Jo només sóc un home

Els homes estan plorant. Vosaltres no ho sabeu, perquè un home mai vessaria llàgrimes en públic. Però si una nit us perdeu al cor inhòspit i foscant de la Natura, allà on els de ciutat van a contemplar les estrelles i els de camp van a follar-se les ovelles (indret al que ells es refereixen com “la plaça del poble”), podreu escoltar els ecos llunyans de les llàgrimes dels homes esclatant al terra igual que els collons castrats del pare Cronos.

Per descomptat, no em refereixo a qualsevol mena d'home. A aquestes alçades de la postmodernitat els jous que collaven la identitat masculina s'han aixecat i podem trobar homes que s'abillen amb polos de color rosa, homes que s'asseuen a la tassa del vàter encara que només vulguin pixar, i fins i tot homes que xisclen histèricament “nosaltres ejaculem, nosaltres els matem” a les manifestacions proavortistes perquè consideren que el patriarcat també els oprimeix a ells.

Aquesta mena d'homes no són els que somiquen d'amagat, tapant-se la boca amb les seves poderoses mans per ofegar el seu lament mentres les llàgrimes els dibuixen afluents salats entre pèls de la barba. Es tracta d'un altre tipus d'home, l'home primordial, aquell que a l'alba dels temps, quan els humans corrien emparracats i amb els genitals penjant, acoquinats per la facilitat amb que la Naturalesa i els seus esbirros (bèsties, malalties, fenòmens metereològics) delmaven els de la seva mena, decidí subjugar els seus iguals per unir-los contra els perills que els sotjaven. La societat escollida fou el patriarcat, al seu tron s'hi assegué un home fort, inclement, sofert i autoritari: l'HOME VIRIL.

Els líders primigenis de la humanitat només volien ordre. A qualsevol preu. Ordre per desenvolupar la tecnologia, amb la que exprimirien i esclavitzarien el planeta, i ordre per instituir les estructures socials que els permetrien reproduir-se bulímicament i ensenyorir-se així del planeta per pura pressió numèrica. Què buscava amb tot això l'home primordial? Dominar la cruel Natura i acabar amb la seva amenaça d'una vegada per totes. Evidentment, l'acompliment d'aquesta venjança comportaria anorrear de la mateixa humanitat, però això a l'home primordial li portava fluixa. Prou feina tenia a sacrificar les seves energies per mantenir la díscola humanitat conjurada en aquesta lluita autodestructiva.

Avui dia, la victòria està encarrilada. Li hem fotut un sis a zero a la Natura i ens trobem ja al temps de descompte. El pes de les nostres ciutats clivellen en mil fragments la terra eixorca que les sustenta i els afona contra el magma fins que la pressió el fa brollar de volcans exangües, inactius des de fa eons, que desperten per vomitar, amb la violència espasmòdica d'un moribund, glopades de lava sobre cercles d'espècies senceres d'animals que s'hi han reunit per cometre un suïcidi ritual, avergonyits davant la supremacia humana.

Però l'home l'home viril, en lloc de gaudir de reconeixement i d'un plàcid repòs en aquests minuts finals abans de la desaparició, observa impotent com la seva tasca i els seus valors són qüestionats arreu. Antipsiquiatres, activistes queer, experts en Estudis Culturals, anarcoprimitivistes, crudivegans, entusiastes del polimamor, mestres Waldorf o pèl-rojos el consideren l'origen de tots els mals del món. I les feministes, que abans només demanar reivindicacions de nyigui-nyogui com ara treballar, votar o el canal Divinity, ara exigeixen follar-se l'home viril pel cul amb un strap-on gros com una bitlla mentre li tallen els genitals amb un punyal sacrificial de sacerdotissa de Pacha Mama. I després us estranya que plori com una ànima en pena, el pobre.

Al segle XXI sempre trobaràs algú disposat a defensar els drets del col·lectiu de Transexuals Albins Celíacs Palestins Pro-etarres amb Llavi Leporí i Transtorn Múltiple de la Personalitat, però ningú es pronunciarà a favor de l'home viril, aquell fill de l'home primordial. Però ells també són persones. Amb sentiments. Sentiments una mica de merda, és veritat. Però els hem de respectar! Per això plantejo un seguit de recomanacions perquè aquesta mena d'home, a qui tant li hem d'agrair, pugui viure en harmonia amb la seva essència en una societat a la que ara ha de demanar perdó per existir.

