Jo només acuso als Manel

Al post anterior va sortir el tema dels Manel. Diguem ja per avançat que no desperten la meva simpatia, com el 98,2 % dels fenòmens d'aquest univers. El meu problema amb els Manel no és la seva música, ni les seves pintes de monitors d'esplai/politoxicòmans, ni molt menys que cantin en català. I tampoc dóno crèdit a la llegenda urbana que diu que el seu cantant et pot enganxar el sida miran-te directament als ulls. No. El que em molesta dels Manel és que són una eina del sistema capitalista.

Diuen els que n'entenen que les lletres dels Manel són postals costumbristes per una generació de joves, que ara volten els 30 anys, i que podríem caracteritzar amb atributs com: cultes, sensibles, preparats, cosmopolites però, a pesar de tot, malpagats. Mileuristes, vaja. Gent amb un somni, que normalment és ser artista o similar, però que malviuen amb ocupacions laborals escassament remunerades i molt per sota de les seves capacitats. Els Manel s'encarreguen d'ennaltir l'agredolç dia a dia d'aquesta generació. Els dinars a bars de menú, les passejades per la ciutat, les relacions amb estudiants Erasmus, l'erosió inexorable de l'amor entre una parella. Una oda al middle-class hero. Molt fins han estat versionant Common People dels Pulp.



En conclusió: els Manel ens volen fer creure que la mediocritat és èpica. Lamentablement, no hi ha res de noble en fer-se gran, en tenir un treball de merda a pesar de les moltes aspiracions, i en ser un nàufrag emocional. Aquest món no necessita gent que dignifiqui la seva vida de merda. Tot aquest personal ha de prendre consciència de la seva misèria. Sortir al carrer, amb bombes, escopetes i ampolles plenes de napalm. Agafar pels collons a tots aquells que els han enganyat, que els enganyen i que els continuaran enganyant si no hi posen cap solució dràstica.

No, els Manel no canten als petits plaers de la vida, sinó als plaers esquifits de la vida. I potser arribarà un dia en que de tan petits no els puguis ni veure. Fes-hi alguna cosa, gilipolles.

Jo només soluciono el problema basc

La gent d'ETA no vol la independència. Aquests bascos son uns putes i ja saben que això dels nacionalismes no va amb el món modern. El problema de les identitats nacionals és que són massa solemnes, massa vinculants. I el que la gent vol són coses ràpides, de les que pugui sortir amb la mateixa facilitat que hi ha entrat. Ja us dic ara que li dóno 2 anys de vida, 2 putos anys, al DNI. Aviat l'equivalent a aquest document el facilitarà Facebook, i a la casella de nacionalitat hi figurarà alguna mongolada com Fan de Marujita Manson o Fan de Yo También Veo Formas En Las Nubes.

Hi haurà guerres al món que ve, però seran entre els fans de Big Bang Theory i The IT Crowd. Però tot això els bascos ja ho saben. No hi ha futur per guanches, catalans, espanyols, jueus o palestins. Per això la gent no entén les accions i reaccions d'ETA amb l'establishment polític. Perquè ara per ara la banda està formada per un grapat de soldats desencantats, sense fe, culpats d'un crim que no han comès. Avui sobreviuen com a soldats de fortuna. Si teniu algun problema i us els trobeu, potser els podeu contractar.

Jo només parlo malament dels morts

¿Recordeu aquella captivadora escena, al final de Ghost, quan Demi Moore li diu al fantasma de Patrick Swayze allò de "te quiero" i ell li contesta "sí, sí, pero cuando estaba vivo no querías comerme la polla, julandrona"? ¿No? Probablement no la recordeu perquè aquesta escena no té cabuda en una pel·lícula tan exterminable com Ghost. Però com que el senyor Swayze l'ha palmat, als crítics cinematogràfics, fins i tot aquells més snobs, els hi ha faltat temps per lloar una pel·lícula que (diuen ells) potser pecava de romanticona i sensiblera, però que va trobar la manera d'arribar al cor de persones de diverses edats i cultures. Doncs a mi em va arribar als ulls de la cara, i d'aquests a l'ull del cul. Merda per a Ghost, merda per a Dirty Dancing i merda per a Patrick Swayze, encara que se m'aparegui el seu fantasma aquesta nit i m'abraci per l'esquena.

