No ho podem ajornar més: hem de parlar de Perdidos (o Lost, com diuen aquells que escriuen Estat espanyol enlloc d'España). Què? Decebuts? No m'estranya: qui us manà fer cas de falsos déus? Ah, no, ja no esteu tan emprenyats? Però si el dilluns estàveu tots traient foc pels queixals! Vaja, ja no us sentiu tan estafats? Que la cosa millora si la deixes reposar i hi penses en calent, dieu. Bé, és una reacció normal, perquè la gent prefereix autoenganyar-se ans admetre que han estat estafats durant 6 anys.
Siguem honestos: el final de Lost ha estat una puta merda. Tothom deia que estava preparat, que li era igual perquè el que importa és el viatge i no el destí. Doncs bé, durant 6 anys hem estat viatjant en primera classe. Hem experimentat l'equivalent audiovisual a volar amb Jet Republic: seients de vellut, caviar Beluga per dinar, whisky escocès per rentar-se les dents, prostitutes de luxe que fan d'hostesses, hostesses que fan de putes de luxe. Però arribem a l'aeroport, baixem i enlloc de Shangri-La ens trobem a davant l'estàtua de Camarón que hi ha a La Mina. Epic Fail.
Però la gent es nega a admetre-ho. En calent (ui, en calent!) la gent estava enfadadíssima. Però ara ja no. Per què? Doncs perquè son idiotes i materialistes. La gent no perdonarà mai a Madoff i Millet, perquè els han robat els quartos. Ara bé, quan els furten el temps, allò que no podran comprar quan estiguin al llit de mort amb el càncer rosegant-los els ossos, no semblen tan ofesos. És més, s'empatollen qualsevol merda per negar-se a admetre que els han timat.
Alguns diuen: "No, és que en realitat Lost és una sèrie de personatges, més psicològica. És igual que quedin misteris per resoldre". Molt bé, però jo quan vull revelar misteris el que faig és resoldre un sudoku. I quan vull emocionar-me amb els conflictes interns dels personatges miro Ventdelplà (no, en realitat no miro Ventdelplà. Jo hagués preferit citar Viskningar och rop, però sé que molts seguidors d'aquest blog, igual que els fans de Lost, són cretins incultes que no haurien entès la referència. Però no passa res, jo us estimo a tots per igual). Per tant, si hom seguia Lost no era només pels downies dels personatges, sinó també per la seva vessant mística o pseudocientífica. Perquè per fer una sèrie de personatges no cal embolicar la troca amb putos jeroglífics, viatges en el temps, conspiracions còsmiques i referències gratuïtes a filòsofs.
Ja sé que semblava que Lost tingués un rerefons intel·lectual potentíssim, però us diré un secret si prometeu no explicar-lo a ningú: no és tan difícil fer veure que saps del que parles. Jo porto fent-ho dos anys en aquest blog.
Segon tema. Si seguiu discussions a l'atzar, us adonareu que sovint els fans diuen coses com "no pot ser que Jacob estimi els losties però que els seus sicaris intentin matar-los" o "no pot ser que Desmond aparegui al Purgatori". A veure: ¿què collons voleu dir amb NO POT SER? ¡¡¿¿Què no veieu que SÍ POT SER?!?! A la sèrie passa, i punt. El món, la vida real, és una altra cosa. No entenc la gent que busca realisme en l'art: si vull realitat, surto al carrer per a que m'atraquin delinqüents que no parlen en català.
El problema de la gent és que té nostàlgia de la religió, i s'ha dedicat a seguir Lost com qui llegeix la Bíblia; com esperant que una puta sèrie els resolgués els misteris de la seva miserable vida; com si els guions del culebrot els hagués escrit un profeta il·luminat enlloc d'una colla de freakies amb les idees molt clares sobre com omplir-se les butxaques. Desenganyeu-vos: el sentit de la existència potser no està en les Sagrades Escriptures, però on segur no està és en una sèrie de televisió americana.
Els guions de Lost estan plens d'ambigüetats, quan no de sense sentits tan grans que constitueixen un greu insult a l'intel·lecte humà, potser fins i tot més flagrant que l'èxit de Sálvame. Però així són els humans, un abisme d'idiotesa i contradiccions. En realitat, allò realment estrany és que haguessin parit una sèrie coherent del principi a la fi. I quan dic sèrie podria estar dient cultura, llenguatge o societat.
Així que al capdavall potser sí que Lost era una sèrie de personatges. Dels seus conflictes, ambicions, desamors i tribulacions. Però els personatges reals no eren Jack, Desmond o Kate, sinó dels guionistes que han donat a llum a aquest despropòsit descomunal. Ara bé, si ho han fet per forrar-se o per negligència mai ho sabrem. O potser sí, vés a saber.
PS: Spoiler alert.
