Jo només escric al twitter

Últimament he estat inquirit sobre les raons que m'impel·leixen a escriure tant al twitter i tant poc al blog. Bé, us ho diré frontalment: a vosaltres, això, no us importa una puta merda. Però, en un accès de magnanimitat sense continuitat en un futur proper, us confessaré que una de les raons és que em preocupo per la parròquia. Veureu: tinc la lleugera sospita que un percentatge important dels lectors del blog pateix un ferm retard mental. Que són mónguers, downies, xinets midgets. Subnormals, per a que ens entenguem.

Òbviament, parlo de la resta de lectors, i no de tu, oh cultivat i distingit lector (introdueix aquí el teu nom) amb qui puc enraonar com si fossis el mateix Plató.

En definitiva, que molts seguidors són gent incapaç de seguir els arabescos de la meva prosa i les aigües torrencials dels meus arguments intel·lectuals. Per això crec que les píldores aforístiques del twitter, desprovistes de qualsevol procés argumentatiu, són més aptes per alliçonar a les masses perdudes que acudeixen a Jo Només Follo a Pèl. Sé que a molts us semblarà que us estic insultant. Sé que molts em titllareu de superb, pedant i farsant. Sé que molts us pensareu que us estic fent una putada. Però mireu la capçalera del blog, allí on hi posa Armes, Whisky i Despotisme Il·lustrat. Molts us heu preguntat sovint pel significat d'aquest concepte. Doncs bé, aquí en teniu un exemple pràctic.


No obstant això, el twitter és un món fascinant. Sense anar més lluny, fa poc vaig descobrir el compte d'en Paulo Coelho. Abans de glossar les virtuts d'aquest gentilhome, us deixaré a soles amb algunes traduccions dels seus twits, a fi que pugueu formar-vos una opinió pròpia ans de procedir amb la filípica de rigor.

Lluita pels teus somnis, i els teus somnis lluitaran per tu.

Somriu i la vida et somriurà.

Beneeix i seràs beneit.

Quan estem enamorats, fem l'amor tothora, fins i tot quan no l'estem fent.

Quan algú evoluciona, evoluciona tot al seu voltant.

Repetir 1.000 cops "Vull ser ric", no funcionarà. Només has de seguir els teus somnis, i mai seràs pobre.

HOYGAN, HALGUIEN SAVE COMO DESCARJAR PENÍCULAS DE PORNOTUBE EN MIS DISCO DURO GRASIAS.

(Avís: pot ésser que alguna d'aquestes traduccions difereixi del sentit original)


¿Qui és Paulo Coelho? Per començar, és un home nascut al Brasil, una país que reuneix el pitjor de Portugal i el pitjor de l'Amèrica Llatina. Per continuar, podem dir que Paulo Coelho és escriptor o, millor dit, ajuntalletres. Perquè sí, l'home escriu llibres, molts llibres, massa llibres, i tots són una puta merda. Forma part d'una exitosa corrent literària integrada per il·lustres mónguers com Jorge Bucay, Deepak Chopra o el mai suficientment insultat Gaspar Hernández. Les obres que perpetra aquesta gentussa són reunides sota l'epígraf d'autoajuda, etiqueta que ells rebutgen en favor d'altres com coneixement personal, espiritualisme laic o qualsevol altra martingala amb pretensions. A grans trets, aquests éssers submentals pareixen llibres barrejant dosis desiguals de psicoanàlisi barat, deliris new age, misticisme d'anar per casa amb calçotets, moralitat cristiana rància circa Nou Testament i aforismes refregits que han rapinyat als textos clàssics de la literatura i les religions de tot el món.


Per a que us en féu una idea, l'obra més popular d'en Coelho respon al nom de L'alquimista. Grosso modo, va d'un subnormal que parteix a la cerca de la "Llegenda personal", després intenta conseguir un tresor i, finalment, en un inesperadíssim gir de la trama, l'heroi descobreix que el tresor més valuós es troba en el seu interior. En efecte, és com si l'anunci d'Estrella Damm hagués estat fet per a pobres d'esperit enlloc de pijos wannabe.

Les ensenyances d'aquesta gent basculen de forma indolent entre el accepta l'esdevenir perquè tots som un amb el Cosmos (derrotisme) i el lluita sense contemplacions pels teus somnis sense tenir en compte la gent i els elements que t'envolten (egoïsme). Cadascú troba el que vol i quan vol. Com a l'horòscop, les prediccions de Nostradamus o quan votes al PSOE.


Evidentment, aquests autors són denostats per les rates snobs de l'establishment literari, a pesar que venen milions i milions de llibres. Emperò, últimament a més d'un esteta decadent dels que es peten el sou a les llibreries La Central li ha donat per reivindicar als coelhos i bucays de torn. D'aquestes obres n'alaben l'humanisme, la prosa amena, la moral senzilla, unes paràboles accessibles al gran públic i una espiritualitat a contracorrent de la vacuitat identitària que propugna la postmodernitat i el turbocapitalisme. Però jo us dic: ULL!!! Aneu en compte amb la ideologia que subsumeix els llibres d'autoajuda! Perquè el pitjor que poden dir d'un llibre no és que sigui dolent sinó que, a més, sigui perniciós per a l'esperit.

