Jo només estic perdut (MÓNGUER ALERT)

What's up, niggas? Guess who's back in town.

No ho podem ajornar més: hem de parlar de Perdidos (o Lost, com diuen aquells que escriuen Estat espanyol enlloc d'España). Què? Decebuts? No m'estranya: qui us manà fer cas de falsos déus? Ah, no, ja no esteu tan emprenyats? Però si el dilluns estàveu tots traient foc pels queixals! Vaja, ja no us sentiu tan estafats? Que la cosa millora si la deixes reposar i hi penses en calent, dieu. Bé, és una reacció normal, perquè la gent prefereix autoenganyar-se ans admetre que han estat estafats durant 6 anys.


Siguem honestos: el final de Lost ha estat una puta merda. Tothom deia que estava preparat, que li era igual perquè el que importa és el viatge i no el destí. Doncs bé, durant 6 anys hem estat viatjant en primera classe. Hem experimentat l'equivalent audiovisual a volar amb Jet Republic: seients de vellut, caviar Beluga per dinar, whisky escocès per rentar-se les dents, prostitutes de luxe que fan d'hostesses, hostesses que fan de putes de luxe. Però arribem a l'aeroport, baixem i enlloc de Shangri-La ens trobem a davant l'estàtua de Camarón que hi ha a La Mina. Epic Fail.

Però la gent es nega a admetre-ho. En calent (ui, en calent!) la gent estava enfadadíssima. Però ara ja no. Per què? Doncs perquè son idiotes i materialistes. La gent no perdonarà mai a Madoff i Millet, perquè els han robat els quartos. Ara bé, quan els furten el temps, allò que no podran comprar quan estiguin al llit de mort amb el càncer rosegant-los els ossos, no semblen tan ofesos. És més, s'empatollen qualsevol merda per negar-se a admetre que els han timat.


Alguns diuen: "No, és que en realitat Lost és una sèrie de personatges, més psicològica. És igual que quedin misteris per resoldre". Molt bé, però jo quan vull revelar misteris el que faig és resoldre un sudoku. I quan vull emocionar-me amb els conflictes interns dels personatges miro Ventdelplà (no, en realitat no miro Ventdelplà. Jo hagués preferit citar Viskningar och rop, però sé que molts seguidors d'aquest blog, igual que els fans de Lost, són cretins incultes que no haurien entès la referència. Però no passa res, jo us estimo a tots per igual). Per tant, si hom seguia Lost no era només pels downies dels personatges, sinó també per la seva vessant mística o pseudocientífica. Perquè per fer una sèrie de personatges no cal embolicar la troca amb putos jeroglífics, viatges en el temps, conspiracions còsmiques i referències gratuïtes a filòsofs.

Ja sé que semblava que Lost tingués un rerefons intel·lectual potentíssim, però us diré un secret si prometeu no explicar-lo a ningú: no és tan difícil fer veure que saps del que parles. Jo porto fent-ho dos anys en aquest blog.


Segon tema. Si seguiu discussions a l'atzar, us adonareu que sovint els fans diuen coses com "no pot ser que Jacob estimi els losties però que els seus sicaris intentin matar-los" o "no pot ser que Desmond aparegui al Purgatori". A veure: ¿què collons voleu dir amb NO POT SER? ¡¡¿¿Què no veieu que SÍ POT SER?!?! A la sèrie passa, i punt. El món, la vida real, és una altra cosa. No entenc la gent que busca realisme en l'art: si vull realitat, surto al carrer per a que m'atraquin delinqüents que no parlen en català.

El problema de la gent és que té nostàlgia de la religió, i s'ha dedicat a seguir Lost com qui llegeix la Bíblia; com esperant que una puta sèrie els resolgués els misteris de la seva miserable vida; com si els guions del culebrot els hagués escrit un profeta il·luminat enlloc d'una colla de freakies amb les idees molt clares sobre com omplir-se les butxaques. Desenganyeu-vos: el sentit de la existència potser no està en les Sagrades Escriptures, però on segur no està és en una sèrie de televisió americana.


