Jo només sóc un home

Els homes estan plorant. Vosaltres no ho sabeu, perquè un home mai vessaria llàgrimes en públic. Però si una nit us perdeu al cor inhòspit i foscant de la Natura, allà on els de ciutat van a contemplar les estrelles i els de camp van a follar-se les ovelles (indret al que ells es refereixen com “la plaça del poble”), podreu escoltar els ecos llunyans de les llàgrimes dels homes esclatant al terra igual que els collons castrats del pare Cronos.

Per descomptat, no em refereixo a qualsevol mena d'home. A aquestes alçades de la postmodernitat els jous que collaven la identitat masculina s'han aixecat i podem trobar homes que s'abillen amb polos de color rosa, homes que s'asseuen a la tassa del vàter encara que només vulguin pixar, i fins i tot homes que xisclen histèricament “nosaltres ejaculem, nosaltres els matem” a les manifestacions proavortistes perquè consideren que el patriarcat també els oprimeix a ells.

Aquesta mena d'homes no són els que somiquen d'amagat, tapant-se la boca amb les seves poderoses mans per ofegar el seu lament mentres les llàgrimes els dibuixen afluents salats entre pèls de la barba. Es tracta d'un altre tipus d'home, l'home primordial, aquell que a l'alba dels temps, quan els humans corrien emparracats i amb els genitals penjant, acoquinats per la facilitat amb que la Naturalesa i els seus esbirros (bèsties, malalties, fenòmens metereològics) delmaven els de la seva mena, decidí subjugar els seus iguals per unir-los contra els perills que els sotjaven. La societat escollida fou el patriarcat, al seu tron s'hi assegué un home fort, inclement, sofert i autoritari: l'HOME VIRIL.

Els líders primigenis de la humanitat només volien ordre. A qualsevol preu. Ordre per desenvolupar la tecnologia, amb la que exprimirien i esclavitzarien el planeta, i ordre per instituir les estructures socials que els permetrien reproduir-se bulímicament i ensenyorir-se així del planeta per pura pressió numèrica. Què buscava amb tot això l'home primordial? Dominar la cruel Natura i acabar amb la seva amenaça d'una vegada per totes. Evidentment, l'acompliment d'aquesta venjança comportaria anorrear de la mateixa humanitat, però això a l'home primordial li portava fluixa. Prou feina tenia a sacrificar les seves energies per mantenir la díscola humanitat conjurada en aquesta lluita autodestructiva.

Avui dia, la victòria està encarrilada. Li hem fotut un sis a zero a la Natura i ens trobem ja al temps de descompte. El pes de les nostres ciutats clivellen en mil fragments la terra eixorca que les sustenta i els afona contra el magma fins que la pressió el fa brollar de volcans exangües, inactius des de fa eons, que desperten per vomitar, amb la violència espasmòdica d'un moribund, glopades de lava sobre cercles d'espècies senceres d'animals que s'hi han reunit per cometre un suïcidi ritual, avergonyits davant la supremacia humana.

Però l'home l'home viril, en lloc de gaudir de reconeixement i d'un plàcid repòs en aquests minuts finals abans de la desaparició, observa impotent com la seva tasca i els seus valors són qüestionats arreu. Antipsiquiatres, activistes queer, experts en Estudis Culturals, anarcoprimitivistes, crudivegans, entusiastes del polimamor, mestres Waldorf o pèl-rojos el consideren l'origen de tots els mals del món. I les feministes, que abans només demanar reivindicacions de nyigui-nyogui com ara treballar, votar o el canal Divinity, ara exigeixen follar-se l'home viril pel cul amb un strap-on gros com una bitlla mentre li tallen els genitals amb un punyal sacrificial de sacerdotissa de Pacha Mama. I després us estranya que plori com una ànima en pena, el pobre.

Al segle XXI sempre trobaràs algú disposat a defensar els drets del col·lectiu de Transexuals Albins Celíacs Palestins Pro-etarres amb Llavi Leporí i Transtorn Múltiple de la Personalitat, però ningú es pronunciarà a favor de l'home viril, aquell fill de l'home primordial. Però ells també són persones. Amb sentiments. Sentiments una mica de merda, és veritat. Però els hem de respectar! Per això plantejo un seguit de recomanacions perquè aquesta mena d'home, a qui tant li hem d'agrair, pugui viure en harmonia amb la seva essència en una societat a la que ara ha de demanar perdó per existir.

Com s'ha d'alimentar un home viril en el context actual? Tradicionalment, qui li ha facilitat els àpats ha estat una cuinera. I remarco el sufix femení, perquè una cuinera és una persona que, senzillament, cuina, i un cuiner és una persona que aconsegueix prestigi i reconeixement gràcies a la cuina. Un home viril no pot menjar cap plat preparat per un altre home, viril o no, perquè això implicaria admetre que un altre subjecte masculí és millor que ell en un altre àmbit, encara que aquest sigui la cuina, activitat en la que, segons la seva idiosincràsia, no hauria d'excel·lir. Però és que l'home viril pateix aquesta pulsió competitiva i totalitzadora. Ha de ser el millor fins i tot en allò que hauria de ser el pitjor. Veieu com són unes ànimes torturades dignes de compassió?

Com ja hem comentat, les dones modernes, i sobretot les postmodernes, odien l'home viril. No s'en poden fiar un pèl (del pit) de cap d'elles. Si deixen el dinar a les urpes d'aquestes bruixes, no dubtaran a barrejar-hi Minoxidil o qualsevol d'aquests diabòlics liniments contra la calvície que fan que et caigui la polla a trossos i el cabell a doble velocitat del normal. L'home viril ha de cuinar per si mateix. No pot posar-se a la boca res que hagin tocat unes mans que no siguin les seves. La vida és lluita. Després de tu, només hi ha rivals i enemics.

Llavors què menjarà, aquesta pobra criatura? Per un d'aquells incomprensibles atzars culturals, res es considera més viril que afartar-se amb un bistec immòbil i socarrimat, extret d'una vaqueta inofensiva esclavitzada a una granja industrial amb més mecanismes de seguretat que Auschwitz i el Pentàgon junts, on els animals són embotits amb antibiòtics a granel, no sigui cas que alguna bacterieta sobrevisqui i li provoqui un constipat al nostre mascle. Si l'home primordial, aquell que fundà la virilitat, observés com aquells subjectes acutals amb els quals forma una unitat metafísica en l'espai i el temps es vanta perquè es menja un puto bistec, l'ofegaria amb les seves pròpies mans, el clavaria a la seva polla erecta i li donaria voltes sobre una foguera mentre li estripa el cos i aboca els bocins xops de sang bullent dins la seva gorja.

