dimecres, 31 de desembre del 2008

Jo només em pixo damunt el Servei Internacional de Rotació de la Terra


Avui a les 24.oo hores comença el nou any. Sorpresa. Però allò que potser encara no sabeu és que enmig de la pompa i la pantomima que conformen el ritual de pas cap al següent any haureu d'endarrerir un segon el rellotge. Un segon, amics.
Mireu, en Wallace Stevens va dir una vegada que la ignorància és la font de la poesia. Bé, això no té res a veure amb l'inici del post però és que tampoc em sortia res feridor i humiliant per dir, així que he decidit acomiadar-me del 2008 recordant-vos com en sóc d'intel·ligent i cultivat.
Per tant, us desitjo un bon any nou a tots i a totes i recordeu-vos de deixar els preservatius al fons del cubell de la brossa, que l'any que ve tornarem a follar a pèl.

dimarts, 30 de desembre del 2008

Jo només escric la carta als reis (un post críptic)


Jo també he tingut una infància. Anava al cole, tirava pedres al riu i de gran volia ser hòbbit professional. Emperò, val a dir que el meu comportament deixava molt que desitjar. Pegava al personal i ensenyava la polla bífida a la mínima que en tenia l’oportunitat. Fins i tot un dia vaig cagar una merda molt gran i me la vaig guardar en secret. La vaig criar, la vaig alimentar, li vaig posar el nom de Pilar Rahola i un dia que me’n vaig cansar me la vaig vendre als d’Esquerra.

Donades les circumstàncies, jo sempre havia sospitat que els tres reis mags no em professaven massa simpatia. Així doncs, conscient de les meves limitacions, la carta que escrivia a ses majestats era modesta i escarida. Jo sempre demanava:

- Un país ple de gent filla de puta

- El cap de Miguel Ángel Blanco en safata de plata

Mai vaig aconseguir res d’això, però uns anys més tard vaig copsar el significat del concepte justícia poètica.



dilluns, 29 de desembre del 2008

Jo només necessito descansar


Fa uns dies vaig acabar de veure l'ultim capítol de Lost. Les dues últimes setmanes vaig dedicar-les a mirar totes les temporades sense clemència, a un ritme aproximat d'onze capítols per dia. Ara ja puc suar spoilers per allí on vagi com si fos un adolescent fastigós amb la cara plena de pus.
Aquesta odissea que començà com una activitat d'oci m'acabà absorvint la identitat, així que necessito descansar de les teories de malalt mental que rodegen la sèrie de marres. Anar a una illa deserta sembla l'opció més plausible. Però què m'emportaria per acompanyar el meu exili? Com sabreu, els monitors infantils acostumen a importunar a la canalla amb aquest tipus de preguntes just abans de portar-los a un lloc apartat i alliberar la seva vena pedòfila. Jo si hagués d'escollir tres coses per passar una temporada a una illa deserta no dubtaria ni un segon en ennumerar-les:

1. Julia Otero
2. Una pistola carregada
3. Un vaixel monoplaça

diumenge, 28 de desembre del 2008

Jo només estic interessat en la dramatúrgia


És temporada de teatre a Jo només follo a pèl. Petites obres minimalistes aniran apareixent puntualment o potser passarà com allò del Teo i no en tornaré a parlar mai més.

El mite de l'etern retony ©, per Valero Sanmartí.

ACTE 1
És el 28 de desembre a casa dels Maragall. La Diana jeu en un chaise-longe al centre de l'escenari. En Pasqual entra per la dreta, riu quedament tot mirant al públic. Es tapa la boca amb la mà, fa un posat seriós i s'apropa a la Diana.

PASQUAL: Diana... estic curat!
DIANA: De què parles, Pasqual?
PASQUAL: No ho sé, ho he oblidat.

Es tanca el teló.


ACTE 2
El mateix escenari que en l'acte anterior. En Pasqual entra per la dreta.

PASQUAL (mira al públic): El meu nom és Paqual Maragall i porto tres dies sense beure. (S'apropa a la Diana) Celebrem-ho.
DIANA: Celebrar el què, Pasqual?
PASQUAL: No ho recordo... però és igual, treu el cava.

Es tanca el teló.

ACTE 3
Apareix Clint Eastwood amb un revòlver Colt i ho mata tot.

dissabte, 27 de desembre del 2008

Jo només jutjo a les persones per la seva aparença


En un comentari a un dels meus propis posts vaig comentar que la majoria d’idees del blog surten de la més pura desesperació a la qual em veig abocat les tardes dels dimarts. La causa d’aquest estat de consciència és la meva assistència a un curs soporífer la temàtica del qual és totalment irrellevant.

L’altre dia l’imbècil del professor va proposar-nos un exercici no menys merdós que tots els altres que venim realitzant d’ençà que el curs va començar. En aquesta ocasió l’element diferencial era que l’exercici requeria que tots els assistents ens distribuíssim per l’aula tot formant un gran cercle per tal de poder-nos veure les cares. Sobtadament la classe va tenyir-se d’un tuf a reunió d’Alcohòlics Anònims tan sols eclipsat per un fet encara més torbador: vaig disposar de l’oportunitat d’observar detingudament tota aquella fauna que respon al nom d’alumnat.