Els guions de Lost estan plens d'ambigüetats, quan no de sense sentits tan grans que constitueixen un greu insult a l'intel·lecte humà, potser fins i tot més flagrant que l'èxit de Sálvame. Però així són els humans, un abisme d'idiotesa i contradiccions. En realitat, allò realment estrany és que haguessin parit una sèrie coherent del principi a la fi. I quan dic sèrie podria estar dient cultura, llenguatge o societat.

Així que al capdavall potser sí que Lost era una sèrie de personatges. Dels seus conflictes, ambicions, desamors i tribulacions. Però els personatges reals no eren Jack, Desmond o Kate, sinó dels guionistes que han donat a llum a aquest despropòsit descomunal. Ara bé, si ho han fet per forrar-se o per negligència mai ho sabrem. O potser sí, vés a saber.

PS: Spoiler alert.

Jo només faig la feina bruta

Treballar és una condemna, i ho és més si tens una feina ingrata. I no estic parlant de la feina de manco (perquè no et pots gratar: hi-five) sinó de la de netejador de lefa a les cabines del sex shop, de militant de IU, de guionista de La escobilla nacional o de remontador d'una pedra rodona que sempre cau quan arriba al cim del turó. ¿Què tenen en comú aquesta gent? Una ocupació laboral de merda, un sou i la profunda ingratitud per part de tota la humanitat (i també de tota la divinitat, en el cas del remuntador de pedres).

Però de tot aquest grup de feines, n'hi ha una que destaca per la seves exigències, per la manca de remuneració econòmica i per les tones de ràbia, crispació, insults, retrets i amenaces de mort que rebs cada dia. Sí, estem parlant dels Penjadors Oficials de Sèries de Televisió a Internet, o postis.



Segons Antonio Escohotado, cada època es caracteritza per l'addicció generalitzada a una droga en concret.

Anys 70: marihuana.
Anys 80: cocaïna.
Anys 90: heroïna.
S. XXI: sèries de televisió.

La segona època daurada dels serials televisius ha marcat un abans i un desprès en el món de les adiccions. El camell, abans un gitano desdentegat, s'ha convertit en un geek amb certes habilitats pels idiomes. És el conegut posti. Però les diferències no són només de classe, raça i estètica, sinó també d'actitud. Abans ningú reclamava al camell per que li hagués venut dos grams de viakal en lloc de farlopina fina. Insensat, aquell que gosava! Perquè els camells eren gent perillosa. Navajasso! Però els postis... ai, els postis!



Poseu-vos en la pell d'un posti qualsevol. Ets l'encarregat de penjar religiosament el capítol de The Office, l'americana, al web de Seriesyonkis. Ho fas cada setmana, tant si plou com si Steve Jobs et tira un pet. Però, ep! Just avui, que toca penjar capítol, t'has vist obligat a emportar-te feina a casa. O t'ha sortit l'oportunitat de treure a passejar el ninot amb una xavala. O se t'ha mort el gat. O tens examens a la universitat. Bé, no passa res. Demà ja el penjaràs amb tranquilitat. Serà que no hi ha sèries per mirar!

Demà? Il·lús! En aixecar-se, el posti comprovarà que el fòrum està farcit de missatges similars als següents:

- Hijodeputa cuelga ya capítulo, esto no es serio. Hase ya más de una hora que se emitió en EEUU.

- Panda de impresentables, si no sabeis haser buestro trabajo dejad sitio para gente que puede currar de berdad.

- HOYGAN ALJUIEN SAVE CUANDO COLGARAN LA SERIE EN ESPANOL??????!!!!!!!???!!

- Me cago en tu puta madre, vaya mierda de web. Quién os créis que sóis, jugando con los sentimientos de las personas humanas.

- Sus habeis rajado por la ley antipirateria, maricones.

- Alguien sabe cuando van a salir más capitulos de la sexta temporada??? por favor alguien diga algo... porfa...

