Com que estic a Berlin, no tinc temps ni de llegir els blogs ni de contestar als comentaris del meu propi blog. Per això aprofito aquesta entrada per respondre a la pregunta del pare Bukkàkez sobre l'estat de la qüestió del nazisme a Alemanya. Jo, que sóc una persona amb una tendència natural cap a les bromes sobre règims totalitaristes i minories oprimides, i essent la dictadura nacional-socialista alemanya una de les aventures polítiques més extremes en aquest sentit, i amb una fecunda producció humorística, és cabdal pensar que la capital teutona ha de ser el més semblant a un paradís de la risa.
Error.
Els alemanys no tenen sentit de l'humor. És més, segons m'han dit, el seu pa de cada dia en qüestions humorístiques són els refranys propis de la regió. Imagineu la situació. Esteu a un club de techno súper-exclusiu i de sobte al vídeo-dj se li cola una foto de la seva tita. La reacció lògica seria escriure un post sobre el tema, però el germanicus comunus coronarà aquesta situació hilarant amb una punchline com ara "això és com regar patates amb col-i-flor".
Ho sé, jo tampoc ho entenc. Però és que jo tampoc odio als jueus.
I això ens porta al tema que ens ocupa. Els alemanys, com a mínim els berlinesos, no poden comprendre una equació on les constants siguin l'humor i el nazisme. Per ells és una cosa inconcebible, com regar patates amb col-i-flor. El primer dia que vaig arribar vaig voler retre un homenatge al Sant dels humoristes extrems soltant un orgullós hail al mig d'Alexanderplatz. Un poli que em va veure va treure la porra i la va fer ballar. Pobre de mi, em pensava que aquella actitud amenaçant era un gest de complicitat, en record de l'edat d'or de la violència, però en girar-me cap al poli i dedicar-li un somriure idiota i un hail si cap encara més enèrgic, vaig copsar el seu missatge al bell mig de les costelles.
Però els alemanys no volen ni sentir a parlar dels nazis. Ni en humor ni en res. L'eloqüència del policia hauria d'haver estat suficient, però encara em va faltar una visita al Museu d'Història Alemanya per descobrir que els teutons se les empesquen totes per evitar que el seu passat nacional-socialista faci més soroll del que ells desitgen. Una de les coses que voldria subratllar d'aquest museu és que a partir del segle XIX els putes dels alemanys ja et van soltant spoilers sobre el tema dels jueus. Allí trobes un plafó sobre els progroms russos, allò una detallada explicació dels origens de l'antisemitisme a França. Així quan arribes a la Solució Final no pots evitar pensar:
1. Si és que estava cantat!
2. És un designi de Déu per haver matat a Jesucrist.
3. La culpa és dels francesos.
Encara que jo la tercera opció l'acostumo a emprar per quasi tots els problemes, tant siguin aquests qüestions metafísiques, de política internacional o més prosaïques com que se't desfacin els cordons de les sabates. Sempre és un gabatxo.
L'altre aspecte remarcable d'aquest insòlit museu és el resum sobre la història alemanya durant el segle XX que presideix el segon pis. Aquí en teniu una exacta reproducció.
1914: Inici de la I Guerra Mundial
1919: Instauració de la República de Weimar
1933: Un austríac guanya les eleccions
1933-1945: No va passar res.
1989: Cau el mur de Berlin.
Però no val la pena perdre el temps fent preguntes sobre el tema als vigilants del museu. És com regar patates amb col-i-flor.
