Jo només sóc taaaaan WHATEVER

HOLA HAMIJOS. No faré cap introducció espectacular amb vídeos de hair-metal ni postures d’estrella del rap perquè tampoc he estat tan absent. Sí, l’últim post és del febrer de l’any passat, però és que (INTRO: MINUTS PROMOCIONALS) he estat fent altres coses: merdes pel Twitter, per Gent Normal i pel Projecte Carmina, on també dibuixo amb Paint. Què us penseu? Que seguir-me és tan fàcil com nar a la mateixa església cada diumenge a veure si sona la flauta i Déu es digna a xiuxiuejar alguna parida (mata la dona, compra 2 quilos de tomates i resa tres parenostres) dins la vostra clepsa? No, no. Us ho hi heu d’esforçar més. Buscar, investigar, indagar, cercar, explorar (aquí teniu un enllaç amb més sinònims de “buscar”, que jo ja m’he cansat d’escriure’ls). Sou molt WHATEVER, penya.

 
Però he recuperat el blog perquè sé que molts teniu ganes d’escoltar la meva opinió definitiva sobre la independència de Catalunya. Així que vinga, som-hi tots, va quitxalla, ben fort, repetiu amb mi: QUÈ TENIM?

QUÈ TENIM? 





MÉS FORT, MADAFACAS!!!!!
 

QUE QUÈ TENIM?
 
Doncs no sé vosaltres, però jo tinc molt poques ganes de parlar del tema. Em ve més de gust dedicar-me a “Pere i Júlia”. És molt més WHATEVER.
 
Pere i Júlia. Sí, home, Pere i Júlia: MITIQUÍSSIMA. No la recordeu? “Pere, i Júlia, son ahora dos enamorados, Júlia, i Pere, nanino nino nanino no sé quintos”. Ai, la nostàlgia! 

Com m'embalsama l'esperit! Només tinc ganes d'acabar els deures per endrapar el Bollicao i omplir les butxaques l'anorak amb Sugus per sortir al carrer a perseguir fardatxos amb la Mano Loca i trucar als timbres de tots els veïns i fugir mentre xisclo la sintonia d'El Juego de la Oca, ven a jugar al Juego de la Oca, ven a jugar con esta oca loca, di cuac cuac y así una oca serás, sepultar la meva vida adulta sobre tones de referències pop a la meva infància, quan la meva màxima aspiració era que el Tomàtic posés l'enèsim vídeo que demanava sense èxit, perque era innocent i no sabia que TV3 SE'NS PIXA ALS ULLS I ENS PREN ALS CATALANS PER UNA COLLA DE SUBNORMALS I L’ÚNICA SOLUCIÓ QUE CONTEMPLO PER ACABAR AMB AQUESTS INSULTS ÉS QUE ARTUR MAS ABANDONI LES TISORES I ENTRI A “LA NOSTRA” AMB UNA MOTOSERRA I ELS ENSENYI COM DE DOLOROSES PODEN SER LES RETALLADES.

 
Pere i Júlia és una sèrie de la tele tres que combina la ficció i la publicitat, un híbrid monstruós que, a efectes pràctics, tan sols és un anunci llarg, un anunci amb pretensions. El to de Pere i Júlia és humorístic, i si no us n'adoneu és que necessiteu urgentment que us revisin l'oïda, perquè les rialles histèriques que segueixen a totes i cadascuna de les frases que solten els personatges no són allí perquè sí, eh, NO HI SÓN PERQUÈ SÍ.

(ei, heu mirat els vídeos? Collons, mireu-los que si no no entendreu res, mónguers!)
 
Però el millor són les trames. Com que la sèrie la patrocina Borges, tots els seus productes estan imbricats en les desventures d’aquests dos joves urbanites, de manera que tenim trepidants sinopsis com la del capítol 5, on el conflicte, segons el web de TV3, és el següent: “En Pere i la Júlia estan en mig d'una sessió de treball quan se'ls acaba l'oli d'oliva”. Hòstiaputamanela, com s’ho faran per empescar-se idees si no tenen ni una gota del fantabulós oli d’oliva Borges amb propietats (dedueixo) opiàcies? Ah, això són els autèntics drames del Primer Món!
 