A les meves tres s’asseia una despulla humana que captà tota la meva atenció. Era un punki que havia recobert el seu cos nu amb un conjunt de prendes tan horriblement combinades que vaig tenir la temptació d’arrancar-me els ulls. El seu avituallament consistia en un parell de nàutiques, uns pantalons pitillo amb estampat de quadres escocesos, un jersei amb caputxa guarnit amb motius peruans i una jaqueta polar estampada amb camuflatge militar.

Llavors vaig sentir un plor sec que provenia del fons de la classe. Vaig girar el cap i allí, en un racó, hi havia el sentit estètic de la humanitat amb l’anus rebentat.

Senyores i senyors, jo no sóc creient però llavors vaig pensar que fa dos mil anys un home va sacrificar-se, un home va passar tres dies clavat a una puta creu flanquejat per dos lladres agonitzants. Aquest home es deia Jesucrist i va morir per salvar gentussa com el punki del qual avui parlem. Reflexionem-hi.


dimecres, 24 de desembre del 2008

Jo només sóc Valero Sanmartí i sóc un paladí

Agafeu aire que avui baixarem al nucli dur del frikisme. El World of Warcraft, WOW pels amics, és un videojoc de rol on-line multijugador en el que una quantitat preocupantment abundant d’infrasers assumeixen la identitat d’un habitant d’un món de fantasia èpica i es dediquen a hostiar-se entre sí. Apassionant.

Unes persones a les quals tenim en gran estima a Jo només follo a pèl, els creatius publicitaris, van perpetrar l’any passat una absurda campanya de màrketing televisiu per convèncer al personal de que el WOW és un òptim regal de Nadal. A l’estat espanyol el subjecte escollit per protagonitzar l’anunci publicitari fou l’actor Willy Toledo i ho va fer així de malament.




Hi ha moltes coses que m’indignen d’aquesta campanya publicitària, així que intentaré explicar-me de la forma més coherent i ordenada que l’odi visceral hem permeti.


PRIMER PUNT: Willy Toledo com a sinònim d’èxit.

Existeix un tòpic sobre el món del rol ja sigui en la modalitat tradicional o en xarxa. Segur que tots heu sentit a dir que els jugadors de rols són sociòpates, fracassats, inadaptats, gent lletja de collons que es mata a palles mirant serigrafies de Luis Royo. Doncs és cert.

Permeteu-me una digressió sobre els tòpics. En general la gent progre i altres fills de puta hi estan en contra. Mal fet. Hauríeu de saber que una mona i un xaval de tres anys tenen una constitució cerebral molt similar. La diferència radica en que a partir dels tres anys d’edat els humans desenvolupem el pensament abstracte, el qual ens permet agrupar les coses en conceptes. Una taula de quatre potes i una de cinc són diferents però no deixen de ser taules. La generalització, amics, és sinònim d’excelsitud intel·lectual. Així que aquells qui no creuen en els tòpics són criatures miserables i les podeu matar que la llei no us perseguirà pas.

I ara continuem. Els jugadors de rol, com resa el tòpic, són sers menyspreables. Així doncs, els creatius publicitaris van pensar que si feien “confessar” a alguna celebritat enrotllada que jugava al WOW s’acabaria amb l’estigma que comporta declarar-se aficionat al rol. I van escollir a Willy Toledo.

Us diré què en penso de Willy Toledo. Si a Willy Toledo el trosseges i l’aboques al plat d’on mengen els porcs aquests t’escopiran a la cara. Si a Willy Toledo el processes fins fer-ne abono les plantes desenvoluparan una inaudita capacitat de parla i es cagaran en ta mare i ta germana. Willy Toledo és escòria, un actor de tercera fila atrapat en un paper de cràpula maduret postadolescent que perpetra no només en tots aquells productes audiovisuals on aterra sinó també a la vida real.

No tinc res en contra dels actors que assumeixen un únic rol. Cantinflas, Buster Keaton o Woody Allen són precisament famosos i aclamats per la crítica degut a això. Però no ens confonguem, ells són genis mentre que Willy Toledo i Santi Millán són vergonyes genètiques.


SEGON PUNT: La faràndula espanyola no mola

Perquè cony la campanya publicitària del WOW a l’estat espanyol està protagonitzada per Willy Toledo? Donem un cop d’ull als anuncis d’altres contrades i observarem que allí sí tenen clara la diferència entre cool i caspa.

Tot i ser escòria, els putos gabatxos han escollit a Jean Claude Van Damme. En Jean Claude apareix en escena, realitza uns harmònics moviments de Kung Fu i xiuxiueja un je suis jean claude van damme et je suis un mage o alguna cosa per l’estil. Molt bé. Els yankees s’ho han muntat encara millor i han escollit a Ozzy Osborne (l’anunci del qual s’ha doblat al castellà), a Mr. T i a Verne Troyer. Els profans recordareu a aquest senyor pel seu paper de Miniyo a la saga Austin Powers i els seus seguidors potser preferireu esmentar el seu pas pel reality show The Surreal Life, on vam veure’l llepant els mugrons d’una top model o tot borratxo fotent-se una hòstia mentre conduïa un segway.

Això sí que és tenir classe i no el merda d’en Willy dient lo que a mí me gusta es el cuerpo a cuerpo.