Estudiem l'exemple del conte Las ranitas en nata, inclòs dins el llibre Déjame que te cuenta de Jorge Bucay. El podeu llegir aquí, jo no embrutaré el meu blog amb deixalles literàries, però sí us en resumiré la història: dos batracis cauen dins un bol de nata i comencen a esfonsar-se, un d'ells abandona i mor, l'altre persisteix i es salva. Ras i curt. Moralina: persisteix, persisteix i persiteix, molt a pesar del que suceeixi al teu voltant. Agafa les regnes de la teva vida i dirigeix-la contra la corrent del teu entorn, perquè la perseverància cega és premiada amb l'èxit.


Molt bé. Anem amb una altra anècdota que m'explicà un professor d'Història Contemporània. Diu així: en un poblet del centre d'Europa hi havia un senyor descontent amb els polítics del seu poble. Ell en compartia la ideologia i fins i tot la filiació política, però considerava que no conduïen els afers de l'ajuntament de manera òptima. Indignat però educat, l'home resolgué escriure una carta al cap del seu partit per notificar-li la situació i (perdoni vostè la impertinència) demanar-li que prengués cartes en l'assumpte. Al cap d'unas dies rebé la resposta en forma de carta oficial. Li digué: ¿et molesta com es fan les coses al teu poble? ¿creus que tu podries fer-ho millor? Procura't un parell de goril·les caucàsics amarats de crack, dona'ls-hi una pistola a cadascun, reserva'n una per tu, entra a l'Ajuntament, fot quatre trets, mata a tots els possibles rivals i pren el control. Si mereixes el lloc, tot anirà bé. Si no ho mereixes, fracassaràs durant l'assalt, o algú s'encarregarà de regalar-te un tret entre les dues celles per suplantar-te i fer-ho millor que tu. Moralina: persevera. Si creus que la teva vida és merda i que pots fer-ho millor, lluita aferrissadament contra les circumstàncies que t'envolten i persegueix el teu somni.

Els més llestos ja us haureu adonat que a pesar de les similituds entre la moralina d'ambdòs relats, l'autor del segon consell no és un gurú de l'autoajuda. De fet, el poble del que parlem és una petita vila alemanya. El temps en què ocorregué la història és qualsevol període comprès entre el 1933 i el 1945. El partit al qual estava afiliat el protagonista era el Nationalsozialistische Deutsche Arbeiterpartei, i l'home que proferí el consell era el senyor del bigoti rectangular,

l'inefable autor de l'extermini de 6 milions de jueus,

l'artífex de la Solució Final,

l'estratega que perfeccionà la doctrina militar Blitzkrieg,

el casanova que seduí a Eva Braun,

l'home a qui els The Clash dedicaren I fought the democracy, and the democracy won,

l'únic,

l'inimitable,

l'irrepetible,

HERR ADOLF MONTGOMERY HITLER

Jo només follo de vacances (iii)

Com que estic a Berlin, no tinc temps ni de llegir els blogs ni de contestar als comentaris del meu propi blog. Per això aprofito aquesta entrada per respondre a la pregunta del pare Bukkàkez sobre l'estat de la qüestió del nazisme a Alemanya. Jo, que sóc una persona amb una tendència natural cap a les bromes sobre règims totalitaristes i minories oprimides, i essent la dictadura nacional-socialista alemanya una de les aventures polítiques més extremes en aquest sentit, i amb una fecunda producció humorística, és cabdal pensar que la capital teutona ha de ser el més semblant a un paradís de la risa.

Error.

Els alemanys no tenen sentit de l'humor. És més, segons m'han dit, el seu pa de cada dia en qüestions humorístiques són els refranys propis de la regió. Imagineu la situació. Esteu a un club de techno súper-exclusiu i de sobte al vídeo-dj se li cola una foto de la seva tita. La reacció lògica seria escriure un post sobre el tema, però el germanicus comunus coronarà aquesta situació hilarant amb una punchline com ara "això és com regar patates amb col-i-flor".

Ho sé, jo tampoc ho entenc. Però és que jo tampoc odio als jueus.

I això ens porta al tema que ens ocupa. Els alemanys, com a mínim els berlinesos, no poden comprendre una equació on les constants siguin l'humor i el nazisme. Per ells és una cosa inconcebible, com regar patates amb col-i-flor. El primer dia que vaig arribar vaig voler retre un homenatge al Sant dels humoristes extrems soltant un orgullós hail al mig d'Alexanderplatz. Un poli que em va veure va treure la porra i la va fer ballar. Pobre de mi, em pensava que aquella actitud amenaçant era un gest de complicitat, en record de l'edat d'or de la violència, però en girar-me cap al poli i dedicar-li un somriure idiota i un hail si cap encara més enèrgic, vaig copsar el seu missatge al bell mig de les costelles.

