El cap de setmana passat succeí
una cosa inaudita: molts barcelonins van capbussar-se a les platges de la seva ciutat. El fet insòlit no
és que algun insensat es banyés en aquella escudella fecal i cancerígena en què
es converteix la mar Mediterrània quan acarícia Barcelona. No és insòlit perquè
els barcelonins són gent xovinista i adotzenada que li troba totes les putes
gràcies a la seva ciutat i són capaços fins i tot de lloar aquella cigala de
Mazinger Z que rep el nom de Torre Agbar. Per a ells, les aigües de Barcelona
són tan cristal·lines que podries rentar-hi directament l’instrumental
quirúrgic abans d’entrar al quiròfan per extirpar-li al Lleó de “Polseres
Vermelles” el tumor cerebral o lo-que-sigui que li dóna aquella dicció
embussada com de nen amb la Síndrome de Down fins al cul de vi del sindicat.
L’extraordinari del cas era que,
tot i que el calendari marcava el final de l’octubre, a Barcelona i a la resta de Catalunya hi fotia
un sol que badava les pedres. Els catalans van saltar al carrer en calça curta
per fotre gatzara i aixecar-li el dit índex a la filla de puta de la tardor,
aquella imitadora amb pretensions de l’hivern. Tota Catalunya es trobava
pletòrica i rumbosa. Tota? No, tota no. Tota, el que és tota, DONCS NO.
Els putos hipis, que a l’estiu
matarien un fill per torrar el seu cos pelut a les platges nudistes d’Eivissa,
es queixaven de la insistent presència del Pare Sol. Per què els molestava?
Doncs perquè és octubre i a octubre no és natural que faci aquesta calor.
No és natural.
Natural.
Ahà.
Natural.
Hmmm...
Natural, eh?
Natural, sí.
Això és.
Natural.
Natural, diuen.
Natural.
Perdoneu que us distregui, però
és que no em puc concentrar mentre la Mare Naturalesa em menja la polla a dos
galtes.
Quan algú em diu que alguna cosa “no
és natural”, jo penso: DONCS MIRA, MILLOR. La Naturalesa no és xarop d’Àgave
del Veritas i meditar en lloc de prendre medicaments perquè “hem d’ensenyar al
cos a conviure a conviure amb la malaltia”. La Naturalesa no és equilibri, bonhomia
i germanor, sinó éssers vius matant-se els uns als altres i obligant-se a
evolucionar per superar a la resta o sobreviure a unes condicions climàtiques esquizofrèniques.
La Naturalesa és Mort. La Naturalesa és una cega crueltat. El concepte ecosistema
és una quimera. La lluita de classes és més plàcida que el puto ecosistema.
Algú us dirà que a la Naturalesa
es produeixen aliances. I és cert, que se’n produeixen. Com la del puto ocell
aquell que li neteja les dents al cocodril africà. Però aquí es produeix una
trampa del llenguatge. No li “neteja” les dents. Devora els milers d’organismes
que s’alimenten de les restes de menjar de la boca del rèptil i que volen
podrir-li la mandíbula. No és una neteja. No és una aliança beata. És la mort
contra la mort. Perquè la Naturalesa és, en essència, assassinat. I el més
xocant de tot és que aquests putos hipis, que es passen els caps de setmana
caminant descalços per la muntanya i cagant al mig del camí “per tornar a la
terra el que m’ha donat”, sembla que tot el que saben de la mare Gaia ho hagin
après mirant La Sirenita.
No me’n puc fotre més de l’associació
natural-positiu. I us ho dic jo, que de petit em netejava el cul amb pedres de
la muntanya. Benvinguda la calor antinatural de l’octubre i tant de bo s’hi
quedi fins l’octubre vinent i l’hivern es converteixi en un conte per acollonir
als nens. Si fa falta, bombardegem el Sol per canviar la seva òrbita. Pelem d’arbres
el Montseny per instal·lar-hi miralls gegants que escalfin Catalunya com una
olla a pressió. Convertim el Camp de Tarragona en un malson cyberpunk infestat
de fàbriques tèrmiques que alimentin altres fàbriques tèrmiques més grans que
potenciïn unes altres fàbriques tèrmiques encara més grotesques que vomitin una
energia indecent sobre una gran placa tèrmica que recorri Catalunya de punta a
punta.
Declarem la guerra a l’hivern. El
fred només ens ha portat calamitats com la grip, l’esquí, els bascos o Sigur
Rós.
La Naturalesa és la Mort. La
Tecnologia és la Vida Triomfant. Llarga vida al metall. Les utopies brillen
radiants com l’acer. Catalunya serà mecànica o no serà.