TERCER PUNT: Vaig conèixer a un fatxa que jugava al WOW

Això últim no té massa a veure amb l’anunci però no és menys cert que tot allò que he exposat anteriorment. Aquest individu es deia Fran en honor al Caudillo i un dia mentre anàvem en cotxe cap a Las Vegas va tenir els sants ous de soltar un pues yo quiero que esparzan mis cenizas en el valle de los caídos. En Fran era un fanàtic tant del reaggeton com del power-metal i puc jurar que vaig veure’l dinar i sopar al McDonald’s durant tres setmanes seguides. Una nit va considerar que teníem la suficient confiança com per ensenyar-me els seus flamants personatges del WOW, una guerrera gnom i una fetillera èlfica amb una pitrera com d’aquí als Guiamets.

De debò voleu tenir qualsevol cosa a veure amb aquest personatge?

En fi, penseu-ho detingudament abans de donar d’alta un compte personal al WOW. Emperò, sou lliures de fer el que vulgueu, en realitat jo només volia queixar-me de l’anunci d’en Willy Toledo però al final se me n’ha anat l’olla. Per compensar-ho faré quelcom que mai havia fet: presentar una proposta amb la que substituir allò del qual he rajat sense perdó. Si se’m preguntés a qui empraria jo per donar prestigi social al WOW no tardaria ni un segon en contestar...







dimarts, 23 de desembre del 2008

Jo només puc escoltar 1001 discs abans de morir

En Sid Vicious t’apunta amb el màstil d’una guitarra i tu penses ei aquest és un bon regal pel fulanito, que va tot el dia amb l’ipod a les orelles. Reflexioneu. A algú que verdaderament li agradi la música (pop, en aquest cas) NO necessita una llibre de merda on et diuen allò que has d’escoltar.

Emperò, el target d’aquest tipus d’estafes és més variat del que sembla a priori. Gent que pensa que el Summercase és el millor festival de l’estat espanyol. Algun assidu al Viña Rock amb certes pretensions d’esnobisme. Heavies que emprenen un perillós viatge fóra de les fronteres del metall. Canalla de tretze anys que flipa amb el Led Zeppelin III. La típica mamarratxa que es pensa de veritat que The Strokes fan rock’n’roll. I sobretot aquells impostors que van comprar-se samarretes de Sonic Youth i The Clash al H&M i en realitat es pensen que El Canto del Loco són punkies.

No us diré que en penso d’aquesta gent, però sí puc afirmar que si reunís les set boles de drac namekianes i en Polunga em concedís tres desitjos li demanaria que a) els matés, b) els ressuscités, i c) els tornés a matar enmig de grans dolors.

No necessitem ni aquest tipus de gent ni aquest tipus de llibres. Si a algú li agrada el pop i el rock ja sap que escoltar, i si no ho sap que faci una altra cosa. Macramé o pegar-se un tiro, per exemple. Ja ho deia Giordanno Bruno, que el saber ha d’estar reservat a uns quants escollits.

Allò que ens fa falta són un altre tipus de llibres. El dia que les editorials em deixin entrar a les seves oficines els hi oferiré aquests fabulosos projectes que em catapultaran directament cap a la portada de Forbes.


1001 mocadors que t'has de provar abans de morir de càncer

1001 maneras de cascàrtela abans de morir de Parkinson

1001 rumanesos que t'atracaran abans de morir

1001 francesos que t'has de follar a pèl abans de morir de sida

1001 burdes excuses pseudoreivindicatives amb les que legitimar la ocupació i la interrupció de classes a la UAB

1001 grups absurds del facebook als quals t'has d'apuntar abans de morir

1001 menors tailandeses que t'has de follar abans de tornar al teu pais i morir a la presó desprès de ser arrestat amb porno pedòfil a l'ordinador

1001 llibres sobre 1001 coses que has de fer abans de morir que has de llegir abans de morir

1001 és el gos de Tintin.

dilluns, 22 de desembre del 2008

Jo només m'indigno amb els transports públics


L’altre dia, per motius personals que ara no venen a cuento, vaig haver de desplaçar-me fins l’aeroport del Prat a trenc d’alba. Com que no disposo de mitjà de transport privat vaig haver de tirar del públic. En concret, vaig agafar una línea de busos que et porta fins la Terminal A i que està batejada amb el molt perspicaç nom d’Aerobus. Bravo. Ja m’imagino la conversa entre els fills de puta de creatius que van haver de buscar el nom per aquest transport.


CREATIU 1: Senyores i senyors, hem d’inventar un nom pel bus que va fins l’aeroport. Vinga, fem un brainstorming

CREATIU 2: Aerobus.

CREATIU 3: Tate, ja ho tenim! Treu la farlopa, que ho celebrarem.


Molt bé, Martin McFly, però que jo sàpiga el puto bus dels collons et porta a l’aeroport sobre les quatre putes rodes de tota la vida. Si no hi ha camps gravitacionals que facin levitar l’andròmina evita noms insultantment enganyosos com Aerobus.

Aquest va ser el primer moment d’indignació.




El segon moment va arribar quan va tocar-me compartir seient amb un d’aquells senyors de 50 anys que a les set del matí ja fan pudor a suor, conyac i Varón Dandy. Però aquesta és una altra història.