Aquest no és, però, l'únic motiu pel qual un home viril no ha de menjar bistecs. Ha d'evitar-ho, principalment, perquè aquesta mena de pitança comporta un cert gaudi estètic. Sensacions plaents estremeixen la seva boca quan un tros de carn s'hi arrofrega com una gata en zel. Atribuir a una activitat tan pragmàtica com la nodrició unes peculiaritats estètiques és un comportament frívol digne de dones, artistes i homosexuals, alguns dels grans enemics contra els que es perfila l'home viril. Per això, l'únic que ha de menjar és tofu cru. El tofu és insípid. Només els estetes decadents més eixelebrats, com ara els sommeliers, poden arribar a trobar-hi algun plaer quan el tasten. Gràcies a aquesta no-particularitat del tofu, l'home viril pot alimentar-se en consonància amb la seva brutal i seca essència.

A part de nodrir-se, aquesta criatura empestada també ha de treballar. Els diners no cauen del cel, a no ser que el jet privat de Bono d'U2 exploti quan passa per sobre teu tornant d'una marató benèfica a favor de l'erradicació de la malària a les Terres de l'Ebre. Però no fem bromes de mal gust. Prou problema tenen amb la malària a les Terres de l'Ebre com perquè anem fent conyetes sobre que Bono pot visitar-los qualsevol dia.

Hi ha una cosa que l'home viril sap fer molt bé. Una pràctica que porta esmolant des que s'empescà la societat patriarcal: torturar a les dones, exercir poder sobre els seus cossos i ordenar-los executar accions ridícules. La feina que li permet sublimar aquestes pulsions en la societat actual és ben clara: monitor de Zumba. A més, se li permet udolar “MÁS CAÑA, PERRAS” i encara li riuran les gràcies.

L'home viril també necessita alguna mena d'oci. Però, com ja hem assenyalat, és una criatura completament refractària al plaer. La seva identitat tremola cada cop que s'ho passa mínimament bé. L'únic gaudi que pot acceptar és el d'una activitat agressivament competitiva on la victòria i, per tant, el plaer associat a ella, quedin ajornats de forma perpètua. El temple on podrà dur-la a terme no és cap altre que un gimnàs, on el seu cos serà sotmès a inclements sessions d'exercicis per superar en musculatura al de la resta de mascles que l'envolten, els físics dels quals odiarà i envejarà a la vegada. Perquè l'home viril només es sent lliure per gaudir quan el plaer va associat a la comprovació que és el tio que és capaç de suportar una major quantitat de dolor físic. Així de sonat està, el nostre amic.

No obstant això, també pot iniciar absurdes competicions en les que pretengui sobresortir per la seva tolerància al dolor espiritual. Per fer-ho, l'home viril es convertirà en tot un expert en un denostat gènere cinematogràfic que representa el contrari dels seus valors i mode de vida: la comèdia romàntica. Visionarà obsessivament totes les pel·lícules de Julia Roberts, Hugh Grant o Jennifer Aniston, se n'aprendrà tots els diàlegs i dades tècniques per demostrar, en tertúlies amb altres homes virils consistents a escopir trivialitats cinematogràfiques sense interès, que ell en domina més que ningú, de comèdia romàntica, perquè ha estat capaç de memoritzar tota aquesta morralla a pesar del profund dolor psíquic que li provoca.

I arribem al tema important: el sexe. Per l'home viril, sempre ha estat motiu de secreta vergonya la seva dependència del cos femení per excitar-se. Mai ha estat capaç de resoldre la contradicció que naix del fet que aquelles bledes assolellades a les que ha menyspreat discursivament per poder esclavitzar-les tenen la clau perquè la seva pistoleta es posi bellugona i comenci a fer petarrells fins que aconsegueixi dir “papa” o “mama” (prengui nota d'aquesta metàfora de cara a futurs premis, senyor Nobel).

Però, clar, realitzar un doble salt mortal i pretendre que un altre mascle, un altre competidor, sigui el que el posa calent és gairebé igual d'ignomiós. Afortunadament, les noves tecnologies li permeten complir les seves fantasies narcicistes. Per l'home viril actual, el sexe es reduirà a posar-se davant de l'ordinador, endollar la webcam i excitar-se mentre es mira a si mateix masturbant-se. Quan acabi, s'escorrerà contra la pantalla i gotellams de llefa regalimaran per la pantalla emulant les llàgrimes que es precipiten per la seva cara. Els espermatozous moriran amb la calor del monitor, i amb ells moriran també les possibilitats que l'estirp de l'home viril es perpetui. Llavors, potser necessitarà sortir i contemplar com el món que ha creat s'afona a poc a poc. Potser encara no és tard per abandonar la soledat, canviar d'actitud i aconseguir una mica de calor i comprensió. Agafarà la porta i, quan estigui a punt d'obrir-la, s'adonarà que abans de sortir de casa necessita sortir de l'armari.

Jo només critico Jo Només Follo a Pèl

Em rebenten les crítiques al meu blog. Corregeixo: em rebenten les crítiques plebeues al meu blog. No pretenc que la gent es quedi callada. Al cap i a la fi, qui mata a sang a sang mor. Però deploro aquesta colla de hobitts sense cames que blasmen de la meva prosa i del meu pensament magnètic però que, vés quina casualitat, són sempre els primers en comentar les entrades. Me'ls imagino com peixos traient el cap de l'aigua, obrint les seves boques infatigables mentre esperen sense voluntat a que ejaculi dins les seves boques llefiscoses només per paladejar la meva llefa hercúlia i escopir immediatament un esput, barreja de semen, saliva i patates xips, un pàlid reflex de la meva escorreguda flamígera que, per a més inri, no encerta el seu objectiu (jo) i, per a més inri encara, dibuixa una paràbola i cau sobre els seus ulls.

No ho enteneu? Foteu-vos.

No entenc què he fet malament. Voldria tenir nèmesis amb una llengua d'amiant i tot el que aconsegueixo són barrufets que em disparen bales de cotó fluix. Per això avui respondré a les crítiques més habituals, encara que puc deduir fàcilment que la vostra ment obtusa i desquiciada ho ignorarà i les mateixes crítiques spameres ompliran la secció de comentaris el dia de demà.


