dimecres, 6 de maig de 2009

Jo només vomito al supermercat



Normalment la gent que munta i organitza els supermercats són bastant intel•ligents. No seran les estrelles d’una conferència sobre termodinàmica, però la seva feina la duen a terme de forma bastant eficient. L’organització d’un supermercat gira al voltant de l’eix establert mitjançant la disposició de tres productes bàsics: la cervesa, els doritos i els ous kinder. Un cop els ubiques tan lluny com pots els uns dels altres només has de triangular les seves respectives posicions i farcir l’espai restant amb tants ítems com puguis. La distribució dels productes dins d’aquesta figura geomètrica també és tot un art, però la feina principal ja està feta. Penseu-hi bé: cervesa, doritos i ous kinder. La piràmide de l’alimentació. L’aliment dels déus. L'esmorzar dels campions. Michael Phelps se n’afartava desprès de posar-se morat a porros.
Un altre punt crucial és aquell referent a la higiene. Tot ha de semblar net i polit, com si la mainadera de Hitler hagués fet dissabte amb un litre de napalm. Per això impera el color blanc i els envasos més comuns són el plàstic i el vidre (fals: és el cartó, però no m’anava bé per la meva tesi, així que ho menystindré). Com és, llavors, que aquest punt tremendament important és violat per certes cadenes de súpermercats? Qui cony és el director d’aquestes companyies? Una mona de fira? Un francès? Un estudiant de cicles formatius? En tot cas, aquest és un misteri irresoluble. Així que deixaré les qüestions metafísiques i passaré a la pràctica: aquí teniu la llista de supermercats que més angúnia em provoquen. Bon apétit!





DIA
Pregunta: que hi ha millor que una màquina del temps? Resposta: una màquina de l’espai-temps? Pregunta: existeix aquesta màquina? Resposta: sí, però només et transporta fins la Bulgària comunista dels anys 70. I no tens més opció.
Estem parlant dels súpermercats Dia i de l’aroma entre depressiu i revolucionari que s’hi respira. Com una reunió d’UGT però amb gent que treballa. O ni això, perquè tu camines pel Dia i, en tombar cada cantonada, et trobes dos dependents sud-americans xiuxejant que et miren amb cara d’odi. En general, tot el súper fot ferum a jacobí. A jacobí i a lleixiu de garrafa.


LIDL
Buenísimo. Pa’l Lidl! Dons bueníssimo pal lidl ta puta mare, dic jo! Un altre cas típic de supermercat que ha quedat encallat en un bucle en el que es perpetua la visió més distòpica del comunisme crepuscular. És que el Lidl té productes làctics molt bons i molt bé de preu. Els meus collons, té de bo el Lidl. Algú ha sentit a parlar mai de les vaques alemanyes? No em contesteu, perquè jo sé la resposta i és NO. En canvi, tot déu sap que els alemanys són coneguts per les seves habilitats químiques i per aquella petita trapelleria coneguda com III Reich. Boníssima, la llet del Lidl. Boníssima, però que se la begui ta germana.
Un últim apunt. Els McDonalds són iguals arreu del món amb lleugeres variacions. A Mèxic venen nachos, a l’Estat espanyol patates braves i a la República Txeca col arrebossada. Perquè, en canvi, el puto Lidl és igual a Lleida que a Praga? Igual de depriment, igual de fastigós, igual d’industrial i amb els mateixos cereals de xocolata amb un osset que sosté una falç i un martell.


QUALSEVOL TENDA DE COMESTIBLES PAKISTANÍ
No negaré aquí la inestimable tasca social que realitzen els dependents de Pakistan. Bàsicament, perquè et serveixen alcohol ja tocades les onze de la nit. El procediment mitjançant el qual tu aconsegueixes begudes espirituoses a deshores comença quan el dependent et pregunta tu no ser polisía verdad i acaba quan tu respons que no. Homes de bona fe, els pakistanís. Igual que els policies de paisà, el codi ètic dels quals està encapçalat per l’obligació de notificar l’autèntica identitat quan un civil els interroga al respecte.
Però al marge d’aquesta funció social no negarem que la neteja d’aquests locals deixa molt que desitjar. Preus estampats a la vella usança, bricks de llet mal apilonats i boles de pols que t’ofereixen mamades a euro. I no voldria acabar sense advertir que sembla ser que la seva cultura es regeix per un sistema matemàtic totalment incomprensible pels orgullosos occidentals. Només això explica que en comprar dues xibeques el preu total sigui un número no divisible per dos. No siguem superbs: aquesta gent tenen moltes coses que ensenyar-nos.