divendres, 6 de febrer de 2009

Jo només fujo de la màfia


L’altra dia vaig anar a veure Gomorra. Encara no l’havia vist però vaig assabentar-me de que sobrevivia a una sala de cinema de Barcelona. Així que no vaig pensar-ho ni un moment i m’hi vaig llençar de cap. Doncs tant de bo m’hagués atropellat un cotxe davant de la sala o m’hagués electrocutat tot consultant la cartellera per Internet. Quina puta merda de pel•lícula. Imagino que l’espagueti del director vol mostrar-nos que la màfia autèntica no és ni chic ni glamurosa, i que per molt que s’hi entesti Tarantino la violència estetizada no té res de veure amb la violència prosaica de la màfia. Doncs sí, la Camorra són quatre italians agitanats i lletjos que treuen la pipa com qui fa cua al súper. Avorrida com la vida mateixa. A la foguera.

Però no volia parlar-vos del film sinó de l’autor de l’assaig que ha inspirat la pel•lícula: Roberto Saviano. Aquest senyor s’ha forrat tant amb la venda del seu llibre com dels drets per fer la pel•lícula. Però clar, tot aquest dineral no li serveix de res perquè ara viu amenaçat de mort per la Camorra. Va pel món arrebossat de guardaespatlles i s’inscriu amb noms falsos als hotels.

Doncs mireu, ja és hora de que algú digui que aquest senyor ens ha colat un gol. Com cony algú té por de la puta Camorra si el mateix Saviano diu que són quatre pelacanyes desdentegats que sobretot es maten entre ells? Estar amenaçat per la Yakuza sí que seria una putada. Els japos et foten un nano-brucelee comprimit a dins de l’ipod i quan l’obres surt i et rebenta la cara a òsties. Però estem parlant de la puta Camorra, una gent que per firmar escriu una X als documents. Una gent que no escolta a Frank Sinatra sinó l’italodisco més execrable. Una gent el concepte d’elegància de la qual consisteix en portar dos quilos d’or a les mans i una camiseta de futbol de la temporada passada.

El senyor Saviano s’està fotent la gran vida gràcies a nosaltres: s’esbandeix les dents amb whisky Dalmore i s’encén els puros fent picar una pedra de foguera contra el cul de la JLo. I ara amb el cuento aquest de la màfia engreixa més i més les seves arques. Doncs dic jo que ens ajuntéssim una colla i li desfiguréssim la cara amb un rallador de formatge oxidat. I és que no és massa difícil trobar-lo. Jo l’he vist pul•lulant per Barcelona parapetat rere una falsa identitat...



PD: A Jo només follo a pèl ja hem acomadiat als nostres advocats per encarar amb dos collons el proper especial...