Com el seu nom indica, els protagonistes de “Pere i Júlia” són el Pere i, en un sorprenent gir dels esdeveniments, la Júlia (JODER, us imagineu que ara dic “Marta” o “Laura” o “Covadonga”? –o “Joel”, ja posats, que és el nom que posen als seus fills tots els pares que en realitat volien tenir una nena–).

En Pere és un jove de trenta i tants (ALERTA OXÍMORON) que es dedica al disseny o a la publicitat (sé que hi ha una diferència subtil, però m'interessa més aviat poc: no entraré al vostre joc). En Pere és tímid i amable i li agrada fer excursions en bicicleta i vestir com un ninja urbà: camises i jerseis de cotó d'un sol color, pantalons xinos, barbeta de tres dies, etc. Què ens amagues, Pere? Per què vols passar desapercebut, Pere? Que tens un piti, Pere? Ah no, clar, tu no fumes, tu ets un tio sanot, tu prefereixes anar a dormir ben d’hora el dissabte, tot ignorant els cants de sirena dels glaçons que esclaten quan els reguen amb ginebra, i enfilar la muntanya a primera hora del matí següent, quan la natura és plena de solitud i no corres el perill que algú et descobreixi despullat i atrapant conills amb les teves pròpies mans per obrir-los el ventre amb les dents i, acte seguit, endollar la polla entre les seves vísceres calentes i ejacular-hi a dins com un llampec, mentre la bèstia encara belluga amb els ulls desorbitats i, amb l’última bafarada de vida, escup quatre gotetes del teu semen i tu plores més fort i més fort i més i més fort a mesura que la cigala se’t panseix i penses en el monstre en què t’has convertit i et preguntes en quin puto moment tot es va tòrcer fins que t’adones que, bé, potser no n’hi ha per tant, que és el conill o és la Júlia, aquella puta de la Júlia, i llavors t’aixeques triomfant i aspires l’aire de la muntanya fins que el pit se t’infla com un globus i esclates en una rialla maníaca i divina que faria pixar-se de por als calçotets a tots els assassins de la Modelo.

 
I desprès tornes a la bici però abans reculls el conill, que són temps de crisi i no estem com per llançar menjar.

 El Pere és la víctima d’aquesta història. És el pobre desgraciat que ha de suportar la Júlia, un maniquí vivent de l’H&M que un dia va sortir de casa amb els narius embussats de coca i el cos embadurnat amb cola de contacte i es va refregar com un tornado per l’Apolo, l’American Appearel, la redacció de Vice i el Primavera Sound, engolint pel camí tots els estereotips que trobava fins convertir-se en l’Obèlix dels hipsters, un ésser perfecte les venes del qual no transporten sang sinó les corrents condensades d’aquell ens impalpable que anomenem modernor.

La Júlia és (encara més) jove i trendy, com bé s’encarreguen de subratllar expressions com “vaya Jackass tiuuuu” o “ca friki” o “WHATEVER” o “astàs on faierrggegegegg” o, per descomptat, frases com “no porta anell. Bon senyal! Això és que no està casat”, la típica sortida d’una nena de 20 anys (dels anys 50) (d’una dimensió paral•lela cripto-franquista on les jovenetes tenen la mentalitat d’una iaia extremenya).

Ai, la Júlia. Fot una ràbia del cagar, sí, però tots, del primer a l’últim, us la faríeu dreta. Com diu la dita: “Tant si és rància com si és moderna, mereix la meva esperma”. Doncs ja veurem si la vostra erecció segueix igual de tiburona desprès de veure el vídeo de l’actriu que l’encarna.

Prepareu la bossa de vomitar, nanos, que ara ve matraca de la bona.

Súper gore, eh, tios! Aquest curt de terror no tenen collons a programar-lo ni els del Festival de Sitges, perquè les denúncies els caurien al damunt com el foc purificador de Nostre Senyor.

Anem a comentar 4 coses, pas a pas i sense accelerar-nos, que encara prendríem mal.

