Jo només mamo la Gran Polla de Satan

Fa un temps, a l'entusiasta govern català, se li va posar entre sella i sella revitalitzar el Centre d'Arts Santa Mònica amb litres de sàvia neoliberal: benefici econòmic. Una de les seves propostes que concorda amb aquest nou enfocament (tot i que sospito que deu ser anterior) és el Cult Hunting Day, la primera edició del qual es celebrà l'any passat. L'objectiu d'aquestes jornades és establir ponts entre les arts i l'empresa. Normalment, això es produeix en forma de patrocini. L'artista reb alguna mena de benefici a canvi que l'empresa figuri com a mecenes i així en surti beneficiada la seva imatge de marca. Pregunteu a la gent amb què associa Converse: si amb els xinets d'hàbils dits cosint sabates a canvi d'almoina o amb els indies de pell blanca nuclear amb guitarres saturades que protagonitzen els concerts dels cicles This is Underground.

Quan una empresa, especialment si és gran, s'interessa a finançar la teva obra, set plantegen dues opcions: o el teu missatge serà rebentat per la Gran Polla de Satan, o bé ja venia destrossat i domesticat de sèrie i, per tant, no farà massa vaselina ni força bruta per amotllar-te als valors que vol transmetre la marca. No es pot demanar que tot l'art inclogui al seu missatge un compromís social. Però sí que se li ha d'exigir a la seva distribució, al seu finançament i a les seves aliances. Tens 30 anys però vols cantar sobre terribles desamors adolescents amb veu de querubí mentres acarones fràgils arpegis cristalins sobre la guitarra elèctrica amb una parsmiònia catatònica? Endavant, noi. Jo ho trobo estèticament repulsiu i si algun dia et trobo pel carrer t'obligaré a menjar una fideuà de punys assassins acompanyat d'un Chardonnay suau amb retrogust a mossegada canina als ous. Però ho respecto. A la meva manera, però ho respecto. Ara bé, si fas la gara-gara a una puta empresa que et paga perquè actuïs sota el seu nom per projectar una imatge enrotllada de mecenes cultural que els permet vendre els seus productes amb un preu sobredimensionat i amagar la misèria dels seus mètodes de producció, l'únic que estàs fent és menjar la Gran Polla de Satan.

I em direu: oh mira, és la llei de la oferta i la demanda.
I jo us contestaré: oh mira, a mi la llei de la oferta i la demanda me la menja de canto.

No tinc massa ganes de il·luminar-vos més, especialment si ho he de fer gratis. I com que tampoc confio massa en la vostra capacitat per entendre el raonament pur, us deixaré amb un exemple pràctic sobre com una puta empresa es menja tot lo bo que hi pot haver en una obra. La història es titula "Franz Kafka, el directiu de Kentucky Fried Chicken i la Gran Polla de Satan". Històricament és un relat totalment descabellat. Però joder, nois, només és puta ficció. Desperteu, cony! Que Internet us ha tornat tontos!

DIRECTIU:  Bon dia senyor Kafka. A Kentucky Fried Chicken hem llegit  la seva novel·la “La metamorfosi” i ens interessaria comprar-li els drets per regalar-la amb els nostres menús infantils.

KAFKA: Quina sorpresa. No m’esperava que una empresa familiar com la seva es pogués arribar a interessar per una obra tan pessimista.

DIRECTIU: I tant, que sí! Ens ha agradat tant “La metamorfosi” que no volem canviar-ne ni una coma. De fet, els signes de puntuació no ens importen una merda. Només volem modificar coses que no importen a ningú, com ara els continguts.

KAFKA: Ja sé per on van. És ell final, no? La família unida, superant la mort del Gregor, recuperant la seva autonomia... a mi també em sembla MASSA OPTIMISTA. Però ho podem canviar. He pensat que matant a la germana quan...

DIRECTIU: Aquest no és EXACTAMENT el problema, senyor Kafka. Però no es precipiti. Anem al principi. Que el Gregor es converteixi en escarabat... com a que no. Ja sap que sobre les cuines de les cadenes de fast food sempre planen les acusacions de manca d’higiene. No ens volem associar amb un insecte llefiscós. Preferim que el Gregor es converteixi en un animal més amable. En una vaqueta, per exemple. Això coincideix més amb la nostra imatge de marca.

KAFKA: Però si vostès són el Kentucky Fried Chicken! No seria més lògic que el protagonista fos un pollastre?

DIRECTIU: Sí, home! I què més! No ens interessa projectar sobre un pollastre sentiments humans. Els nens es sentirien culpables menjant els nostres nuggets i aletes arrebossades. Definitivament, preferim que l’animal sigui una simpàtica vaqueta. Així la canalla plorarà cada cop que els portin a menjar al nostre restaurant rival: el McDonalds.

KAFKA: Jo pensava que les hamburgueses del McDonalds es feien amb rata.

DIRECTIU: És una llegenda urbana, però la realitat mai és tan sòrdida. Les seves hamburgueses es preparen tan sols amb carn de vaca. Bé, de vaca, de vaca... tampoc és que siguin vaques... EXACTAMENT. Gràcies a la manipulació genètica, són tones de pura carn sense ossos creades al laboratori.

KAFKA: Si que està avançada, la ciència.

