Ascó, the village. Jo li podria agrair moltes coses al poble d'Ascó. Un exemple. Cada cop que estic a Flix i torno cap a casa amb l'esperit alegre només necessito mirar en direcció a la Nuclear per vomitar tota la ginebra amb bitter kas. I al matí següent: ready to go! Gràcies mil, Ascó.
Nomen parlens. El concepte fa referència a aquells personatges el nom dels quals està compost per algun atribut o característica que els defineix. La Caputxeta Vermella, Blancaneus, El Gat amb Botes, Coto Matamoros. I sí, també Ascó. Sobretot Ascó. Alguns ja coneixeu la broma, els altres la podeu deduir amb facilitat. Llavors, la pregunta pertinent és d'on va sortir el nom de marres. Potser l'arxifamós cretinisme asconer era ja una evidència en temps dels ibers, i algun espavilat va batejar així al poble a mode d'advertència als viatgers. O potser alguna ment preclara intuïa la ulterior aventura atòmica de la regió, i va decidir fer pesar el nom d'Ascó com una maledicció, o una prova de l'inevitable força del destí. Síndrome d'Edip, Síndrome d'Ascó, la misma mierda son. Al cap i a la fi, ambdòs es follen a les seves mares.
Però què putes era Ascó abans de la Central? L.E.P.E.: Lepra, Endogàmia, Pobresa i Escorbut. Conten les malles llengües (també conegudes com a Llibres d'Història) que la població estava sumida en la misèria, situació insostenible que millorà dràsticament desprès de que els analfabets asconers acceptessin construir a les seves terres una fàbrica de xocolate. Algun malpensat dirà que els van enganyar, però jo sóc més benevolent en la meva interpretació. Probablement el concepte d'energia nuclear era quelcom que ultrapassava les seves capacitats mentals, així que comparar la central amb una fàbrica de xocolate era el més proper a la realitat que podien fer entendre a la gent d'Ascó. Però tot això es perd entre les boires de la llegenda. La qüestió és que l'Ascó post-nuclear és un poble farcit de quartos.
Però donar un xec en blanc a un asconer és com donar un martell a un gitano. No saps què passarà, però al final algú acabarà plorant. L'economia asconera, que fins llavors funcionava per mitjà del tradicional trueque, millorà qualitativament i quantitativa. Van decidir fer d'Ascó un poble amb projecció de futur. Amb llocs de treball, una indústria sostenible i qualitat de vida. Llàstima que la major parts dels diners necessaris per realitzar aquesta utopia els gastessin en imbecilades. El paradigma? TeleAscó. Una televisió per a un poble de 1600 habitants. O l'Ascó Summer Festival, amb Amaia Montero de cap de cartell. Pa i circ, senyores i senyors. Però en aquest circ no són els gladiadors els que moren, sinó els espectadors. De càncer. Pell, pulmó o fetge. Qui sap! Cada dia és una nova aventura a Ascó!
Però la vida atòmica és fàcil a Can Roba-rucs. Cada dos per tres la Central Nuclear peta per algun lloc o altre. I això només significa una cosa: bones notícies. Què dic bones? Boníssimes. Els jerarques de la nuclear engrapen quatre veces mal contades i les tiren als coloms. I qui diu veces diu indemnitzacions econòmiques i llocs de treball per al jovent del poble. Gràcies, energia nuclear.
I mentrestant, a la Ribera d'Ebre... Què en pensa de tot això, la Ribera? Hi ha qui defensa el model atòmic, però no de la manera en la que s'està duent a terme. Hi ha asconers d'ànima als que ja els hi va bé amagar els feixos de bitllets a la boina. I també hi ha pobres d'esperit que no saben com sortir vius de la guerra nuclear. Jo sóc d'aquests últims. Pronunciar-se en contra del Cementiri Nuclear es negar la bitlletada que reben Ascó, Flix i els pobles propers per emmagatzemar els residus que produeix la mateixa central. Però acceptar-lo significa hipotecar-se de per vida amb l'economia nuclear. I no ens enganyem: ara ja és massa tard per tornar a agafar l'aixat i posar-se a plantar aulivers. Aquest discurs que pretèn recuperar una economia agrària i bucòlica és tant o més nociu que els sectaris nuclears. Ara estem al segle XXI. Xina. Europa de l'Est. Llatinoamèrica. Us sona tot això? Precisament, el repte es troba en negar aquesta utopia arcàdica, irrecuperable i també insostenible dins del context actual, però no deixar-se endur pels cants de sirena del Cementiri Nuclear. Perquè quan hi arribeu potser sí que veieu un parell de mamelles, però desprès les sirenes se us menjaran los collons.
Un altre tema pendent. Energia nuclear. Sí o No? Perquè les nuclears són inevitables, no? Si Barcelona funciona amb l'energia elèctrica de les nuclears! Mireu, mireu cap a Can Fanga! El futur! La metròpoli! Mireu quines torres de refrigeració més formoses que... espera. On són les putes torres?
Exacte. No n'hi ha ni una. I per què? Resposta ràpida: model colonial. La cultura i la burocràcia, a la metròpoli. I la feina bruta, a les colònies. Fins al segle XIX en feien esclaus. Ara hi posen aquella indústria que ningú vol a casa seva. Aquella que fa lleig. Com lo seu català, que és raro perquè no és com lo que surt a la tele. Doncs a la Ribera d'Ebre serem uns poca-pena que esperem la salvació econòmica i espiritual del messies camacu. Però a la capital del regne se la saben molt llarga aplicant el discurs anticentralista només quan els vents bufen en contra.
I tampoc cal ser catastrofista. Perquè hi ha un futur per a la Ribera d'Ebre, per Flix, per Barcelona i també per Ascó. Però no un per a cadascú, sinó un per tothom. A repartir. I això ens obliga a fer neteja de necis, cretins, covards, hipòcrites i oportunistes. Foc, napalm i bombes atòmiques ecosostenibles, de les que funcionen amb pedals.
Atentament, des del seu àtic de 150 metres quadrats a la dreta de l'eixample barceloní,
Valero Sanmartí.
PS: Diuen les males llengües que si en aquest articles canvies les paraules Ascó i Central Nuclear per Flix i Erkimia respectivament, el text manté el sentit. Però és absolutament fals: a Flix no hi ha Televisió.