Hi ha moltes coses errònies en aquest vídeo. MOLTES. Potser m’animo i les comento en breu (o sigui, d’aquí mig any). Avui només voldria destacar un punt positiu: quan la Miranda es queixa perquè el barri de Madrid de sota casa seva és “muy ibérico” i la gent la mira malament quan surt al carrer vestida com la filla esquizofrènica d’Agata Ruiz de la Prada. Ja va dir Churchill al seu dia que “els hipsters del futur es diran a si mateixos anti-hipsters”. La modernor, en un afany per trobar sempre el més autèntic i les experiències més reals, tendeix a apropiar-se de l’estètica i les costums de les classes més desfavorides, que, sembla ser, es rumoreja, m’ha dit un moixonet, que com que són gent sense recursos i, per tant, exclosa dels estils de vida pre-cuinats per a gent adinerada que proclamen els mitjans de masses, s’han d’empescar justificacions existencials més “genuïnes” (cal recordar que les cometes converteixen una afirmació en irònica?). Com que els hipsters troben que els estils de vida artificiosos basats en l'èxit socio-laboral i el consumisme són paranys impúdics i toscos amb què el capitalisme ens enganya amb l'objectiu de perpetuar-se, consideren llavors que el més "autèntic" deu trobar-se justament en el seu oposat, els pobres, en aquells que mai abastaran el Nirvana consumista, com si els desfavorits conformessin un sistema diferent i autònom en lloc dels fonaments oprimits que serveixen de seient pel cul gros del capitalisme.

Aquí no s’hi val a jugar al “joder com molo perquè tinc la feina de Don Draper, els abdominals de Piqué i la colònia de Brad Pitt” que els hipsters, per favor, menyspreen tant. Els seus models són uns altres, principalment els descastats dels llibres de Bukowski, sense pàtria ni feina ni casa ni diners, que amb un six-pack de birres del Mercadona penjant de la mà, s’entreguen a una vida hedonista mentre escupen contra l’ordenació de l’Estat i el progrés social que representa. No és que sembli malament, això últim que acabo d’exposar. Però espero que entengueu que m’hi cago i m’hi pixo en la gent amb estudis universitaris que es busca una casa decrèpita en un barri depauperat i l’omple de discos o robeta de segona mà (pagada com si fos de boutique) per viure com un artista amb roba d’immigrant. La qüestió és perfilar-se en oposició als models del capitalisme mainstream, encara que acabis enfangat en una mena de capitalisme underground amb una cobertura de superioritat moral.

Probablement tot això només és xerrameca sense sentit, però és que només pretenc mig explicar com pensen aquests individus, que probablement al cap no hi tenen una tesi doctoral de la Sorbona, sinó un grapat d’impulsos egocèntrics que fan trontollar unes estructures mentals ja de per si bastant inconsistents (us n’heu adonat? Això últim podria definir gairebé tots els textos d’aquest blog!). El que entenen ells és l’estètica, i per això, en el cas ianqui, ja fa uns anys que les camises de llenyataire, les barbes d’indigents, les gorres de camioner o les samarretes imperi d’immigrant polonès o italià han omplert els armaris d’estudiants de carreres artístiques i humanístiques. Tots aquests elements han arribat aquí, on la gent els comprèn menys que els americans, però els abracen igualment.

A més, aquesta corrent ha agafat un color local. Als ítems anteriors s’hi sumen l’afició pel flamenc (gitanos: la crème de la crème del lumpen ibèric), l’humor garrulo dels chanantes (ja em direu en què es diferencien un tio cridant “gañáaaaaan” del marica dels Morancos disfressat de dona) o la devoció per les bodegues ràncies, per citar només tres exemples. M’enerva quan escolto gent que vincula als moderns amb els gintònics. Aquests no són moderns, només són tietes de TV3 amb ínfules de sofisticació que més tenen a veure amb el fashionisme de Sexo en Nueva York. Les cocteleries chic foten tuf a Barcelona post-olímpica, a guiri i a subvenció. Els hipsters staight-edge van un pas més endavant. Són els que compren les tasques de iaios del Poble Sec per servir vermuts a tots aquells que enyoren la Barcelona de “quan Barcelona era Barcelona”, ¿oi que sí, Terenci?, i recreen una ciutat nostàlgica des d’on critiquen TV3 fins que un dia el Time Out ressenyi el seu tuguri i el tràfic de la nova clientela escampi la ronya de cartó pedra que enfosqueix una barra que rellueix més que els lavabos de la Generalitat.

Les bodegues i els gitanos no salvaran la ciutat. La moda és un procés cíclic i dialèctic. Lo ranci és el nou chic i “Girls” ha substituït a “Sexo en Nueva York”. L’atrezzo podrit de la vostra funció seran aviat els fems que nodriran un retorn a l’estat anterior que, en realitat, no és tan diferent al que vosaltres proposeu.