Jo només les menjo de palles

Pròximament, als vostres puticlubs habituals...

Jo només evito recordar les coses

La ment és l’òrgan més valuós de l’ésser humà. A vegades pensem que falla, però acostuma a ser una impressió equivocada. La nostra ment sovint oblida coses que ens fan vergonya, com les nits regades d’acohol, els polvos amb gent gorda o que fa temps miràvem Al salir de clase. Amics, la ment és molt intel•ligent.
Jo també oblido moltes coses. Involuntàriament. Les raons són diverses però també inconscients, però així és la naturalesa humana. Per tant, aquí teniu una llista del tipus de coses que oblidem (tots i totes) amb facilitat.

Això sortirà a l’examen.
A mi no em tractis com a una puta.
Els seguidors de l’Espanyol també som persones.
Dóna-li records al teu pare.
Los lectores del periódico De Verdad somos de izquierdas.
En De Verdad ya no tenemos la síndrome de down.
Aquesta broma ja no fa gràcia.
El teu blog és molt ofensiu.
A veure si quedem un dia d’aquests.
Els xupitos de solysombra foten fàstic.
Podries escriure un post sobre això.
És il•legal passejar-se pel carrer sense DNI.
És il•legal passejar-se pel carrer ensenyant la polla.
Tinc sentiments.
En aquest poble ets persona non grata.
Saque los pies del asiento.
Comprm tabaco si passes x 1 estanc. Mrci! n_n
En Frodo no existeix.
No, no tinc foc.
Les paves del Bagdad foten fàstic.
Aquí no fotocopiamos ese tipo de material.
Esternoclidomastoïdal.
Ma mare no és cap puta.
Als teus subordinats no pots tractar-los de subnormals.
No conozco a su abogado.
No sé que cosa está loca.
El jutge s’emprenyarà si torna a sortir de casa sota arrest domiciliari per preguntar-li a l’estanquera “conoce a mi abogado?”.
El jutge s’emprenyarà si torna a trencar l’ordre d’allunyament per preguntar-li a l’estanquera “que cosa está loca?”.
No acceptem éssers humans com a moneda de canvi.
No vull veure això de 1 man 1 jar.
Vostè està malalt d’alzheimer.
No hauria d’haver esnifat Viakal.
Avisa’m.

Jo només escolto ranxeres

Ja pot dir missa el mestre Buenaventura que els grups catalans actuals foten autèntica pena. I és que ara estan totes les revistes de tendències omplint-se la boca amb els nous talents de la música en català. Que si ja s’ha superat l’estigma cumbaià del roc català, que si la modernitat de la capital ja no té manies amb el pop cantat en l’idioma de Verdaguer (absolutament fals), que si això denota una maduresa lírica sense precedents. Doncs jo m’hi pixo i m’hi cago sobre els nous talents del pop català, ja poden venir a tots a bufar-me la tita fins que soni com un oboè. Per defensar aquesta acusació he fet una llista arbitrària amb acusacions encara més arbitràries, però això no us hauria d’estranyar als lectors habituals d’aquest blog.

MANEL

En contra: tenen un cantant que fa pinta d’haver estudiat educació infantil a la UAB i un bateria que porta bigoti. La seva concepció de la lírica costumbrista és dir la paraula bonica sis o set vegades per cançó. Intenten colar-te que es follen estudiants Erasmus vàries vegades al llarg del disc. No sembla que tinguin massa afició a dutxar-se.
A favor: els ignorants no dubten en citar als Antònia Font quan parlen de Manel i, en realitat, no tenen cap puta merda a veure. Això et dona una oportunitat impagable per cagar-te en la seva incultura musical.

ANTÒNIA FONT

En contra: Iker Jiménez meets Mallorca no és una bona combinació. Fer lletres en les que enumeres les primeres gilipollades que et venen al cap no significa ser un geni, sinó perpetuar una corrent deplorable inaugurada pel fill de puta d’en Sisa. Un tsunami a la lluna fent dringar la turmix psicofònica. Aquí teniu un vers d’Antònia Font. A més, no saben parlar. Diuen coses com sa lluna i s’univers. Aneu al logopeda.
A favor: tenen un líder calb que es manté en un segon pla. Com els X-Men.

MISHIMA

En contra: el cantant té una veu que alguns defineixen com masculina o vellutada. Doncs què voleu que us digui, jo és escoltar-lo i pensar en un tio a qui li put l’alè a ginebra i que s’espera a les sortides dels col•legis amb un caramel a una mà i la seva tita a l’altra. Molt denunciable.
A favor: el cantant es folla a la presentadora de Sexes. Crec que inclòs l’ha prenyat. Bravo.