El tercer moment d’indignació va arribar justament uns instants abans, quan l’amable conductor de l’Aerobus va invitar-me a pagar un bitllet valorat en 4,05 euros. Per començar, un trajecte merdós que dura una mitja hora escassa no mereix un preu equivalent a sis-centes i pico pessetes de les d’abans. Però el pitjor de tot no és això, sinó pagar aquests 5 cèntims fastigosos afegits als 4 euros així com qui no vol la cosa. El conductor, un quillet de barri oriünd de Sant Andreu, havia de molestar a grups de suecs i japonesos amb un “tiene los cinco céntimos, caballero?”.


Mireu fills de la gran puta de Transports Metropolitans, jo ni tinc els 5 cèntims ni vull que m’omplissiu les butxaques amb quincalla. A sant de què cony venen aquests 5 cèntims miserables? Al bus dels collons no hi havia ni quaranta persones mal contades, així que amb la tonteria dels 5 cèntims de merda causeu unes molèsties enormes al conductor i als viatgers per guanyar un plus de dos euros escassos amb cada trajecte.


Desprès de trencar-me molt el cap vaig arribar a la conclusió de que aquests 5 cèntims no són només 5 cèntims, sinó que tenen un valor afegit que no es pot calcular amb el vil diner. Aquest valor afegit és la humiliació. Et fan pagar un preu desorbitat per un servei de merda i, a més, 5 cèntims per acabar de tocar-te els collons. Per entendre’ns, és com si un mortal com nosaltres es follés a l’Angelina Jolie o al Brad Pitt i desprès d’una nit d’indecència i marranades els hi digués “Escolta, ja posats t’importaria donar-li un petó a l’aigüera de la dutxa, allí on s’acumulen els pèls des de fa dos anys”. En teoria és només un petó, però a la pràctica amaga un significat obscur d’odi, humiliació i despreci.


I això és el que som els clients per als fills de puta de Transports Metropolitans. No es conformen amb fer-nos pagar quantitats absurdes de diners per serveis paupèrrims, sinó que a més pretenen que els hi beséssim la pelambrera que s’acumula al forat de la dutxa.


Així doncs, la pròxima vegada que a l’Aerobus un pelao de Sant Andreu us importuni amb un “le importaria facilitarme los 5 céntimos, caballero” podeu contestar-li que 5 cèntims no els teniu, però que si la busqueu bé una bona hòstia amb la mà plana segur que sí que la teniu al fons de la butxaca.

divendres, 19 de desembre del 2008

Jo només vull carnassa pel meu ego voraç

L’altre dia aquest blog assolí una fita sense precedents. L’entrada del divendres aconseguí la gens menyspreable xifra de 12 comentaris. Dotze, amics, he dit dotze! Com els dotze apòstols o com les cinc Spice Girls multiplicades per dos més dos components més. Aquell dia per sopar vaig beure vi sense gasosa.
Però el camins per aconseguir el beneplàcit del públic són inescrutables (fals: tetes, polles, nens moribunds i barris miseriosos són diana segura). Així doncs, he aprofitat tota la setmana per descobrir quin va ser el detonant que provocà tal allau de comentaris. Al final dues explicacions es disputaven la meva consideració: la posició de la lluna i la invitació a participar. Inexplicablement, m’he decidit per la última, així que he dissenyat un paint de finíssima factura i exquisits acabats.



Alto! Hi falta alguna cosa! No, amics, aquí ve la gràcia. Tenim el Petit Príncep i el nostre vell conegut Josef Fritz, també conegut com a El Monstre d’Àustria o Jordi Basté. Què ha passat? Com ha arribar allí? Què comenta a esquenes del cèlebre infant nascut de la ploma de Saint-Exúpery? Ho deixo a les vostres mans...

PD: Sé que algú de vosaltres preguntarà “I que en pensa en Valero del Petit Príncep?”. Doncs no podria estar més content de contestar-vos. Tots i totes sabeu qui és el Petit Príncep. No us diré que n’opino d’aquest infant creat pel francès Antoine de Saint-Exúpery, només us diré que acostumo a referir-me a ell com el Petit Fill de Puta. I és que Le petite prince és la típica obra que les pàmfiles i nècies, poppies wannabe totes elles, acostumen a citar com el seu llibre preferit tot just abans d’afirmar que adoren Amélie. Instants desprès aquestes mamarratxes acostumen a córrer cap al lavabo lluint una bona escopinada entre cella i serrell.
Tampoc us puc contar què els hi passa quan, a més, segellen aquest despropòsit amb un m’encanten les fafinettes i un sóc súperfan de Belle & Sebastian. La policia sospitaria més del compte.

dijous, 18 de desembre del 2008

Jo només vull una realització completa abans del 2009

I continuem amb els posts nadalencs. En general la meva vida transcorre en la més monòtona desídia i mai me n’he queixat. No obstant això, últimament sento la necessitat de materialitzar un seguit de fantasies que em cremen les vísceres com un herpes zòster. Jo sóc dels que pensa que les llistes de propòsits de cap d’any són més absurdes que un bukkakke patrocinat per Durex, però he arribat a la conclusió de que escriure aquestes fantasies és el primer pas per dur-les a terme. Jo sé que tots i totes sou molt espavilats, així que no cal que us adverteixi que a rengló seguit he adjuntat la llista de marres.