I així ad infinitum. Una estampa de ionquis patètics, violents i suplicants. ¿Però qui parla del posti? ¿Algú s'interessa per la seva vida? Per la seva xurri, per la seva feina, els seus estudis ,el seu gatet mort o per aquella subasta a ebay per aconseguir unes calces brutes de la Megan Fox. I ara! Si la majoria es pensa que els capítols tenen vida pròpia, es posen els subtítols i alehop, salten a Intenet. Fills de fucker tots ells.



Per això vull reivindicar la figura del posti. Un tio que per amor a l'art penja a internet sèries que ell ja ha vist. La pedra angular de la nostra societat post-moderna. Un personatge sofert, entregat i menyspreat a parts iguals. Un heroi a l'ombra. Un messies el sacrifici del qual és directament proporcional al dolor infringit pels seus mateixos seguidors. Els Manel ja tarden en dedicar-los-hi una cançó.

PS: sobre la ninientrevista... ehem... sabeu que muntaré uns Jocs Olímpics d'Hivern al 2022? Com deia Chema Aznar, estamos trabajando en ellooou.

Jo només rento a mà

Per favor, que algú m'expliqui la raó per la qual la publictat sobre detergents és una puta merda. A priori, el públic potencial són les mestresses de casa cinquantones. Dones amb una vida anodina, sufocada i miserable, que treurien els ulls als seus fills per un gram d'evasió. Per això m'inquieta tant que els publicistes de Dixan i Wipp Express apostin per l'hiperrealisme, tot mostrant senyores analfabetes i gangoses, vestides amb xandall del mercadillo i amb el cabell cremat de tanta aigua oxigenada que s'hi han fotut. Igual que les mestresses mateixes, a no ser que algun publicista farlopero rellisqui enviant a les pantalles a la família Bold o als putos pallassos de Micolor.

La lògica d'aquests spots és una cosa que em treu el son. Per mi la publicitat et promet les matraques de la Scarlett Johanson si fas servir desodorant amb olor d'au fènix, el glamour caspós i decadent d'Ana Rosa Quintana si compres la seva revista, o que el puto George Clooney morirà aixafat per un piano si envies mig milió de solapes de nespresso a la seu de Nestle.

Els anuncis de detergent són desconcertants. Potser ja seria hora que a les facultats de comunicació audovisual parlessin menys de Los Soprano i d'anuncis de la colaloca amb accent argentí i es dediquessin més a aquest fenomen. O aquest altre, moito inquietante.

Jo només sóc un downie

Ahir a la nit, a El Hormiguero, un subnormal va entrevistar a l'actor downie Pablo Pineda. Tot seguit, el programa va oferir les següents seccions:

1. Dos titelles van recitar poemes de caire eròtico-festiu.

2. Un perturbat va ficar xocolatines Crunch dins d'un tub d'assaig.

3. Un calb va fer una espècie de truc mental. Irònic, si menys no.

4. Un tio de negre va untar un cotxe amb mel, ganxitos i crispetes de colors. Desprès, l'home més fort d'Espanya va volcar l'automòbil.

5. Pablo Motos i un troll van fer bromes sobre les diferències entre homes i dones. A ells els hi repeteix el xoriço, elles es compren les sabates massa petites. Però compte, que no és un tema baladí. Jo crec que els acudits sobre gèneres sexuals, una autèntica mina encara per explotar, revolucionaran l'humor en el decurs dels propers anys. Estigueu atents a les vostres pantalles.

6. Finalment, Motos s'acomiadà de Pineda amb una frase que ha esdevingut tot un clàssic instantani: "Tu tendrás síndrome de down, pero yo tengo síndrome de estocolmo".



Si no sou espectadors habituals de El Hormiguero, podeu arribar a pensar que anit el programa va rebaixar el seu refinament habitual per tal de sintonitzar amb el particular sentit de l'humor downie. Error. El Hormiguero és així d'habitud. O pitjor. De fet, m'atreveixo a aventurar que el coeficient intel·lectual de l'heroi Pablo Pineda és superior a la suma del coeficient de tot l'equip del programa i també dels seus espectadors.