SANJOSEX
En contra: quan es posa entre metafísic i bucòlic és insuportable.
A favor: quan es posa marranot resulta ser el puto amo.

LA BRIGADA

En contra: el nom del seu primer disc és La importància de ser algú i a la portada hi surt un tio mirant a l’horitzó com si fos un heroi romàntic byronià. Però qui cony us heu cregut que sou, fills de puta? No havia vist un títol tan pretensiós des de les memòries d’en Maragall. A la foguera.
A favor: el baixista és un gordo molt graciós que s’assembla al Hurley de Lost. Tal vegada si vestís una samarreta on hi posés “I love Shi-Tzu” el grup guanyaria en presència escènica.

12TWELVE

En contra: fan post-rock, free-jazz i música experimental. Els crítics els posen pels núvols però no crec que ningú s’hagi escoltat cap dels disc de principi a fi.
A favor: el mes passat es van separar.
En contra: possiblement la seva separació impliqui una diàspora de la que sorgiran diversos grups infumables i pretensiosos. Merda.

Jo només faig servir la premsa per embolicar els bocates

A no ser que aquest cap de setmana l'hagueu passat incomunicats dins d'una fàbrica d'acers imagino que haureu tingut notícia de les fortes ventades que han assotat Catalunya. Jo en un principi vaig tenir l'esperança que fos obra de Nostre Senyor que, emprenyat amb la raça humana, hagués decidit fer una mica de neteja al pati de casa. Emportar-se a Joan Pera i al seu puto fill, devastar l'IEC i tot aquest tipus de coses. Bé, doncs vaig pecar d'il·lús.

No obstant això, si la meva interpretació va ser errada la dels diaris no va ser pas massa més encertada. Mireu sinó quines barbaritats van ocupar les portades dels diaris.

A El País encara no s'han tret l'esmoquin ni el gust del Dry Martini de la boca i ja corren a destapar noves trames d'espionatge. Sempre al servei de sa majestat Polanco.

En canvi, el diari ABC decideix prioritzar els esforços ingents d'un ciutadà corrent que lluità contra les fortes ventades per socórrer als seus compatriotes.

El diari El Punt, aliè a les corrents internacionals i fidel al seu lema "el més calent està a les comarques" ens sorprèn amb una notícia que estremirà la borsa de Wall Street la propera setmana.

El diari De Verdad, caracteritzat per un ideari d'esquerres i fil·locomunista decideix aparcar momentàniament el seu rol de flagell dels nacionalismes perifèrics per posar en portada unes declaracions del seu consell editorial. Un petit apunt: desde Jo només follo a pèl dubtem seriosament de la veracitat d'aquesta notícia.

Un exercici de premsa comparada. Contrastem com tracten la notícia de les ventades dos diaris de perfil diferenciat. D'una banda el líder de la premsa gratuïta 20 minutos i, d'altra banda, el diari Público, que comparteix les mateixes característiques de la premsa gratuïta però amb més amor a ZP, més pàgines de basura i que no és gratis.

Per acabar, el controvertit think tank neoliberal La Veu de Flix posa en portada una notícia desconcertant.

Jo només sóc el circ

Hi ha dos tipus de fills de puta en aquest món: els que les seves mares es prostitueixen i els que a més d’això fan malabars.
Sí amics, n’estic fins als collons dels autoproclamats artistes circenses. I és que a mi la combinació d’artista i circ se m’indigesta més que un cubata de coca-cola amb bailey’s. A veure, fer l’imbècil amb quatre bitlles no et converteix en artista. Posar-te un nas vermell i tirar-te pastissos a la teva puta cara tampoc et converteix en artista. I fer-ho al Tercer Món no et converteix en bona persona. Perquè els negritos no tenen televisió i viuen en la ignorància humorística. Així que els Pallassos sense fronteres no fan més que aprofitar-se de l’ofuscació tercermundista per alimentar els seus egos i vendre-nos-ho com una croada de la risa.
De fet, cada cop que un pallasso sense fronteres mor acribillat al nen Jesús que tinc al menjador se li dibuixa un somriure a la cara.
Hauríeu de saber que un mico ben entrenat pot fer totes les coses de les que es vanaglorien els artistes circenses. I sense cap tipus de problema! En canvi, ells es passen hores i hores entrenant i al final només fan que perpetrar un entreteniment només apte per a mongòlics i paletos. I a més els fills de puta tenen els sants collons de reclamar subvencions quan tots sabem que hi ha científics que investiguen la cura del sida i per falta de recursos han de fer servir els gots de la nocilla com a tubs d’assaig.
Pallassos drogoaddictes, malabaristes punkis afins al piesnegrismo, animals afamats, bartsimpsons i telettubies de cartó pedra, violència de gènere, analfabetisme infantil i endogàmia. Això és el circ actual. I ja poden dir el que vulguin Picasso, Charly Rivel o el Circ du Soleil que no canviaré el meu parer. El circ és merda i el circ actual és merda amb pretensions. “Oh, i què passa amb Tortell Poltrona?” em preguntareu. Doncs Tortell Poltrona els meus collons, us dic.

