Io numés soc català i crec cal Garsón és un filldaputa

Si ara un científic boig segrestés 2 àliens i els embotís amb una injecció de speed i ràbia i, acte seguit, els reduís a un mida microscòpica i els enviés per mitjà d’una màquina de teletransportació dins del cervell del jutge Baltasar Garzon perquè lluitessin a mort de manera que, amb cada urpada, cada mossegada i cada estossinada saltés de les ferides obertes la seva sang corrosiva, amb propietats similars a les de l’àcid sulfúric, i anés desfent poc a poc el cervell de Garzón, destruint-li el teixit nerviós a foc lent, formiguejant-li el cervell fins deixar-lo com un formatge gruyère, portant-lo a la mort enmig d’histèriques al·lucinacions, si això fos possible, deia, si algú pogués torturar d’aquesta manera a Baltasar Garzón, gravar-ho amb el mòbil i penjar la seva mort canina al Facebook amb el títol motherfucker_dying_fun_videos.mp3, jo clicaria a M’AGRADA.

Ara bé, nois, ARA BÉ, en cap cas penso que s’hagi fet justícia amb la condemna del Suprem. Jo me n’alegro de qualsevol desgràcia que li passi a Garzón, però sóc conscient que és per venjança, i no per justícia. No li estan passant comptes per les tortures als indepes o tot això que us enerva tant. Si han estossinat a Garzón amb la massa de la justícia és per motius contra els quals lladreu dia sí dia també a les xarxes socials. La trama Gürtel. Però encara hi ha algun subnormal que diu “bah, és Espanya”. Doncs a mi també me la bufa, Espanya, de la mateixa manera que me la bufa Àfrica, Holanda o Omicron Persei 8, però no per això deixo de ser conscient que la situació és ridícula i espantosa.

Que Garzón ha tastat la seva pròpia medicina? Oh, i tant! I jo encara ric ara! Estem millor que abans? No. 

Lamentablement, per valorar el cas de Garzón ens veiem obligats a rebaixar les passions, prendre distància, mirar ben al fons dintre nostre i acceptar que hi ha posicions intel·lectualment correctes que ens regiren l’estómac. Tot això ve d’un editorial que vaig llegir anit, escrit per la desferra humana del director de VilaWeb, titulat Jo no defensaré Garzón. Aquest article incendiari amb falsos clarobscurs intel·lectuals té un únic i clar objectiu contra el qual es dirigeix com una locomotora carregada de nitroglicerina i napalm: fotre’ns el pèl. Vendre’ns un lladruc ideològic i adolescent com si fos un comunicat parit després d'una reunió greu i somorta de l’Ateneu Barcelonès. En Partal es dedica a glossar la llarga llista de trapelleries d’en Garzón (que, insisteixo, són moltes i obscenes), un hàbil joc de mans per fer-nos creure que el seu és un article informat i ponderat. Però quan arriba al final, i tothom sap que el titular i el final és l’únic que llegeixen els cadells de la generació iPod, en Partal explota com un aglà llançant al món el seu titular imbècil, la seva psicofonia d’encefalograma pla: “per dignitat democràtica, no pense ni moure un dit en defensa de Garzón”.

L’excreció del capitost de VilaWeb és tan sols el reflex de l’estat mental del país, i no la seva causa. La gran virtut del diari Ara, VilaWeb, RacóCatalà, en Jordi Bilbeny, Productes de la Terra i El Món a Rac1 és que s’han adonat que el gruix de l’independentisme català està format per sots-normals incendiaris. Gent que no té ganes de pensar. Gent a qui li bull Catalunya als collons, però que sent la necessitat d’arguments intel·lectuals per defensar el seu nacionalisme. Perquè, al cap i a la fi, el nacionalisme burro i mongoloide i despietat és l’espanyol, i l’últim que vol ser el nacionalisme català és ser un reflex de l’espanyol. Aquí som més de la cultura del diàleg, eh. I si em portes la contrària et clavo una xapo a la carcanada.