Però el pitjor de tot foren els constants aplaudiments del públic. Si Pineda explicava una anècdota universitària, el públic cridava i aplaudia com mones en zel. Si Pineda feia servir una oració subordinada, el públic esclatava d'eufòria. Si Pineda movia les dues mans a la vegada, el públic embogia fins arribar a un èxtasi quasi religiós. Semblaven dir: Xupa't aquesta, naturalesa. Tu pots fer downie a qualsevol de nosaltres, però l'ésser humà és prou poderós com per passar-se pel forro les teves lleis tiràniques i capricioses. D'aquesta manera, un vulgar programa d'entertainment es convertí en una cel·lebració comunitària de la glòria eterna de l'ésser humà.

Sí, segur? Recordeu que estem parlant de El Hormiguero. De debò penseu que la seva intel·ligència podrida dóna per a tant?

Òbviament, no. El cas d'ahir és de fàcil diagnòstic: síndrome de Michael Scott. O sigui, que de tant políticament correctes, acaben resultant ofensius. Pablo Pineda no encaixava dins dels seus esquemes de neandertal. No feia coses pròpies d'un downie, com cridar, tocar-se la tita o llegir la Cuore. En canvi, en feia d'altres que sí són més pròpies de la seva condició, com estudiar una carrera universitària. Però la qüestió és que aquest mònguer-hero s'ha passat tota la seva vida lluitant per aconseguir que la gent el valori pels seus mèrits, i no per la seva genètica. L'últim que necessita és un grapat de simis vociferant per cada nimietat que el bon home feia. I és que cadascun d'aquells "innocents" aplaudiments era un recordatori, una advertència supremacista que es repetia com un mantra i deia

RECORDA QUE ETS SUBNORMAL

Gran lliçó, la del públic de El Hormiguero. Perquè al cap i a la fi, van ser ells, i no en Pineda, els que ens van ensenyar que de subnormal se'n pot ser amb síndrome de Down o sense.

Jo només sóc un tele-invident

Si mires cert tipus de programes de televisió no hauries de sentir-te ofès si et tracten de subnormal. ¿A qui li importa que el final de Los Serrano sembli escrit per un Phillip K. Dick de Getafe? La sèrie era un engendre de dimensions gargantuesques. Cançons de Fran Perea, Santa Justa Klan, resinadas, feminazisme políticament correcte, trames amoroses escrites des del fons del cul. Una de dos: o ets prou subnormal com per no adonar-te del que estàs veient, o ets prou intel·ligent (i amb prou intel·ligent vull dir no-retardat) com per saber què estàs mirant, què pots esperar-ne i quin és el tracte envers l'espectador. Llavors, no tens dret a indignar-te.

Aquest és el meu cas.

Estava mirant Tu sí que vales la setmana passada. Apareix un nen i és entrevistat per una de les pajarraques que tenen allí de reporteres. Així va anar la conversa, més o menys (probablement menys):

PUTA: Pues estamos aquí con Carlos. ¿Cuantos años tienes, Carlos?
NEN: Doce años.
PUTA: ¿Y que vas a enseñarnos esta noche?
NEN: Voy a bailar como Beyoncé.
PUTA: ¡Vaya! Así que bailas...
NEN: Sí, pero los niños de mi clase se ríen, me dicen cosas...
PUTA: ¿Y qué cosas te dicen?...

Y qué cosas te dicen, pregunta la molt puta! Repassem: En Carlos és un nen de dotze anys que balla com Beyoncé en públic. Ella sap que li diuen. L'espectador sap el que li diuen. Tothom sap el que li diuen perquè Déu Nostre Senyor així ho ha dictaminat. Però la cara d'agonia del xaval quan verbalitza en viu i en directe l'insult dels seus companys és una d'aquelles coses per les quals els directius televisius es tallarien les seves pròpies tites.

Si el nen hagués tingut els collons suficients (que no el tenia, perquè recordem que ballava com Beyoncé) li hauria d'haver dit "mierda pa tu boca, pajarraca". Però llavors ja hauríem entrat al difós terreny de la correcció política a la televisió. Llàstima.

PS: si algú encara no ha deduit el que li dien els nens al Carlos ho expressaré amb una bella imatge.



Estudiants de mòduls, no us hi trenqueu les banyes. La resposta és sudaca.