Com s'ha d'alimentar un home viril en el context actual? Tradicionalment, qui li ha facilitat els àpats ha estat una cuinera. I remarco el sufix femení, perquè una cuinera és una persona que, senzillament, cuina, i un cuiner és una persona que aconsegueix prestigi i reconeixement gràcies a la cuina. Un home viril no pot menjar cap plat preparat per un altre home, viril o no, perquè això implicaria admetre que un altre subjecte masculí és millor que ell en un altre àmbit, encara que aquest sigui la cuina, activitat en la que, segons la seva idiosincràsia, no hauria d'excel·lir. Però és que l'home viril pateix aquesta pulsió competitiva i totalitzadora. Ha de ser el millor fins i tot en allò que hauria de ser el pitjor. Veieu com són unes ànimes torturades dignes de compassió?

Com ja hem comentat, les dones modernes, i sobretot les postmodernes, odien l'home viril. No s'en poden fiar un pèl (del pit) de cap d'elles. Si deixen el dinar a les urpes d'aquestes bruixes, no dubtaran a barrejar-hi Minoxidil o qualsevol d'aquests diabòlics liniments contra la calvície que fan que et caigui la polla a trossos i el cabell a doble velocitat del normal. L'home viril ha de cuinar per si mateix. No pot posar-se a la boca res que hagin tocat unes mans que no siguin les seves. La vida és lluita. Després de tu, només hi ha rivals i enemics.

Llavors què menjarà, aquesta pobra criatura? Per un d'aquells incomprensibles atzars culturals, res es considera més viril que afartar-se amb un bistec immòbil i socarrimat, extret d'una vaqueta inofensiva esclavitzada a una granja industrial amb més mecanismes de seguretat que Auschwitz i el Pentàgon junts, on els animals són embotits amb antibiòtics a granel, no sigui cas que alguna bacterieta sobrevisqui i li provoqui un constipat al nostre mascle. Si l'home primordial, aquell que fundà la virilitat, observés com aquells subjectes acutals amb els quals forma una unitat metafísica en l'espai i el temps es vanta perquè es menja un puto bistec, l'ofegaria amb les seves pròpies mans, el clavaria a la seva polla erecta i li donaria voltes sobre una foguera mentre li estripa el cos i aboca els bocins xops de sang bullent dins la seva gorja.

Aquest no és, però, l'únic motiu pel qual un home viril no ha de menjar bistecs. Ha d'evitar-ho, principalment, perquè aquesta mena de pitança comporta un cert gaudi estètic. Sensacions plaents estremeixen la seva boca quan un tros de carn s'hi arrofrega com una gata en zel. Atribuir a una activitat tan pragmàtica com la nodrició unes peculiaritats estètiques és un comportament frívol digne de dones, artistes i homosexuals, alguns dels grans enemics contra els que es perfila l'home viril. Per això, l'únic que ha de menjar és tofu cru. El tofu és insípid. Només els estetes decadents més eixelebrats, com ara els sommeliers, poden arribar a trobar-hi algun plaer quan el tasten. Gràcies a aquesta no-particularitat del tofu, l'home viril pot alimentar-se en consonància amb la seva brutal i seca essència.

A part de nodrir-se, aquesta criatura empestada també ha de treballar. Els diners no cauen del cel, a no ser que el jet privat de Bono d'U2 exploti quan passa per sobre teu tornant d'una marató benèfica a favor de l'erradicació de la malària a les Terres de l'Ebre. Però no fem bromes de mal gust. Prou problema tenen amb la malària a les Terres de l'Ebre com perquè anem fent conyetes sobre que Bono pot visitar-los qualsevol dia.

Hi ha una cosa que l'home viril sap fer molt bé. Una pràctica que porta esmolant des que s'empescà la societat patriarcal: torturar a les dones, exercir poder sobre els seus cossos i ordenar-los executar accions ridícules. La feina que li permet sublimar aquestes pulsions en la societat actual és ben clara: monitor de Zumba. A més, se li permet udolar “MÁS CAÑA, PERRAS” i encara li riuran les gràcies.

