Jo només li torno a la mare Naturalesa allò que m'ha donat: mort, incomprensió i dolor

El cap de setmana passat succeí una cosa inaudita: molts barcelonins van capbussar-se a les platges de la seva ciutat. El fet insòlit no és que algun insensat es banyés en aquella escudella fecal i cancerígena en què es converteix la mar Mediterrània quan acarícia Barcelona. No és insòlit perquè els barcelonins són gent xovinista i adotzenada que li troba totes les putes gràcies a la seva ciutat i són capaços fins i tot de lloar aquella cigala de Mazinger Z que rep el nom de Torre Agbar. Per a ells, les aigües de Barcelona són tan cristal·lines que podries rentar-hi directament l’instrumental quirúrgic abans d’entrar al quiròfan per extirpar-li al Lleó de “Polseres Vermelles” el tumor cerebral o lo-que-sigui que li dóna aquella dicció embussada com de nen amb la Síndrome de Down fins al cul de vi del sindicat.

L’extraordinari del cas era que, tot i que el calendari marcava el final de l’octubre, a Barcelona i a la resta de Catalunya hi fotia un sol que badava les pedres. Els catalans van saltar al carrer en calça curta per fotre gatzara i aixecar-li el dit índex a la filla de puta de la tardor, aquella imitadora amb pretensions de l’hivern. Tota Catalunya es trobava pletòrica i rumbosa. Tota? No, tota no. Tota, el que és tota, DONCS NO.

Els putos hipis, que a l’estiu matarien un fill per torrar el seu cos pelut a les platges nudistes d’Eivissa, es queixaven de la insistent presència del Pare Sol. Per què els molestava? Doncs perquè és octubre i a octubre no és natural que faci aquesta calor.

No és natural.

Natural.

Ahà.

Natural.

Hmmm...

Natural, eh?

Natural, sí.

Això és.

Natural.

Natural, diuen.

Natural.

Perdoneu que us distregui, però és que no em puc concentrar mentre la Mare Naturalesa em menja la polla a dos galtes.

Quan algú em diu que alguna cosa “no és natural”, jo penso: DONCS MIRA, MILLOR. La Naturalesa no és xarop d’Àgave del Veritas i meditar en lloc de prendre medicaments perquè “hem d’ensenyar al cos a conviure a conviure amb la malaltia”. La Naturalesa no és equilibri, bonhomia i germanor, sinó éssers vius matant-se els uns als altres i obligant-se a evolucionar per superar a la resta o sobreviure a unes condicions climàtiques esquizofrèniques. La Naturalesa és Mort. La Naturalesa és una cega crueltat. El concepte ecosistema és una quimera. La lluita de classes és més plàcida que el puto ecosistema.

Algú us dirà que a la Naturalesa es produeixen aliances. I és cert, que se’n produeixen. Com la del puto ocell aquell que li neteja les dents al cocodril africà. Però aquí es produeix una trampa del llenguatge. No li “neteja” les dents. Devora els milers d’organismes que s’alimenten de les restes de menjar de la boca del rèptil i que volen podrir-li la mandíbula. No és una neteja. No és una aliança beata. És la mort contra la mort. Perquè la Naturalesa és, en essència, assassinat. I el més xocant de tot és que aquests putos hipis, que es passen els caps de setmana caminant descalços per la muntanya i cagant al mig del camí “per tornar a la terra el que m’ha donat”, sembla que tot el que saben de la mare Gaia ho hagin après mirant La Sirenita.

No me’n puc fotre més de l’associació natural-positiu. I us ho dic jo, que de petit em netejava el cul amb pedres de la muntanya. Benvinguda la calor antinatural de l’octubre i tant de bo s’hi quedi fins l’octubre vinent i l’hivern es converteixi en un conte per acollonir als nens. Si fa falta, bombardegem el Sol per canviar la seva òrbita. Pelem d’arbres el Montseny per instal·lar-hi miralls gegants que escalfin Catalunya com una olla a pressió. Convertim el Camp de Tarragona en un malson cyberpunk infestat de fàbriques tèrmiques que alimentin altres fàbriques tèrmiques més grans que potenciïn unes altres fàbriques tèrmiques encara més grotesques que vomitin una energia indecent sobre una gran placa tèrmica que recorri Catalunya de punta a punta.

