dilluns, 4 de maig de 2009

Jo només canto un rèquiem



No caiguem en la trampa de les lectures simplistes: aquest cap de setmana no ha estat només de celebració. Cert és que el sentiment dominant ha estat la eufòria, però la miserable condició humana no admet maniqueismes que redueixen els fenòmens a un fàcil blanc i negre. També hi ha grisos, paraula que fa referència al color negre de tons rebaixats i que, en el català de Ramon Llull, denominava també als ascendents dels mossos d’esquadra.
El funest esdeveniment que ha enterbolit el meu cap de setmana ha estat la remissió de la malaltia de Coronel Tapioca. Amb aquest nom vaig batejar una planta carnívora que vaig trobar abandonada a una floristeria i que vaig salvar previ pagament d’uns sis euros. En realitat estem parlant de la transacció econòmica comú que hom du a terme per tal d’adquirir un bé, però què hi farem, en el fons sóc un romàntic irredempt. No puc dir que la nostra hagi estat una relació ni llarga ni intensa. En contra del que pensa tota persona sensata i racional les plantes carnívores ni fan dos metres, ni et mosseguen la maneta ni t’acaben dient papa vull jalar. En realitat les plantes carnívores són una puta merda i, en definitiva, Coronel Tapioca esfondrà sense miraments un dels principals mites de la meva infància. Només per això ja li vaig agafar tírria.




Però vaig cometre l’error de posar-li nom. Un consell ràpid: no poseu nom als vostres fills. Com a molt, un número, com el Xavier Sala-i-Martí. O també una marca. Per fer unes rises. Scottex, Matutano, Glassex, Bultaco: el que vulgueu! Però no li poseu un nom de veritat perquè potser el vostre fill un dia decideix fer-se fan de la Lucía Etxebarría i li haureu de fotre un tret al clatell. Un nom només posarà traves morals a la vostra sensata resolució.
Per aquesta raó, doncs, estic tan i tan decaigut. Davant dels meus ulls en Coronel Tapioca ha quedat pràcticament reduït a un garbuix de deixalles vegetals de color atzabeja i jo no puc fer res per evitar-ho. A les antigues civilitzacions bàrbares els membres de les tribus es menjaven els cadàver dels guerrers caiguts en batalla perquè creien que així adquirien les seves habilitats. La veritat és que la possibilitat, per molt remota que sigui, d’adquirir una desena de caps amb dents afilades és molt seductora i val a dir que m’ajudaria molt en la meva tasca divina d’higiene social. Però no ens passem de llestos: ara mateix Coronel Tapioca fot més fàstic que un càncer de colon. Probablement demà el llançaré al lavabo i, si la bufeta apressa, encara m’hi pixaré al damunt abans de tirar la cadena. Planta carnívora dolenta. Ves a trencar els somnis d’infància a un altre, filla de puta.