Però el català tampoc vol que se li assequi el cervell. Vol gresca i xerinol·la, i jo el comprenc. Vol entrar a la biblioteca amb la samarreta de FESTA SÍ LLUITA TAMBÉ i adormir-se sobre el Llibre dels Fets de Jaume I mentre somnia amb les porques de l’Acampada Jove. Per això, quan apareix el gilipolles del Partal amb aquest article demagog, aquest trampe-l’oeil intel·lectual, o el Basté bramant en antena ESPAÑA ÉS EL CUCO I ELS TOROS, CATALUNYA ÉS LA SOLIDARITAT I MIQUEL MARTÍ I POL, ESPAÑA ÉS LA LLEI CONTRA EL MATRIMONI HOMOSEXUAL, CATALUNYA ÉS UNICEF A LA SAMARRETA DEL BARÇA l’indepe emocional es sent feliç i reconfortat. Si algú amb l’autoritat política i moral d’en Basté o en Partal, gent llegida i serena, gent de la que sacrifica la vida sobre les pàgines d’un diari i acaba el dia amb la llengua plena de butllofes de tant parlar de Catalunya, si aquesta gent tant intel·ligent acaba utilitzant els mateixos arguments imbècils que jo, que sóc un cretí i un ignorant, llavors ¿per què hauria de formar-me una opinió forta? He aconseguit el mateix que ells amb menys esforç. Gràcies, Basté. Gràcies, Partal. Gràcies a tots dos per aquesta dosi de pornografia emocio-nacional que em fa sentir viu cada matí. Gràcies.

La majoria de catalans són retardats. Acceptem-ho, nois. És millor fer-ho ara que en un hipotètic futur independent. S’haurà de matar gent i més vals que us en féu la idea. Perquè molts catalans odien els espanyols només perquè és una manera de desviar el seu autoodi. És un tema freudià molt xungo. Però, en resum, només vull fer-vos entendre que la superioritat moral catalana és una farsa. La majoria de catalans no volen pensar sobre Catalunya. Ells volen el seu article merdoset amb 4 proclames abrandades i 2 falsos argumentets de pixarrí que dissimulin que, en realitat, l’article és un monòlit de 800 tones sense cap mena de matís, per penjar-lo al Facebook i clicar M’AGRADA i que un grapat de nenes tontes amb la senyera a l’avatar i la foto d’Oleguer a la carpeta de l’institut xisclin “síiiiii!!!!! Independència!!!!! Sempre culé, sempre catalana!!!” i ho rematin amb la puta emoticona de l’estelada. NO. Ells volen articles dels que, quan els acabes de llegir, et fas una palla i t’escorres al teclat (perquè si vull un ordinador nou, me’l compro, que per alguna cosa sóc català). No volen articles dels que mentre llegeixes amb el cap fas sí-sí i després no-no i un altre cop no-no i acabes dient SÍ, PERÒ. 

El català no vol això. Per aquesta raó, avui l’article d’en Partalet correrà com la pólvora per les xarxes socials mentre jo desencigalo i escupo el meu semen sobre l’estelada.

Ah, quina merda, eh. És un altre Paint dels meus. Doncs aquí teniu una foto de veritat, de casa meva, d’aquest matí.

SEMEN! SEMEN PER TOTS VOSALTRES, COLLA DE CRETINS. 

SEMEN!!!!! 

Jo només escric un post ràpid sobre Bojan per complementar l'anterior post

 Bojan és un bon noi. Bojan és un amor. Bojan és... collons, Bojan és adorable. No l’abraçaríeu fins la il·legalitat? I és que lo puta no només és bona persona, sinó que a més fa cara de bona persona. No mataríeu per aquells ulls aquosos? I aquell mentó d’homenet, i aquelles dents fermes, i aquella caiguda d’ulls que et demana perdó per haver nascut, aquell somrís tímid i juganer,  aquella pell finíssima per on rellisquen les gotes de suor com anguiles en una pista de gel.