Jo només visc en una gerontocràcia

La gent de la 3a edat són un col•lectiu amb una alta disposició a la conflictivitat. Tot i perdre la puta Guerra Civil es pensen que poden acaparar el monopoli moral del cosmos. De fet, a mi m’han tocat la polla diverses vegades. Se m’han colat al súper. M’han acusat de gandul per anar a la universitat i no cultivar el camp des dels 13 anys. M’han criticat quan m’he deixat barba. M’han criticat quan me l’he tret. I una vegada, encara que sembli mentida, van titllar-me a crits d’indecent per morrejar-me pel carrer.
Diuen que els herois moren a la guerra mentres que els covards i els mesquins són els que protagonitzen les desfilades. No podria estar-hi més d’acord.
Wittgenstein, que era un home molt savi, va dir un cop que si els lleons parlessin el nostre idioma no els entendríem. Perquè cada llenguatge està carregat amb un significat relatiu a una determinada cosmovisió. Amb la gent gran passa el mateix. Sembla que parlem el mateix idioma però en realitat ells van a la seva puta bola. Aquí teniu un avanç del meu diccionari iaio-català. Déu vos guardi.

ebros = euros
draculín = drag-queen
mantecado = gelat
guerra civil = salvaconducte moral
amor = herència
matalàs = Caixa d’estalvis
nena = puta
guapa= puta
maca = puta
tens un euro? = vull veure la tele
respecte = estalinisme
maricon = gent que no usa Varón Dandi
amic = boliviana caçaherències
assistenta personal = esposa russa
carajillo = cubata
jovent = fills de puta
resta de la humanitat = fills de puta

Jo només valoro els finals idiotes

Els lectors d’aquest blog ja sabeu que les tardes dels dimarts assistia a un curs soporífer i molt poc instructiu impartit per un imbècil molt i molt motivat. Bé, doncs el passat dimarts 13 de gener vaig acabar-lo i, com que sóc un farsant, inclòs vaig aplaudir al professor. No obstant això, l’imbècil va acomiadar-nos tot proposant un exercici que de tan subnormal que em vaig sentir realitzant-lo se m’han oblidat les taules de multiplicar.

La cosa anava així. El molt deficient plantejava un dilema i si hi estàvem d’acord havíem de desplaçar-nos cap a un costat de l’aula, mentre que si no hi combregàvem ens havíem de desplaçar cap a l’altre cantó. Total, que la nostra posició física evidenciava o bé un sí o bé un no o bé tota la gamma de matisos que disten entre aquests dos pols. Les preguntes van ser les següents.

1. Creieu que la tradició dels Reis d’Orient s’hauria de conservar?
En aquest post vaig parlar d’un punki molt lleig i molt hortera. Doncs bé, aquell dia va venir a classe amb la mateixa indumentària que el dia anterior (sospito que no té res més per vestir) coronada amb un mocador palestí. Òbviament, com que és molt punki va ser l’únic que va oposar-se a la perpetuació de la molt nostrada tradició dels Reis d’Orient. Quan el professor li va demanar que argumentés la seva postura obrí la boca i amb un català paupèrrim emmascarat per una dicció gangosa va dir:

“Pues io crec que los reis magos son un invent consumista dal corte inglés”

Mira fill de la grandíssima puta, podria riure’m de tu només pel fet que la teva sentència sembla una puta broqueta de tòpics. Però no, no ho faré. Quin problema tens, imbècil? Els teus pares et tocaven de petit? Et va traumatitzar assentar-se a les faldes del carter reial i notar com el seu ceptre et pressionava les teves natges pelades? Segur que ets un ressentit, a que sí? Segur que ets un ressentit i converteixes el teu ressentiment en un codi moral universal. Punki fill de puta, no saps que així es va formar el codi moral judeocristià? Ets un jueu? Potser ets un jueu. A que et mola bombardejar la població civil palestina? A que te la posa dura? Doncs treu-te el puto mocador palestí, fill de la gran puta.


