divendres, 3 de juliol de 2009

Jo només sóc al·lèrgic al marisc


Death metal, noise rock, twee pop, hard bop, slowcore. Normalment, quan un nou estil musical és matisat amb un afegitó, l'acte de catalogació troba el seu sentit en un canvi que afecta a la dimensió estètica de la música. Veus guturals, percussió ralentida, major presència dels riffs. El que sigui. Però l'altre dia, llegint el blog d'en Darío Manrique, vaig descobrir que hi ha algun subnormal que s'atreveix a considerar que un simple ball és una aportació prou important com per iniciar un nou viratge musical digne de ser considerat. Aquest és el cas dels joves hardcoretes Attack Attack!, que defensen que la coreografia que ens brinden al seu single Sticky Stickly inaugura l'era del crabcore. Emperò, abans de la pertinent crítica musical, us deixaré amb el vídeo en qüestió per tal de no condicionar el vostre judici estètic (no sense mencionar, així de passada, que el grup, la cançó i el vídeo en qüestió em semblen una PUTA MERDA).





Si no teniu la mala fortuna d'ésser venedors de la ONCE, us haureu adonat que l'element que marca la diferència en aquest vídeoclip és el ball que perpetren aquests vedells amb pantalons pitillo i serrells demodé. Genolls flexionats i balanceig d'un costat a l'altre. Como los cangrejos, uh uh uh, todos caminamos. Decisió estètica o pràctica, em pregunto jo. Probablement la segona, per molt que ens la venguin com la primera. ¿No trobeu que aquest grupúscle de downies probablement s'hagin petat l'ullera mútuament la nit anterior, i en el moment de grabació tinguin tota la dermis dels baixos aixecada com les obres del Carmel? No obstant això, al marge de la coreografia de marres, hi ha una miríade d'elements que inviten al ridícul del grup i dels fans potencials:

1. Uns jocs vocals que que farien empal·lidir als pobres Beach Boys. El cantant principal fent el gos mentre el guitarra profetitza els crits que emetran els robots del segle XXII quan siguin penetrats per l'endoll. Apunta el Darío Manrique que d'això se'n diu auto-tune, un efecte vocal del que T-Pain ha fet bandera, però que un servidor no pot imaginar que sigui efectiu més enllà de la mofa i la paròdia dels The Lonely Island.

2. Veu de dimoni, llàgrimes de querubí. Un passatge pianístic que converteix la sensiblitat homosensual de Richard Clayderman en un cop de puny made in Chuck Norris. Altres grups exterminables ja han caigut en aquest recurs prèviament. Evanescense, Linkin Park, o com s'escriguin o es vulguin dir. Si Hitler hagués nascut fa poc escoltaria Metallica i fotria tots aquests galifardeus dins d'una cambra de gas. I jo, per descomptat, cel·lebraria les seves decisions Si el món és injust de forma endèmica, com a mínim intentem que sigui injust al nostre favor.

3. El moment techno-xungo de la cançó. És com agafar l'eurodisco, la ruta del bakalao, Franco Battiato passat de farlopa i Nando Dixkontrol en hores baixes (redundància) i ajuntar-los amb un superglue a base d'excrement d'animals.

I així ad infinitum. El single d'Attack Attack! és un exercici hermenèutic interminable. Proveu-ho. Cada visió, cada segon, cada nota i cada moviment revelen noves aportacions al món del ridícul i l'extermini. Handle with care. Esteu avisats.