Declarem la guerra a l’hivern. El fred només ens ha portat calamitats com la grip, l’esquí, els bascos o Sigur Rós.

La Naturalesa és la Mort. La Tecnologia és la Vida Triomfant. Llarga vida al metall. Les utopies brillen radiants com l’acer. Catalunya serà mecànica o no serà.

Jo només mamo la Gran Polla de Satan

Fa un temps, a l'entusiasta govern català, se li va posar entre sella i sella revitalitzar el Centre d'Arts Santa Mònica amb litres de sàvia neoliberal: benefici econòmic. Una de les seves propostes que concorda amb aquest nou enfocament (tot i que sospito que deu ser anterior) és el Cult Hunting Day, la primera edició del qual es celebrà l'any passat. L'objectiu d'aquestes jornades és establir ponts entre les arts i l'empresa. Normalment, això es produeix en forma de patrocini. L'artista reb alguna mena de benefici a canvi que l'empresa figuri com a mecenes i així en surti beneficiada la seva imatge de marca. Pregunteu a la gent amb què associa Converse: si amb els xinets d'hàbils dits cosint sabates a canvi d'almoina o amb els indies de pell blanca nuclear amb guitarres saturades que protagonitzen els concerts dels cicles This is Underground.

Quan una empresa, especialment si és gran, s'interessa a finançar la teva obra, set plantegen dues opcions: o el teu missatge serà rebentat per la Gran Polla de Satan, o bé ja venia destrossat i domesticat de sèrie i, per tant, no farà massa vaselina ni força bruta per amotllar-te als valors que vol transmetre la marca. No es pot demanar que tot l'art inclogui al seu missatge un compromís social. Però sí que se li ha d'exigir a la seva distribució, al seu finançament i a les seves aliances. Tens 30 anys però vols cantar sobre terribles desamors adolescents amb veu de querubí mentres acarones fràgils arpegis cristalins sobre la guitarra elèctrica amb una parsmiònia catatònica? Endavant, noi. Jo ho trobo estèticament repulsiu i si algun dia et trobo pel carrer t'obligaré a menjar una fideuà de punys assassins acompanyat d'un Chardonnay suau amb retrogust a mossegada canina als ous. Però ho respecto. A la meva manera, però ho respecto. Ara bé, si fas la gara-gara a una puta empresa que et paga perquè actuïs sota el seu nom per projectar una imatge enrotllada de mecenes cultural que els permet vendre els seus productes amb un preu sobredimensionat i amagar la misèria dels seus mètodes de producció, l'únic que estàs fent és menjar la Gran Polla de Satan.

I em direu: oh mira, és la llei de la oferta i la demanda.
I jo us contestaré: oh mira, a mi la llei de la oferta i la demanda me la menja de canto.

No tinc massa ganes de il·luminar-vos més, especialment si ho he de fer gratis. I com que tampoc confio massa en la vostra capacitat per entendre el raonament pur, us deixaré amb un exemple pràctic sobre com una puta empresa es menja tot lo bo que hi pot haver en una obra. La història es titula "Franz Kafka, el directiu de Kentucky Fried Chicken i la Gran Polla de Satan". Històricament és un relat totalment descabellat. Però joder, nois, només és puta ficció. Desperteu, cony! Que Internet us ha tornat tontos!

DIRECTIU:  Bon dia senyor Kafka. A Kentucky Fried Chicken hem llegit  la seva novel·la “La metamorfosi” i ens interessaria comprar-li els drets per regalar-la amb els nostres menús infantils.

KAFKA: Quina sorpresa. No m’esperava que una empresa familiar com la seva es pogués arribar a interessar per una obra tan pessimista.

DIRECTIU: I tant, que sí! Ens ha agradat tant “La metamorfosi” que no volem canviar-ne ni una coma. De fet, els signes de puntuació no ens importen una merda. Només volem modificar coses que no importen a ningú, com ara els continguts.