A més, Bojan té ascendència sèrbia. SÈRBIA! ¿No us imagineu a Pep Guardiola saltant des d’un helicòpter, vestit amb un uniforme militar dels cascos blaus dissenyat per Antoni Miró, per caure sobre una casa devastada per les flames de l’odi ètnic? En Pep travessa el  foc per rescatar a un petit i llardós Bojan que plora desconsolat la mort de la seva família. Guardiola s’acotxa per posar-se a la seva alçada, li eixuga una llàgrima amb una senyera de butxaca i li diu que no es preocupi. El nano aixeca la vista,  assenyala els morts que l’envolten i li diu “però senyor, ja no em queda ningú per preocupar-me”. Guardiola el mira amb gravetat. Sent aquell nus que es forma a l’estómac quan descobreixes una veritat d’una bellesa abissal i esgarrifosa. El nen serbi acaba de donar-li una lliçó. En Pep plora, l’abraça encara més fort i li diu:

-La guerra t’ha convertit en un home. El Barça et tornarà a convertir en nen.

 Quin potencial dramàtic! Sèrbia i els conflictes. A més, els serbis són com nosaltres però pitjors en tot. El serbi és com el germà disminuït psíquic dels europeus. Una mica com el català nord-occidental (l’altra meitat de l’ascendència de Bojan) respecte al català central. Mireu sinó com són representats els catalans nord-occidentals a TV3: lo Cartanyà o el senyor Pla (Club Súper 3), gent estupiditzada de seny dubtós.

En definitiva, que Bojan ho tenia tot per esdevenir una icona del Barça-Unicef. Era un noi de la casa, humil, sacrificat, coratjós, guapot, que provenia de diferents minories ètniques per part de pare i mare. Tenia l’edat perfecta per convertir-se en un ídol adolescents, posar calentes a les noies d’entre vint-i-molts i trenta-i-pocs anys, i despertar l’instint maternal en les de més de 40 anys. Tenia una història perfecta. Com és, llavors, que Bojan es converteix en el gran fracàs de l’storytelling culé? 

Perquè li manca talent. No vull entrar en discussions bizantines sobre aquest tema. Només voldria constatar que es formen dos grups: els que defensen a Bojan i els que el critiquen. Els primer són els que CREUEN que el Barça és més que un club: és una ONG. Els segons són els que SABEN que el Barça és més que un club: és una empresa. Els vagues ideals bonrotllistes dels quals parlàvem a l’antic post no serveixen per gestionar l’elit esportiva d’un club com el Barça (i molt menys un país que forma part de l'elit de la mediocritat com Catalunya). El que vale vale, y el que no pa la Roma. I així és com Bojan, que havia d’exemplificar la fusió definitiva entre el Barça i Unicef, al final posa de manifest la seva impossible conciliació.

Però, ep, alerta. Els publicistes són gent boníssima. Són els poetes del segle XXI. Els bards del capitalisme emotiu. Potser l’exili romà de Bojan només és una estratègia, una expulsió simbòlica fora de la comunitat barcelonista, en terreny inhòspit, on el nen haurà de lluitar per convertir-se en home abans de tornar al Barça. És la fase liminar, us ho poso en un enllaç perquè, total, us ho explicaria i tampoc ho entendríeu. Bojan no és el primer en seguir aquesta trajectòria. Guardiola va fer el mateix. Hi va haver un temps en què Sant Pep va deixar de ser del Barça. Acusat de dopatge (quan tothom sap que els catalans del Barça no es droguen ni blasfemen ni follen: es reprodueixen per espores) i amb cert tuf a cruyffista després del naufragi del Dream Team, malvivia jugant en lligues de moralitat reprovable. Era el seu propi calvari, el seu exili liminar durant el qual s’havia de re-formar com a culé i ser gloriosament readmès per la comunitat. Un rotllo crístic molt xungo, nois. No sé perquè a casa nostra ens van tant les històries de sacrifici i redempció, però en tinc algunes teories. Potser precisament a la història de Bojan li faltava, com a Guardiola, aquest descrèdit, aquesta temporada de profeta rebutjat pels de la seva terra.