2. Us sembla bé que un artista lligui un gos i el deixi morir de fam?
En aquesta ocasió va ser un advocat de 50 anys molt i molt pesat el que va decidir donar la nota i defensar al sàdic aquest que va matar al gos. El seu argument de xalat mental era que l’artista volia conscienciar-nos de la insensibilització de la societat occidental enfront el dolor dels animals.
Mira, advocat de satanàs, sé que no llegiràs això però llavors m’hagués agradat desfigurar-te la cara amb un encenedor rovellat. Això que va fer el fill de puta del Guillermo Vargas no és art. Francis Bacon és art. Johnny Cash és art. Probablement una mamada de l’Angelina Jolie també sigui art. Però matar un gos no és art, és pur entreteniment per estetes decadents.
No és que estigui en contra de la violència en l’art. De fet, sóc molt partidari de la violència tant dins com fora de l’art. El que no em sembla bé es que es matin unes criatures tan meravelloses com els gossos. Perquè jo crec que si nostre senyor existeix probablement sigui un gos. Els gossos ens vigilen, cuiden de nosaltres, son els autèntics messies. Nosaltres som una espècie tacada, portem el pecat dins de forma congènita. Així que posats a matar doncs matem persones. Matem a la Julia Otero. Matem a Roger Pera. Matem a Miki Nadal, que és molt fastigós i molt pesat. No serà art, però ens ho passarem molt bé i serem una espècie millor. Amén.

Jo només vull un president mulato

George W. Bush ja té un peu fora de la Casa Blanca. Tot està preparat per a que el president electe Barack Obama, l’amic dels animals, prengui el relleu com a governant dels Estats Units. Ja sabeu que a mi l’home aquest no em fa massa gràcia. Jo prefereixo presidents que surten a les pel•lícules, que es fan fotos amb dones que fumen i que coneixen conceptes com “guerra de polles” o “dragón furioso”. Per tant, aquí us adjunto una llista amb candidats molt més adequats per assumir la presidència ianqui.

- George Best
- Toallín
- Kiss
- Julia Otero és una puta
- Hank Scorpio
- El Megazero
- Un chupacabras
- Els tres homosexuals que surten als paquets dels Rice Krispies

Jo només treballo a la Bread & Butter

Al llarg de la meva vida he intentat combinar dues fonts d'ingressos: els meus pares i l'Estat. Hi ha moments en que he contemplat horroritzat com les circumstàncies m'obligaven a treballar. Lamentablement, aquesta situació s'ha repetit de forma inopinada al llarg de la meva vida. Així doncs, he tingut molts treballs esporàdics. He currat a una llibreria. He passat contractes a un ordinador. He servit a un restaurant de pijos i gent del PP. He treballat a una central nuclear. He grapat flotadors per la divisió canària de l'exèrcit espanyol i fins i tot, una vegada, vaig empaquetar barretes de cranc.

Us diré una cosa sobre les barretes de cranc. Foten fàstic. I us diré una altra cosa. Qualsevol cosa que els hi fagis només pot millorar la seva aparença. Tu tralles damunt d'un plat de barretes de cranc i et semblaran més apetitoses. És una paradoxa, però Nostre Senyor és així de malparit.
Tornem al tema. Una vegada, farà cosa de tres anys, vaig treballar de segurata a la fira de moda Bread & Butter. Vaig anar-hi amb unes amigues de la uni, i mireu si anaven faltats a la fira que a elles també van posar-les a currar de segurates. M'agradaria poder dir que vam anar-hi per fer unes rises però la realitat és molt més crua: necessitàvem pasta. No per menjar sinó per fer el merda. I aquesta és la part trista del cas.


Abans de treballar-hi no coneixia aquesta fira, i la primera cosa que vaig pensar va ser : "Mira aquests mariques lo refinats que són per depén quines coses i per fotre lo nom a una fira trien una imatge tan descaradament fil·logai". Pa i mantega, amics. Si vau progressar adequadament durant la EGB no cal que us digui res més. Polla i vaselina. No, de vores, crec que ja m'enteneu prou bé. Polla i vaselina. Crec que ja sou prou intel·ligents. Polla i vaselina.
La meva feina a la Bread & Butter era molt absurda: havia de vigilar els verdaders segurates. Pel que es veu, l'any passat el cos de segurates havia pillat la gran taja amb la birra que hi havia als stands i desprès s'havia dedicat a fer curses amb bicicletes pel recinte. Així doncs, havia de vigilar que això no passés. I per augmentar encara més la paranoia, vigilant-nos a tots hi havia uns alemanys amb cassaques negres que es passejaven per la fira i que aviat van rebre l'originalíssim malnom de Les SS. Ja va sortir el típic fill de puta dient que si allò semblava un relat de Kafka o el panòptic de Bentham. Jo vaig pensar que senzillament eren autèntics subnormals.
Així, la primera cosa que vaig fer durant la nit va ser guanyar-me la complicitat del segurata al que vigilava, un quillet de Sant Andreu. Vaig notificar-li el verdader propòsit del meu treball i vam decidir buscar les birres dels stands que vigilàvem. I mireu si Nostre Senyor és magnànim que va recompensar-nos amb un surtidor de cervesa i una ingent quantitat de paquets de Crackers.