KAFKA: Ja sé per on van. És ell final, no? La família unida, superant la mort del Gregor, recuperant la seva autonomia... a mi també em sembla MASSA OPTIMISTA. Però ho podem canviar. He pensat que matant a la germana quan...

DIRECTIU: Aquest no és EXACTAMENT el problema, senyor Kafka. Però no es precipiti. Anem al principi. Que el Gregor es converteixi en escarabat... com a que no. Ja sap que sobre les cuines de les cadenes de fast food sempre planen les acusacions de manca d’higiene. No ens volem associar amb un insecte llefiscós. Preferim que el Gregor es converteixi en un animal més amable. En una vaqueta, per exemple. Això coincideix més amb la nostra imatge de marca.

KAFKA: Però si vostès són el Kentucky Fried Chicken! No seria més lògic que el protagonista fos un pollastre?

DIRECTIU: Sí, home! I què més! No ens interessa projectar sobre un pollastre sentiments humans. Els nens es sentirien culpables menjant els nostres nuggets i aletes arrebossades. Definitivament, preferim que l’animal sigui una simpàtica vaqueta. Així la canalla plorarà cada cop que els portin a menjar al nostre restaurant rival: el McDonalds.

KAFKA: Jo pensava que les hamburgueses del McDonalds es feien amb rata.

DIRECTIU: És una llegenda urbana, però la realitat mai és tan sòrdida. Les seves hamburgueses es preparen tan sols amb carn de vaca. Bé, de vaca, de vaca... tampoc és que siguin vaques... EXACTAMENT. Gràcies a la manipulació genètica, són tones de pura carn sense ossos creades al laboratori.

KAFKA: Si que està avançada, la ciència.

DIRECTIU: La ciència, sí. La tècnica, no tant. Tots aquests desgavells genètics provoquen uns efectes secundaris incontrolables. Aquestes muntanyes de carn són éssers vius, súper-dotats i hipersensibles. Als quatre dies de vida ja componen uns poemes feridors i profunds al costat dels quals els llibres de Kierkegaard semblen “En Teo va al mercat”. La vida confinada i mutilada a la qual estan esclavitzades els produeix un turment psíquic tan agut que provoca migranyes als treballadors a 20 metres de distància. Per fortuna, aquest dolor només dura un mes. Que és la seva esperança de vida, vaja. Entenc la cara de fàstic que fot, senyor Kafka. Nosaltres també creiem que és repugnant. Però no ho escampem a la premsa perquè correm un greu perill. Pensi que nosaltres fem el mateix amb els pollastres!

KAFKA: Crec que tinc ganes de vomitar l’ànima. Ni en el deliri provocat per la meva jornada laboral més adotzenada hauria pogut concebre una monstruositat com aquesta.

DIRECTIU: Esperi’s una estona més, home. Que el que li explicarem ara encara li farà venir més vomitera, i millor que ho tregui tot de cop. El protagonista, el Gregor... no és feliç. De fet, és víctima d’una contagiosa depressió. La seva feina encarcara i corca la seva vida.

KAFKA: Exacte. “La metamorfosi” és una crítica a l’anorreament de l’individu per part de la societat contemporània. M’agrada que hagin captat l’essència de la meva obra.

DIRECTIU: En efecte, l’hem captat i no ens agrada una puta merda, senyor Kafka. Com pot ser infeliç, en Gregor? Si treballa al Kentucky Fried Chicken!

KAFKA: Com? No! És oficinista! El Gregor no treballa al Kentucky Fried Chicken!

DIRECTIU: ARA SÍ. L’HAN FET FORA DE L’OFICINA.

KAFKA: Qui?

DIRECTIU: NOSALTRES.

KAFKA: Vol dir Kentucky Fried Chicken?