O potser sóc jo, que estic boig, i veig coses que no sóc. En tot cas, avui Bojan va a El Convidat, a TV3. No friseu per saber quin serà el següent capítol d’aquest drama mediàtic? Jo sí. Els mitjans de comunicació fa temps que expliquen millors històries que la literatura.

Jo només vull deixar de treballar i d'estudiar

Com a bons ciutadans d'aquesta societat hipercapitalista, benestant i consumista tan estimada el nostre objectiu vital s'ha de resumir amb un sol concepte: diners. Maleïts diners. La clau per tornar a obrir les portes d'aquell paradís d'opulència del qual Déu Nostre Senyor ens va expulsar per menjar una puta massana (que és la fruita més barata a qualsevol fruiteria. No vull ni imaginar que hagués passat si Adam i Eva s'haguessin menjat un quilo de cireres o un alvocat cuatrecasas). Amb els diners pots aconseguir absolutament de tot, a excepció d'estudiar a l'Escac, ja que només accepten estudiants en funció dels seus mèrits i no (repeteixo: i no) per la seva solvència econòmica. Cineastes prodigioses, els estudiants de l'Escac. Els trufós catalans. Però aquest és un altre tema.

Parlavem de tenir diners. Molts diners. Diners per no agafar el transport públic, diners per anar cada dia de restaurant, diners per fornicar sense amor i sense subterfugis, diners per sortir cada dia de festa, diners per beure el mateix whisky que Marc Vidal, diners per follar amb les mateixes putes que el Salvador Sostres. Però per tenir diners, primer els has d'aconseguir (bravo). Hi ha gent a qui li toca la loteria. Pot ésser, però jo no els he vist mai. Així que si descartem aquest col·lectiu fictici, l'únic camí que ens queda per forrar-nos és treballar de valent. Estudiar, fer currículum, llepar culs, deixar-te la pell al curro. D'aquesta manera, et plantes als quaranta anys. Tens un bon cotxe, vacances de luxe, whisky del güeno, esposa, amant i criatura. Penses que has triomfat, però en realitat has fracassat com un fill de puta. Aquí l'amo de la barraca serà el nen, el teu puto fill.


I per què el xaval? Fàcil. Mentre tu t'has passat mitja vida treballant per comprar l'altra meitat de vida, el teu fill es podrà petar la teva fortuna des d'abans del seu naixement. Sin quererlo ni beberlo, com diria aquell. No ens enganyem més. Guanyar diners és d'imbècils. El que importa és heredar diners, i comportar-te com una parishilton qualsevol a partir de la primera cagada als bolquers. Avui per avui ningú vol ser Bill Gates, sinó el fill de Bill Gates. És per això que vull llençar una abrandada defensa dels nini. NI estudio NI trabajo. Un col·lectiu odiat i envejat a parts iguals.


Odiats: són joves amb evidents deficiències d'expressió i comprensió, els clàssics ganduls de tota la vida que gràcies als fills (de la gran) puta dels psicòlegs i pedagogs neohippies poden defensar la seva ociositat amb un discurs que inclou conceptes com desencís existencial, manca de motivació, afàsia emocional o post-adolescència.

Envejats: són joves que representen tot allò que nosaltres volem ser. Éssers submentals, aïllats de tota preocupació política, social i existencial gràcies a la setmanada de 120 euros dels seus pares. No han d'estudiar ni treballar ni cuinar ni rentar roba ni fer-se el llit ni pagar impostos ni comprar gasolina ni pensar ni aprendre a llegir ni a posar-se un condó. El papa i la mama ja ho fan per mi. I, amb una mica de sort, un dia d'aquests els viejos es moriran d'un disguts i heretaré tots els seus estalvis. Practicaré una mica de exhibicionisme emocional tot publicant la meva pena al Mur del Facebook, i desprès a vivirt, que sont dost dias. Fiesta. A. Tope.