"No tens altra feina que escriure aquest blog?". Clar que la tinc. Com tothom. Però molts de vosaltres penseu que escriure aquestes entrades impliquen alguna cosa així com un retir espiritual, una recerca intensa i un exercici de deliberació que em porta a les portes del deliri. Però a mi no em costa escriure el blog. No em costa una puta merda. Perquè jo respiro coneixement i sabiduria. La meva ment no para de funcionar, a diferència del vostre cervell atrofiat i sense dents, que no tan sols no pensa per si mateix sinó que a més l'heu d'alimentar amb farinetes, idees ben mastegades, ben triturades, que us traspassen, entren dins vostre i en surten amb la precisió d'un bisturí i l'asèpsia de l'arròs blanc. Per això quan voleu pensar només balbucegeu. Per això us foten el pèl i no us n'assabenteu. Per això sou gent amb vides tan ínfimes que necessiteu que un grup de música us digui que valen la pena. Per això ara parlarem dels Manel.


"Doncs jo crec que els Manel bla bla bla". Resumiré amb paraules d'amor senzilles i tendres allò que he dit manta vegades. La majoria de vosaltres sou gent petita, minúscula. Sou les tartanyes de la societat: naixeu sota terra, mengeu terra i sota terra morireu. La grandesa no té res a veure amb els diners, la classe o la polla. No. La grandesa té a veure amb la voluntat. Vosaltres heu pogut ser grans però ho heu desestimat. Heu nascut homes, l'únic ésser amb una potencialitat infinita, l'únic ésser capaç de ser allò que es proposa, però vosaltres enlloc d'escollir ser un déu heu preferit convertir-vos en rates. I fins i tot sou menys que això. En una vida anterior potser vau ser una cucaratxa hitleriana a la qual el karma ha castigat reencarnant-la en el pitjor i el més vil dels sers del Cosmos: un home-rata.

Els Manel parlen de vides petites que es creuen grans. Això els Manel potser no ho saben i és evident que vosaltres no ho sabeu. Però no sospiteu qui n'és perfactament conscient, d'això. Doncs Jaume Roures. L'home que s'alimenta dels vostres fracassos. Però res, vosaltres podeu continuar a la vostra, amb les vostres feines de merda, amb els vostres shawarmes de merda, amb els vostres pisos compartits de merda, amb les vostres postes de sol de merda, amb les vostres bicicletes de merda i amb els vostres fracassos amorosos de merda. I contents, eh! Que si un dia se us acut pensar que teniu una vida de merda ja estan els Manel per dir-vos que la vostra és una vida de merda, sí, però que si no la mires fixament potser és una merda de colors.

I no, no m'interessa fer una crítica musical del folk-pop dels Manel. Tampoc m'interessa que critiquin el costumbrisme amb les seves lletres (com alguns idiotes afirmeu). M'importa una merda el que pensin els Manel. Allò que m'interessa és com interpreteu vosaltres el producte Manel. Perquè l'autor ha mort. Us sona? Roland Barthes? Clar que no.


"Ets un psicòpata insensible que no tens respecte per ningú". Per descomptat. No es prou evident? Feia falta el comentari fàcil i obvi? Subnormal.

"No m'ha agradat el teu últim post". M'importa un rave. No escric el blog per a vosaltres: l'escric per a mi. M'agrada llegir-me. Em posa catxondíssim. Hauríeu d'estar agraits que tingui la delicadesa, el gest magnànim, de compartir els meus escrits amb vosaltres. I si n'hi ha algun que no us agrada és que teniu algun problema. Algun problema greu, vull dir. Mental. Tanqueu la boca: no volem que les vostres paraules verinoses podreixin el nostre cap.


No demano comprensió. A fi de comptes, els jueus no comprengueren Jesucrist perquè l'home petit no reconeix el Déu quan el té al davant. Per això els jueus es conxorxaren amb els romans per crucificar Jesucrist i per això segles més tard Nostre Senyor envià herr Adolf Hitler per gasejar els seus descendents. A vosaltres també us arribarà un Hitler que matarà la vostra família. Paciència.

Doncs això: molt de compte amb intentar ser més llestos que jo, farsants. Que quan vosaltres aneu jo torno de follar-me les vostres parelles. I ara que us tinc ben calents ja podeu correr a escopir contra mi les vostres crítiques aigualides. Ah, no, calla, QUE HE BLOQUEJAT ELS COMENTARIS. Sembla ser que aquest cop us haureu de quedar la meva llefa sobre la llengua, us l'haureu de passar d'una banda a l'altra de la boca fins que, avorrits, acabareu empassant-vos-la. I la ràbia us farà bullir la sang i el fetge us rebentarà i la vostra ànima de bufó xisclarà enrabiada i donarà cops de peu i finalment les vostres cordes vocals petaran d'una en una fent do-re-mi-fa-sol.

Tornaré a habilitat els comentaris quan la gent tingui coses interessant a dir més enllà de repetir les crítiques habituals i xupar-me les polles de forma descarada. Sóc bo. Ja ho sé. Sóc com un pare al que admiren els seus fills: no sento orgull sinó compassió.

Fins llavors em delectaré en el silenci. OH SILENCI. ¿Hi ha alguna cosa més dolça que el silenci que queda quan hom acaba de parlar?

Jo només mato llangardaixos

Sant Jordi, el dia que més estimen els que odien els llibres. Probablement, la diada que més odiaria si no fos que existeix el 14 de juliol (Dia de la Nació Francesa) i perquè estic convençut que en algun univers quàntic, remot, obscur i paral·lel existeix el Dia Internacional dels Putos Subnormals que Fan Bromes sobre el Volcà Islandès i el Fum Negre de Lost. Sant Jordi és un puto business, però això me la pela. És evident que el senyor Lara no en té ni zorra de literatura, sinó de llibres. Però, ei, tot el puto món funciona així. És com pensar-se que els pallassos de Pallassos Sense Fronteres realment es preocupen pels negritos de l'Àfrica, quan realment busquen nuclis de població amb l'humor encallat a les bromes dels joglars per tal d'alimentar els seus propis ego de pallasso malnascut.

