dilluns, 26 d’abril de 2010

Jo només vaig pel camí més cool


Fa dos dies jo era una persona més feliç perquè no coneixia Coolway.

Coolway és una empresa de sabates, valenciana per més senyes. Només pel seu nom ja podeu imaginar com les gasta. Han organitzat un concurs on busquen a La Gente Más Cool. Humoristes, cineastes, dissenyadors, músics i etcètera. El seu reclam és ben senzill: ¿Quieres ser famoso? A Coolway els hi sua la polla que ho facis bé o no. Tan sols demanen que siguis suficientment cool com per ser votat per quatre (milions) d'imbècils a través d'Internet. O sigui, que estan buscant autèntics...


Alguns posareu el crit al cel, però al cap i a la fi Coolway defineix a tot el país (i quan dic país dic España, perquè a pesar del que diguin les consultes no vinculants, hi ha un seguit de merda que és igual aquí que allà). Perquè aquí per cada "artista" més o menys bo tenim a mig milió de farsants, i la gent ni se n'adona. Ans al contrari, ho celebra. Per això triomfen Juanjo Sáez i el seu Arròs Covat, pura mediocritat embolicada amb focs d'artifici. Per això triomfa Antoni Tàpies, avantguarda rància i institucionalitzada. I per això tenim una ciutat del disseny: perquè tenim por a esquinçar totes aquestes coloraines que cobreixen la nostra www.mediocri.cat.


He dit institució? Sí? Perfecte, perquè és la paraula clau. En aquest país meu, que és tan petit, la gent aspira a ser valorat per la institució, i no per la sàvia Història, que al seu lloc tot ho posa. Els artistes volen esdevenir el joglar del règim, com en Marc Parrot i la ex-rastuda de la Beth. En aquest país, que és tan petit, però en el que hi ha un concurs de poesia per cada dia de l'any, els ajuntalletres amb bons contactes entre els jutges dels certàmens ja saben on presentar-se i on no fer-ho. Fa poc em van comentar que el nocillero Jorge/Jordi Carrió/n recomanava als alumnes del Màster en Creació Literària de la UPF (sí, això existeix) que escriure bé sí que és important, però que encara ho és més anar merdejar per presentacions i baretos culturals. Us fa ràbia? Doncs té més raó que un sant. A fer campanya s'ha dit!


Per aquestes raons, el nostre cinema és absurdament dolent. Els nens i nenes de casa bona, quan acaben el batxillerat i no saben què fer, demanen als seus pares de fer cine (uns 8 mil euros l'any, a l'Escac). Han vist Amélie, o alguna de Tarantino, i es pensen que estaria guai viure d'això. Una escola en condicions els hi rebentaria la cara amb una Super 8, però a l'Escac qui paga mana. I entraran mediocres i en sortiran igual, de mediocres, però sabran què és un fallo de raccord i un contrapicat. Ara bé, rodaran merda absoluta (i sovint també pretenciosa). Però si tens un papa que et pot pagar aquesta morterada a l'any de ben segur que també té algun contacte per finançar el teu detritus.



Deixeu-vos d'acadèmies, de cursos de guió, d'universitats, de premis i de mamoneos diversos. Les institucions són un puto càncer: no deixeu que us infectin. Jugueu-vos els collons i el clítoris. Feu com el xiflat de l'Herzog, que rodava amb 4 duros per les infeccioses selves suramericanes, apuntant amb una escopeta al puto psicòpata del Klaus Kinski per evitar que s'escapés del rodatge. Un segon de les seves pel·lícules val més que totes les isabelscoixets i venturesponts junts. I això val pel cine i per qualsevol altra merda que vulgueu fer. Perquè el mediocre no neix, es fabrica.

Però també podeu escollir no fer-me cas. Però llavors recordeu que si tenim unes infraesructures mediocres, i tenim uns polítics mediocres, i també tenim uns artistes mediocres, és potser perquè també nosaltres som una gent bastant mediocre.