La gent respecta massa als morts. Hi ha molt fill de puta al món que ho sap i s'aprofita dels beneficis d'una mort tràgica. Michael Jackson havia tocat fons, era motiu d'escarni públic, havia perdut el funk, i la única manera de passar net a la història era una mort espectacular. Els nens dels Balcans pidolen incansablement amb l'excusa de que s'han quedat orfes. La gent riu les subnormalitats de Maruja Torres des de que va comunicar oficialment que havia agafat el sida fent la zorra pel Líban. Doncs digue'm no. Si la vida és un camp de batalla, la mort és la vergonya. No us deixeu enganyar per la moral dels esclaus. Tothom sap que quan algú surt de l'habitació, ha arribat l'hora de les rancúnies, del ressentiment, dels odis sufocats. Ha arribat l'hora de rajar.



A la cultura occidental ens cuidem bé de convertir la mort en un tabú. Bona prova en són l'arquitectura antisèptica dels cementiris i tota la solemnitat de la liturgia del traspàs. En canvi, a Mèxic pinten les calaveres amb colors, reparteixen caramels en forma d'esquelets i s'emborratxen als enterraments. Conseqüències: és un país governat pels narcotraficants, la gran esperança "blanca" de la raça humana, els últims vestigis d'una cultura basada en la força, la personalitat, el poder i els collons. Tercer món, en diuen. Però a mi em sembla que algú s'equivoca, güey.

Jo només sóc les meves circumstàncies

La gent va a viure a Londres per enriquir-se a nivell personal. La gent s'apunta a la universitat per aprendre. La gent fa tasques de voluntariat per sentir que hi ha gent encara més miserable que ells. La gent conserva amistats per tenir algú al seu costat que li doni suport quan arribin temps pitjors. Però tot és inútil. La gent malgasta esforços en aquestes i altres activitats, esperonats per la vana il·lusió de que algun dia les coses els hi aniran bé i deixaran de preocupar-se. Aquesta il·lusió és el que provoca que es moguin, que s'impliquin en coses, en definitiva, que visquin. No saben que aquesta il·lusió és la seva vida. Mai l'aconseguiran ni viuran dins ella. Com a molt, tota la seva vida es podrà definir que aquelles tasques que emprenen per abastar-la.

De totes aquestes il·lusions la més patètica és la de l'amor verdader. Ningú l'ha trobat ni el trobarà, i aquells que diuen que sí menteixen com uns fills de puta. L'amor verdader només existeix als llibres d'autoajuda i a les comèdies romàntiques. Però sabeu què? A la vida real Jorge Bucay és un gordo que es masturba pensant en el seu ego i Julia Roberts és una marfanta que es desviu per les receptes d'analgèsics.



Però la mentida de l'amor verdader mou a les masses. Els executius publicitaris, autèntics traficants d'il·lusions, ho saben prou bé. Per això existeix la indústria de l'amor verdader. La comèdia i la novel·la romàntica, la puta nouvelle vague i el cinema francès en general, els bodorrios, els viatges de noces, el dia de Sant Valentí i també el de Sant Jordi. Però de tota aquesta estafa sentimental m'inquieta especialment aquest sistema d'enviar el teu nom i el de la teva parella via SMS a una empresa, que els processa i et retorna un altre SMS on surt calibrada, del o al 100, la vostra compatibilitat com a parella. No s'ha de ser un stephenhawking per copsar les dimensions de l'enganyifa aquesta, però sembla ser que les empreses que ofereixen aquest servei s'estan forrant. I aquí és on jo m'adono que la raça humana no viu gràcies a les seves il·lusions, sinó gràcies a que és, senzillament, molt subnormal.

