Fa un temps, a l'entusiasta govern català, se li va posar entre sella i sella revitalitzar el Centre d'Arts Santa Mònica amb litres de sàvia neoliberal: benefici econòmic. Una de les seves propostes que concorda amb aquest nou enfocament (tot i que sospito que deu ser anterior) és el Cult Hunting Day, la primera edició del qual es celebrà l'any passat. L'objectiu d'aquestes jornades és establir ponts entre les arts i l'empresa. Normalment, això es produeix en forma de patrocini. L'artista reb alguna mena de benefici a canvi que l'empresa figuri com a mecenes i així en surti beneficiada la seva imatge de marca. Pregunteu a la gent amb què associa Converse: si amb els xinets d'hàbils dits cosint sabates a canvi d'almoina o amb els indies de pell blanca nuclear amb guitarres saturades que protagonitzen els concerts dels cicles This is Underground.
Quan una empresa, especialment si és gran, s'interessa a finançar la teva obra, set plantegen dues opcions: o el teu missatge serà rebentat per la Gran Polla de Satan, o bé ja venia destrossat i domesticat de sèrie i, per tant, no farà massa vaselina ni força bruta per amotllar-te als valors que vol transmetre la marca. No es pot demanar que tot l'art inclogui al seu missatge un compromís social. Però sí que se li ha d'exigir a la seva distribució, al seu finançament i a les seves aliances. Tens 30 anys però vols cantar sobre terribles desamors adolescents amb veu de querubí mentres acarones fràgils arpegis cristalins sobre la guitarra elèctrica amb una parsmiònia catatònica? Endavant, noi. Jo ho trobo estèticament repulsiu i si algun dia et trobo pel carrer t'obligaré a menjar una fideuà de punys assassins acompanyat d'un Chardonnay suau amb retrogust a mossegada canina als ous. Però ho respecto. A la meva manera, però ho respecto. Ara bé, si fas la gara-gara a una puta empresa que et paga perquè actuïs sota el seu nom per projectar una imatge enrotllada de mecenes cultural que els permet vendre els seus productes amb un preu sobredimensionat i amagar la misèria dels seus mètodes de producció, l'únic que estàs fent és menjar la Gran Polla de Satan.
I em direu: oh mira, és la llei de la oferta i la demanda.
I jo us contestaré: oh mira, a mi la llei de la oferta i la demanda me la menja de canto.
No tinc massa ganes de il·luminar-vos més, especialment si ho he de fer gratis. I com que tampoc confio massa en la vostra capacitat per entendre el raonament pur, us deixaré amb un exemple pràctic sobre com una puta empresa es menja tot lo bo que hi pot haver en una obra. La història es titula "Franz Kafka, el directiu de Kentucky Fried Chicken i la Gran Polla de Satan". Històricament és un relat totalment descabellat. Però joder, nois, només és puta ficció. Desperteu, cony! Que Internet us ha tornat tontos!
DIRECTIU: Bon dia senyor Kafka. A Kentucky
Fried Chicken hem llegit la seva novel·la
“La metamorfosi” i ens interessaria comprar-li els drets per regalar-la amb els
nostres menús infantils.
KAFKA: Quina sorpresa. No m’esperava que una empresa familiar com la seva
es pogués arribar a interessar per una obra tan pessimista.
DIRECTIU: I tant, que sí! Ens ha agradat tant “La metamorfosi” que no volem
canviar-ne ni una coma. De fet, els signes de puntuació no ens importen una
merda. Només volem modificar coses que no importen a ningú, com ara els continguts.
KAFKA: Ja sé per on van. És ell final, no? La família unida, superant la
mort del Gregor, recuperant la seva autonomia... a mi també em sembla MASSA
OPTIMISTA. Però ho podem canviar. He pensat que matant a la germana quan...
DIRECTIU: Aquest no és EXACTAMENT el problema, senyor Kafka. Però no es
precipiti. Anem al principi. Que el Gregor es converteixi en escarabat... com a
que no. Ja sap que sobre les cuines de les cadenes de fast food sempre planen
les acusacions de manca d’higiene. No ens volem associar amb un insecte
llefiscós. Preferim que el Gregor es converteixi en un animal més amable. En
una vaqueta, per exemple. Això coincideix més amb la nostra imatge de marca.
KAFKA: Però si vostès són el Kentucky Fried Chicken! No seria més lògic que
el protagonista fos un pollastre?
DIRECTIU: Sí, home! I què més! No ens interessa projectar sobre un
pollastre sentiments humans. Els nens es sentirien culpables menjant els
nostres nuggets i aletes arrebossades. Definitivament, preferim que l’animal
sigui una simpàtica vaqueta. Així la canalla plorarà cada cop que els portin a
menjar al nostre restaurant rival: el McDonalds.