DIRECTIU: Sí. Jo, vostè, Kentucky Fried Chicken. NOSALTRES. Ara som tots el mateix. I tots junts hem decidit que en Gregor serà expulsat de l’oficina i salvat pel Kentucky Fried Chicken, que li oferirà una agradable feina on tot són avantatges. Se li proporcionarà un uniforme, i així no haurà de preocupar-se per les absurdes exigències estètiques que ens imposa la moda. Un flux de treball bulímic desbordarà la seva atenció de manera que no tindrà temps per pensar en aquestes tribulacions que el tornen boig a la versió original de la novel·la. A més, els efluvis d’oli recremat, carn en mal estat i suor humana de la cuina creen una atmosfera baixa en nutrients, sí, però tan densa i greixosa que li permetran alimentar-se mentre respira al seu lloc de feina. Però per compensar a l’empresa per aquesta matèria que el Gregor li sostrau, se li descomptarà TAN SOLS un 10% del seu sou diari. Si no hi està d’acord, podrà aguantar la respiració durant les 12 hores de la jornada laboral. Kentucky Fried Chicken és flexible i amigable. Permet aquests luxes als seus empleats. És per això que el Gregor està tan feliç!

KAFKA: No m’agrada massa aquesta nova versió...

DIRECTIU: NO POTS SER. A NOSALTRES ENS ENCANTA. I ara posis aquesta gorreta ridícula amb el logo de Kentucky Fried Chicken i comenci a treballar en els canvis que hem acordat.

KAFKA: Treballar, jo? Voldrà dir que treballarem NOSALTRES.

DIRECTIU: No, no, senyor Kafka. Quan es tracta de sacrificar-se, vostè està sol. No hi ha més NOSALTRES. Amb lo llest que sembla als llibres, i lo que li està costant captar aquesta noció bàsica de la metafísica empresarial...

Jo només educo amb injustícia i desamor

No recordo en quin moment exacte vaig abandonar la tendra la infància. Potser vaig créixer de cop quan me la vaig pelar amb el guant del Club Súper 3 posat. O potser va ser quan vaig descobrir que les meves idees sobre una dieta sana estaven completament equivocades, perquè el que has de menjar cada dia són 5 peces de fruita, i no 5 bosses de Fritos.

Però deixem-nos de frivolités. El més probable és que la meva innocència s’esmicolés quan als 8 anys vaig presenciar com un goril·la dos cursos més gran que jo li cruixia tots els ossos a un amic meu. El motiu de l’esbandida no el recordo, però és irrellevant. Segurament es mereixia totes les hòsties, i més, perquè era un fill de puta insolent. Però l’espectacle que m’arrancà de la infantesa vingué més tard. El meu amic jeia garratibat al terra, doblegant-se com una tartanya en flames, mentre el degenerat que l’havia atonyinat s’allunyava esbufegant. Quan portava caminats a penes uns 10 metres, girà cua sense motiu aparent, s’apropà corrents com un porc senglar i li descarregà un llamp de patades a les costelles. Des del terra, el xaval preguntava a borbollons que per què el tornava a estomacar, i aquell ganàpia desequilibrat, plorant mentre l’escometia amb una brutalitat maquinal, bramà que l’hostiava “per què estàs pensant que sóc un fill de puta, i no pararé de pegar-te hasta que deixos de pensar que sóc un fill de puta”.

Aquella combinació de saviesa, lògica recargolada i crueltat inapel·lable em girà el cervell, literalment. Vaig comprendre que els mecanismes que mouen el món són plens de dents revinclades, i així em vaig convertir en el fill de puta misantrop que sóc ara.

L’Educació va per molt mal camí. Anteriorment, el gremi dels mestres estava compost per leviatans amargats que et soltaven una bufa si respiraves massa fort. Però als anys 60 el paradigma va canviar. Les facultats de pedagogia es van omplir de hippies del Maig del 68 que volien que els nens expressessin lliurement el seu jo interior i es sentissin autorrealitzats i altres polles en vinagre. Com si al futur els nens haguessin d’anar a viure al puto poble dels barrufets i no a la jungla de desesperació que coneixem com a societat humana. Per culpa seva, molt pares prohibeixen que s’encengui la tele durant l’hora de sopar, i demanen als fills que els expliquin com ha anat el dia. Aviam: què collons t’ha d’explicar, UN PUTO NEN? Que li han ensenyat la taula del 3? Que s’ha comprat un nou gormitti? Que ha vist que la companya de pupitre porta calces amb maduixes?