Jo crec que hi ha un sistema millor per comprovar la compatibilitat mútua entre els membres d'una parella. No hi tenen res a veure els noms, ni tampoc t'assegura que acabareu envellint junts davant la tele. En tot cas, et verifica que la vostra unió té els dies comptats. Si passeu el test, potser morireu pensant que esteu enamorats, o potser no, ves a saber. En definitiva, el secret està en saber on vas conèixer a la teva parella. Hi ha un seguit de llocs i events que embriaguen el nostre cervell de retardats. Situacions en les que ens pensem que som els putos amos de la barraca o, pel contrari, que som escòria a l'espera d'un programa d'higiene racial en condicions. En aquestes situacions sorgeix l'amor. Per salvar-nos de la misèria o per catapultar el nostre ego, no importa, perquè el mecanisme és el mateix. Però és qüestió de temps que us adoneu de la magnitut de l'estafa. Per tant, si heu conegut a la vostra parella en alguna de les següents situacions, tard o d'hora es revelarà la trampa. Pot ser al cap d'un mes, el dia de la boda o amb el vostre primer fill entre les mans. És indiferent. Així que ja esteu preparant una bona excusa si reconeixeu que l'amor entre vosaltres va sorgir:

- Apostant a un canòdrom.

- Xatejant al Badoo.

- A la proa del Titanic.

- El dia que ta mare et va dir "et presento a la teva germaneta".

- A l'exèrcit.

- Compartint una xeringa.

- A la primera fila d'un concert de Coldplay.

I aquest últim cas és el pitjor de tots. Perquè un tio a la primera fila d'un concert de Coldplay és un homosensual reprimit que allibera la seva sexualitat corejant uo-uoh com un desesperat mentre a Chris Martin li agafa un atac de parkinson al clímax de Viva la vida. Així que compte amb el rosset d'Exerton, Devon, Anglaterra, perquè quan posa veu de castrati els matrimonis i les sexualitats ambigües trontollen. Esteu avisats.

Jo només utilitzo tecnologia obsoleta

Ahir a la nit, en el decurs d'un vol de l'empresa Ryanair que anava de la molt txola ciutat de Birmingham cap a la molt sobrevalorada ciutat de Girona, el servei de megafonia de l'avió em va avisar, en un perfecte català, que durant l'enlairament de l'avió havia de mantenir tancats "els ordinadors portàtils, walkmans i altres aparells electrònics". Walkmans. Un aparell que ja estava obsolet al 2003, quan Ryanair s'instal·la a l'aeroport de Girona i enregistra aquest missatge. Però potser el més alarmant de tot és que l'any 2003 no tan sols el walkman ja era pràcticament una reliquia, sinó que fins i tot el seu successor, el reproductor de cedés, agonitzava davant la irrupció dels reproductors mp3.

Però deixem per un altre dia les nefastes conseqüències de la ignorància en qüestions tecnològiques dels treballadors de Ryanair, encara que jo començo a sospitar que a dins de les turbines de l'avió hi ha una dotzena d'esclaus de Níbia i de la Gàl·lia encadenats a uns rems. La qüestió que vull tractar avui és l'imminent revival walkman. Poc falta per a que algun subnormal amb palestina de l'H&M decideixi que el walkman ja ha passat prou temps a l'infern de la moda com per tornar irradiant coolitat, trenditat i revivalitat. Avançem-nos a ells, doncs. Anem a reconsiderar les virtuts i els defectes del walkman. I no hi ha millor manera per fer-ho que escriure una llista de pros i contres, com si fossim en John Cussack o algun altre romàntic maricó de la Generació X.

COSES DOLENTES DEL WALKMAN

- Bàsicament, que funciona amb cassettes, el format musical amb menys glamour de la història desprès dels trovadors.

- La funció de rewind.

- No et cap a la butxaca a no ser que siguis un Latin King.

COSES BONES DEL WALKMAN

- Parla com un disminuit psíquic.

- S'assembla al Tomàtic.

PS: El sistema informàtic, en notar que la secció Coses bones del Walkman estava buida, ha creuat de forma accidental la informació de la base de dades del blog i hi ha incorporat la llista corresponent a la secció Coses divertides de l'ex-president Jordi Pujol. Discupleu les molèsties.

Jo només dic adéu, puta txecoslovaca

Ha arribat a les meves orelles que la meva companya de pis txecoslovaca fotrà el camp en un parell de mesos. Al seu país. La República Txeca, o Txèquia, nomenclatura que ella prefereix per economia lingüística, per algun vici monàrquic inconfessat o senzillament perquè és una imbècil irrecuperable. M'és indiferent, perquè si hagués escollit l'altra nomenclatura també l'estaria criticant. Ja heu pogut comprovar aquí que la gorda aquesta no em desperta cap tipus de simpatia. A més, aquest ogre de l'Europa de l'Est ha enderrocat la fantasia de que totes les dones d'aquelles contrades són rosses esculturals de metre vuitanta. Si és que ja ho diuen que aquest tipus d'ideal femení només el pots trobar a Martorell.