KAFKA: Jo pensava que les hamburgueses del McDonalds es feien amb rata.
DIRECTIU: És una llegenda urbana, però la realitat mai és tan sòrdida. Les seves
hamburgueses es preparen tan sols amb carn de vaca. Bé, de vaca, de vaca...
tampoc és que siguin vaques... EXACTAMENT. Gràcies a la manipulació genètica,
són tones de pura carn sense ossos creades al laboratori.
KAFKA: Si que està avançada, la ciència.
DIRECTIU: La ciència, sí. La tècnica, no tant. Tots aquests desgavells
genètics provoquen uns efectes secundaris incontrolables. Aquestes muntanyes de
carn són éssers vius, súper-dotats i hipersensibles. Als quatre dies de vida ja componen
uns poemes feridors i profunds al costat dels quals els llibres de Kierkegaard
semblen “En Teo va al mercat”. La vida confinada i mutilada a la qual estan
esclavitzades els produeix un turment psíquic tan agut que provoca migranyes
als treballadors a 20 metres de distància. Per fortuna, aquest dolor només dura
un mes. Que és la seva esperança de vida, vaja. Entenc la cara de fàstic que
fot, senyor Kafka. Nosaltres també creiem que és repugnant. Però no ho escampem
a la premsa perquè correm un greu perill. Pensi que nosaltres fem el mateix amb
els pollastres!
KAFKA: Crec que tinc ganes de vomitar l’ànima. Ni en el deliri provocat per
la meva jornada laboral més adotzenada hauria pogut concebre una monstruositat
com aquesta.
DIRECTIU: Esperi’s una estona més, home. Que el que li explicarem ara
encara li farà venir més vomitera, i millor que ho tregui tot de cop. El
protagonista, el Gregor... no és feliç. De fet, és víctima d’una contagiosa
depressió. La seva feina encarcara i corca la seva vida.
KAFKA: Exacte. “La metamorfosi” és una crítica a l’anorreament de l’individu
per part de la societat contemporània. M’agrada que hagin captat l’essència de
la meva obra.
DIRECTIU: En efecte, l’hem captat i no ens agrada una puta merda, senyor
Kafka. Com pot ser infeliç, en Gregor? Si treballa al Kentucky Fried Chicken!
KAFKA: Com? No! És oficinista! El Gregor no treballa al Kentucky Fried
Chicken!
DIRECTIU: ARA SÍ. L’HAN FET FORA DE L’OFICINA.
KAFKA: Qui?
DIRECTIU: NOSALTRES.
KAFKA: Vol dir Kentucky Fried Chicken?
DIRECTIU: Sí. Jo, vostè, Kentucky Fried Chicken. NOSALTRES. Ara som tots el
mateix. I tots junts hem decidit que en Gregor serà expulsat de l’oficina i
salvat pel Kentucky Fried Chicken, que li oferirà una agradable feina on tot
són avantatges. Se li proporcionarà un uniforme, i així no haurà de
preocupar-se per les absurdes exigències estètiques que ens imposa la moda. Un
flux de treball bulímic desbordarà la seva atenció de manera que no tindrà temps per
pensar en aquestes tribulacions que el tornen boig a la versió original de la
novel·la. A més, els efluvis d’oli recremat, carn en mal estat i suor humana de
la cuina creen una atmosfera baixa en nutrients, sí, però tan densa i greixosa que
li permetran alimentar-se mentre respira al seu lloc de feina. Però per
compensar a l’empresa per aquesta matèria que el Gregor li sostrau, se li descomptarà
TAN SOLS un 10% del seu sou diari. Si no hi està d’acord, podrà aguantar la
respiració durant les 12 hores de la jornada laboral. Kentucky Fried Chicken és
flexible i amigable. Permet aquests luxes als seus empleats. És per això que el
Gregor està tan feliç!
KAFKA: No m’agrada massa aquesta nova versió...
DIRECTIU: NO POTS SER. A NOSALTRES ENS ENCANTA. I ara posis aquesta gorreta
ridícula amb el logo de Kentucky Fried Chicken i comenci a treballar en els
canvis que hem acordat.
KAFKA: Treballar, jo? Voldrà dir que treballarem NOSALTRES.
DIRECTIU: No, no, senyor Kafka. Quan es tracta de sacrificar-se, vostè està
sol. No hi ha més NOSALTRES. Amb lo llest que sembla als llibres, i lo que li
està costant captar aquesta noció bàsica de la metafísica empresarial...