L'home viril també necessita alguna mena d'oci. Però, com ja hem assenyalat, és una criatura completament refractària al plaer. La seva identitat tremola cada cop que s'ho passa mínimament bé. L'únic gaudi que pot acceptar és el d'una activitat agressivament competitiva on la victòria i, per tant, el plaer associat a ella, quedin ajornats de forma perpètua. El temple on podrà dur-la a terme no és cap altre que un gimnàs, on el seu cos serà sotmès a inclements sessions d'exercicis per superar en musculatura al de la resta de mascles que l'envolten, els físics dels quals odiarà i envejarà a la vegada. Perquè l'home viril només es sent lliure per gaudir quan el plaer va associat a la comprovació que és el tio que és capaç de suportar una major quantitat de dolor físic. Així de sonat està, el nostre amic.

No obstant això, també pot iniciar absurdes competicions en les que pretengui sobresortir per la seva tolerància al dolor espiritual. Per fer-ho, l'home viril es convertirà en tot un expert en un denostat gènere cinematogràfic que representa el contrari dels seus valors i mode de vida: la comèdia romàntica. Visionarà obsessivament totes les pel·lícules de Julia Roberts, Hugh Grant o Jennifer Aniston, se n'aprendrà tots els diàlegs i dades tècniques per demostrar, en tertúlies amb altres homes virils consistents a escopir trivialitats cinematogràfiques sense interès, que ell en domina més que ningú, de comèdia romàntica, perquè ha estat capaç de memoritzar tota aquesta morralla a pesar del profund dolor psíquic que li provoca.

I arribem al tema important: el sexe. Per l'home viril, sempre ha estat motiu de secreta vergonya la seva dependència del cos femení per excitar-se. Mai ha estat capaç de resoldre la contradicció que naix del fet que aquelles bledes assolellades a les que ha menyspreat discursivament per poder esclavitzar-les tenen la clau perquè la seva pistoleta es posi bellugona i comenci a fer petarrells fins que aconsegueixi dir “papa” o “mama” (prengui nota d'aquesta metàfora de cara a futurs premis, senyor Nobel).

Però, clar, realitzar un doble salt mortal i pretendre que un altre mascle, un altre competidor, sigui el que el posa calent és gairebé igual d'ignomiós. Afortunadament, les noves tecnologies li permeten complir les seves fantasies narcicistes. Per l'home viril actual, el sexe es reduirà a posar-se davant de l'ordinador, endollar la webcam i excitar-se mentre es mira a si mateix masturbant-se. Quan acabi, s'escorrerà contra la pantalla i gotellams de llefa regalimaran per la pantalla emulant les llàgrimes que es precipiten per la seva cara. Els espermatozous moriran amb la calor del monitor, i amb ells moriran també les possibilitats que l'estirp de l'home viril es perpetui. Llavors, potser necessitarà sortir i contemplar com el món que ha creat s'afona a poc a poc. Potser encara no és tard per abandonar la soledat, canviar d'actitud i aconseguir una mica de calor i comprensió. Agafarà la porta i, quan estigui a punt d'obrir-la, s'adonarà que abans de sortir de casa necessita sortir de l'armari.

Jo només penco, penco, penco, per la meva pàtria

Ja heu llegit les notícies? Em serveix qualsevol diari d’àmbit català, fins i tot l’Ara. No? Cap diari? Ni un? Ni tan sols el Twitter? 

Afortunats... no sabeu com us envejo. La tornada a la feina, els últims dies de platja, algun poble ressaguer que celebra les festes majors a finals de setembre. El món avança cap a la destrucció, xuclat pel remolí de la seva mateixa ineptitud, mentre vosaltres romancegeu en banyador sobre una barqueta inflable, amb la pell rosegada pel sol, escurant amb la palleta el sucre d’aquell mojito que heu assecat fa més de mitja hora. Vaja, vaja. És una llàstima que les vostres fantasies solipsistes estiguin a punt de ser esmicolades per la força ancestral d’aquest pterodàctil de mal averany also known as Valero Sanmartí.