Però tornem al tema. Aquestes veus que m'han informat de la seva partida també m'han demanat que quan ella m'ho digui em faci el sorprès. Per tant, aquesta situació privilegiada em brinda l'oportunitat de preparar una resposta fulminant per quan em digui que marxa. Aquestes són algunes de les idees que em ronden pel cap aquests dies:

- Xampany, xampany per tot quisqui!

- Perfecte, perquè estava a punt d'avisar als Caçafantasmes.

- Saluda a Dani Jarque de part meva.

- Me la sua. No, és broma. M'alegro molt de que fotis el camp.

- Hi ha vols barats Barcelona-Mordor?

- Si quan arribes a Txèquia no pares d'estornudar, no et preocupis. No és la grip nova, sóc jo que estic rajant de tu fins rebentar-me els pulmons.

- Molt bé, puta.

- Puta.

- Ta!

Malauradament, aquesta no és la millor notícia que em podria donar la txecoslovaca. De fet, podria dir-me que ocupa el seu lloc la seva compatriota Silvia Saint,i tot i així encara no seria suficient. Perquè quan penso en aquesta possibilitat continuo sentint una insatisfacció dins meu. Molt millor seria que em digués que pateix una malaltia fulminant. Però tampoc em tranquilitza. ¿I si hi ha vida més enllà de la mort i me la trobo? M'és igual a on, perquè ja me la puc trobar al cel o al valhalla que automàticament es convertirien en un infern. I encara que ella estigués al cel i jo a l'infern (cristians), existeix la possibilitat que el Dia del Judici Final, quan s'emeti la sentència definitiva sobre els condemnats, acabem per trobar-nos a la mateixa instància del Més Enllà. Quina angúnia.

I així, immers en aquestes tribulacions, he arribat a la conclusió de que l'odio tant i tant que la única certesa que em deixaria satisfet seria una combinació de les dues següents premises:

- La certesa de la seva mort.

- La certesa de que desprès de la mort només ens espera la buidor i la indiferència còsmica.

És molt greu, doctor?

Jo només faig cas dels rumors

Si no fos pels rumors els diaris serien una puta merda. Estatuts, apartheids, palestins, jueus i la mare que els va parir tenen gràcia durant un parell dies dies. I prou. Perquè tothom sap que el més calent és a la secció de Societat. ¿Però per quina raó la gent es creu, o al menys considera, els rumors, fins i tots aquells més absurds? Abans d'enfronar-nos a aquesta pregunta, anem amb una llista de rumors. Alguns són reals i alguns me'ls he inventat jo. D'altres no són rumors, sinó nèctar de realitat.

- Lady Gaga és un tio.

- Bruce Springsteen financia el Ku-Klux Klan amb els beneficis del seu últim disc.

- Els etarres són éssers unisex.

- Carod Rovira està llicenciat en filologia hispànica.

- Francis Scott Fitzgerald tenia la polla petita.

- Pep Guardiola té vetada l'entrada al vestuari. Tampoc hi pot entrar el príncep Felipe.

- Ghandi es fotia cavall.

- L'infanta Elena és borderline.

En realitat, la qüestió dels rumors és molt complexa. Quin és el secret de la seva virulència? Principalment, la nostra manca de fe en les bondats de la condició humana. Recelem, i amb raó, de l'ideal de perfecció que impera als mitjans de comunicació, però aquesta desconfiança contrasta amb la facilitat amb la que ens deixem convèncer per aquells que assenyalen els peus de fang dels nostres ídols. Encara que aquestes autoritats siguin Jordi González, una gitana que viu a una caravana o una prostituta de Ciempozuelos.

Uns exemples. En Michael Jackson destina part de la seca fortuna en crear una residència de fantasia on acull a nens desemparats. Sí, sí, però al dia següent els nens fan caca amb sang. Els Manel tenen molt èxit. Sí, sí, però els han vist invocant a Belcebú a la vora del Llobregat. OG Mudbone té una tita descomunal. Sí, sí, però diuen que és de plàstic. Jo només follo a pèl és la risa. Sí, sí, però diuen que l'escriuen entre quatre tios. Encara que en tots aquests casos també hi ha imbricades no poques dosis d'enveja i supèrbia. Si la perfecció no està en mi, és impossible que estigui en algú.

