Els germans Maragall tenien una manera de fer política manta idiosincràtica. Consistia en agafar una proposta, penjar-la al davant d'un cohet farcit de TNT, encendre la metxa i, quan l'artefacte s'estava a punt d'enlairar, hi saltaven al damunt sense cap mena de temença. Normalment, el ciutadà comú s'apartava esglaiat davant l'avenç imparable de la maragallada. O així era fins que al pobre Pasqual se li va fotre al davant no només un ciutadà, sinó tota aquella legió de gòblins de les mines que componen PSOE. I clar, llavors, Bum.
Però si la història va emportar-se al germà gran, a la vegada va fer més savi al petit. Ernest Maragall, quin tio. El petit dels Maragall aviat va descobrir que galopar un cohet només era una bona idea si t'asseguraves que 1) o bé aquest era prou temible com per anihilar d'arrel qualsevol oposició 2) o bé et guanyaves la simpatia del 50% dels ciutadans i els persuadies per apartar del camí al 50% restant. D'aquesta manera, el sagaç Ernest Maragall descobrí el populisme.
Qualsevol persona que estigui mínimament al corrent del que passa a les aules escolars, sabrà que ara es componen d'una classe reduïda de 3 o 4 nens, espavilats, desperts i a la vegada una mica imbècils: la canalla de tota la puta vida. D'altra banda, hi ha les antigues classes d'educació especial, que ara acolleixen al 95% dels alumnes, les quals estan plenes no de nens amb problemes d'aprenentatge, sinó per una colla de putos subnormals. Fracàs escolar, en diuen. Però d'on ve aquest fracàs? Lamentablement, les ciències de l'educació són intangibles, i encara no tenim mètodes eficaços per establir diagnòstics exactes. En general, doncs, s'opta per atribuir una culpa difosa: canvis en les estructures familiars i els modes de vida, proliferació d'opcions d'oci, els francesos, etc.
Però ningú vol ser l'ase dels cops, i això ho sap el bon Ernest, així que ell ha trobat un clar culpable: els docents. Maleïts paràsits socials amb vacances de 3 mesos! La quintaessència del funcionariat: ociosos, ganduls, avars i endogàmics. És obvi que ells tenen la culpa! Anem a muntar escoles amb estructures turbocapitalistes per posar-los-hi les piles, exclama en Maragall desde damunt del seu cohet, amb una trajectòria clara i sense obstacles, custodiada per milers de pares que l'aplaudeixen entusiasmats.
Anem a pams. De mestres exterminables n'hi ha, n'hi ha hagut abans i n'hi haurà per sempre més. Tots n'hem tingut. Això és un fet. Ara bé, bastir una ficció on les escoles estan trufades de docents onanistes que desalenten el coneixement dels alumnes és una estratègia perjudicial. Òbviament, et guanyaràs el suport dels electors (una de les addiccions predilectes dels sociates), però perdràs de vista el problema de fons.
Perquè, a pesar de tot, els nens no són imbècils. Funcionen per la llei del mínim esforç. Sorpresa: tots ho fem. De fet, el darwinisme recompensa a aquells que aconseguixen el mateix amb menys complicacions. De què serveix dir-li al nen que si ho aprova tot (o si passa de curs) li compraràs una moto, si desprès el fill de puta suspèn miserablement i la hi regales igual? Per a res. El cervell dels nens és com del gos d'en Pavlov, i si tot ho percep com un estímul positiu, acabarà comportant-se de la manera que més li plagui.
I és que els pares no volen educar als nens. Això, que ho faci la puta escola. Ells han de ser els que facin els regals i reparteixin les moixaines. I a vegades ni això. I si un mestre es posa tonto (papa, és que em té mania) es va al cole i se li canten les quaranta. Qui és ell per dir-me com he d'educar al meu nen? Què potser deixo que el metge em digui quines medicines m'he de prendre? Que potser deixo que el mecànic em digui com s'ha d'arreglar el cotxe? Qui s'ha cregut que és, miserable professional de l'educació?
El tema és complex, però més valdria que tots els pares d'aquest país tan petit comencessin a fer autocrítica d'ells mateixos. I, si són prou valents els recomanaria preguntar-se si el que volien era un nen o un gos. Perquè si malcries a un gos, només importunarà a les visites. I morirà al cap de 12 anys. Però si malcries a un nen, potser arriba algun dia a ser president, i potser el nen del teu veí li fot un tret durant una desfilada.
I és que espolsar-se les culpes és molt fàcil. I culpar dels mals del país a un col·lectiu, encara més. Però es comença així i s'acaba votant a un senyor amb bigotet que saluda com un mònguer.
