dilluns, 10 d’octubre del 2011

Jo només escric un post ràpid sobre Bojan per complementar l'anterior post


 Bojan és un bon noi. Bojan és un amor. Bojan és... collons, Bojan és adorable. No l’abraçaríeu fins la il·legalitat? I és que lo puta no només és bona persona, sinó que a més fa cara de bona persona. No mataríeu per aquells ulls aquosos? I aquell mentó d’homenet, i aquelles dents fermes, i aquella caiguda d’ulls que et demana perdó per haver nascut, aquell somrís tímid i juganer,  aquella pell finíssima per on rellisquen les gotes de suor com anguiles en una pista de gel.

A més, Bojan té ascendència sèrbia. SÈRBIA! ¿No us imagineu a Pep Guardiola saltant des d’un helicòpter, vestit amb un uniforme militar dels cascos blaus dissenyat per Antoni Miró, per caure sobre una casa devastada per les flames de l’odi ètnic? En Pep travessa el  foc per rescatar a un petit i llardós Bojan que plora desconsolat la mort de la seva família. Guardiola s’acotxa per posar-se a la seva alçada, li eixuga una llàgrima amb una senyera de butxaca i li diu que no es preocupi. El nano aixeca la vista,  assenyala els morts que l’envolten i li diu “però senyor, ja no em queda ningú per preocupar-me”. Guardiola el mira amb gravetat. Sent aquell nus que es forma a l’estómac quan descobreixes una veritat d’una bellesa abissal i esgarrifosa. El nen serbi acaba de donar-li una lliçó. En Pep plora, l’abraça encara més fort i li diu:

-La guerra t’ha convertit en un home. El Barça et tornarà a convertir en nen.

 Quin potencial dramàtic! Sèrbia i els conflictes. A més, els serbis són com nosaltres però pitjors en tot. El serbi és com el germà disminuït psíquic dels europeus. Una mica com el català nord-occidental (l’altra meitat de l’ascendència de Bojan) respecte al català central. Mireu sinó com són representats els catalans nord-occidentals a TV3: lo Cartanyà o el senyor Pla (Club Súper 3), gent estupiditzada de seny dubtós.

En definitiva, que Bojan ho tenia tot per esdevenir una icona del Barça-Unicef. Era un noi de la casa, humil, sacrificat, coratjós, guapot, que provenia de diferents minories ètniques per part de pare i mare. Tenia l’edat perfecta per convertir-se en un ídol adolescents, posar calentes a les noies d’entre vint-i-molts i trenta-i-pocs anys, i despertar l’instint maternal en les de més de 40 anys. Tenia una història perfecta. Com és, llavors, que Bojan es converteix en el gran fracàs de l’storytelling culé


Perquè li manca talent. No vull entrar en discussions bizantines sobre aquest tema. Només voldria constatar que es formen dos grups: els que defensen a Bojan i els que el critiquen. Els primer són els que CREUEN que el Barça és més que un club: és una ONG. Els segons són els que SABEN que el Barça és més que un club: és una empresa. Els vagues ideals bonrotllistes dels quals parlàvem a l’antic post no serveixen per gestionar l’elit esportiva d’un club com el Barça (i molt menys un país que forma part de l'elit de la mediocritat com Catalunya). El que vale vale, y el que no pa la Roma. I així és com Bojan, que havia d’exemplificar la fusió definitiva entre el Barça i Unicef, al final posa de manifest la seva impossible conciliació.

Però, ep, alerta. Els publicistes són gent boníssima. Són els poetes del segle XXI. Els bards del capitalisme emotiu. Potser l’exili romà de Bojan només és una estratègia, una expulsió simbòlica fora de la comunitat barcelonista, en terreny inhòspit, on el nen haurà de lluitar per convertir-se en home abans de tornar al Barça. És la fase liminar, us ho poso en un enllaç perquè, total, us ho explicaria i tampoc ho entendríeu. Bojan no és el primer en seguir aquesta trajectòria. Guardiola va fer el mateix. Hi va haver un temps en què Sant Pep va deixar de ser del Barça. Acusat de dopatge (quan tothom sap que els catalans del Barça no es droguen ni blasfemen ni follen: es reprodueixen per espores) i amb cert tuf a cruyffista després del naufragi del Dream Team, malvivia jugant en lligues de moralitat reprovable. Era el seu propi calvari, el seu exili liminar durant el qual s’havia de re-formar com a culé i ser gloriosament readmès per la comunitat. Un rotllo crístic molt xungo, nois. No sé perquè a casa nostra ens van tant les històries de sacrifici i redempció, però en tinc algunes teories. Potser precisament a la història de Bojan li faltava, com a Guardiola, aquest descrèdit, aquesta temporada de profeta rebutjat pels de la seva terra.


O potser sóc jo, que estic boig, i veig coses que no sóc. En tot cas, avui Bojan va a El Convidat, a TV3. No friseu per saber quin serà el següent capítol d’aquest drama mediàtic? Jo sí. Els mitjans de comunicació fa temps que expliquen millors històries que la literatura.