Uns subnormals, pensareu alguns. Són paràsits. Són com okupes però sense l'hipòcrita discurs antististema. Bé, no us falta raó. Però com a mínim no són gent que torna de currar 8 hores mal pagades i, quan arriben a casa, es tanquen a l'habitació, completament a fosques, i ploren estirats al llit mentre mosseguen amb ràbia el coixí i escolten els Manel a tot volum per reivindicar la seva vida fastigosa i anodina.

Els nini. Avui són uns gilipolles, però potser demà apareixen als llibres d'història al costat dels beatniks, els dadaistes i els poetes existencialistes francesos.

PS: i com a colofó, el proper post constarà d'una entrevista a un nini singular. Un dandi. Un fill pròdig. Un truhán, un señor. Desde la seva residència a Miami Platja, una ciutat desoladorament abandonada durant l'hivern, un heroi dels nostres temps donarà veu a tota una generació. I el millor de tot, és que aquesta no serà una entrevista inventada. Estigueu atents i abrigueu-vos, que el Tomàs Molina ha dit que avui plouran socialistes.

Jo no follo ni a pèl

(Per sort o) per desgràcia, aquests tres galifardeus de la foto són tot un fenomen entre els adolescents. I com tot fenomen, els Jonas Brothers s'expandeixen de forma viral per tota la cultura. Cedés, merxandatge i portades de revistes testimonien la vitalitat d'una epidèrmia més perillosa que la grip aviar. I per si no n'hi havia prou, ara va Disney i els hi dedica tota una sèrie a un dels seus canals televisius. De puta mare.

Però afortunadament, els germans Jonas són partidaris aferrissats del vot de castedat fins al matrimoni. I dic afortunadament perquè amb una mica de sort la subnormalitat abismal que impregna la genètica dels Jonas i de la plèiade d'adolescents sense pèl als genitals que els segueixen s'extingirà sense haver catat la reproducció. Perquè hi ha un fotimer de perills que atempten contra la vida de la canalla durant la vida premarital. Drogues de disseny, el Xiquipark, scooters i quillos matanòvies. Així que com més dilatin la primera còpula més negre ho té el seu genoma per expandir-se. I tots hi sortim guanyant, penseu-hi.

Per tant, jo mateix he decidit elaborar una llista de consells per apartar als adolescents de les temptacions de la carn. En aquesta empresa m'ha estat de molta ajuda la blogger Pro-Ana Girl. A la seva web hi podem trobar fins a 50 consells per a les nenes que es volen convertir en unes putes anorèxiques ("princeses" en l'argot Pro-Ana), i no he pogut més que celebrar que les seves estratègies per no menjar siguin fàcilments extrapolables a la croada antisexual dels Jonas Bros. Així que pràcticament només m'ha estat necessari traduir els consells de l'amiga Pro-Ana Girl, eliminant quan era necessari la paraula comida (encara que ara m'adono que potser ni això era necessari).

En fi. Adolescents, llegiu i recordeu que no esteu sols/es en la vostra lluita contra les hordes de prostitutes juvenils del Bershka i de l'Amèrica Llatina. Cada cop que algú us vulgui follar, només heu d'emprar alguna de les següent estratagemes:

1. Digues que ho has fet amb amigues al carrer i que no en tens més ganes.

2. Excusat amb un mal de cap.

3. Quan et vegis obligat/da a fer-ho, mou-la amb les mans i juga amb ella, mentre els distreus amb una bona conversa.

4. Olora-la i digues que té una pinta deliciosa, però al cap d'una estona marxa al·legant que tens feina pendent.

5. Apuntat a un gimnàs. Tonificaràs el teu cos i podràs dir que ja ho has fet allí.

6. No portis al damunt més diners dels necessaris, així no podràs fer-ho ni quan no puguis resistir la temptació.

7. Quan no puguis soportar-ho més, posa-li sal o sabó per aconseguir que tingui mal gust i t'acabi fent fàstic.

8. Quan fallis autolesiona't per castigar-te, però fes-ho a zones on ningú pugui veure les ferides.

9. Mastega-ho, fes veure que vas a beure aigua i escup a la paperera.

10. Si t'obliguen digues que no en tens ganes i que ho faràs més tard a la teva habitació.

Jo només recullo les primeres impressions dels estudiants de Selectivitat

- No trobava el boli i al final el portava al cul.

- M'he fumat un porro abans d'entrar i m'he quedat clapat.

- Salía una cosa muy rara que se llamaba catalán.

- Es mol astupit ca los futurs angiñers hagim d'anstudiar yengua perké no mos fa ninguna falta.

- Grffs bilhui mmmmmfffh turrrr ras-ras (comentari inaudible 1)

- ¡Placa-Placa! (comentari incomprensible 1)

- ¿Que lo cualo enscribí? En Yosep Carné: ¡pa carne la de mi cipote! En lo de la Guerra de Troya: ¡me comes la poya!

- S'havia de llegir molt i m'he rallat. Ja tornaré l'any que ve, a vore si han fet la pel·lícula.

- Brrriiiil afua-afua eki laklama cthulhu gorri nay (comentari inaudible 2)

- Bé, segur que del 9,7 no baixo. El secret està en estudiar cada dia una mica.

I aquests últims, fills de puta i mentiders, són el problema. Els yupies i els berlusconis del demà. Una nota superior de 9,5 a la sele hauria de ser sinònim de tret al cap.

Jo només vull celebrar els meus super sweet sixteen

Per alguna raó incomprensible hi ha molt de subnormal que coincideix en pensar que l’adolescència és la part de la vida en que t’ho passés més millor. Jo, la veritat, donaria un pulmó per tornar a ser adolescent: palles furtives, polvos de mig minut, un cervell de mongòlic i un rastre de pus que et segueix com un cobrador del frac. Per això m’ofenc tant quan els productors de televisió baixen al planeta Terra per colar-nos una altra oda (de merda) a l’adolescent (de merda). Podríem fer una llista incompleta i no parar de vomitar fins l’apocalipsi maia, així que aniré directe al gra de pus: avui parlarem de My Super Sweet Sixteen.

Una cosa que ja fot por d’aquest programa és que el passen per la MTV, un canal amb una programació que és veure-la i començar a córrer fins deixar-te les cames com Irene Villa. My Super Sweet Sixteen parteix d’una premissa molt bàsica. Teenagers ultrapijes normalment californianes, parishiltons wannabe totes elles, volen celebrar el seu setzè aniversari fent ejacular el corn de l’abundància de sons pares amb la MTV davant per tal que tot el món ho pugui veure i plorar d'enveja. Els problemes amb els quals es troben són força afins a aquells que han estremit a la flor i nata de la filosofia posterior a la II Guerra Mundial: el vestit els hi va massa gran, uns galifardeus és tajen a la festa i l’insulten, no troba nans que acceptin disfressar-se de hobbits i servir gots de pimkie, el papa no vol pagar per un chevrolet que porti el nom de la nena escrit amb diamants svarowski i un llarg i vergonyós etcétera. M’agradaria poder dir que aquesta llista de capricis és fruit dels meus deliris de Cal•lígula, però no és cert: tots ells han aparegut en algun que altre episodi de Super Sweet Sixteen.




No sé perquè encara miro aquest programa si a cada segon que passa davant dels meus ulls sento que odio una mica més a la humanitat. I és que cada cop que veig una d’aquestes marfantes fregant el cony contra la cama de son pare per poder cremar la Visa o posant un número de sèrie al personal de la neteja per no recordar els seus noms desitjo amb molta força que quan morin i arribin al cel descobreixin que a la porta no hi ha Sant Pere sinó Adolf Hitler amb una pistola, un whisky i un batí. Si no em creieu mireu aquest vídeo, i aquest altre i aquest! No em digueu que aquestes nenes no provocarien que el mateix Gandhi es tragués la titola i els fracturés el coll a cops de polla.