Però el que realment em preocupa de tot aquest assumpte és que la estabilitat del món perilli per culpa de la ignorància dels que munten i es beneficien del Sant Jordi. No estem per apocalipsis abans del 2012. I no estic exagerant, petits downis. Agafem, així a l'atzar, el Sant Jordi segons la Fnac. La Fnac. La Fnac és un lloc que... ¿com us ho diria? Diguem que tendiria a alegrar-me si, un dia de màxima afluència, hi entrés un psicòpata amb una pistola que dispara rajos que convertís la gent en jueus en una mà i, en l'altra, una pistola que disparés una ràfega de 8 nazis per segon. Així, anem a veure com han muntat les taules d'escriptors els súper-dotats dels fnaquis.


12.00-13.00: Tenim signant a la mateixa taula i hora a Ildefonso Falcones i Jorge Bucay, dos hòmens amb dos egos del tamany de Godzilla i Gamera (respectivament i viceversa). No us estranyi que demà a les 12.01 la Fnac el Triangle es converteixi en Fnac el Punt.

13.00-14.00: Empar Moliné i... bé, Empar Moliné. Si tenim en compte que de 11 a 12 és la seva hora dels negroni, i de 12 a 13 l'hora de manhattan, probablement la pot liar molt parda.

17.00-18.00: Josep Lluís Carod Rovira (José Luís Caríssimo Pozanco a España, i Xuei Llong Huei-Tang a la Xina) i Ramón de España. El messies de la pàtria i el Ciudadano del Mundo (aka: España). Potser no es trenca la unitat de España, però de ben segur que acabarà trencada més d'una mandíbula (i algun esfínter, si es descuiden).

19.00-20.00: Maria de la Pau Jané i Lucía Etxebarría. Aquestes dues dones són com dues supernoves de talent i modèstia, l'explosió combinada de les quals crearà un forat negre que xuclarà el (poc) talent que resta a Catalunya. Quedeu avisat (tu no pateixis, Juanjo Sáez, que d'això no n'has tingut mai).

Bé, si s'acaba el món demà, que sapigueu que ha estat un plaer. I pels esperits ofuscats (aka: gilipolles) que hem critiquen, només lamento que moriu en la ignorància. Bon Apocalipsi per vosaltres i per la vostra puta mare.

Jo només viatjo al bressol d'Occident

L'altre dia vaig conèixer a uns grecs. M'agradaria dir que eren gent de puta mare, però com que l'ordre dels factors sí altera el producte, hauré de dir que eren gent de mare puta. Grècia va tenir el seu moment de glòria. Entre cínics, platònics i presocràtics, els grecs van muntar un carnaval del pensament que encara dura avui en dia. A més, la cultura de l'Antiga Grècia era d'allò més pintoresca. Penseu que Sòcrates matava l'estona ensenyant filosofia als xavals mentre trastejava amb la seva cuca, però al final només el condemnaren per corrompre a la jovenalla amb pensaments inadequats. Val a dir que també relliscaren en més d'una ocasió, com quan van inventar la democràcia. Encara que, en general, el grec era un poble gloriós. Però això va ser fa més de 2.000 anys.

Grècia avui en dia: la basura. Políticament caòtica, econòmicament esfonsada i culturalment irrellevant. Els carrers estan infestats de gossos salvatges. La gent ha oblidat completament la seva higiene personal, però això no importa perquè ja ningú fa vida a la polis, on impera la llei dels saltamarges i els malfactors.

La Grècia actual és una Índia per pobres i/o ateus. Tots sabem de que va el rotllo de la Índia. Newagers gilipolles que van a buscar el seu jo espiritual entre les aigües microbioses del Ganges. Però la Índia és massa kitch pels cadells hippies post-moderns. Ells prefereixen anar a Grècia, on et pots perdre per les platges d'aquelles illes súper-maques, súper-remotes i súper-poc-turístiques. Conèixer gent de caràcter mediterrani, compartir menjar, dormir a la platja, oblidar els problemes i, amb una mica de sort, trobar-te a tu mateix. El pack del viatge iniciàtic al complet. I sense haver de bregar amb postals tercermundistes de misèria humana.


Aquests joves entusiastes són els que fan creure als grecs que encara són alguna cosa. Perquè el grec mitjà viu de les rendes de l'Antigüitat. Pensen, sense cap tipus d'ironia, que ells ho han inventat tot, de la literatura a l'arquitectura passant per la gastronomia. Parla de l'allioli o del pa amb tomàquet a un grec, que et dirà que ells d'això ja tenien. Parla a un grec dels motors dièsel, i et sortirà amb no sé quina polla d'un esbòs de motor que van trobar a l'Acròpolis d'Atenes.

Mentides, tot mentides. Subterfugis per defugir la realitat: que són una cultura que demana urgentment redefinir el concepte de decadència.

Grècia 2010, la baula perduda entre el caràcter mediterrani i l'oriental. Fa falta? Jo la fotria fora de la Unió Europea i del sistema solar.

Jo només odio Catalunya (vol. I)

Hi ha gent que estima amb passió, massa passió. Son indivus que estimen amb tanta empenta que acaben obcecats pel propi sentiment i obliden l'objecte del seu amor. Aquestes persones us diran que l'amor és incondicional, i que si tu estimes quelcom ho faràs per les seves virtuts però també pels seus defectes. Un exemple micropolític: la plataforma Volem viure a Flix. Aquesta colla vol que els flixancos puguin nèixer, viure i morir amb normalitat a la capital espiritual de la Ribera d'Ebre. Però per establir aquesta situació, consideren que és necessari implementar l'economia nuclear de la regió. I jo no dubto de que aquesta gent estimi Flix amb bogeria, i que efectivament creguin que la única solució passa per farcir la Ribera de centrals nutellars. El problema és que s'equivoquen, que és una manera polida de dir-los-hi subnormals.

Anem amb la macropolítica: Catalunya. És un fet inqüestionable que el país viu en una situació anòmala a causa dels nòmades orcs de Mordor que s'hi assentaren durant els anys 60, esperonats per Lord Paco El Gallego. A causa d'això, molts catalans, follament enamorats de la pàtria, creuen que el millor que es pot fer per defensar-la és desenterrar indescriminadament tots aquells distintius folclòrics que definien a Catalunya quan Guifré el Pil·lós encara tenia els collons pelats. Però tampoc ens enganyem, que hi ha tradicions catalanes que fan trempar l'ànima, com demostra en Jair Domínguez a La 2a Hora amb els bestiaris que rescata, o el compatriota Pere Llufa amb la seva defensa del mam de la terra. Ara bé, ningú pot negar que n'hi ha d'altres que fan desitjar eliminar un parell de barres vermelles de la nostra bandera. Com per exemple...