A vegades estava al recinte quan encara hi havia gent passejant-se per la Bread & Butter. I quan dic gent vull dir mariques i lagartes. M'havien dit que si et guanyaves la complicitat del responsable del teu stand ell et regalava roba l'últim dia. Val a dir que jo no porto roba de marica, però te la pots vendre a un preu alt per l'ebay. No obstant això, l'últim dia l'únic que vaig aconseguir va ser un moltes gràcies, un amago de pico i una invitació a una festa durant el transcurs de la qual hauria estat repetidament enculat. Vaig dir que no.
Aquesta situació va enfurir-me, així que quan vaig saber que podiem fer doble ronda aquella nit vaig acceptar quedar-me. La primera cosa que vaig fer va ser abandonar el meu lloc de treball i dedicar-me a robar tot allò que vaig poder. Vaig mangar un jersei, un bolso i paquets de Crackers fins morir. Els fills de puta de Levi's havien decorat el seu stand amb parafernàlia rockera. Doncs els hi vaig robar un llibre de partitures del Neil Young. Tot i això, continuava sentint-me estafat. Però aquella nit vaig aprendre una lliçó molt valuosa, i és que els mariques tenen moltes formes de donar-te pel cul. Aneu amb compte.

Jo només busco esposa

Fa uns dies vaig llegir a Humor Hintelijente que Cuatro iniciava un programa anomenat Granjero busca esposa. Llavors vaig pensar que era una broma del Sr. Manel, una excusa per parlar sobre rudes camperols que enculen ovelles amparats per un paissatge iberoarcàdic. Vaig pecar d'il·lús, com el dia en que vaig deixar que en Rupert Everett m'inspeccionés les morenes.

El món dels realities ha abandonat el sentit de l'ètica. Els guionistes han perdut totalment el nord i s'ingenien qualsevol excusa per tancar dins de quatre parets diversos perfils de gent amb algun tipus de retard mental. Algun dia fotran un grup de sidosos dins d'una habitació i a l'últim supervivent li donaran fama i un lot de nadal.
Però tornem al tema. La premisa de Granjero busca esposa és força simple. D'una banda tens 6 paletos que fan tota la pinta de disposar d'una sola estratègia pel dia que volen fotre un clau: agafar el cotxe i apropar-se al puticlub de la comarca. D'altra banda tens un conjunt de lagartes àvides de fama amb evidents tares físiques i mentals. Gordes, cinqüentones, sòcies del club TresC, potes de gall, alcoholisme i ninfomania. Els granjers podran escollir una d'aquestes fúrcies per casar-se-hi. Com al puti, però sense pagar.
En realitat la dinàmica del concurs és més complexa però no em dóna la gana d'explicar-la. Així doncs, anem a analitzar pormenoritzadament els aspectes més vergonyosos del reality.


ELS GRANJERS
Afortunadament, els guionistes han tirat de tòpics. Tots els granjers mostren signes evidents d'analfabetisme, depravació sexual i endogàmia. Emperò, és entranyable veurel's tan contents pel fet que una dona es digni a mirar-los a la cara sense haver d'ensenyar un bitllet de 50 euros. Hi ha moments en que se'ls veu cansats de tanta pantomima, probablement perquè saben que comprar-se una esposa russa per correu és molt senzill i no implica cap tipus d'humiliació pública i televisada.
El meu candidat favorit és un paio que es diu David Escur, un jove pastor d'ovelles de la bucòlica (imagino) vila de Llesui, a Lleida. Hi han molts factors inquietants en aquest vedell. La seva cara assimètrica, l'entrecella matusserament depil·lada, el borrissol que llueix sota el nas, l'estrabisme. Tot això em fa pensar en que son pare i sa mare es van adonar de que eren germans desprès de revolcar-se a la pallissa.


Tot fent honor als tòpics, en David és un bon exemple del jovent lleidatà, que com tothom sap es divideix en dos tipus principals. 1) quillos i houseros poc dotats intel·lectualment, amb feines mal pagades i que es rebenten les poques neurones que els resten anant a Florida 135 els caps de setmana 2) joves pagessots que amaguen cultius industrials de marihuana entre els olivers. Aquests últims acostumen a ostentar orgullosament el mal nom de la família, que en ocasions són agrupacions de paraules tan rocambolesques com Can Perfídies o Can Lloret martxiqulí de la costa del munt en son iaio l'agaús.
En una ocasió en David li diu a una de les mosses: "En mi pueblo hay multicines y todo, por si te quieres venir". Probablement el multicine d'en David és un projector a la plaça del poble on hi passen pel·lícules de John Ford.