Bé. Molt bé. Bé-bé-BÉEEEEEeee... doncs resulta que els amics de CiU llançaran un PLA DE VALORS per REMORALITZAR la nostra petita pàtria CATALANA. I qui millor per dictar-nos valors que aquests herois de la Reconquesta catalana? Al cap i a la fi, acaben d’escombrar la xusma xarnega sociata del país i, com bons alquimistes de la identitat catalana, han estisorat amb rauxa per estalviar amb seny. No sé vosaltres, però jo ja m’he lligat les mans i els peus amb fils per facilitar les coses a aquests titellaires amb tanta bona fe. In Arthur we trust.

Però anem per parts. En què consisteix el programa? Ho podeu llegir al Butlletí Oficial de la Generalitat, conegut popularment com La Vanguardia. Grosso modo, es tracta de recuperar uns hipotètics valors que van fer de Catalunya THE GREATEST NATION IN THE WORLD i que es troben amenaçats a causa de les onades migratòries que ha patit el vaixell que és Catalunya, i que permetran al capità Artur Mas aprofitar la cadència sincrònica dels rems que són els ciutadans per derrotar... derrotar... no sé. Espanya, suposo. O la desídia. O els cosmopolites. O la classe obrera. A vegades començo metàfores i m’oblido del que volia dir. M’embolico i....... bé. Això a vosaltres no us ho hauria d’explicar. Si em limités a acabar la metàfora amb qualsevol idiotesa vosaltres us la menjaríeu amb patates. Ui, boníssim, l’últim post de Jo només follo a pèl. No he entès res però és boníssim. Què coi heu d’entendre?! No ho entenc ni jo, ho entendreu vosaltres...

Tornem al tema. Com dèiem... bé, ja he dit el que volia dir. Ara citaré unes paraules del conseller Josep Lluís Cleries, que em serviran per comentar una idiotesa força intranscendent, i  després entraré a sac amb allò que realment importa.

“El filòsof Zygmunt Bauman parla de la modernitat líquida, d’una societat que es mou amb premisses poc consistents, i nosaltres el que volem és recuperar valors més sòlids”

M’encanta la gent que cita Zygmunt Bauman. M’encanta perquè són gent honesta, gent que ve de cara, amb el cor a la mà, gent senzilla que et mira amb uns ulls humits de cadell de gossera i que amb una veu tendra com una flauta de pernil dolç et diu SÓC UN SUBNORMAL. I a més de subnormal, indocumentat. No us parlaré ni de Bauman ni de la postmodernitat perquè el metge m’ho ha prohibit. L’indicador de secreció de bilis aniria pujant de l’1 al 10 per passar tot seguit a l’ON FIRE, que donaria lloc a DANGER! DANGER! HIGH VOLTAGE! i acabaria amb DEATH BY BILIS si començo a garlar d’aquest vell satànic que es dedica a vendre folletins amb l’adjectiu LÍQUID (modernitat, amor, urbanisme, educació, empresa, ètica, comunicació, bigues de ferro colat, tot és líquid per Bauman) on denuncia la volubilitat de TOT (valors, sentiments, coneixement) quan ell és el primer fill de puta en endossar-nos la mateixa puta idea refregida i embotida en calçador dins l’àmbit més inesperat. Bar-Restaurant Zygmunt Bauman, especialitat en croquetes sociològiques. Jo es veure aquells llibres de Bauman amb les seves portades blanques, de línies suaus i eficients, disseny suís, eteri; inodors, insabors i incolors com un anunci de compreses; els tens a les mans i semblen petits i delicats fantasmes de nadons a punt d’escolar-se entre els teus dits i dissoldre’s en centenars de minúsculs angelets de cotó fluix, però tot i així jo sento AQUELLA PUTA OLOR A FREGIT DE XIRINGUITO DE SALOU.

Calamars, braves olioses i pebrots verds. Croquetes de pensament pels guiris del coneixement. Cuina per a estrangers, idiotes que passen les vacances a les àrides terres del pensament crític i als que pots vendre 4 idees precongelades com si fos la sàvia sagnant de la terra servida en safata de plata. Yes very good. Two tapas de líquido and one more sangria, plis. Les idees de Bauman són com souvenirs que els viatgers s’emportaran amb ells quan tornin a la seva pàtria d’encefalogrames plans i els repartiran entre els amics sense dir mai d’on els han tret (reconeixereu els ignorants perquè mai citen les fonts) mentre s’empantanen en divagacions nàufragues sobre gent que es connecta en xarxa i vincles eteris i canviants que reformulen les nostres consciències i....... bé, el doctor no em deixa parlar de Bauman, ja us ho he dit.