Jo només voto el meu paisatge català favorit

Els necis en general, i els poca-feina en particular, teniu una cita obligada els dimarts a la nit amb TV3. Retransmeten El paisatge favorit de Catalunya, un caramelet per pixa-pins que es sorprenen amb quatre herbes i dos ovelles copulant. Compte, eh! Que són paisatges d’una bellesa inaudita i, per poc, inefable i també incombustible. Cadaquès, Priorat, Delta de l’Ebre, el Pont Romànic de Pedret. La sublimació de l’originalitat.

Jo, per un d’aquells atzars del destí, puc presumir de conèixer alguns paratges més indòmits i selectes de casa nostra. I és que mon iaio era amic del Josep Maria Espinàs, gran connaisseur de la geografia catalana i també dels licors que s’hi fabriquen. Però amb això no vull dir que l'home sigui un simple aficionat al mam, no, tan sols vull suggerir que és un puto alcohòlic impenitent. De què, sinó, tanta excursioneta? Aromes de Montserrat, espardenya i muntanya: i a suar la borratxera!

En fi, que al post d’avui us proposo alguns raconets de Catalunya molt més suggerents que les postals turístiques que foten al programa aquell. I a votar, que són dos dies!

Jo només escric storylines que són rebutjats

Plats Bruts, “Tinc un vot sociata”
En David rep una oferta per treballar d’actor a una sèrie de TV3, però com a requisit li imposen afiliar-se al PSC. Quan en López s’assabenta de la jugada decideix evitar que el nacionalisme català perdi un simpatitzant com el David. Per solucionar-ho crida a Salvador Sostrés, qui es reuneix al Bar Maurici amb el David per fer-lo canviar de parer. Borratxo d’ambició, es nega a escoltar al Sostres i s’acomiada per anar al lavabo. Rabiós i venjatiu, el polemista el segueix fins al lavabo, on li dóna pel cul repetides vegades. Per sociata.




How I Met Your Mother, “Black Is Fag”
Fart de sentir com en Ted busca la xati perfecta per asseure el cap, en Barney decideix emportar-se’l a Las Vegas per fer-lo follar amb unes prostitutes. Per error en Ted es prendrà una pastilla d’MDMA i li tirarà els trastos a tot bitxo vivent. En un moment donat en Barney es despista i en Ted es lliga a un travolo nigerià, que li rebentarà el cul all night long. Enamorat del travolo i de la seva nova condició sexual, es casarà amb ell i desprès adoptaran dos germans abandonats per una prostituta sidosa. And that’s how I met your mother.



Power Rangers, “Blaster Egotrip”
És el dia de descans pels Power Rangers quan detecten una amenaça que arriba per mar: són els gegantescos collons d’Ignasi Guardans que ataquen la ciutat. S’inicia una lluita però l’habilitat esquiva dels collons sentència els Power Rangers. Quan tot sembla perdut un altre monstre arriba a la ciutat: és l’ego colossal d’Ignasi Guardans. Els collons i l’ego inicien una lluita i quan ambdós queden debilitats per la refrega els Power Rangers tornen a l’acció i els hi donen pel cul.


Queer as Folk, “Cum Ass You Are”
Un gay coneix dos jovenets a un bar i es peten el cul durant quaranta-tres minuts mentre les càmeres fugen dels genitals com de la pesta.

La resposta que vaig rebre amb aquest storyline va ser decebedora i determinant. Massa elaborat, van dir-me: si el capítol comença in media res guanyem dos minuts més de sexe injustificat. Merda.

Jo només vaig molt cremat

El resum no està disponible. Fes clic en aquest enllaç per veure la publicació.