Però voldria aprofitar l'avinentesa per fer notar un aspecte dels rumors en el que la gent no s'acostuma a fixar. És una teoria que porto un temps compartint, encara que no ha rebut una acullida massa afalagadora. És l'enveja, per descomptat. La qüestió és que jo penso que si tu et creus un rumor X sobre una persona Y, encara que el rumor X sigui fals, el fet que tu te l'hagis cregut diu molt poc a favor de la imatge que tu tens de la persona Y. Per exemple, jo mai em creuria que Tom Selleck es frega els peus contra l'estora abans d'entrar a casa. Per mi és inconcebible. Ara bé, si sento a dir que al Joan Pera li agrada follar-se octogenàries, com a mínim consideraré la veracitat del rumor. Per tant, cada cop que algú acusi al veí de tocar nens, al forner de fer-li el salt a la dona, al vostre company de feina de transvestir-se, i vosaltres no rebutgeu el rumor, reconsidereu la confiança que us inspiren aquestes persones. ¿No penseu que si algun dia us agafa un atac de cor al seu costat, enlloc de trucar a l'ambulància, us robarien la cartera i correrien a follar-se a la vostra mare?

Jo només vull escoltar el mapa de sons de Tòquio

En aquesta vida hi ha molts tipus de deficients mentals. Els casos més coneguts són els d'aquells amb una deficiència psíquica certificada per la medicina. Ja sabeu: ulls prims, la boca oberta, membres desproporcionats, una cara de passar-se-ho de puta mare a la vida. Un subnormal, vaja. Desprès hi ha molts altres tipus de deficients mentals amb la particularitat de que la seva insuficiència no consta en cap registre mèdic. N'hi ha molts, d'aquests, i en part els hi estic agraït, perquè hem donen teca per omplir el blog. Però en els que pensava l'altre dia són aquells que es pensen que les putes dites, les putes sentències i els putos refranys populars són una font fiable de coneixement. Uns subnormals, vaja.

Us han dit mai allò de que no s'ha de jutjar un llibre per la seva portada? Doncs és fals. La gent jutja segons les aparences i la caga, no ho negarem. Però els judicis superficials no són reprobables de per si. Imagineu que jo sóc prou savi (que ho sóc) com per jutjar una cosa basant-me, únicament i exclusiva, en les seves característiques superficials. I imagineu per un moment que amb aquesta informació puc emetre una opinió certera. Doncs bé, això és el que em passa amb les putes pel·lícules de la Isabel Coixet, que no n'he vist ni una i ja sé que són un càncer per la humanitat.



Un dels meus principals problemes amb la Coixet (i similars) és aquest aire de cinema intel·lectual per a tots els públics, conegut amb el nom tècnic de cinema de cacalitat. Perquè les pel·lícules de la Coixet tenen un públic ampli i definit, i tant que sí. I tots coneixeu algun dels seus fans. És aquell subjecte urbanita amb una alta consideració de les seves capacitats artístiques i emocionals. És aquell que escriu a llibretes Moulesquine a les taules del bar. És aquell nen de papà que entra a estudiar a l'Escac perquè el cine de Tarantino i Amélie li han canviat la vida. És aquell que té una exposició de fotos en blanc i negre a un bar de Cornellà. És aquell que escriu "la belleza es tu cabeza" per totes les parets de Barcelona. Aquell que escriu un blog perquè les editorials no s'atreveixen a publicar la seva prosa visionària.

Són tots aquells que li xuparien la polla al mateix Satanàs per un gram de talent, però enlloc d'això van compartint el seu art amb autèntics analfabets (que ja poden tenir una llicenciatura en belles arts, filosofia o literatura perquè són uns putos analfabets incurables) per pidolar-los-hi un miserable ets tan sensible, un maleit és molt subversiu o un desconcertant ets molt especial. Especial. Com els subnormals, vaja.