Tot i això, us enllaçaré un article de la Wikipedia en esperanto perquè intenteu entendre alguna cosa, si bé no és necessari en absolut que us aboqueu a l’enllaç perquè el senyor Cleries ha definit molt bé el hardcore del pensament de l’avi Zygmunt.

Quin és el problema? Potser negaré l’anàlisi del senyor Bauman? No. No el nego pas. Llavors? Què passa? Doncs passa que això que diu aquest ancià és aplicable a l’època actual i a l’antiga Babilònia. Els valors mai han estat unitaris. Una cosa molt diferent és que abans la dissensió no pogués sortir a la superfície. El 99% de la gent era analfabeta, no existia l’opinió pública tant i l’oposició com el poder tenien més punts en comú que divergències. És absurd pensar que tots els grecs de l’Antiguitat o tots els gabatxos anaven a una (respectivament) i si hem rebut les èpoques i les cultures pretèrites com blocs monolítics és perquè la política i la història l’organitzaven entre 4 bergants.

Us acabo de fotre un sermó més espès que un gelat de llefa. Ara deixo que us entretingueu una estoneta mirant aquests gats i després hi tornem. PERQUÈ US ESPERA UN VIATGE XUNGO XUNGO.

Perdó, que se m’havia esguerrat la Y i quan la volia escriure em sortia una T. Volia dir gays, no gats. Meravellosa foto, eh! M’agrada molt el simbolisme del coixí, amb un estrip de pam i mig, suggerint allò que deu succeir al cul d’aquest vedell, allò que nosaltres no podem veure. Prefereixo mil vegades aquest erotisme delicat, que exercita la nostra imaginació, abans que el porno dur i barroer, que t’ho mostra tot en un primer pla.

Tornem al món real. Dèiem que els valors catalans de CiU potser no són tan tan catalans. I és més: no voldria generalitzar, però els valors identitaris catalans (i els valors identitaris en si) em semblen una presa de pèl. Una puta merda. Per començar, el seny i la rauxa. Seny. D’acord. Rauxa. EING?! Amb el seny ens apropiem de tots aquells valors identitaris positius des de l’òptica calvinista-capitalista europea: educats com els francesos, treballadors com els alemanys, innovadors i eficients com els suecs. En canvi, la rauxa ens serveix per citar a Dalí, Llull o Francesc Pujols quan algun andalús (nota mental: la identitat andalusa és el malson/paròdia de la identitat italiana) ens acusa de ser ‘desaboríos’ o ‘mu suyoh’ o ‘acartonaos’ o ‘eztreñíos’ o, senzillament, de ser una cultura gris construïda des dels interessos burgesos. Però jo crec (JO SÉ) que els catalans volem tenir el millor de cada casa. Una identitat per anar a treballar, una identitat urban, casual; i una altra de diumenge, per mudar. Cosa que, a més de contradir els principis de CiU, tampoc és tan original, ja que els alemanys són els màxims exponents d’aquesta identitat binària, amb aquella ètica del treball tan espartana i aquells rampells de xiflat romàntic per l’art, la natura i Déu: Martin Heidegger entortolligant el llenguatge amb precisió de psicòpata per poder comunicar-se amb vés a saber què.

O sigui que ni com a identitat cruïlla és original la identitat catalana.

Catalunya és, no obstant això, víctima de la seva identitat oficial. D’una banda, de la cultura de l’esforç i el treball que ens va encolomar la burgesia vuitcentista, i d’altra de la cultura cristiana passada pel tamís bonrotllista dels clubs excursionistes que popularitzà Jordi Pujol i heretaren els esplais (nota d’interès: a les Terres de l’Ebre no existeix la institució de l’Esplai. Això explica MOLTES coses). El resultat d’aquest poti-poti es pot resumir en la idea que hom pot prosperar a través de l’esforç constant i que a l’enemic no de l’ha de derrotar, sinó conviure amb ell a través del diàleg i l’educació. Això com ideari nacional utòpic és de puta mare, però el problema és que els catalans ens ho hem cregut i fins i tot ho hem interioritzat. Estats Units també es defineix com el país de la llibertat, però en cap altra regió del món trobareu tants feixistes per metre quadrat com en la terra de les oportunitats. També els gabatxos diuen dibuixar-se dins l’àrea formada pels vèrtexs de la llibertat, la igualtat i la fraternitat, però no hi ha en aquest univers gent amb ambicions més netament colonials i una set de destruir cultures tan desvergonyida.