La vida d’un nen petit és una merda i ho ha de tenir CLARÍSSIM des del primer moment. Si ens escoltem amb atenció les nimietats del seu dia a dia i les magnifiquem amb elogis, crearem cretins amb egos colossals que es pensaran que són el centre del món. No, nois, no. La família sopa reunida, sí, però amb la tele a un volum demencialment elevat. Els ulls han d’estar clavats a la pantalla i els dos braços rígids damunt la taula. La mandíbula només s’ha de moure per mastegar i, només en cas d’extrema urgència, es por esbossar un grunyit perquè t’acostin la sal. Pares i fills no s’han d’explicar res, no han de pensar en res. Cadascú s’ha d’ocupar, en silenci, de digerir la seva pròpia mediocritat. Si compartim les misèries, correm el risc d’exalçar-les.

Abans als nens se’ls educava com gossets de Pavlov. T’has portat malament, eh? CLATELLOT, BOFETADA I A PLORAR AL RACÓ COM LES DONETES. El seu comportament s’esculpia amb la fèrria lògica del càstig/recompensa. Però l’univers no és coherent. No pots predir les seves preferències i respostes. A vegades els subnormals són gratificats, i a vegades ho són els paladins de la integritat. Penseu que la realitat en què estem encastats permet que triomfin subjectes de perfils tan diferents com Pau Garcia Milà i Lemmy Kilmister. No hi ha justícia al nostres cosmos: només bogeria.

Per això no s’ha de pegar als nens quan es porten malament. Se’ls ha de pegar SEMPRE. Però les estossinades no han de seguir cap patró fix, sinó totalment aleatori. El dia de Reis, després de regalar-li la Playstation 3 i una dotzena de jocs, li podeu fotre dos patades a les seves dents de llet i cremar la videoconsola al mig del menjador mentre crideu "on és el teu Déu, ara?" o "who's your daddy?". Un altre dia, sense cap mena de motiu, podeu sorprendre’l a mitjanit, mentre dorm sota els llençols, i emparats en la foscor desmanegar-li l’esquelet a xurriacades. Si ha caigut jugant al parc, podeu besar-li la ferideta i, ràpidament i subreptícia, castigar el seu ventre amb un upper-cut traïdor, i acte seguit tornar-lo a besar, xiuxiuejar "no ha passat res shhht no ha passat res, aquí està la mama" i etzibar-li una genollada a l'entrecuix.

Només una tirania dadà de càstigs sense sentit el prepararà pels pous d’irracionalitat desencisada en els quals haurà de sobreviure fins la mort.

 Un altre dels errors que em fan bullir la sang: les mascotes corporatives de la indústria de la carn. Són porcs vestits com dandis, vaques somrient o gallines amoroses abraçant els seus pollets. Tots ells són animals investits amb atributs humans perquè els nens simpatitzin amb ells. El drama arriba quan els planten un tros de carn als morros “perquè t’has de fer gran”. El nen no pensa que es menja aquell pollastre estúpid i moribund de les granges industrials, sinó en aquella mascota antropomòrfica que li aixecava un polze i li picava l’ullet: S'ESTÀ CRUSPINT AL SEU AMIC. Amb cada mossegada, la capacitat empàtica del nen queda una mica més erosionada i els seus sentiments es podreixen com prunes al sol. És un mecanisme psicològic gens estrany. Pura supervivència, podríem dir. O embogeixen en copsar que s’estan menjant un animal amb atributs humans, o es converteixen en psicòpates sense moral.

Aneu amb compte amb els pedagogs, que fumen massa porros a les facultats. Els nens han d’estar contínuament exposats a productes que mostrin frontalment el sexe desesperat i la violència arbitrària. Aquests són les lleis de l'univers, i no canviaran ni que et facis mil palles sobre els llibres de Rousseau.

Jo només ajunto lletres

Avui m’he llevat preocupat. Encara que fa temps que em ronda pel cap la idea d’escriure un post sobre l’art de l’escriptura, fins ara he prioritzat temes més urgents. Però resulta que, al març, els enfants terribles de Les Males Herbes publiquen el meu llibre, on foto a parir indiscriminadament els càncers de la societat catalana actual. Ja us n’aniré informant. El problema és que si penjo un post sobre escriure, i al mercat hi ha un llibre de la meva autoria, per primer cop en ma vida hauré parlat amb propietat i AIXÒ M’HORRORITZA. La metafísica és la casa de l’esperit. L’experiència, la seva tomba. L’espera no es pot dilatar més. Anem a parlar d’escriure.