La gralla, la puta gralla. Hi ha un mite grec, adoptat pels ibers de la regió, que explica l'origen d'aquest infaust instrument i la seva vinculació a la proto-catalanitat. Diuen que l'infant Apol·lo demanà al sobirà Zeus que li regalés un instrument per poder desenvolupar les seves dots musicals. Desprès de molts precs, Zeus accedí i li regalà una flauta, però l'advertí de que com no la toqués, tindríen sardineta. Apol·lo digué que no, que li feia molta il·lu i que s'ho curraria mazo.

Van passar molts dies a l'Olimp, i Zeus es recordà d'Apol·lo i de la puta flauta, així que envià a Hermes per comunicar-li que en dos dies volia sentir un recital de dues hores com a recompensa pel seu regal. Però la qüestió era que el petit Apol·lo s'havia passat tots aquells dies connectat al PanBook lligant amb ninfes catxondes (que desprès resultaren ser peluts sàtirs, però aquest és un altre mite). Acollonit, el xaval es posà a practicar com un fill de puta, però d'aquell tros de canya no en sortia res. Quan es presentà davant de Zeus i la seva cort de divinitats, Apol·lo tan sols fou capaç de reproduir el riff de Smoke on the water durant dues hores (el rock, amics: existia abans de la humanitat, i continurarà existint desprès d'aquesta). Zeus, enfurismat com una mona, li entaforà la flauta pel cul, i enmig d'una sonora ventositat provinent de l'anus d'Apol·lo en sortí la primera gralla. Les divinitats allí congregades esclafiren a riure. Poc s'imaginaven la condemna que acabaven de llançar contra la humanitat.


Perquè amics, la gralla és el pitjor instrument de la història dels sons. De fet, el seu timbre és tan infernal que només puc definir-lo amb paraules com el gemec d'una rata robot essent sodomitzada per una polla de fusta en forma de fractal. Però això la gent no ho veu, i allí on hi hagi una manifestació de la catalanitat, allí estarà una puta gralla emmarcant l'estampa amb els seus udols de Satanàs. Castellers, bastoners, calçotades, una assemblea dels Maulets, una pel·lícula de Conrad Son. Gràcies a aquestes trompetes de la mort, tot esdeveniment lúdico-nacional es converteix en un anunci del Judici Final.

Perquè no tota Catalunya és bona. Perquè no totes les tradicions mereixen ser preservades. Perquè cada cop que es toca una gralla l'aguilutxo de la bandera espanyola creix dos pams:

Mori la gralla, i visca Catalunya.

Jo només anuncio fakes

Fa molt de temps que tinc ganes d'anunciar un projecte que no tinc puta intenció de continuar. I no em refereixo al blog sobre lletraferidors, ni al centenar de sèries de posts que arriben, amb sort, a la segona entrega. Parlo de projectes que, de vores, no penso realitzar per algun motiu o altre. A continuació els adjunto, i si voteu com a fures espitades tal vegada publiqui el post amb aquest fake project (però probablement no ho faci).

Jo només follo a pèl: el disc. Un monument musical que beuria dels pilars de la música contemporània: blues, rock dels 60, el heavy dragonero i el jazztron (fusió de regueton i jazz destil·lada pel mestre Pipa El Sabroso). Peret a la guitarra rítmica, en Modgi a la solista, Lou Barlow al baix, Pipa el Sabroso a la bateria, Paul Weller fent mamades al personal per animar l'ambient, i un servidor a les veus i al que faci falta (theremin, kazoo, banjo, motoserra, etc.) Inclou cançons inspirades en l'univers jonomesfo com ara "Fritzlkireig Bop", "Get Downie", "Holidays in Ascó" o "(McCann get no) Satisfaction".

Yo sólo follo a pelo: el blog en cristiano. YSFP hace las Españas, siguiendo a otros exitosos artistas que adoptaron una lengua mayoritaria para ampliar su público. Avalado por conspícuos conquistadores catalanes como Sopa de Cabra y Umpah-Pah.

Com només follar a pèl: un llibre d'autoajuda. En realitat, no té massa sentit, ja que un servidor sempre ha pensat en aquest blog com un far que guia als nàufrags emocionals a la cerca d'un Déu furiós d'abundosa pelambrera al pitram.

Tu només follaràs a pèl: el Genocidi. L'era de les paraules s'ha esgotat. Les amenaces es materialitzen en punyals, i els insults en granades. Les rates que infesten la civilització occidental seran perseguides fins als pous de l'avern. Un nou ordre s'aixeca i, amb ell, milers d'estàtues d'or dedicades a Valero Sanmartí.

En realitat, potser ja seria hora de fer-hi alguna cosa al respecte. Odisfera, servei públic, diuen alguns. Però potser el servei és al sistema. L'odi pot ser productiu. De fet, és el motor del canvi social. Però ja fa temps que tot aquest odi queda sublimat a través de textos furibunds que quatre burgesolucionaris llegeixen per aplacar la seva ira i així poder anar a dormir tranquils. Que guai, hi ha gent que pensa igual que jo! Algun dia en farem alguna de grossa, ja veuran, ja... Hi haurà algú que es pensi que la odisfera desperta consciències, però en realitat porta gotets de llet amb galetes als xavals entremaliats.

S'ha de posar un punt final. Feu servir el teclat, però per trencar closques.

Adéu. Ens veiem a les trinxeres.

PS: és broma. Al dilluns més Jo només follo a pèl. Rises sí, lluita potser.

Jo només entrevisto a l'alcalde d'Ascó

Lo meu nom és Rafael Vidal i sóc l'alcalde d'Ascó. Milito a CIU, però això no importa perquè als pobles es vota a la persona i no als partits. A Ascó som 1600 habitants, però per mi com si no n'hi hagués cap. El meu lema és "tot pel poble però sense el poble". Si no us agrada, en tinc un altre. Mens endogamicus in corpore mutatus. El Cementiri Nuclear és una aposta de futur per Ascó. Però de futur distòpic. No ho faig pels diners. Ho faig per la glòria. I per Disney.

"Jo crec que dins la central hi ha un hàmster corrent sobre una roda"

Merda per vostè, senyor alcal... senyor alcalde! Què merdes fot? S'està fent una palla amb la polla embolicada amb un bitllet de 100 euros?