Però el poble català és innocent. Surt Pep Guardiola per la tele dient que si matinem i treballem INNNNNNNNNNNNNTESAMENT serem un país IMMMMMMPARABLE i va el català i s’ho creu. Si aquest discurs te’l solta el director de l’empresa on treballes agafaries ipso facte la punxa del compàs i li dibuixaries el símbol del dòlar a l’escrot, però t’ho diu Sant Guardiola i, ep, de genolls amb les calces mullades. I això per què? Doncs perquè és evident que el Barça ha assumit la articulació identitària nacional que abans corresponia a l’Estat. No us estranyeu, és el signe dels temps. Perquè que un Estat et digui com has de ser és lleig, fa de feixista, ecs. En canvi que t’ho digui un ens privat és guai perquè ningú t’obliga a seguir-lo. La majoria de persones es defineixen abans pels valors d’una marca/empresa/club que pels valors d’un Estat. What else? Just do it.

El que és curiós del cas Barça-Catalunya és que els valors siguin simètrics entre el club i l’Estat (un procés que no penso analitzar). L’esport no és política, però pot arribar a ser-ho. El cas del Barça és clar, i que durant la recollida de medalla d’honor del Parlament de Catalunya Guardiola repeteixi precisament els mateixos eslògans que declama quan defineix el seu equip només ratifica aquest vincle. I això val si ets català, tant si t’agrada el futbol com si ets de l’Espanyol.

(Mentre editava el post m'ha arribat la "notícia" que Messi té "arrels" catalanes. Glòria i misèria per vosaltres)

És evident que el Barça hereta aquest ideari del (projecte de) Estat català, se’n beneficia (Barça és una de les marques més valorades del món) i en l’acte esmentat reconeix simbòlicament aquest deute amb Catalunya. Però quina és la diferència entre el F.C. Barcelona i Catalunya? Doncs QUE AL BARÇA LI FUNCIONA. L’esforç i el bon rotllo conjugats el converteixen any rere any en el millor equip del món, cosa que no pot dir Catalunya, que no és més que un país del tercer món amb pretensions. Per continuar amb el símil futbolístic, els catalans tenen el l’ideari del Barça i els resultats de l’Espanyol. I per si encara fos poc, la catalana és una cultura odiada, ridiculitzada i derrotada pels seus veïns a qui no queda més remei que consolar-se amb victòries simbòliques cada cop més vergonyoses orquestrades pels mitjans. Llegeixis aquí #twitterencatala o qualsevol de les manifestacions apocalíptiques que hem protagonitzat els últims anys.

El Barça actual ha seduït fins i tot als catalans més aliens al futbol perquè veu que triomfa A PESAR que comparteixen un ideari que, en l’àmbit nacional, ha demostrat el seu fracàs manta vegades. Però, no ens enganyem: el català no està habituat a la victòria. De fet, una història trufada de desencisos li ha amansit el caràcter fins deixar-li una ànima de perdedor. També hi té molt a veure aquest substrat cristià-pujolista que he esmentat abans, una cultura de parar l’altra galta quan et foten una plantofada, i quan et tornen a pegar posar-hi l’altra, i després l’altra i l’altra i l’altra i mentrestant intentar convèncer el teu rival amb bones paraules a pesar que per culpa de les garrotades aquest no entengui ni un borrall i li sembli que parles en polac.

I aquí entra en joc L'EQUIP PETIT. És un documental que va causar furor, furor, nanananananana. Us agradarà molt si el que us mola es veure nens petits en calça curta. Però el que atrau al català mitjà és una cosa ben diferent. Aquest modest equipet de futbol format pels nens de les escoles Margatània i Cossetània (Vilanova i la Geltrú) comparteix valors amb el Barça (i, de retruc, amb Catalunya): treballa amb empenta, gaudeix de l’esport, respecta el rival, manté un constant esperit de superació i combat la derrota amb il•lusió. Desafortunadament, si el Barça és derrotat 3 o 4 cops per temporada, a l’Equip Petit li allisen les costures en tots i cadascun dels partits. Els rivals (un anys més grans que ells, val a dir) els crivellen amb pepinaco rere pepinaco, sense compassió, a mata-degolla, com si amb cada gol que clavessin a aquest equip de sacs de patates es guanyessin un pam del Cel.