LES FÚRCIES
Elles són clarament lo pitjor del programa. Es veu venir que la majoria d'elles no està gens disposada a residir en un poblatxo de mala mort amb el suposat granjer de la seva vida. Tot i això, hi ha alguna cinqüentona molt faltada de carinyo i polles erèctils que va al programa guiada per una vana esperança: trobar-se amb el mite del pagès fornit, el brau arcàdic amb una polla com un ariet que les follarà durant tota la nit sota un ametller. Senyora, sàpiga que aquests brètols la posen en calent una vegada a l'any i si es dóna el cas que la collita ha sigut fructífera. Aquests inútils ja s'hauran corregut en obrir la primera ampolla de vi.
Una altra cosa molt curiosa és que totes i cadascuna d'elles té les dents molt i molt lletges. Mal distribuïdes, picades i esgrogeïdes pel tabac. Veure-les somriure fa molt i molt de fàstic. És com passa amb els components del grup Franz Ferdinand, que val, tindran molts diners, vestiran molt bé, follaran amb models però tenen les dents més lletges de la història del rock.




Entre aquest grup de bagasses jo em quedo amb dos. La primera és una pava amb una pinta de stripper de carretera que no se l'acaba. Imagino que deu rondar els quaranta, però fa tota la pinta d'estar molt castigada per la vida. Diu que prefereix el whisky al vi, afirmació sospitosa en una dona. Perquè tothom sap que les dones que beuen whisky secreten lleixiu en lloc de flux vaginal. Jo me la imagino esmorzant un cubalibre a qualsevol barra d'un bareto madrilenyo. Fa tota la pinta de no dutxar-se massa sovint i de patir una severa ninfomania. Diria que el seu ex-marit li pegava però segur que sortitia el típic imbècil queixant-se de que aquí m'he passat.


L'altra meuca és una modernilla wannabe amb aires de poppie oriunda de Barsalona. Primer fet: està gorda. Segon fet: no em crec que la molt puta estigui disposada a anar a viure amb un pagesot als camps de Jérez, lluny del Fib, del Primavera Sound, del Fnac, del cinema txec subtitulat i dels bars de mariques. No cola, filla de la grandíssima puta. Jo crec que ets una vulgar estudiant de Comunicació Audiovisual sense talent. Vas treure molt bona nota a batxillerat perquè la gent que no té personalitat treu bones notes a batxillerat. És qüestió de rutina i esforç, no de talent. Vas entrar a Comunicació Audiovisual pensan-te que Tarkovski era algun tipus de malaltia mental i ara la teva falta de talent t'impedeix trobar feina al sector. Per això t'has apuntat al primer reality que has vist, a veure si pots passejar les teves galtes molsudes per la tele i fer-te un lloc. Fes-te fotre, poppie de merda. Tant de bo et moris i l'últim que vegis sigui els Strokes donant-se pel cul.

Jo només llegeixo la revista Cavall Fort

Molts de vosaltres ja sabeu què és el Cavall Fort, però de totes maneres ho exposaré breument per aquells que encara no sabeu de què cony va la vida. El Cavall Fort és una revista infantil per nens que tenen tots els números per convertir-se en petaculs, efeminats o monstres que juguen al Quiminova quan tenen 8 anys i llegeixen a Plató quan en tenen 10. Per a que ens entenguem, si en Carlos Blanco hagués estat català hauria llegit Cavall Fort. I si en Carlos Blanco hagués estat mun germà li hauria rebentat la carcanada amb un pot d'ambientador, però aquesta ja és una altra història.

El Cavall Fort fa gala d'un humor repel·lent, set-ciències i d'una ingenuitat que voreja el mongolisme. Els nens d'avui en dia haurien de crèixer veient pelis d'en Tarantino i d'en Dario Argento. Però com que sé que les meves propostes educatives no acostumen a ser massa ben rebudes he decidit boicotejar el món de les revistes de passatemps. El dia que en Cthulhu es digni a aparèixer conqueriré la cúpula de Cavall Fort i canviaré els continguts de la revista. Aquí els teniu en primícia.

1. Troba quina és la diferència entre aquestes dues imatges, petit troç de merda adoptada.




2. En aquesta sopa de lletres hi ha amagat el nom d'una popular presentadora amb el síndrome de Down. Troba-la ràpid o seràs immediatament teletransportat al Club Arni.


