dimecres, 18 de febrer de 2009

Jo només menjo delicatessens



A mi m’agrada menjar molt bé, així que tinc certes reserves envers la nouvelle cuisine. No m’agrada que em portin les postres i sembli que el cuiner hagi ejaculat melmelada de maduixa pel damunt. Ferran Adrià i els seus sicaris a vegades la claven bastant, però per norma general només fan cuina apta per estetes decadents.
En una ocasió vaig poder anar a un restaurant força bo. No era un Bulli o un Hespèria però l’últim cop que els Rolling Stones van tocar a Barcelona el Keith Richards va anar-hi a sopar. En realitat va estar fotent-se cocaïna al lavabo tota l’estona i no va tocar cap plat, però ja sabeu que la feina de Rolling Stone és molt dura. Gràcies pel seu esforç, senyor Richards.
He d’admetre que la carta era ambrosia pura. No obstant això, vaig descobrir que el que odio més dels restaurants d’alta cuina no és el menjar sinó els clients. Al meu costat hi havia dos pijes d’aquelles que tenen un accent que mai creus que pugui existir més enllà dels acudits. Van demanar un vi car, van escalfar la bragueta al personal i van posar-se a parlar.


PIJA 1: Te hablé de mi amigo Jorge, de su nuevo curro?
PIJA 2: No tía.
PIJA 1: Ahora tiene tratos con mayoristas de vino de Jerez. Pues se ve que le va súper súper bien.
PIJA 2: Jo que suerte, que fuerte.
PIJA 1: Pues sí. Ahora ya no trabaja los jueves. Él lo llama Los jueves al sol porqué no hace nada. Como la peli esa de Los lunes al sol. Pero él no hace nada porqué quiere, eh! Jaja! Que él no es pobre, tía, que tiene mucho dinero.


No hi ha suficients paraules en tots els diccionaris del món com per expressar l’odi que vaig sentir en aquell moment. I les vegades que vaig pensar puta dins la meva ment no es poden calcular ni amb els súper ordinadors de la NASA.
M’hagués agradat pillar un bat de beisbol amb un clau sobresortint i rebentar-los-hi la medul•la espinal fins deixar-les invàlides. Fotre-les dins d’una càpsula espacial i enviar-les a provar que bé si està al sol, però no només els dilluns o els dijous, sinó cada puto dia de la setmana. Paralítiques i cremades vives, filles de la gran puta.
Òbviament, m’hauria passat la vida a la puta presó. Però hagués estat una vida justa i plena de sentit.