- Entrar al Macba i quan un imbècil es planti davant un quadre, es tregui les ulleres de pasta per posar-se una de les vares a la boca i mirar l’obra des d’un pam de distància anar per darrere i encastar-li la cara contra la paret.


- Buscar a Imanol Arias i portar-lo fins la comissaria més pròxima a punta de pistola per obligar-lo a canviar-se el nom pel de Toñito Alcántara.


- Passar l’examen de mosso d’esquadra i sortir a patrullar en pilota picada.


- Menjar a un McDonald’s i, en acabar, anar cap un dels dependents i dir-li “Disculpi, però voldria felicitar al xef”.


- Presentar-me a una entrevista de feina de les tendes Natura disfressat de membre del Ku Klux Klan


- Anar de convidat al programa de tertúlia política 59 segundos i, sense venir a cuento de res, afirmar que Estudio de Actores era un gran programa.


- Plantar-me davant d’un col·legi amb un Nenuco Mis Primeros Pasitos, donar-li corda i prendre-li foc.


- Convertir-me en un d’aquells fills de puta que han vist totes les temporades de Lost i es passegen per la vida soltant spoilers per pur sadisme.


No us enganyeu, el temps que hom gasta escrivint aquesta llista més valdria que l’emprés assolint els putos objectius que la conformen. Desperteu: allò que no heu fet en un any no ho fareu en dues setmanes. Sento ser tant dur, però no voldria que us emportéssiu una desil·lusió com la de Josef Fritz, que en guanyar la loteria no sabia que el premi eren diners i no els nens de San Ildefonso que cantaven el número guanyador.


dimarts, 16 de desembre del 2008

Jo només sóc un gandul

Ah, alerta, la Marató de TV3! Hi ha gent que dóna propina a l’Església els diumenges. N’hi ha d’altres que apadrinen un nen de Moçambic. Alguns incauts donen pasta als timadors que et paren pel carrer amb el pretext d’aconseguir una firma pels sordmuts. Hi ha alguns espavilats i espavilades que afirmen anar-se’n a Cuba o a Nicaragua a col•laborar en tasques humanitàries i l’únic que fan és perdre’s en un poblatxo remot de l’interior i fartar-se de follar amb sudaques i altres voluntaris. Durant l’hivern prefereixen tancar-se a la UAB i protestar per la mongolada de torn.
El Nadal ja està aquí i la gent es sent especialment culpable per ser uns caucàsics turbocapitalistes. És per això que a l’emprenedora i pròspera Catalunya vam idear La Marató, epifania col•lectiva que consisteix en ruixar la consciència nacional amb tones i tones de lleixiu solidari per a que rellueixi com mai. Cada any es recapten més diners que l’anterior fins que un dia a la factura del PIB només hi haurà escrit “La Marató” i el país s’esfonsarà en la misèria i amb els nostres diners els subnormals llogaran un exèrcit de subnormals sàdics i conqueriran la Subrepública de Catalunya Tartamuda.


Una farsa de principi a fi, tots ho sabem des de fa molt de temps.
Allò que realment hem torbà de l’edició d’aquest any fou que fos dedicada a les malalties mentals greus. Malalties mentals greus, amics. Pensem-hi per uns moments.
Depressió, trastorns bipolars, esquizofrènia. Alguns necis que fan dir-se sociòlegs diuen que abans del segle XIX no existien aquestes malalties, que són un símptoma del caràcter malaltís del capitalisme. No, amics, no. SÍ que existien aquestes malalties, però tenien un nom molt més encertat que les definia en conjunt: ganduleria.
Hi ha molt listillo que eludeix les seves obligacions tot al•legant malalties mentals rocambolesques com síndrome d’Asperger o alzheimer, totes elles variacions de la ganduleria amb coartada científico-mèdica. Tot això no existeix i la gent de bona fe es deixa enganyar. Els hi atorguen baixes pagades per depressió, els hi redueixen les penes criminals si al•leguen merdes com esquizofrènia i, que jo sàpiga, els que tenen doble personalitat no paguen dues entrades al cine. I ara, per a més inri, acaben d’estafar uns 6 milions d’euros gràcies a la Marató.
Madoff i bipolars, lladres de guant blanc.

dilluns, 15 de desembre del 2008

Jo només tapo forats

El Nadal és una època en que prolifera la farsa i la pantomima. I no em refereixo ni a la felicitat impostada ni a la caritat circumstancial. No, tot això és massa vulgar. Jo vull parlar-vos d’aquells fills de puta als que entrevisten instants desprès d’haver guanyat la loteria. Normalment són gent patètica, gordos amb calva i perilla que contesten:


Calla farsant, que els únics forats que taparàs seran els de les putes que et follaràs.

L’odi m’escanya cada cop que un d’aquests born losers ens vol fer creure que la pasta de la loto només li servirà per perpetuar una vida igual de miseriosa que la del dia anterior. Tots sabem què significa una pluja indiscriminada de calés. Bimba Bosé congelada en carbonita, llençols impregnats de cocaïna, Salvador Sostres escrivint la teva biografia, un concert privat de Fleetwood Mac i un grup de sicaris txetxens amb una furgo plena de napalm i el nom de Pilar Rahola apuntat en una llibreta.