3. Ajuda a en Tom Cruise a reunir-se amb els seus amics. Desprès crema-ho tot i pregunta als teus pares qui són els Reis d'Orient.

Jo només espero a morir per fer l'imbècil

Moltes vegades m'he preguntat com els científics i els pensadors poden passar-se la vida tancats dintre de quatre parets investigant i estudiant. Ara ja ho tinc clar: perquè per fer l'imbècil ja tenen tota la eternitat.

Jo només regalo merdes

Ara ja han començat les rebaixes i totes aquelles persones contrariades amb els regals rebuts ja poden córrer a la tenda per bescanviar-los. Que una persona torni un obsequi que tu li has regalat és un fet que produeix ansietat perquè tu saps que el primer que farà serà buscar al tiquet de compra quin és el preu amb el que tasses la vostra relació. I si és una bona persona i no ha fa serà el dependent de la tenda qui li informarà el valor del teu regal. És un moment dur i, malauradament, molt habitual, ja que és molt difícil encertar un regal. Anem a veure quines han estat les pitjors idees d’aquest Nadal passat.

Una peça de roba
Abans encertaries les centúries d’antiguitat que acumula la duquesa de Alba que no pas la talla d’una persona el dia de Reis. Si no vols formar cues desesperants compraràs el regal amb molta antelació, però com bé sabeu la talla del personal durant les festes nadalenques és més inestable que unes maraques de nitroglicerina en mans de Michael J. Fox. El Nadal és com la travessia pel desert dels jueus però sense jueus, ni desert, ni fam centenària. O sigui que no s’hi assembla gens. En realitat guarda més semblança amb la primera de les 12 proves d’Astèrix: una infinitat d’àpats opípars que es succeeixen sense compassió. El sopar del 24, el dinar de Nadal, Sant Esteve, Cap d’Any per partida doble i els extres que vagin sortint (sopars d’empresa, d’antics alumnes i d’Alcohòlics Anònims, entre d’altres).
Diuen que se li va proposar a Stephen Hawking que contribuís en la creació d’un aparell que prenent en consideració totes les variables alimentàries del Nadal esbrinés les derives del pes de cada persona. Però The Hawk és molt llest i ho va rebutjar perquè tenia tota la pinta de ser una autèntica subnormalada.

Tecnologia diversa

Aquí incloc càmeres de foto i de vídeo digitals, telefonia mòbil, ipods, reproductors de mp3, gadgets de tota índole i el regal estrella d’aquest nadal: decodificadors de TDT. Per alguna absurda raó en regalar tecnologia s’estableix un contracte tàcit segons el qual tu ets el responsable de respondre a qualsevol dubte que sorgeixi sobre l’aparell. Inoportunes trucades a mitjanit t’obligaran a concertar una cita per esborrar música de l’ipod, carregar bateries, sintonitzar antenes i altres tasques igual d’absurdes com de rutinàries. I no, amics, no, això és regalar temps. Per solucionar els dubtes d’ignorants ja estan els tècnics, que no tenen carrera ni tenen res.

Residus nuclears inestables

És una mala idea no només a nivell estètic sinó també higiènic perquè hi ha una alta probabilitat de que el receptor del regal contragui algun tipus de malaltia cancerígena. De fet, a no ser que tu i la població a uns 50 quilòmetres del regal vestíssiu habitualment uniformes antiradiació també és molt probable que desenvolupéssiu algun que altre tumor.

Un chupacabras
És una mala idea perquè a tenor de publicacions parapsicològiques com Más Allá el Chupacabras és tremendament hostil enfront éssers d’altres espècies. Però bé, si tenim en compte el poc prestigi del que gaudeixen aquestes publicacions també podria ser que chupacabras foti unes mamades de campionat. Aviseu-me si esbrineu alguna cosa al respecte.

La fortalesa àrtica del Dr. X

Molt mala idea a no ser que sigueu amics íntims del Dr.X. I de totes maneres no deixa de ser una idea pèssima perquè sempre hi haurà el típic Action Man fill de puta que li foti la casa enlaire en dos dies.

Un nen amb la síndrome de Down

Regal gens recomanable. A pesar de les seves particularitats mentals es consideren persones a nivell legal. Per tant, qualsevol transacció que les prengui com a objecte està perseguida per les forces de l’ordre.

Jo només veig morts (ocasionalment)

Hi ha molt d'il·lús que es pensa que al Més Enllà els filòsofos, científics i artistes més grans es passen l'eternitat discutint sobre les preguntes metafísiques més transcendentals. Jo no sóc d'aquest parer, jo penso que maten el temps parlant d'autèntiques subnormalades.