Calla! Call... uf... Energia Nuclear... dona'm forceees!!!! AAHH!!!...

[...]

Perdona... uf... perdona, noi... és... és que tenia una urgència. Què volies?

Per començar, saber perquè s'està fent una palla amb un bitllet mentre l'estan mirant dos putes vestides de teletubbie.

Hola.

Hola, Valero.

Mira, no sé. Quan estàs forrat acabes perdent l'emoció pels plaers senzills. Així que te dius: ei, anem a ser una mica decadents. No sé, per provar, explorar noves formes de sexualitat. És que m'avorreixo molt, tu.

D'on treus lo temps per avorrir-te? Ets alcalde, i a més treballes a la Nuclear.

Uh... bueno, què vols dir amb treballar?

Que tu vas allí a fer feina i ells te paguen a final de mes.

Ah, bueno, això sí! Vull dir que pagar sí que me paguen, i molt bé! Però això de treballar... no sé. Crec que a la Nuclear no hi traballe ningú. Diria jo, eh! Al menys jo no hi he vist mai ningú que traballo. Tot i que... bueno, diuen que hi ha uns tècnics de Cambrils que venen a controlar i tal. Però jo no els he vist mai. Crec que no existixen. Són vampiros. O mòmies. T'imagines? Que guai! O potser són com bruixes. O com fantasm...

Calla d'una puta vegada, home! Si no hi traballe ningú, com cony funciona la nuclear?

Ah, no sé. Tu ho saps? Segur que sí. Va, explica, explica! Tot i que jo tinc les meves teories. No et pensos, eh! Que també li dono al coco! Jo crec que dins la central hi ha un hàmster corrent sobre una roda...

És molt poc probable.

Deixa'm acabar, home! Explicat així clar que semble una gilipollada! No m'has deixat dir que estic parlant d'un hàmster GEGANT. I com que és enorme, fot unes cagades enormes, i per això s'ha de construir el Cementiri Nutellar. En diuen Nutellar per la nocilla kinder aquella, per no espantar la gent. Perquè lo que s'hi guarde són caques en quantitats industrials. Ecs, quina pudor! Però jo tinc una solució millor.

Fascinant. Continua...

Enlloc d'emmagatzemar tots estos fems, podem aprofitar-los per abonar tots los conreus d'Ascó. Ja veuràs quina aulives més formoses! Grans i hermoses com los meus dos collons! De fet, acabo d'enviar a la urbana a buidar totes les piscines de residus nutellars i ara ja els deu estar repartint pel camp.

És vostè tot un stephenhawking, eh!

Psé! Te diré!

Lo hamster fa energia nuclear, les caques fan aulives gegants, les aulives gegants alimenten al hamster i som-hi altre cop. El puto círculo de la vida. Ho té tot pensat.

Sí, és que El rey leon és la meva peli més preferida. Però si t'he de sincer, en realitat no ho tenia tot tant clar. Si vaig votar que sí al Cementiri Nutellar va ser perquè quan los xinos mos rebenton a bombes la gent d'Ascó morirà a l'instant per la proximitat dels residus. En canvi, la gent dels altres pobles se convertiran en mutants. I los ribarojans, que ja són molt feos, se convertiran en àngels, però los hi durarà poc la tonteria, perquè los mutants se'ls menjaran. I jo ho tinc molt clar: antes muerto que sensillo. Perquè quan la palmes vas al cel, que és com totes les pelis de Disney juntes però sense Aladino i tots los personatges moros. Estos estan a un altre cel, collint l'auliva i l'ametlla, perquè és lo que els hi agrade més del món.

Deixa estar l'Altre Món! Parlem de llocs de treball.

Ah, sí! D'això en donarà molts, lo Cementiri Nutellar.

Segur. Moltíssims. És una planta mecanitzada. Tindrem moros i rumanos per construir l'edifici i desprès 4 o 5 operaris titulats per mantenir-lo.

Bueno, però és que a Ascó som molt llestos. Enlloc de col·legi, ara muntarem una Universitat de l'Atom, i los xiquets aprendran a fer funcionar la planta des de petits. Tot lo altre, fora. Ni llegir, ni escriure, ni matemàtiques. Només nuclear, nuclear i nuclear. Muera la hintelijun... hitelingen... intuli... com se digo.

Sí, sí, clar, clar... però vostè és de CIU, i a CIU hi ha partidaris de la independència. Què passarie si Catalunya fos independent algun dia? Ascó rebrie tota la merda d'Espanya.

CIU? Catalunya? Espanya? De que m'estàs parlant? Jo no sé res d'això que me parles. Jo és que sóc alcalde de poble, saps? I nomes faig política de poble. Tot lo altre, a mi plim.

Així tampoc li importe la opinió dels altres municipis de la Ribera d'Ebre.

Riviera... de Lepe? No sé que és això.

Diuen que ja fa anys que lo municipi va comprar los terrenos on ha d'anar lo Cementiri Nuclear i...

Nutellar.

Nuclear, gilipolles! Nuclear! Per què collons va comprar-los? Molt clar ho tenies, això de que los asconers votarien a favor...

Bueno, en realitat los vaig comprar per fer un hotel rural i un camp de golf i tal.

Fals. Això s'està construint a Flix.

Hòstia! En serio? Saps de qui són los terrenos? Imagino que els vendran barats, ara. Perquè ningú tindrà collons d'anar a jugar a golf si hi ha un puto Cementiri Nutellar al costat!

En fi, alcalde. Sap vostè quin és l'únic animal que hiverna durant la primavera?

No.

La lesbiana. Perquè és al·lèrgica al pollen.

I això per què m'ho contes?

Perquè és infinitament més interessant que la seva ignorància.

Disney.

Què?

Disney. Mola.

Jo només emmagatzemaria a tots els asconers al puto cementeri nuclear

Ascó, the village. Jo li podria agrair moltes coses al poble d'Ascó. Un exemple. Cada cop que estic a Flix i torno cap a casa amb l'esperit alegre només necessito mirar en direcció a la Nuclear per vomitar tota la ginebra amb bitter kas. I al matí següent: ready to go! Gràcies mil, Ascó.

