dimecres, 25 de febrer de 2009

Jo només m'emociono amb la falsetat


A mi m’agraden molt les coses falses i sintètiques. Els pastissets Pantera Rosa, el cas de la Madeleine McCann o els cinturons aquells amb una polla que fan servir les bolleres. Per tant, sóc també un gran seguidor de la gala dels Óscars. Emperò, aquest any em va ser impossible seguir-la per motius que ara no venen a cuento. Per solucionar-ho vaig demanar a algú amb una vida miserable i sense al•licients que seguís la gala per mi i m’informés dels guanyadors a primera hora de la matinada: vaig recórrer a la meva iaia.
Així doncs, ben just entrada la matinada la iaia va trucar-me per cantar-me els premis dels Óscars. I la veritat, què voleu que us digui, qualsevol semblança amb la realitat va ser pura coincidència.

Millor actor de repartiment: Jet Leches
Millor actriu de repartiment: La Penèl•lope (així, amb la e oberta i la ela geminada, com si en lloc de nàixer a Alcobendas ho hagués fet a una masia de Vinebre)
Millor director: Dani Foix (ídem que a dalt, però canvieu Alcobendas per Manchester)
Millor muntatge sonor: De Darnais
Millor film: Ugh!

En aquest punt, davant la incapacitat de percebre, processar, retenir i comunicar el títol de Slumdog Millonaire a ma iaia va agafar-li aquella misteriosa malaltia pròpia de la gent gran coneguda com el síncope. I és que jo penso que pels majors de 60 anys l’anglès és com un ultrasò d’aquells que només poden sentir els gossos. No és que no l’entenguin sinó que senzillament no poden ni sentir-lo.
I fins aquí el post d’avui. Ara us he de deixar que és hora de visita als hospitals.