No m’agrada començar el discurs amb un ranciofact, però l’eixuta veritat no n’entén d’estètiques ni de morals: per escriure has de tenir alguna cosa interessant a dir. El problema és que les societats espectaculars i medicalitzades actuals han assassinat l’interior de les persones. Si una cata de cerveses artesanes i la Marató dels Bombers és el més emocionat que has fet l’últim mes, deixa de glopejar fluor perquè aquesta fortor que emana de la teva boca no prové de les genives, sinó DE LA TEVA PUTA ÀNIMA EN DESCOMPOSICIÓ.

En els joves escriptors, detecto dues tendències predominants: l’ennui 2.0 i la palla-literatura.

Els primers són els de l’escola Tao Lin, que vindria a ser el cosí modern i retardat de Kafka. Són autors profundament biogràfics que descriuen la frustració que els provoca una societat asèptica que ha convertit els seus esperits en merda flonja. O sigui, que escriuen sobre que no tenen res interessant a escriure. FASCINANT. És com si ara vosaltres, que sou uns sacs de patates, salteu al camp nou en calça curta per ensenyar al món “la frustració d’algú que no ha nascut pel futbol”. Sabeu com se’n diu, d’aquesta gent? Bojan. I també imbècils.

La prosa dels cadells de l’ennui 2.0 és deliciosament mongola (aquest és l’adjectiu adequat, i no “glacialment descurada”, com alguns en diuen). Alguns incorporen una afectació solipsista com la del David Foster Wallace, i d’altres una mena joie de vivre innòcua i beatnik de Xibeca en mà (com la del gosset que passegen per Barcelona els de Blackie Books, i que respon al nom de Ben Brooks). En els seus llibres hi trobareu una asfixiant profusió de marques de roba, llet de soja i gadgets d’última generació, els únics temes que apassionen a aquests farsants. Un fragment d’una novel·la d’ennui 2.0 podria ser el següent:

“Assegut sofà Voksttaüy d’Ikea, em connecto al Whatsapp del meu Iphone 5 mentre bec un rooibos orgànic amb llet de soja del Veritas per calmar la ressaca d’amfetamines d’anit. Parlo amb la G. Crec que estic enamorat perquè, a diferència d’altres ties, ja han passat 3 dies i encara no ha descobert que sóc un puto subnormal amb Spotify i un polo Fred Perry. Li dic que vull ejacular sobre les seves Rayban d’aviador. Només la vull provocar. En realitat em fot mandra fins i tot fer-me una palla. Em foto fàstic. Però m’agrada fotre’m fàstic a mi mateix, perquè ser un lànguid llunàtic amb ínfules d’artistes mola molt.”

Els de la palla-literatura són figues d’un altre paner. Les emocions més fortes que la gent sent actualment les aconsegueix a través dels llibres, les sèries i els videojocs. Que la ficció sigui la seva realitat els els provoca unes crisis d’identitat duríssimes que els porta a escriure novel·les enrevessades plenes de referents, homenatges i paròdies a obres precedents, on es qüestionen conceptes com la còpia, l’autenticitat i altres polles en vinagre. Mireu, m’està fotent tanta angúnia escriure sobre aquests fantasmots que abandonaré la seva definició abruptament.

Si voleu escriure, el que necessiteu primer és un motiu per fer-ho. El meu consell és que travesseu Iran al volant d’un cotxe esportiu pintant amb els colors de l’estrella americana, acompanyats d’un mercenari senegalès menor d’edat, una bossa plena de drogues, dues uzis i una prostituta morta al maleter. Aquesta és la meva recomanació. No puc il·luminar millor els intangibles camins de l’escriptura. Ara bé, el que sí puc fer advertir-vos quins són els passos que NO hauríeu d’emprendre ni bojos si voleu veure publicat el vostre llibre.