Jo només sóc un vell rocker

Una de les primeres coses que t’ensenyen quan aprens a fer guions à la TV3 és que has de ser políticament correcte. A la corpo no li mola que els negres siguin violadors, els moros delinqüents i els sociates deficients. Per aquests papers sempre és millor posar un xarnego. Has de ser molt curós amb el teu verí perquè cap col•lectiu s’hauria de sentir ofès amb les teves bromes.
Com que estàs lligat de mans i peus t’has de convertir en un puto Houdini del guió. Un exemple: pots escriure un guió on tots els personatges sospiten que un moro ha robat els calés del súper. Però al final tots s'han d'adonar que el moro és un nenjesús amb bigoti i cabell escarolat. Tot havia estat un error. Epifania final. Que dolents i que malpensats que som els occidentals. Per exculpar-se, els protas i el moro surten a caçar xarnegos, que ens roben les pensions i es follen a les nostres filles.
Tema Casal Rock. Algú es creu que el puto programa va sobre les segones oportunitats o sobre recuperar la joventut des de la senectut? Sí? De debò? Què sou, estudiants de mòduls? Baixeu de la figuera, fills de puta. Jo al programa només hi veig iaios movent l’esqueleto al ritme de l’artritis, iaios parlant com subnormals i iaios fent uns acudits porno que farien envermellir al mateix Jaimito Borromeo si li haguessin trasplantat el cervell del Señor Barragan.
Algú volia fer mofa de la Tercera Edat i no sabia com follar-se l’impacable correcció política de la inquisidora Terribas. Un heroi contemporani. Brindem per ell.

Jo només vull celebrar els meus super sweet sixteen

Per alguna raó incomprensible hi ha molt de subnormal que coincideix en pensar que l’adolescència és la part de la vida en que t’ho passés més millor. Jo, la veritat, donaria un pulmó per tornar a ser adolescent: palles furtives, polvos de mig minut, un cervell de mongòlic i un rastre de pus que et segueix com un cobrador del frac. Per això m’ofenc tant quan els productors de televisió baixen al planeta Terra per colar-nos una altra oda (de merda) a l’adolescent (de merda). Podríem fer una llista incompleta i no parar de vomitar fins l’apocalipsi maia, així que aniré directe al gra de pus: avui parlarem de My Super Sweet Sixteen.

Una cosa que ja fot por d’aquest programa és que el passen per la MTV, un canal amb una programació que és veure-la i començar a córrer fins deixar-te les cames com Irene Villa. My Super Sweet Sixteen parteix d’una premissa molt bàsica. Teenagers ultrapijes normalment californianes, parishiltons wannabe totes elles, volen celebrar el seu setzè aniversari fent ejacular el corn de l’abundància de sons pares amb la MTV davant per tal que tot el món ho pugui veure i plorar d'enveja. Els problemes amb els quals es troben són força afins a aquells que han estremit a la flor i nata de la filosofia posterior a la II Guerra Mundial: el vestit els hi va massa gran, uns galifardeus és tajen a la festa i l’insulten, no troba nans que acceptin disfressar-se de hobbits i servir gots de pimkie, el papa no vol pagar per un chevrolet que porti el nom de la nena escrit amb diamants svarowski i un llarg i vergonyós etcétera. M’agradaria poder dir que aquesta llista de capricis és fruit dels meus deliris de Cal•lígula, però no és cert: tots ells han aparegut en algun que altre episodi de Super Sweet Sixteen.




No sé perquè encara miro aquest programa si a cada segon que passa davant dels meus ulls sento que odio una mica més a la humanitat. I és que cada cop que veig una d’aquestes marfantes fregant el cony contra la cama de son pare per poder cremar la Visa o posant un número de sèrie al personal de la neteja per no recordar els seus noms desitjo amb molta força que quan morin i arribin al cel descobreixin que a la porta no hi ha Sant Pere sinó Adolf Hitler amb una pistola, un whisky i un batí. Si no em creieu mireu aquest vídeo, i aquest altre i aquest! No em digueu que aquestes nenes no provocarien que el mateix Gandhi es tragués la titola i els fracturés el coll a cops de polla.

En fi, ja em tremolen les cames de tant odi envers la humanitat. Per acomiadar-me només voldria apuntar que si ara mateix es dirigís cap a la Terra un asteroide capaç de provocar un impacte del número 10 en l’escala de Torí i totes aquestes nenes morissin socarrades i, amb elles, el 90% de la civilització, encara sortiríem guanyant. Creieu-me: hi sortiríem guanyant.