En fi, ja em tremolen les cames de tant odi envers la humanitat. Per acomiadar-me només voldria apuntar que si ara mateix es dirigís cap a la Terra un asteroide capaç de provocar un impacte del número 10 en l’escala de Torí i totes aquestes nenes morissin socarrades i, amb elles, el 90% de la civilització, encara sortiríem guanyant. Creieu-me: hi sortiríem guanyant.

Jo només miro pel·lícules de la Leni Riefenstahl

SINOPSIS: Uns joves estudiants d’un col·legi molt exclusiu dels Estats Units preparen un número de ball per la seva festa de graduació. No obstant això, el grup aviat constata que les seves habilitats pel ball són totalment nefastes. Els populars de l’institut comencen a mofar-se d’ells i de la seva incapacitat per coordinar-se, així que la iniciativa aviat cau en crisi.
Totalment desesperats, els nois i les noies acudeixen a una estranya acadèmia ubicada a la part baixa de la ciutat. Allí hi viu un misteriós professor d’edat avançada que respon al nom de Herr Instruktorr. Aquest personatge accepta entrenar-los, però el seu duríssim programa requereix que els alumnes es retirin durant dues setmanes a una casa al bell mig de la muntanya, on practicaran dia i nit.
Quan els alumnes arriben allí descobreixen que [SPOILER] Herr Instruktorr és Adolf Hitler, que fa anys que viu retirat als Estats Units. El vell Adolf interna el grup en un camp de concentració que ha construït amb les seves mans i pretén instruir-los en un mètode de ball arcà que és a la vegada una mortífera disciplina d’arts marcials. Els alumnes hauran de decidir formar part de l’exèrcit neonazi d’Adolf Hitler o... morir!
Tot això al ritme dels grups que més sonen a emissores juvenils com MTV. Avril Lavigne, Jonas Brothers, Tokyo Hotel, etc. Pop-rock efervescent i joventuts hitlerianes a go-go!

Jo només tinc esperança en els adolescents

Habitualment s'associa la genialitat a intel·lectes privilegiats: Shakespeare, Einstein, Dalí, el Dioni, etc. Però jo penso que la genialitat és un ens transpersonal i autònom que es manifesta en situacions i persones sense connexió entre sí. A resultes d'això, imbècils integrals protagonitzen episodis d'una genialitat tan absoluta que només pot ser qüestionada per la també absoluta estupidesa dels subjectes que la propicien.

Fotografia Filosòfica és un projecte en que els alumnes de batxillerat imaginen un qüestió de caire filosòfic i realitzen una foto relacionada amb el tema escollit. Els resultats són d'allò més previsibles. Una via ferroviaria acompanyada del lema "On ens porta la vida?" o Bush i Obama donant-se la mà junt a la pregunta "¿Cambiará algo?" són només algunes de les originalíssimes idees de les aventatgades ments dels adolescents d'avui en dia. Però entremig de tanta mediocritat i pseudohumanisme almibarat apareix la frase "Si tienes una cara tan bonita no necesitas unas siliconas enormes para llamar la atención" junt amb la següent imatge.

Això sí que és un autèntic guorkin class jirou! El fracàs escolar de l'alumne és més que previsible, però havent estat tocat per la mà de la Deesa Genialitat el noi pot vanagloriar-se de passar a l'inmortal firmament de l'humor. Bravo! Un petó a l'esfínter per tu!

Podeu comprovar-ho tot aquí, on també podreu deleitar-vos amb el missatge de l'administrador qüestionant el contingut filosòfic de la proposta i l'alumne suplicant que no li borrin la foto. Para todo lo demás, mastercard.