PUBLICAR AMB UNA EDITORIAL INDEPENDENT

Si el que voleu és fama ràpida i guanyar-vos bé la vida amb l'innoble art d'ajuntar lletres, l'últim lloc al qual hauríeu d'enviar el llibre és a una editorial independent. Sé que costa de creure, però aquesta gent us arruïnarà. No vendreu ni un puto llibre i acabareu addictes perduts a més d'una substància estupefaent. Sé que és molt temptador que us engalanin la novel·la amb faixes estrafolàries, portades dibuixades per l'il·lustrador hipster del moment, pròlegs de gent enrotllada com Luna Miguel o Kiko Amat, i festes de presentació salvatges on es venen més birres i drogues que no pas llibres, i on cadascun dels assistents es dedica alguna rama del mamoneig artístic. Però creieu-me: rere aquests focs d'artifici literaris, l'emperador desfila en pilota picada.

Els que munten editorials independents són joves lletraferits morts de gana que s'ajunten al bar per anar fotent cerveses mentre arreglen a crits la literatura del país. Un mal dia beuen més del compte, es foten una ratlla o dos, i quan es lleven, amb un mal de cap de tres parells de collons, descobreixen esgarrifats que mentre anaven borratxos han anat al registre per constituir una editorial i han signat un contracte amb un parell d'escriptors fracassats (si són joves, els diran emergents. Si el cabell els clareja, els diran de culte). Però la viabilitat econòmica del projecte no se la creuen ni ells. Truqueu-me si trobeu cap editor independent que es dediqui exclusivament a treballar a la seva editorial. Això sí: no em serveixen els fills de papà de la faux-bohème barcelonina que gràcies als contactes i la hisenda familiar juguen a editar llibres com qui col·lecciona pokémons.

Aquestes editorials funcionen amb molt poc personal. Una mateixa persona pot ser, a la vegada, el cap dels departaments de traducció, maquetació, correcció i premsa. Van tan escassos de personal que cadascú desenvolupa el rol de la seva pròpia secretària catxonda, així que, tècnicament, quan es foten una palla estan cometent una infidelitat. És un món molt boig, el de l'edició independent. No intenteu comprendre'l.

A més, els paios es pensen que, com que "dominen" les xarxes socials, no necessiten ningú perquè s'encarregui del màrketing. ERROR. Poc abans d'enllestir el teu llibre, et trucaran excitats com marrecs la nit de Reis, per explicar-te que han anunciat la novetat al Facebook i han aconseguit 100 M'agrada. Amb aquesta futilesa ja en tenen prou per vaticinar que la teva novel·la serà un puto èxit. Però alerta, perquè d'aquests 100 M'agrada,

15 són de crítics literaris (l'editorial els regala el llibre perquè en facin una ressenya favorable, encara que la meitat no se'l llegirà i l'altra ni en parlarà)

20 són d'altres editorials independents (no compraran el llibre ni bojos. De fet, el menysprearan en petit comité. Si cliquen a M'agrada o retuitegen la competència, és perquè esperen que els corresponguin de la mateixa manera quan ells treguin una novetat)

25 són de llibreters (que s'avorreixen molt a les llibreries, i es passen el puto dia a les xarxes socials deixant missatges a tothom. Com a molt, demanaran al distribuïdor que els faciliti un exemplar gratuït. Com que odien la seva feina i menyspreen els clients, no els recomanaran el llibre perquè creuen que són massa subnormals per entendre'l)

10 són d'amics teus (consideren que les seves obligacions fraternals ja queden satisfetes amb el suport que mostren a través de les xarxes socials. Oblidaran el títol del llibre dos minuts després)

10 són d'amics de la editorial (els típics moscardons que només els segueixen a tots els saraus perquè ara s'ha posat de moda regalar Moritz a les presentacions)

12 són de d'escriptors novells (fan la pilota a l'editorial perquè els acabi publicant el seu text putrefacte. Evidentment, no compraran el llibre perquè menyspreen tots els escriptors que no siguin ells)