Nomen parlens. El concepte fa referència a aquells personatges el nom dels quals està compost per algun atribut o característica que els defineix. La Caputxeta Vermella, Blancaneus, El Gat amb Botes, Coto Matamoros. I sí, també Ascó. Sobretot Ascó. Alguns ja coneixeu la broma, els altres la podeu deduir amb facilitat. Llavors, la pregunta pertinent és d'on va sortir el nom de marres. Potser l'arxifamós cretinisme asconer era ja una evidència en temps dels ibers, i algun espavilat va batejar així al poble a mode d'advertència als viatgers. O potser alguna ment preclara intuïa la ulterior aventura atòmica de la regió, i va decidir fer pesar el nom d'Ascó com una maledicció, o una prova de l'inevitable força del destí. Síndrome d'Edip, Síndrome d'Ascó, la misma mierda son. Al cap i a la fi, ambdòs es follen a les seves mares.



Però què putes era Ascó abans de la Central? L.E.P.E.: Lepra, Endogàmia, Pobresa i Escorbut. Conten les malles llengües (també conegudes com a Llibres d'Història) que la població estava sumida en la misèria, situació insostenible que millorà dràsticament desprès de que els analfabets asconers acceptessin construir a les seves terres una fàbrica de xocolate. Algun malpensat dirà que els van enganyar, però jo sóc més benevolent en la meva interpretació. Probablement el concepte d'energia nuclear era quelcom que ultrapassava les seves capacitats mentals, així que comparar la central amb una fàbrica de xocolate era el més proper a la realitat que podien fer entendre a la gent d'Ascó. Però tot això es perd entre les boires de la llegenda. La qüestió és que l'Ascó post-nuclear és un poble farcit de quartos.



Però donar un xec en blanc a un asconer és com donar un martell a un gitano. No saps què passarà, però al final algú acabarà plorant. L'economia asconera, que fins llavors funcionava per mitjà del tradicional trueque, millorà qualitativament i quantitativa. Van decidir fer d'Ascó un poble amb projecció de futur. Amb llocs de treball, una indústria sostenible i qualitat de vida. Llàstima que la major parts dels diners necessaris per realitzar aquesta utopia els gastessin en imbecilades. El paradigma? TeleAscó. Una televisió per a un poble de 1600 habitants. O l'Ascó Summer Festival, amb Amaia Montero de cap de cartell. Pa i circ, senyores i senyors. Però en aquest circ no són els gladiadors els que moren, sinó els espectadors. De càncer. Pell, pulmó o fetge. Qui sap! Cada dia és una nova aventura a Ascó!

Però la vida atòmica és fàcil a Can Roba-rucs. Cada dos per tres la Central Nuclear peta per algun lloc o altre. I això només significa una cosa: bones notícies. Què dic bones? Boníssimes. Els jerarques de la nuclear engrapen quatre veces mal contades i les tiren als coloms. I qui diu veces diu indemnitzacions econòmiques i llocs de treball per al jovent del poble. Gràcies, energia nuclear.



I mentrestant, a la Ribera d'Ebre... Què en pensa de tot això, la Ribera? Hi ha qui defensa el model atòmic, però no de la manera en la que s'està duent a terme. Hi ha asconers d'ànima als que ja els hi va bé amagar els feixos de bitllets a la boina. I també hi ha pobres d'esperit que no saben com sortir vius de la guerra nuclear. Jo sóc d'aquests últims. Pronunciar-se en contra del Cementiri Nuclear es negar la bitlletada que reben Ascó, Flix i els pobles propers per emmagatzemar els residus que produeix la mateixa central. Però acceptar-lo significa hipotecar-se de per vida amb l'economia nuclear. I no ens enganyem: ara ja és massa tard per tornar a agafar l'aixat i posar-se a plantar aulivers. Aquest discurs que pretèn recuperar una economia agrària i bucòlica és tant o més nociu que els sectaris nuclears. Ara estem al segle XXI. Xina. Europa de l'Est. Llatinoamèrica. Us sona tot això? Precisament, el repte es troba en negar aquesta utopia arcàdica, irrecuperable i també insostenible dins del context actual, però no deixar-se endur pels cants de sirena del Cementiri Nuclear. Perquè quan hi arribeu potser sí que veieu un parell de mamelles, però desprès les sirenes se us menjaran los collons.



Un altre tema pendent. Energia nuclear. Sí o No? Perquè les nuclears són inevitables, no? Si Barcelona funciona amb l'energia elèctrica de les nuclears! Mireu, mireu cap a Can Fanga! El futur! La metròpoli! Mireu quines torres de refrigeració més formoses que... espera. On són les putes torres?

Exacte. No n'hi ha ni una. I per què? Resposta ràpida: model colonial. La cultura i la burocràcia, a la metròpoli. I la feina bruta, a les colònies. Fins al segle XIX en feien esclaus. Ara hi posen aquella indústria que ningú vol a casa seva. Aquella que fa lleig. Com lo seu català, que és raro perquè no és com lo que surt a la tele. Doncs a la Ribera d'Ebre serem uns poca-pena que esperem la salvació econòmica i espiritual del messies camacu. Però a la capital del regne se la saben molt llarga aplicant el discurs anticentralista només quan els vents bufen en contra.

I tampoc cal ser catastrofista. Perquè hi ha un futur per a la Ribera d'Ebre, per Flix, per Barcelona i també per Ascó. Però no un per a cadascú, sinó un per tothom. A repartir. I això ens obliga a fer neteja de necis, cretins, covards, hipòcrites i oportunistes. Foc, napalm i bombes atòmiques ecosostenibles, de les que funcionen amb pedals.

Atentament, des del seu àtic de 150 metres quadrats a la dreta de l'eixample barceloní,

Valero Sanmartí.


PS: Diuen les males llengües que si en aquest articles canvies les paraules Ascó i Central Nuclear per Flix i Erkimia respectivament, el text manté el sentit. Però és absolutament fals: a Flix no hi ha Televisió.

Jo només funciono per impulsos

Us he dit mai que la vida moderna és una puta merda? Bé, sé que no és precisament una idea massa original, ja que una rata amb el cervell de Maria Carey podria arribar a la mateixa conclusió. Però és que la vida moderna és molt merda, i per moltes raons. La que avui m'interessa és la sobreinformació. Avui en dia tenim accès a una infinitat de coses, ja sigui cinema, blogs, música, porno o productes de pastisseria industrial (al Lidl ja n'hi ha de fins a un kilotrilió elevat a la Alpha-Epsilon-Pi de diferents). Si no volem gastar la nostra vida en mediocritats, hem de prendre decisions ràpides. Aquí no val el teu puto mètode científic. Mentre estàs pensant, Radiohead ja s'han posat de moda i han caigut en desgracia com a mínim dues o tres vegades. Així que les induccions se les pot fotre pel cul, senyor Francis Bacon (the philosopher, not the artist).