Atribueixo l’èxit d’aquest documental a la incomoditat que sent el català quan arriba al cim del poder, encara que aquest èxit sigui simbòlic, aconseguit a través del Barça. Perquè tots sabem que no existeixen les victòries netes i que si respectes al rival aquest se’t folla.  I el català sap que si ha d’escollir entre els seus principis i exterminar el rival, escollirà els seus principis i morirà. Però al Valhalla només s’hi arriba construint una escala amb els cranis dels teus enemics.

L’Equip Petit li retorna al català la seva verdadera imatge i li treu la pressió de la victòria promesa pel Barça. Per Catalunya la victòria és l’objecte A de Lacan: s’hi vol dirigir, però no hi vol arribar. No vol ser com els victoriosos, i secretament sap que rere l’èxit del Barça queden centenars de club fulminats pel seu ascens gloriós. Per això últimament abunden els exabruptes, manifestacions multitudinàries, declaracions pseudo-nazis a la cua del súpermercat, situacions que et fan pensar que això està a punt de petar, que la tensió és insostenible i al final.......... NO PASSA RES. I no passa res perquè no voleu. Els catalans sabeu que el vostre lloc està entre els perdedors. La història ho ha demostrat milers de cop. La eternitat ens espera, i nosaltres la rebrem amb la vista morta, apilonats amb la resta de cranis pelats, només un esglaó que mena els déus cap al seu paradís nacional de perica i putes.

Jo només follo amb pèl

L'altre dia vaig rebre una trucada a deshores en la que se'm va informar, amb presses i amb l'alè contingut, de que el prestigiós canal Cosmopolitan havia escollit a Tom Selleck com l'home més sexy de l'actualitat. El primer que pensareu és que es devia tractar d'una broma cruel o d'un Top Bizarre d'aquests que tan s'estilen en la nostra cultura postmoderna, cínica i descreguda. Doncs un respecte, fills de puta, perquè a l'intèrpret de Magnum P.I. el precedien, com una cort d'eunucs, les donetes de tota la vida: que si Brad Pitt, que si George Clooney, que si Johnny Depp. I alguns despistats us preguntareu: ¿quin argument van esgrimir les fulanes i maricones de la Cosmo TV per atorgar al senyor Selleck la corona d'Apol·lo? Doncs que és l'únic home que fins i tot amb mostatxo, camisa hawaiana i vell corporal, resulta atractiu. Parem atenció amb aquest fins i tot, que hauria de ser un gràcies a.

Hi ha alguna relació entre la decadència de la cultura occidental i la pèrdua del valor estètic del pèl? Jo crec que sí, i totalment directa, però com que a mi la ciència i el puto mètode inductiu me la bufen, em basaré en la meva pròpia intuïció per sostenir aquesta tesi. Let it be, deien els Beatles al seu àlbum crepuscular, i òbviament feien referència al vell corporal. I encara hi ha algun esteta decadent i atleta amateur que s'atreveix a defensar la depil·lació argumentant "no, és que així el meu cos és més aerodinàmic". Sí, clar, però algú ha pensat mai seriosament en aquesta subnormalada? Poc pèl, més subnormal. És una equació amb una correspondència inversament proporcional.

En segon ordre de coses, està el tema dels homosensuals i el seu domini estètic. Jo, ja ho he dit centenars de cop, estic més que entusiasmat amb que la gent es peti el cul. Allò que no em satisfà és l'actitud über-gay que prolifera a les facultats de disseny i comunicació audiovisual. La cultura del moderneo, dels pits sense pèl, les amanides sense oli per dinar, la joieria masculina, el petardeo, el fanatisme per Madonna. ¿I és que no hi veieu quelcom de pervers en que a un home li agradin els altres homes, sí, però que els homes que li agraden mengin com dones (anorèxiques), vesteixin com dones (petardes), parlin com dones (pàmfiles) i pensin com dones (mentally retarded)?