Però els alemanys no volen ni sentir a parlar dels nazis. Ni en humor ni en res. L'eloqüència del policia hauria d'haver estat suficient, però encara em va faltar una visita al Museu d'Història Alemanya per descobrir que els teutons se les empesquen totes per evitar que el seu passat nacional-socialista faci més soroll del que ells desitgen. Una de les coses que voldria subratllar d'aquest museu és que a partir del segle XIX els putes dels alemanys ja et van soltant spoilers sobre el tema dels jueus. Allí trobes un plafó sobre els progroms russos, allò una detallada explicació dels origens de l'antisemitisme a França. Així quan arribes a la Solució Final no pots evitar pensar:

1. Si és que estava cantat!

2. És un designi de Déu per haver matat a Jesucrist.

3. La culpa és dels francesos.

Encara que jo la tercera opció l'acostumo a emprar per quasi tots els problemes, tant siguin aquests qüestions metafísiques, de política internacional o més prosaïques com que se't desfacin els cordons de les sabates. Sempre és un gabatxo.

L'altre aspecte remarcable d'aquest insòlit museu és el resum sobre la història alemanya durant el segle XX que presideix el segon pis. Aquí en teniu una exacta reproducció.

1914: Inici de la I Guerra Mundial

1919: Instauració de la República de Weimar

1933: Un austríac guanya les eleccions

1933-1945: No va passar res.

1989: Cau el mur de Berlin.

Però no val la pena perdre el temps fent preguntes sobre el tema als vigilants del museu. És com regar patates amb col-i-flor.

Jo només follo de vacances (i)

Mala estrugança berlinesa #1

L'avió aterra i els passatgers sortim amb notable rapidesa. Eficiència alemanya. Això pinta bé. O no. Només sortir, dos individus amb cara d'estar mancats d'una bona follada i un bol d'All-Bran l'emprenen amb els passatgers. Volen que entrem a l'edifici de l'aeroport formant una estricta línia recta. Com als vells temps.

Sense cap mena de dubte, la cosa pinta bé.

Jo només sóc un nazi

A finals de la setmana passada vaig celebrar el post número 100 molt a la meva manera: anunciant l’apocalipsi. Hi ha gent que no ho va entendre. Bé, és el meu sentit de l’humor, nanos. La qüestió és que no és l’únic post que ha causat recels entre la parròquia. M’ha comentat el nano que m’actualitza el blog que hi ha gent que acudeix a ell per vilipendiar la meva tasca. Em consta que es dirigeixen a ell com si fos l’autor del blog i em consta també que no s’esforça en negar-ho: és mediocre i té una vida de merda. I no oblidem el retard mental. Deixem-lo viure al seu matrix de mentides i mèrits aliens. Però el que em fot de veritat és que la gent tingui els sants ous de criticar-me. Profans i fills de puta tots ells. Anem a veure quines crítiques sovintegen l’ambient.

Tu et penses que...
Parla’m de vostè, fill de puta.

Escriu posts molt llargs i em costa d’acabar-los.
Tinc calculat que els meus posts costen de llegir entre 2 segons i un 1 minut i mig. Si per tu aquest és un sumant de temps massa elevat ara entenc com és que la teva parella et fot el salt.

El seu blog és la risa però no recordo mai d’entrar-hi.
L’opció 1 és que tens alzheimer. L’opció 2 és que potser no és veritat això de que és tant “la risa”. Com aquesta última opció és altament improbablement em decideixo per la primera. Tens alzheimer. Males notícies: no té cura.

Escriu massa vegades fill de puta.
Cert, escric moltes vegades fill de puta. Però no massa. Gràcies al blog més brillant del moment vaig aprendre l’inextricable i perenne poder d’aquesta paraula tan nostrada.

Moltes vegades no entenc les referències que apareixen al seu blog.
No és la meva culpa que hagis estudiat carreres tan poc profitoses com Telecos o Administració i Direcció d’Empreses. Mira més la tele i entén d’una vegada que has malgastat el temps intentant follar. 1 intent exitós de cada 20 no és una bona ràtio.

Al seu blog hi apareixen paraules estranyes. Jo les entenc però segur que molta de la gent que el llegeix no.
Si tant et preocupa el gaudi del teu proïsme apuntat a Cáritas. Potser algun gitano et canvia la navalla pel teu diccionari Alcover-Moll. Sort.

Cada cop que llegeixo el seu blog m’embarga una irrefrenable passió envers ma germana.
Amic meu, això es diu incest, i no crec que el blog hi tingui res a veure. Més aviat sembla un mecanisme d’autodefensa per evitar ésser conscient que vostè és un pervertit afusellable. Un consell: deixi a sa germana. L’incest és un plaer reservat a les monarquies i als pares d’Eva Hache.