Sé que aquest any tornaré a presenciar aquesta humilitat insofrible per la televisió i que tornaré a pensar que en aquest món no pot existir-hi rés de més irritant. I llavors sabré que em torno a equivocar: hi ha Facto Delafé.

divendres, 12 de desembre del 2008

Jo només ric amb polles que es reprodueixen com espores

Una taula d'estudiant
a les aules rau perduda.
I sense taca encara dura
a l'espera d'una polla

Ja s'hi ajunta allà la colla
és la taula que fa gràcia.
No són apunts d'Esparta o Tràcia
és una polla triomfant

Això és un poema. La seva rima és ABBC CDDA. Fins ahir era inèdita a la història de la poesia com les gambes al salfumant ho són al de la gastronomia: perquè és una idea pèsima, innecessària i fins i tot perjudicial.
El tema ens deixa intuir que l'autor és un perturbat. No us escalfessiu més el cap: sóc jo. Sorpresa.
Amb el poema de marrer volia evocar la meva infantesa, quan guarnia impulsivament les taules, quaderns i parets amb polles de colors. I és que el món fàlic sempre m'ha obsessionat, probablement degut a l'anomalia que constitueix posseir una polla bífida. De fet, jo sempre he pensat que el món seria molt interessant amb més polles. Polles de colors que cauen del cel, que s'ajunten, que córren per la ciutat, s'ajunten i fan una polla de dimensions olímpiques i desprès explota en un magma multifàlic i multicolor. Polles trapelles que s'escolen al plat del restaurant, que ens visiten al damunt de platets voladors i munten búfals pels carrers de les ciutats. Polles saltarines, polles amb barrets xinesos i polles embolcallades amb mocadors de seda persa.
Per alimentar aquest horror vacui fàlic que em crema les vísceres he posat polles a aquestes icones. Jo crec que millora moltíssim, no?
Cobi, la mascota més genial, ara tambe té polla.



El cowboy més estimat del còmic ja podrà presentar-se al càsting de El bueno, el feo y el trancudo.



A TV3 tenim els matins amb més trempera.


dijous, 11 de desembre del 2008

Jo només dic sí al Sida

Avui anem forts, companys i companyes! Així doncs, untem-nos tots amb una mica de vaselina abans de procedir. Us contaré un acudit que diu així:

Què li diu un cowboy infectat de VIH a un cowboy totalment sa desprès de follar-lo a pèl?


He decidit cremar totes les municions, enfangar tots els col·lectius i tocar totes les fibres. Quan aquest blog sofreixi un col·lapse ideològic evident ja variarem la tònica.
L'altre dia, al menjador del meu pis, jo i els meus companys vam decidir comprovar el grau de corrupció de les nostres ànimes. A tal efecte, vam idear una juguesca: quantes pel·lícules serien més interessants si canviàvem alguna de les paraules del seu títol per SIDA? És difícil de creure, però en cinc minuts ja havíem comptabilitzats una quantitat indecent de films reformulats. Aquí en teniu la prova:

La noche de los sidosos vivientes
Este sidosos está muy vivo
El sida de mi mejor amigo
Braindead: Tu madre me ha pegado el sida
Dos sidosos muy sidosos
El señor de los sidosos: La comunidad del sida
ESDLS: Las dos jeringuillas
ESDLS: El retorno del virus
El hombre que infectaba a los caballos
Algo pasa con el sida
Lo que el sida se llevó
El bueno, el feo y el sidoso
Sidadano Kane
Sin sida no hay paraíso
Con sida y a lo loco
Sidoso por compasión
Dr. Sidago
West Aids Story
El sida y los siete enanitos
24 Hour Party Sida
4 bodas y 1 sidoso
28 sidas después
7 años en el sida
Todo sobre mi sida
Fantasida
No sin mi sida
Abre los ojos: tienes el sida
El día del sida final
Expediente VIH
Los cabelleros las prefieren sidosas
A sida no hay quien viva
Las vírgenes suisidas
Brokeback montain
Sida Horror Picture Show
Dirty Sida
Sida, Christina, Barcelona
La Sidenita
Encuentros en la 3a fase del sida
Murieron con el sida puesto
El sida de nuestros padres
El sida que mece la cuna
La dolce sida
Mujeres al borde de un ataque de sida
Sida con diamantes

Apostaria una de les ramificacions de la meva polla bífida a que les vostres ments malaltes ja estan bullint amb noves propostes sídiques. Per tant, us recomano deixar les vostres idees a la secció de comentaris, la seguretat de la qual roman deshabilitada des d'ahir.

PD: Anava a demanar disculpes però al final he pensat que era millor despedir-me amb un "Va per tu, Freddy!".

dimecres, 10 de desembre del 2008

Jo només soc un pobre i sol gudari, casa meva és lluny d'aquí...