Per aquests individus àvids d'especialitat està fet el cinema de la Coixet. Ple de subjectes que no es poden comunicar, perduts a al gran ciutat, nàufrags al seu propi ego desbocat, apassionats, tímids, romàntics in the mood for love, tan sensibles que han de crear-se una cuirassa de cinisme per protegir-se de la gent. Són persones contradictòries, ordenades dins del seu propi microcosmos caòtic, amb un turbulent món interior digne de ser immortalitzat en una obra art. Tots iguals. Però igual d'especials, eh! No ens confonguem, si-us-plau.

Doncs per aquesta especialitat pre-frabricada està feta la nova pel·lícula de la Coixet. I també el seu nou llibre, que venen a ser imatges de la puta pel·lícula acompanyades d'una narració de la Isabel. Una puta estafa de principi a fi. L'equivalent "intel·lectual" a la Súper-Pop, a la revista de Gran Hermano, als llibres tipus "Sea más inteligente con el método de Saber y Ganar". Com quan veus un puticlub a la carretera que invita a entrar al caballero distinguido.

Però no hem feu cas. Continueu amb les vostres coses. Veieu la pel·lícula. Compreu el llibre. Discutiu-la al bar mentres fumeu. Potser aquesta és la vostra última oportunitat per sentir-vos especials.

Jo no follo ni a pèl

(Per sort o) per desgràcia, aquests tres galifardeus de la foto són tot un fenomen entre els adolescents. I com tot fenomen, els Jonas Brothers s'expandeixen de forma viral per tota la cultura. Cedés, merxandatge i portades de revistes testimonien la vitalitat d'una epidèrmia més perillosa que la grip aviar. I per si no n'hi havia prou, ara va Disney i els hi dedica tota una sèrie a un dels seus canals televisius. De puta mare.

Però afortunadament, els germans Jonas són partidaris aferrissats del vot de castedat fins al matrimoni. I dic afortunadament perquè amb una mica de sort la subnormalitat abismal que impregna la genètica dels Jonas i de la plèiade d'adolescents sense pèl als genitals que els segueixen s'extingirà sense haver catat la reproducció. Perquè hi ha un fotimer de perills que atempten contra la vida de la canalla durant la vida premarital. Drogues de disseny, el Xiquipark, scooters i quillos matanòvies. Així que com més dilatin la primera còpula més negre ho té el seu genoma per expandir-se. I tots hi sortim guanyant, penseu-hi.

Per tant, jo mateix he decidit elaborar una llista de consells per apartar als adolescents de les temptacions de la carn. En aquesta empresa m'ha estat de molta ajuda la blogger Pro-Ana Girl. A la seva web hi podem trobar fins a 50 consells per a les nenes que es volen convertir en unes putes anorèxiques ("princeses" en l'argot Pro-Ana), i no he pogut més que celebrar que les seves estratègies per no menjar siguin fàcilments extrapolables a la croada antisexual dels Jonas Bros. Així que pràcticament només m'ha estat necessari traduir els consells de l'amiga Pro-Ana Girl, eliminant quan era necessari la paraula comida (encara que ara m'adono que potser ni això era necessari).

En fi. Adolescents, llegiu i recordeu que no esteu sols/es en la vostra lluita contra les hordes de prostitutes juvenils del Bershka i de l'Amèrica Llatina. Cada cop que algú us vulgui follar, només heu d'emprar alguna de les següent estratagemes:

1. Digues que ho has fet amb amigues al carrer i que no en tens més ganes.

2. Excusat amb un mal de cap.

3. Quan et vegis obligat/da a fer-ho, mou-la amb les mans i juga amb ella, mentre els distreus amb una bona conversa.

4. Olora-la i digues que té una pinta deliciosa, però al cap d'una estona marxa al·legant que tens feina pendent.

5. Apuntat a un gimnàs. Tonificaràs el teu cos i podràs dir que ja ho has fet allí.

6. No portis al damunt més diners dels necessaris, així no podràs fer-ho ni quan no puguis resistir la temptació.

7. Quan no puguis soportar-ho més, posa-li sal o sabó per aconseguir que tingui mal gust i t'acabi fent fàstic.

8. Quan fallis autolesiona't per castigar-te, però fes-ho a zones on ningú pugui veure les ferides.

9. Mastega-ho, fes veure que vas a beure aigua i escup a la paperera.

10. Si t'obliguen digues que no en tens ganes i que ho faràs més tard a la teva habitació.