divendres, 15 de gener de 2010

Jo només funciono per impulsos



Us he dit mai que la vida moderna és una puta merda? Bé, sé que no és precisament una idea massa original, ja que una rata amb el cervell de Maria Carey podria arribar a la mateixa conclusió. Però és que la vida moderna és molt merda, i per moltes raons. La que avui m'interessa és la sobreinformació. Avui en dia tenim accès a una infinitat de coses, ja sigui cinema, blogs, música, porno o productes de pastisseria industrial (al Lidl ja n'hi ha de fins a un kilotrilió elevat a la Alpha-Epsilon-Pi de diferents). Si no volem gastar la nostra vida en mediocritats, hem de prendre decisions ràpides. Aquí no val el teu puto mètode científic. Mentre estàs pensant, Radiohead ja s'han posat de moda i han caigut en desgracia com a mínim dues o tres vegades. Així que les induccions se les pot fotre pel cul, senyor Francis Bacon (the philosopher, not the artist).

Jo fa temps que funciono així. Zas. Més ràpid que Jesucrist en skateboard. I no us penseu, que a mi tampoc m'agrada. Però tampoc John McLane volia matar a ningú, i bé que va repartir estopa per sobreviure dins del Nakatomi Plaza. La qüestió és guiar-se pels prejudicis i perjudicis que et dicta el cul de forma instintiva. Jo ja m'he salvat de menjar-me unes quantes merdes gràcies a aquest sistema. I a tall d'exemple...



Avatar, de James Cameron. Una pel·lícula sobre un tio que s'infiltra entre els membres d'una raça extraterrestre per guanyar-se la seva confiança i robar-los-hi els recursos materials però que, al final, s'acaba convertint-se en un d'ells. Diuen que és la història de Pocahontas, però també podria ser la de José Montilla quan va arribar a Catalunya.

Formspring.me. L'eina més 2.0 del moment. No sé ni el que és i ja ho estic odiant.

Mans Unides. Són els que roben els negritos per la col·lecció de Madona o algo així, no? A la càmara de gas.

El nou llibre de Paul Auster. Des del dia en que a Xina van prohibir l'entrada als Power Rangers, més d'una ciutat ha estat arrasada a resultes del combat a mort entre el descomunal ego de Paul Auster i la gargantuesca papada de Marc Vidal.

Surimi. O barretes de cranc. No les he menjat, però sí les he fabricat. Una nota informativa: porten de tot menys cranc. Farina, vísceres de peix, caps de gamba. Fins i tot un dia hi vaig veure el passaport de Madeleine McCann.

Les crítiques constructives. La meva infància no m'ha preparat per això. Quan et menjaves un puto polo sense premi, què hi posava al pal? Perquè als meus hi apareixia "Vuélvelo a intentar", i no "Niño bonita, buen intento. La prócsima ves tu coge polo del fondo nevera, siempre priemio". Assaig-error, no. Assaig-hòstia. Així, sí.

Els Strokes (així, en general). Farsants. La portada del seu primer disc ja tirava cap enrere.