Descobreix quina Spice Girl comparteix el teu mateix caràcter! Ets una noia Cosmo? A quin Jonas Brother li practicaries una fel·lació? Totes aquestes merdes són probables tests de revistes per a noies adolescents. Basura, tot basura. Però no us enganyeu: els de la FHM probablement són pitjors.
Ahir els diaris posaven en portada la detenció d’Aitzol Iriondi, líder d’ETA desprès de l’engarjolament de l’entranyable Txeroki. A mi en realitat tot això me la pela, així que vaig dedicar-me a fer el sudoku.
Ara anem a fusionar aquests dos paràgrafs. Perquè els diaris no premien els seus lectors amb tests per a subnormals com els que ofereixen la Superpop o la Cosmopolitan? Sé que és una aposta arriscada, així que el brau Valero Sanmartí obrirà foc tot proposant un test per demà. Pareu les rotatives que avui la liem!

ETA TEST: Sóc un bon gudari?

Penses que la ETA és com una hidra perquè...
a) la voluntat del poble no necessita líders. Per cada un que en matin en sortiran dos mes!
b) és una quimera atàvica i degenerada.
c) pertany a un món de fantasia i mariques.

Creus que Txeroki és...
a) un màrtir. Organitzaré una associació de simpatitzants que vulguin llepar-li els ous i fer-li així l’estança a la garjola molt més planera.
b) germà de Josef Fritz.
c) un marica. Amb aquest nom...

El teu film favorit és...
a) Este Hipercor es una ruina.
b) Todos los hombres del presidente.
c) El món del cinema és territori gay.


Opines que Antoni Batista és...
a) un cronista indigne.
b) el Nostradamus del terrorisme euskera. Bortxazko heriotza!
c) un home que fuma polles per plaer.

Si has de llegir la premsa quin diari escolleixes?
a) No llegeixo premsa. És una eina de l’enemic per adoctrinar-nos.
b) No llegeixo premsa. Al món no hi passa res d’important d’ençà el Concili Vaticà II.
c) La revista Zero: per cremar-la.

Si de petit t’haguessin pegat a classe...
a) els hauria ametrallat a tots.
b) hauria lluitat per ser elegit delegat i desprès els hagués ametrallat a tots.
c) Pegar a un home sol és de mariques.

Quina és la teva mascota?
a) Una serp enrotllada al voltant d’una destral.
b) Un pastor alemany que detecta explosius.
c) Tenia un palomo però el vaig matar quan va quedar-se coix.

Creus que Iñaki de Juana Chaos...
a) és un gudari old school. Porta tatuades les cares agonitzants de les seves víctimes al revers del prepuci.
b) Fa olor a sofre
c) És un nickname del World of Warcraft. No, espera, segur que és una pregunta trampa. Diré que és un marica, també.

Opines que l’associació de víctimes del terrorisme...
a) és una farsa.
b) són gent guai, venen a sopar a casa el primer dijous de cada mes.
c) És una burda excusa per reunir-se i donar-se pel cul.

Majoria de respostes A: Enhorabona! Pateixes un cas agut de basquitis. Et recomano deixar-te créixer un bon mullet, enfundar-te uns pantalons Adidas i buidar tant aviat com puguis la botella de cervesa per omplir-la de gasolina.

Majoria de respostes B: ¡Hombre! ¿Que tal, señor Iñaki Gabilondo? Espero que haya disfrutado su visita en este humilde blog. Que vaya bien el sermón de esta noche.

Majoria de respostes C: No sé quina és la teva postura respecte al problema basc, però allò que sí puc afirmar amb rotunditat és que ets un puto homòfob de merda. Però ves amb compte, obsessionar-se no és bo. Existeixen molts altres col·lectius marginals contra els quals descarregar la teva ràbia: negres, jueus, votants de CiU i estudiants de mòduls. Prova amb qualsevol d’ells per introduir un xic de varietat a la teva vida d'esputs, bilis i odi.

Ale, i per recompensar-vos aquí us deixo amb una de les últimes entregues de Hardcore Stand-up Comedy Show. I és que la broma ja cansa...


dimarts, 9 de desembre del 2008

Jo només regalo llibres de merda

Ja arriben les festes de Nadal i diria jo que la gent que teniu amics/família hauríeu d’anar pensant en comprar els regals. Segons els economistes, el sector del llibre es veurà beneficiat amb un augment de vendes a conseqüència de la nostra amiga la crisis. Almenys, diuen, pel que fa a aquestes dates tan assenyalades. Quina és la raó d’aquest increment de llibres venuts? Sembla ser que la gent es gastarà menys calés en la compra dels regals de Nadal, de manera que un llibre és una bona opció. És un present que muda, fa patxoca i val substancialment molt menys que una prostituta o el Rock Band per la Playstation 3.
Personalment, desconfio totalment d’aquest anàlisi que reuneix el pitjor de l’economia i el pitjor de la psicologia. La majoria de llibres idonis per regalar aquest Nadal poden cotar tranquil·lament més de 25 papers i tu els mires i no creus que arribin als 12. Conseqüència: la gent pensa que no l’estimes. Perquè com tothom sap, com més estimes a una persona més diners et gastes en els seus regals. És per això que aquests nadals el matrimoni McCain no li comprarà res a la Madeleine.
Però tornem al tema. Per ajudar-vos en les vostres estúpides convencions socials us citaré alguns llibres que no heu de regalar per aquestes festes.

L’últim patriarca, de Najat El Hachmi Buhhu: una puta merda que va de moros, patriarcat i feminisme. El mateix Manu Chao s’hi cagaria al damunt.