En aquest cas, parem atenció als nostres amics els bears, el col·lectiu homosensual favorit d'aquest blog. Els bears reivindiquen la masculinitat en tota la seva esplendor. Les panxes grotescament eixamplades per la birra, el vell corporal tupit i extens, els bistecs crus, les barbes, els bigotis i la deixadesa com a ètica i estètica vital. ¿Passa la regeneració occidental per l'eixamplament de l'imperi bear? Agradi o no, la meva resposta és un rotund SÍ.

Jo només escric storylines que són rebutjats

Plats Bruts, “Tinc un vot sociata”
En David rep una oferta per treballar d’actor a una sèrie de TV3, però com a requisit li imposen afiliar-se al PSC. Quan en López s’assabenta de la jugada decideix evitar que el nacionalisme català perdi un simpatitzant com el David. Per solucionar-ho crida a Salvador Sostrés, qui es reuneix al Bar Maurici amb el David per fer-lo canviar de parer. Borratxo d’ambició, es nega a escoltar al Sostres i s’acomiada per anar al lavabo. Rabiós i venjatiu, el polemista el segueix fins al lavabo, on li dóna pel cul repetides vegades. Per sociata.




How I Met Your Mother, “Black Is Fag”
Fart de sentir com en Ted busca la xati perfecta per asseure el cap, en Barney decideix emportar-se’l a Las Vegas per fer-lo follar amb unes prostitutes. Per error en Ted es prendrà una pastilla d’MDMA i li tirarà els trastos a tot bitxo vivent. En un moment donat en Barney es despista i en Ted es lliga a un travolo nigerià, que li rebentarà el cul all night long. Enamorat del travolo i de la seva nova condició sexual, es casarà amb ell i desprès adoptaran dos germans abandonats per una prostituta sidosa. And that’s how I met your mother.



Power Rangers, “Blaster Egotrip”
És el dia de descans pels Power Rangers quan detecten una amenaça que arriba per mar: són els gegantescos collons d’Ignasi Guardans que ataquen la ciutat. S’inicia una lluita però l’habilitat esquiva dels collons sentència els Power Rangers. Quan tot sembla perdut un altre monstre arriba a la ciutat: és l’ego colossal d’Ignasi Guardans. Els collons i l’ego inicien una lluita i quan ambdós queden debilitats per la refrega els Power Rangers tornen a l’acció i els hi donen pel cul.


Queer as Folk, “Cum Ass You Are”
Un gay coneix dos jovenets a un bar i es peten el cul durant quaranta-tres minuts mentre les càmeres fugen dels genitals com de la pesta.

La resposta que vaig rebre amb aquest storyline va ser decebedora i determinant. Massa elaborat, van dir-me: si el capítol comença in media res guanyem dos minuts més de sexe injustificat. Merda.

Jo només tinc el cul per seure

L’homosexualitat és un tema que preocupa força al personal. Encara que el progres es vanaglorien de tenir amics gays i els saluden fent-los-hi dos petons a la porta del TNC s’incomoden quan el nen els hi diu que li van les polles. Haver-lo portat a veure pelis de Sergio Leone i no obres de Molière, imbècils. Però en fi, tornem al tema.
Ser gay no és un problema però és una qüestió que segueix incomodant a molts sectors de la nostra societat. Hi ha una part d’enveja, perquè ja voldrien molts que existís un equivalent hetero dels cuartos oscuros, però també és cert que hom sovint pateix episodis d’ansietat quan es troba en ple període d’orientació i formació sexual. I com que Jo només follo a pèl és també un blog social i d’aprenentatge hem elaborat una petita llista de símptomes per tal que identifiqueu l’homosexualitat quan arriba. Salut i culs de pelut.

- Les ties ja no estan bones sinó divines.

- Sarah Jessica Parker no et fa vomitar.

- Vas de vacances a París.

- Canvies el gràcies per un merci.

- Et dirigeixes als col·legues amb un correctíssim vous.

- Raymond Chandler et deixa insatisfet: ara només llegeixes Proust.

- Compres baggettes per dinar.

- Problemes de fonètica: les teves erres ara semblen ges.

- No demanes cervesa al cambrer sinó un verre de vin au garçon.

- Ets francès.