divendres, 22 de maig de 2009

Jo només sóc un pedant: Exordi i Opinions (I)



L’altre dia, desprès de la novena cervesa, una persona molt intel•ligent (que curiosament era jo mateix) em va preguntar per a que servia la cultura i, la veritat, no vaig saber què respondre. D’aquesta història en podem extreure dues conclusions:

1. Que beure i parlar sol no és un signe inequívoc de la pròpia decadència personal. Ans al contrari! Beure i parlar en la intimitat i sense cap altra companyia que la punyetera consciència és una activitat que ens eleva per damunt de la resta d’animals. Algú us haurà dit que és la moral o el llenguatge, però probablement aquest algú sigui un estafador de campionat. Quan vivia a la cabanya cada dia havia de lluitar contra feres que no deixaven que em mengés les seves cries, i també vaig veure molts animals comunicant-se entre sí. En canvi, mai vaig trobar un os fotent-se una cervesa mentre perorava sobre la hibernació.

2. Que la pregunta sobre l’interés de la cultura és una autèntica subnormalitat. Quan vas borratxo només et fas preguntes idiotes i sense sentit, com ara on tinc la polla, perquè és lleig dormir amb els mitjons posats o com pot ser que les noies de Riba-Roja siguin tan marranes. I efectivament, podem emmarcar la meva pregunta dins d’aquesta retòrica de la subnormalitat.




Perquè, amics i amigues, la cultura no serveix per res. Vull dir, des d’una perspectiva obtrínseca i elocoïdal, no serveix per a res de res. En canvi, va de puta mare per fer-te el pedant. De fet, tota aquella xerrameca sobre l’art per l’art i el llenguatge simbòlic autoreferencial és part del discurs dels estetes decadents del lobby jueu, que curiosament són els més grans pedants de la història de la humanitat.

Per tant, he decidit emprendre una altra d’aquelles sèries de posts de regularitat intermitent i continuïtat aparent que tant m’agraden i, a la vegada, tant desesperen a la parròquia. De fet, la gènesi d’aquesta iniciativa es remunta a un projecte fanziner de fa uns 4 anys que va nàixer i morir en una primera i única entrega, així que per commemorar tan insigne data reemprenc aquesta opus magna interrompuda.




I ja que parlem de genealogies, començarem amb una les principals estratègies del pedantisme über alles: els naixements improbables. Aquesta eina retòrica consisteix en agafar un fenomen, ja sigui una idea política, una corrent artística o qualsevol altra pollada, i atribuir-li els seus inicis a algun personatge que hi estigui relacionat de forma tan remota com falsa a la vegada. Anem amb els exemples.

“jesucrist és el primer comunista de la història”

“rouseeau és el primer votant d’Iniciativa de la història”

“la Divina Comèdia és la primera road movie de la història”

“el Satiricó de Petroni és la primera manifestació històrica del catalanisme polític”

“Tomàs d’Aquino és el primer homosexual de la història”

“Bach és el primer baixista de la història”

“Aristòtil és el primer guionista de la història”

“l’execució de cristians al circ romà és el primer survival horror de la història”




Davant d’aquestes sentències l’interlocutor es quedarà amb la paraula al cul. Amagarà tota rèplica perquè pensarà, de forma equivocada, que si vosaltres podeu soltar aquestes pedrades és perquè posseïu un coneixement que a ell li manca. Però aquesta sensació de desconcert és possible abastar-la per altres mitjans. Un dels meus preferits és soltar una reflexió absurda i barroca sobre algun tema del tot intranscendent. Tornem amb els exemples.

“Carmen de Mairena destrueix els codis normatius de gènere i, a la vegada, els discursos queer de l’esquerra benestant”

“McDonald’s és la culminació del projecte il•lustrat”

“Carlos de las Yoyas demostra la tensió d’una societat escindida entre la postmodernitat i la rèmora de l’ancienne regim”

“Júlia Otero és una filla de puta”

“el heavy metal és l’hereu de la música clàssica”

I així ad infinitum. Les combinacions són infinites i les possibilitats de fer-se el pedant limitades, així que no ho dubteu ni un moment. Consells, acudits de cigales i apologies de la paidofilia en properes entregues.