Prometeu va en cadira de rodes. Abans, a mitja obra, un actor ha trencat l'acció per glossar alguns dels mals que la tècnica ha produit en mans de l'home. Guerres, desastres naturals. Però el Barça ha guanyat la Lliga, crida. Riu, ell. Riu, el públic. En un moment han convertit un text sobre el govern i la tirania en una autoflagelació hipòcritament progre. Què dolent, l'home, i què dolenta la tècnica i les empreses i el capital. Però tu tranquila, xata. Això s'ha acabat, però pren-te el cava sense presses, que de taxis que ens portin cap al piset de Sarrià en sobren.
Molt modern, diuen algunes senyores mentre arrufen el nas. Massa, massa, puntualitzen els seus acompanyants. Som massa grans per al teatre modern, nosaltres, s'atreveixen a dir els altres. Doncs que em perdonin aquests burgesots fills de mala mare, però totes aquestes modernors són potser més antigues que ells mateixos, i daten de Beckett, Brecht, Artaud i altres influències mal assimilades que vomiten en escena aquests domadors de puces que tenim per directors a casa nostra. De titoles i paraulotes n'hi ha a dos de cada tres representacions. I sovint fan més vergonya que aquelles orquestres de Festa Major amb un repertori basat en Bertín Osborne i Nino Bravo que, en un moment donat de la nit, ebris d'èxit, fan un mal cap i es marquen un tema modern per a que el jovent mogui l'asqueleto i, enlloc de punxar 2 Many Djs, desfermen un rocanrol corcat que ja sonava vell quan a Fats Domino li canviaven els bolquers.
Teatre. Teatre a Catalunya, senyores i senyors. Sales obscures i sòrdides on alimenten els seus egos la burgesia decadent i el jovent que no és modern, ep, que és intel·lectual. Teatre. Un art que és endèmicament deficitari arreu, i endogàmicament lamentable a Catalunya. Aquí representem a Pinter, Pirandello i un muntatge súper d'avantguarda sobre la Divina Comèdia que l'està petant a Europa. Sí, però potser no s'ha vist en terres catalanes un espectacle bo des que a Tarraco donaven de menjar cristians als lleons. Per això cada cop que sento tota aquella gent aplaudint de forma abrandada al teatre, penso que hi ha més intel·ligència en la neurona drogada de qualsevol espectador que ha anat a veure Transformers 2 en un multicine, que en tots els assistents al festival Grec junts.
PS: I sí, amics i amigues, també hi ha obres bones. Alguns dels autors els caretos dels quals apareixen aquí mereixen el meu respecte. Però, com sabeu, aquí venim a rajar. Les palles i els besets en la intimitat, si us plau.