Oda inacabada, de Pasqual Maragall: si jo hem compro un llibre de pintura espero que l’autor no sigui daltònic. Si jo hem compro un llibre de música espero que l’autor no sigui sord. Si jo hem compro un llibre de bricolatge espero que l’autor no sigui manco. I si hem compro un llibre de memòries amb pretensions d’assaig històric espero que l’autor no sigui:

a) alcohòlic
b) malalt d’alzheimer
c) les dues són correctes
Sí, amics, estem repetint bromes. Aviat faré refregits dels millors moments de Jo només follo a pèl i cantaré un duet amb Elton John. Però podria estar més acabat. Podria fer-lo amb Barbara Streisand.

La Hermandad de la Buena Suerte, de Fernando Savater: diuen que si el llegeixes pilles el tifus.

Qualsevol llibre de l’Eduard Punset: l’adoro com a personatge, el repudio com a autor. Tots els seus llibres són basura per necis que volen anar d’intel·lectuals.

I ara un petit regal, execrables mortals! Us recomanaré aquell llibre que heu de comprar aquests Nadals i us n’adjunto un fragment.


"Eren les 3 de la matinada en aquell burdell del Raval que tant m’agradava freqüentar. Com sempre, m’havien estès una bandera de Catalunya damunt la taula i li havien recobert les barres vermelles amb farlopa de Santa Coloma. Havent aspirat la primera ralla vaig passar-li el bitllet a la bagassa que jauria amb mi aquella nit. La segona és per tu, xata, vaig dir-li. Per Catalunya, vaig afegir moments desprès. Ella s’ajustà la lligacama i procedí a esnifar la cocaïna. Es fregà el nas i, mirant-me directament als ulls, m’advertí que podia dir-li Marta. I tu a mi digues-me Jordi, res de formalismes, vaig replicar.
Llavors la bandera refulgí i jo vaig sentir un inusitat fervor patriòtic i religiós. Prendria aquella meuca, la convertiria en pubilla i, més tard, la faria esposa meva. Catalunya necessitava un gentilhome, no un putero del Raval."
Així, vaig agafar-la de la mà i vam encaminar-nos decidits cap a la plaça Sant Jaume.

divendres, 5 de desembre del 2008

Jo només follo amb jabates

Hi ha dones que fan pinta de comportar-se com jabates al fill. Aclarim el significat del qualificatiu jabata. Per mi és molt important perquè denota a la vegada conceptes com brutícia, violència i sexe sòrdid.
En definitiva, les jabates són dones que un cop al llit t’insulten, grunyen i et mosseguen l’escrot. Dones que t’ho fan passar malament en general i a les quals els hi put el cony a disolvent industrial. Ho sento si estàveu menjant mentre llegíeu. En cas afirmatiu, acabeu i llavors procediu a llegir el següent Top 3 Jabates.

3. OPRAH WINFREY
Cèlebre presentadora i milionària d’origen afroamericà. Voldria afegir que pesa molts quilos, no sé quants, però molts quilos. En tot cas massa com per ser considerada una dona o inclòs un ésser humà.
Quan la veig m’imagino l’Ozzy Osborne arrancant el cap d’un rat-penat a l’inici del concert. Tot seguint l’analogia us diré que per mi l’Oprah t’arrancaria la polla d’una mossada i desprès continuaria follant com si res. Us ho definiré amb un castellanisme: espelusnant.

2. J. K. ROWLING
Aquesta britànica ostenta el dubtós honor de figurar a la llista de fills de puta podrits de diners Forbes donat que és l’autora de Harry Potter. Conta la llegenda que aquesta senyora passà d’una condició de pobresa extrema a la riquesa en tan sols 5 anys. De fet, diuen que escrigué el primer llibre de Harry Potter dins d’una tasca de mala mort a Dublín.
Personalment, jo me l’imagino cavalcant homless mentre els fueteja amb una vareta màgica. De ben segur que disposa d’un escamot de nans vestit d’elfs que surten al carrer per segrestar rodamóns mamats de Don Simón. I encara diria més! Apostaria que un cop a la seva mansió se’ls folla i desprès els sacrifica davant d’un altar a Lucifer.
Diuen que els taurons tenen tres fileres de dents. Jo crec que J.K. Rowling té tres fileres de llavis vaginals.



1. ISABEL COIXET
Aquesta gafapasta representa allò pitjor de la fauna barcelonina. Ja pot citar a Passolini i a Fassbinder que fa pinta de passar-se les nits mirant pelis de Max Hardcore i Freaks of Cock.
Aneu amb compte si aquesta llangardaixa us aborda un dia en passar per davant del CCCB. Probablement acabareu amb el vostre cos lligat a un llit, nus i empastifats de merda. I no us estranyi si aquest episodi humiliant és gravat en vídeo i presentat a Sundance sota coartada intel·lectualoide.

"Epifania sublime de la erótica y el poder en la posmodernidad. Nunca la deconstrucción de lo grotesco había alcanzado cotas tan altas de oblicuidad. Para bien o para mal, un film condenado a la clandestinidad intelectual."
Desirée de Hez, Rockdelux

Au aneu tots a parir panteres, fills de puta.