7 són de familiars dels editors (que es refereixen a ells com "el meu fill artista" o "el meu fill, el de la carrera de lletres", ambdós eufemismes de "el meu fill tonto". Els tenen compassió però els donen suport incondicional. Clicarien M'agrada encara que anunciessin per Facebook que volen muntar el 4t Reich)

El M'agrada restant és de l'accionista de l'editorial, que desprès de 5 anys de pèrdues, faria qualsevol puta cosa per aconseguir beneficis d'aquella insensata iniciativa en la qual ha invertit els seus diners. QUALSEVOL COSA. I amb qualsevol cosa vull dir "qualsevol cosa menys comprar o llegir un llibre". Als accionistes els acostuma a repugnar la literatura i, en general, tot allò que no sigui alcohol i les barjaules.

APUNTAR-SE A UNA ESCOLA

Heu de tenir molt present que la vostra carrera literària acabarà en el precís instant en què pagueu la matrícula de la facultat de lletres. De les llicenciatures en filologia no en surten escriptors, sinó freds correctors ortotipogràfics.  L’art literari es pot comparar amb la Fórmula 1: la màgia es troba a les mans dels pilots, no pas en les dels mecànics. Ara sortirà el corrector de torn que dirà:

“Si et preocupessis més per les qüestions filològiques potser no cometries tantes errades”

OH, SÍ, PERFECTE, AIXÒ ÉS EXACTAMENT EL QUE ESPERO DE VOSALTRES, AMICS CORRECTORS. Mentre la resta de mortals ens embriaguem amb l’arcana alquímia de la llengua, vosaltres no aixequeu els peus del terra, manteniu la vostra actitud d’eficient inquisidor. Sou els meus puer delicatus, eunucs proxenetes que no senten ni una engruna de passió quan complauen els seus clients.

Tampoc us recomano apuntar-vos a un curs d’escriptura o a un màster en creació literària d’aquests que estan tant de moda. El capitalisme ens fa creure que fins i tot la nostra identitat pot ser comprada. Però el diploma no fa l’escriptor. Les aules literàries són curulles d’ajuntalletres fracassats als quals paguen per fer-vos creure que teniu un talent del qual esteu privats. Potser un subnormal de cada promoció veurà el seu llibre publicat. Però no us enganyeu: aquest és l’esquer amb què enganyen als vedells de les properes promocions. Un cop han enganyat a una editorial perquè tregui al mercat la primera novel·la d’un alumne, s’oblidaran d’ell.

ESCRIURE

A pesar del menyspreu que m’inspireu, sé que no sou tan talossos com per confondre “escriure” amb “publicar”. Però si el que voleu és el segon, o sigui, publicar, l’últim que heu de fer és escriure.

Em van dir que un professor d’un màster en creació d’una universitat barcelonina, el cognom del qual podeu deduir amb aquesta cançó de Manowar, premiava als seus alumnes amb un consell inestimable: si voleu publicar, heu d’anar als bars. Però no a qualsevol. Es refereix a tuguris chic com l’Horiginal o l’Heliogàbal, on s’ajunta la plana major de la faràndula literària a la que haureu d'enganxar com harpies perquè s’interessin en la vostra obra.

Però jo us donaré un consell encara millor: feu-vos crítics i obriu-vos un compte a Twitter. A dia d’avui, i molt especialment a Barcelona, no hi ha cap crític sense una faceta d’escriptor. La roda funciona de la següent manera. Quan aparegui un nou llibre, tu has de dedicar tots els esforços a posar-lo pels núvols a través de les xarxes socials i del blog o revista o suplement cultural al que escrius, gratis o cobrant. Com que l’autor llorejat, igual que tu, també és crític, t’assegures que rebrà amb elogis llepaires la publicació de la teva pròpia obra, o que, si ets un autor novell, mourà els seus contactes perquè el teu text vegi la llum pública.

Es crea així una bombolla literària on tothom li mama la polla a tothom. Però aquest miratge efervescent s’ensorrarà en pocs anys, quan les conxorxes artístiques del present perdin la seva vigència i el relleu en la historiografia literària caigui com una plaga de cossacs sobre les merdes amb cordill que publiqueu i que ara poden amagar la seva pudor gràcies a les floretes enverinades i caduques amb que les colguen els vostres amics.