dijous, 5 de febrer de 2009

Jo només vaig al cinema per compassió


Quina puta merda els premis Goya. No sé quant li van pagar al pobre Benicio del Toro per assistir-hi però imagino que molt perquè anar a una puta gala dels Goya resta una gran quantitat de zeros al teu catxé. De vores, no sé com el van convèncer, però imagino que amb putes i farlopa, com tot en aquesta vida.
Però aquest any com a mínim van tenir la dignitat de donar el premi honorífic a Jesús Franco i de marginar a merdes colossals com Los girasoles ciegos. Prou ja de la puta guerra civil, tant de bo haguessin fotut la bomba atòmica i no hagués quedat ningú per recordar-ho.
Però allò que menys em va sobtar van ser els premis pel Languis, el raper de La Excepción. Ja va dir un cop Hernán Migoya que el cine espanyol es definia amb les tres pes: Putes, Parats i Paralítics. No criticaré aquí els mèrits o demèrits d’en Languis perquè no he vist encara El Truco del Manco, però no sé quina puta mania té l’Academia de confondre mèrit artístic amb el show-bussiness de la misèria social. Però bé, guanyen les putes, els parats i els paralítics. I Espanya amb la consciència neta.
Però aquesta estratègia no es circumscriu tan sols a l’àmbit cinematogràfic. A Catalunya el PSC fa anys que juga amb l’autocompassió per esgarrapar uns quants vots al personal. L’estratègia és molt bàsica: consisteix en trufar les llistes amb candidats que tenen alguna tara, real o fictícia, que commogui a l’electorat. Votem al pobre Maragall, que és un borratxo. Votem al pobre Iceta, que és un homosexual marginat. Votem al Montilla, que és gangós. Votem al Clos, que té la síndrome de down. Votem a la de Madre, que no pot tirar la primitiva sense esbufegar. I Catalunya amb la consciència neta.