Jo només escric diccionaris

Hi ha un capítol dels Simpsons (brillantíssim, com tots els anteriors a la 10a temporada) en que Homer pren consciència de l'abismal estupidesa que domina tots i cadascun dels seus actes. Però els guionistes, que són més putes que les gallines, ideen una escena d'una genialitat tan visceral que redimeixen al brètol d'en Homer. El gag consisteix en mostrar com el patriarca Simpson s'imagina com al diccionari, en una de les acepcions de la paraula estúpid, hi apareix el seu nom i la seva foto.

Jo ja sé que l'Enciclopèdia Catalana no és partidària ni d'acusacions gratuïtes ni de fer-se enemics, però també és molt cert que la gent passa olímpicament d'aquesta publicació. La meva solució? Doncs una mica de risc i distraccions. Aquí teniu les meves propostes.

Endogàmia
1 ETNOL Regla que estableix l'obligació de contreure matrimoni amb persones del propi grup, clan, etc.

2 GEN Heterogàmia en què els gàmetes provenen d'un tronc comú, d'uns individus emparentats o d'un mateix individu
3 Juan Carlos I de Borbón

Déu

1 [ referit a l'ésser suprem és escrit en majúscula ] HIST REL FILOS Nom genèric amb què hom designa l'anomenat ésser suprem, o bé, simplement, cadascun dels éssers sobrehumans que dominen un àmbit determinat del real, objectes sempre de culte i expressió, personal o no, del misteri de l'existència i de l'inexplicable.

2 [element principal d'un gran nombre de locucions i d'expressions ] Per a expressar, exclamativament, admiració, alegria, dolor, enuig, impaciència, resignació, etc. Valga'm Déu!

3 George Best

Trol

1 suec MIT En les creences populars escandinaves, gegant o gnom dels boscs, de les muntanyes i dels llocs solitaris, fetiller i guardià de tresors, anàleg a l'ogre dels contes mediterranis.

2 Yeremi Vargas

Jo només copulo amb jabates

Any nou vida nova, va dir algun imbècil. Així que no li farem cas i apostarem per velles fórmules d’eficàcia provada i contrastada. Imagino que alguns lectors recordareu que en un post antic vam introduir el concepte jabata. A grans trets, jabata és un apel·latiu que s’aplica a fèmines amb una sexualitat mòrbida i exuberant. Són dones que follen a ganivetades i que inclouen dins del mateix camp semàntic conceptes com gulag, còpula, fel·lació, endogàmia, Children of Bodom i nivell 10 en l’escala de Torí. Total, que follar amb elles ha de ser una experiència més bizarra que una palla amb la mà esquerra de Django Reinhardt.

Com que l’aspecte més controvertit del post anterior va ser la dubtosa classificació que vaig establir avui he decidit presentar les jabates sense ordre ni concert.

Yoko Ono

La sinestèsia és un recurs literari que consisteix en descriure una sensació amb un atribut propi d’una altra. Un soroll tendre, per exemple. En pintura una sinestèsia es produeix quan l’artista plasma una sensació no visual de forma gràfica. El crit de Munch n’és un exemple paradigmàtic.

Jo penso que la imatge de la vídua de Lennon està carregada de sinestèsia. I és que cada cop que veig una foto de la senyoreta Ono ja hem sembla olorar la fortor a pixum que exsuda.

La gent encara es pregunta per què John Lennon acabà amb aquesta meuca japonesa que sembla la nena de The Ring desprès d’una intensa sessió de Pastis & Buenri. Doncs està clar, amics, la Yoko és una jabata.

Pilar Rahola
Existeixen forts rumors sobre que l'entranyable Josep Cuní abraçà l'homosexualitat desprès que la seva companya Pilar Rahola li fes repudiar el gènere femení. En Josep hauria d'estar agraït: a mi l'existència de la Pilar Rahola em fa renegar de la humanitat sencera com a raça.
És un fet contrastat que la Rahola es posa a mil portant la contrària, així que com més xiscli algú més gaudirà provocant-li dolor. I diuen les males llengües que els israelians ja tenen pensat com expulsar al personal de Gaza: lligaran a la Pilar Rahola al frontal d'un tanc. Amb la teta dreta fòra. Amb corsè de gothic-lolita. Glups. A mi, si voleu que us digui la veritat, tot això em provoca repugnància.

Rosa Díez
Doncs que voleu que us digui, a mi la líder de Unión y Progres esos quasi em deixa sense paraules. Provoca pavor. I diuen que al llit renega en occità.



Tània Sàrrias
Què més voldríeu, fills de puta.