Jo fa temps que funciono així. Zas. Més ràpid que Jesucrist en skateboard. I no us penseu, que a mi tampoc m'agrada. Però tampoc John McLane volia matar a ningú, i bé que va repartir estopa per sobreviure dins del Nakatomi Plaza. La qüestió és guiar-se pels prejudicis i perjudicis que et dicta el cul de forma instintiva. Jo ja m'he salvat de menjar-me unes quantes merdes gràcies a aquest sistema. I a tall d'exemple...



Avatar, de James Cameron. Una pel·lícula sobre un tio que s'infiltra entre els membres d'una raça extraterrestre per guanyar-se la seva confiança i robar-los-hi els recursos materials però que, al final, s'acaba convertint-se en un d'ells. Diuen que és la història de Pocahontas, però també podria ser la de José Montilla quan va arribar a Catalunya.

Formspring.me. L'eina més 2.0 del moment. No sé ni el que és i ja ho estic odiant.

Mans Unides. Són els que roben els negritos per la col·lecció de Madona o algo així, no? A la càmara de gas.

El nou llibre de Paul Auster. Des del dia en que a Xina van prohibir l'entrada als Power Rangers, més d'una ciutat ha estat arrasada a resultes del combat a mort entre el descomunal ego de Paul Auster i la gargantuesca papada de Marc Vidal.

Surimi. O barretes de cranc. No les he menjat, però sí les he fabricat. Una nota informativa: porten de tot menys cranc. Farina, vísceres de peix, caps de gamba. Fins i tot un dia hi vaig veure el passaport de Madeleine McCann.

Les crítiques constructives. La meva infància no m'ha preparat per això. Quan et menjaves un puto polo sense premi, què hi posava al pal? Perquè als meus hi apareixia "Vuélvelo a intentar", i no "Niño bonita, buen intento. La prócsima ves tu coge polo del fondo nevera, siempre priemio". Assaig-error, no. Assaig-hòstia. Així, sí.

Els Strokes (així, en general). Farsants. La portada del seu primer disc ja tirava cap enrere.

Jo només vaig con faldas y a lo topo

Un fantasma recorre l'odisfera: el fantasma de Papá Topo. Fa una dies, quan vaig postejar l'existència d'aquest grup endogàmic i tontipop (i perdonin la redundància) per tal de fer-ne mofa i escarni, poc imaginava que la seva tonada oso panda, oso panda, dime por dónde andas acabaria destrossant les ments de les altes instàncies odisfèriques. Qui més qui menys ja està infectat: en Markutis, el Guionista Brillant, una colla d'espontanis, un servidor i un llarg etcétera.




Però, qui és Papá Topo? ¿És el nostre nèmesi almibarat? ¿És un àngel de la mort, que ens destruirà tot desequilibrant la balança de l'odi amb injeccions d'ingenuïtat i missatges naïf? ¿És un Terminator homosensual que canta, amb veu de xiulet repelent, l'arribada de l'apocalipsi odisfèric?
La revolució no serà televisada, però: ¿serà postejada? No vull ser alarmista, però Papá Topo i Pesta Negra comencem amb P. Alguna raó hi haurà.

Jo només vull sobreviure a l'holocaust

Quan la Nit dels Temps arribi en forma de ragnarok nuclear només sobreviuran dues espècies:

1. Les cucaratxes

2. Els estudiants de cicles formatius

¿Què pot fer el pretenciós llicenciat en Filosofia en una societat post-nuclear que ha d’oblidar tot un passat d’ètica occidental per tal de sobreviure? ¿Què hi té a dir l’ociós llicenciat en Història, si no hi ha passat ni futur, només un present bulímic que s’obre pas a ganivetades i punys tancats? ¿Què farà el vanitós enginyer, quan la màxima sofisticació tècnica siguin les pròpies mans? ¿Que tindrà a dir-hi el confiat economista, quan tota transacció econòmica es redueixi a lefa, escarabats i cops de puny?

En canvi, els estudiants de mòduls de grau mitjà tenen tots els números per sobreviure. Ràpids, pragmàtics, segurs de sí mateixos, amorals, són l’encarnació viva del súper-home nietzscheà. No necessiten dutxar-se ni tampoc comunicar-se. Són hàbils caçadors d’escarabats i, el millor de tot, es reprodueixen per espores.

Si just heu acabat els exàmens de selectivitat tingueu ben clar que us han estafat. Però encara hi sou a temps. Matriculeu-vos a un mòdul de grau mitjà. La vostra vida està en joc.

Jo només sé que l'apocalipsis està a prop

Avui arribem al post numero 100. No ho considero un mèrit meu sinó un regal de la Divina Providència: tal i com estan les coses no m'hagués estranyat que l'aventura aquesta s'hagués clausurat al segon dia. I és que el món està boig, completament desquiciat. Una locomotora plena de nitroglicerina circulant fòra dels raïls i conduïda per la Julia Valdecasas (que està morta: aquí teniu el punchline). Els aconteixements del 17 de març tan sols foren una advertència, una petita guspira que ilumina l'abisme. Però és que al llarg d'aquesta setmana he escoltat un conjunt de frases reals que només fan que evidenciar l'implacable avanç de l'entropia. Els Caos pica a la nostra porta, però no us preocupeu si no porteu les sabates enllustrades.

- Jo mai mai m'he posat el dit al cul i me l'he olorat.

- La tia aquella de Sunset Boulevard, Gloria Gaynor.

- A mi lo que gustag de mujegues españoles es que decig "fóllame fóllame" cuando tu las follas.

- Amb un milió d'euros em compraria un espectòmetre de masses.

- Un dia que estava apurat vaig liar un porro amb el ticket del Caprabo.

- Jo a la enana de Gran Hermano no me la follava, però a una altra enana...

- Doncs estava pensant en regalar-li un pot amb sang.

- Doctor Mateo.

Ara a resar una oració per tal que Déu eviti que les persones del meu entorn que han proferit aquestes sentències entrin al blog i acabi la meva vida abans que el món. Amen.