Al post anterior va sortir el tema dels Manel. Diguem ja per avançat que no desperten la meva simpatia, com el 98,2 % dels fenòmens d'aquest univers. El meu problema amb els Manel no és la seva música, ni les seves pintes de monitors d'esplai/politoxicòmans, ni molt menys que cantin en català. I tampoc dóno crèdit a la llegenda urbana que diu que el seu cantant et pot enganxar el sida miran-te directament als ulls. No. El que em molesta dels Manel és que són una eina del sistema capitalista.
Diuen els que n'entenen que les lletres dels Manel són postals costumbristes per una generació de joves, que ara volten els 30 anys, i que podríem caracteritzar amb atributs com: cultes, sensibles, preparats, cosmopolites però, a pesar de tot, malpagats. Mileuristes, vaja. Gent amb un somni, que normalment és ser artista o similar, però que malviuen amb ocupacions laborals escassament remunerades i molt per sota de les seves capacitats. Els Manel s'encarreguen d'ennaltir l'agredolç dia a dia d'aquesta generació. Els dinars a bars de menú, les passejades per la ciutat, les relacions amb estudiants Erasmus, l'erosió inexorable de l'amor entre una parella. Una oda al middle-class hero. Molt fins han estat versionant Common People dels Pulp.
En conclusió: els Manel ens volen fer creure que la mediocritat és èpica. Lamentablement, no hi ha res de noble en fer-se gran, en tenir un treball de merda a pesar de les moltes aspiracions, i en ser un nàufrag emocional. Aquest món no necessita gent que dignifiqui la seva vida de merda. Tot aquest personal ha de prendre consciència de la seva misèria. Sortir al carrer, amb bombes, escopetes i ampolles plenes de napalm. Agafar pels collons a tots aquells que els han enganyat, que els enganyen i que els continuaran enganyant si no hi posen cap solució dràstica.
No, els Manel no canten als petits plaers de la vida, sinó als plaers esquifits de la vida. I potser arribarà un dia en que de tan petits no els puguis ni veure. Fes-hi alguna cosa, gilipolles.
