dijous, 12 de novembre de 2009

Jo només rento a mà


Per favor, que algú m'expliqui la raó per la qual la publictat sobre detergents és una puta merda. A priori, el públic potencial són les mestresses de casa cinquantones. Dones amb una vida anodina, sufocada i miserable, que treurien els ulls als seus fills per un gram d'evasió. Per això m'inquieta tant que els publicistes de Dixan i Wipp Express apostin per l'hiperrealisme, tot mostrant senyores analfabetes i gangoses, vestides amb xandall del mercadillo i amb el cabell cremat de tanta aigua oxigenada que s'hi han fotut. Igual que les mestresses mateixes, a no ser que algun publicista farlopero rellisqui enviant a les pantalles a la família Bold o als putos pallassos de Micolor.

La lògica d'aquests spots és una cosa que em treu el son. Per mi la publicitat et promet les matraques de la Scarlett Johanson si fas servir desodorant amb olor d'au fènix, el glamour caspós i decadent d'Ana Rosa Quintana si compres la seva revista, o que el puto George Clooney morirà aixafat per un piano si envies mig milió de solapes de nespresso a la seu de Nestle.

Els anuncis de detergent són desconcertants. Potser ja seria hora que a les facultats de comunicació audovisual parlessin menys de Los Soprano i d'anuncis de la colaloca amb accent argentí i es dediquessin més a aquest fenomen. O aquest altre, moito inquietante.