DIRECTIU: La ciència, sí. La tècnica, no tant. Tots aquests desgavells genètics provoquen uns efectes secundaris incontrolables. Aquestes muntanyes de carn són éssers vius, súper-dotats i hipersensibles. Als quatre dies de vida ja componen uns poemes feridors i profunds al costat dels quals els llibres de Kierkegaard semblen “En Teo va al mercat”. La vida confinada i mutilada a la qual estan esclavitzades els produeix un turment psíquic tan agut que provoca migranyes als treballadors a 20 metres de distància. Per fortuna, aquest dolor només dura un mes. Que és la seva esperança de vida, vaja. Entenc la cara de fàstic que fot, senyor Kafka. Nosaltres també creiem que és repugnant. Però no ho escampem a la premsa perquè correm un greu perill. Pensi que nosaltres fem el mateix amb els pollastres!

KAFKA: Crec que tinc ganes de vomitar l’ànima. Ni en el deliri provocat per la meva jornada laboral més adotzenada hauria pogut concebre una monstruositat com aquesta.

DIRECTIU: Esperi’s una estona més, home. Que el que li explicarem ara encara li farà venir més vomitera, i millor que ho tregui tot de cop. El protagonista, el Gregor... no és feliç. De fet, és víctima d’una contagiosa depressió. La seva feina encarcara i corca la seva vida.

KAFKA: Exacte. “La metamorfosi” és una crítica a l’anorreament de l’individu per part de la societat contemporània. M’agrada que hagin captat l’essència de la meva obra.

DIRECTIU: En efecte, l’hem captat i no ens agrada una puta merda, senyor Kafka. Com pot ser infeliç, en Gregor? Si treballa al Kentucky Fried Chicken!

KAFKA: Com? No! És oficinista! El Gregor no treballa al Kentucky Fried Chicken!

DIRECTIU: ARA SÍ. L’HAN FET FORA DE L’OFICINA.

KAFKA: Qui?

DIRECTIU: NOSALTRES.

KAFKA: Vol dir Kentucky Fried Chicken?

DIRECTIU: Sí. Jo, vostè, Kentucky Fried Chicken. NOSALTRES. Ara som tots el mateix. I tots junts hem decidit que en Gregor serà expulsat de l’oficina i salvat pel Kentucky Fried Chicken, que li oferirà una agradable feina on tot són avantatges. Se li proporcionarà un uniforme, i així no haurà de preocupar-se per les absurdes exigències estètiques que ens imposa la moda. Un flux de treball bulímic desbordarà la seva atenció de manera que no tindrà temps per pensar en aquestes tribulacions que el tornen boig a la versió original de la novel·la. A més, els efluvis d’oli recremat, carn en mal estat i suor humana de la cuina creen una atmosfera baixa en nutrients, sí, però tan densa i greixosa que li permetran alimentar-se mentre respira al seu lloc de feina. Però per compensar a l’empresa per aquesta matèria que el Gregor li sostrau, se li descomptarà TAN SOLS un 10% del seu sou diari. Si no hi està d’acord, podrà aguantar la respiració durant les 12 hores de la jornada laboral. Kentucky Fried Chicken és flexible i amigable. Permet aquests luxes als seus empleats. És per això que el Gregor està tan feliç!

KAFKA: No m’agrada massa aquesta nova versió...

DIRECTIU: NO POTS SER. A NOSALTRES ENS ENCANTA. I ara posis aquesta gorreta ridícula amb el logo de Kentucky Fried Chicken i comenci a treballar en els canvis que hem acordat.

KAFKA: Treballar, jo? Voldrà dir que treballarem NOSALTRES.

DIRECTIU: No, no, senyor Kafka. Quan es tracta de sacrificar-se, vostè està sol. No hi ha més NOSALTRES. Amb lo llest que sembla als llibres, i lo que li està costant captar aquesta noció bàsica de la metafísica empresarial...

Jo només ajunto lletres

Avui m’he llevat preocupat. Encara que fa temps que em ronda pel cap la idea d’escriure un post sobre l’art de l’escriptura, fins ara he prioritzat temes més urgents. Però resulta que, al març, els enfants terribles de Les Males Herbes publiquen el meu llibre, on foto a parir indiscriminadament els càncers de la societat catalana actual. Ja us n’aniré informant. El problema és que si penjo un post sobre escriure, i al mercat hi ha un llibre de la meva autoria, per primer cop en ma vida hauré parlat amb propietat i AIXÒ M’HORRORITZA. La metafísica és la casa de l’esperit. L’experiència, la seva tomba. L’espera no es pot dilatar més. Anem a parlar d’escriure.

No m’agrada començar el discurs amb un ranciofact, però l’eixuta veritat no n’entén d’estètiques ni de morals: per escriure has de tenir alguna cosa interessant a dir. El problema és que les societats espectaculars i medicalitzades actuals han assassinat l’interior de les persones. Si una cata de cerveses artesanes i la Marató dels Bombers és el més emocionat que has fet l’últim mes, deixa de glopejar fluor perquè aquesta fortor que emana de la teva boca no prové de les genives, sinó DE LA TEVA PUTA ÀNIMA EN DESCOMPOSICIÓ.

En els joves escriptors, detecto dues tendències predominants: l’ennui 2.0 i la palla-literatura.

Els primers són els de l’escola Tao Lin, que vindria a ser el cosí modern i retardat de Kafka. Són autors profundament biogràfics que descriuen la frustració que els provoca una societat asèptica que ha convertit els seus esperits en merda flonja. O sigui, que escriuen sobre que no tenen res interessant a escriure. FASCINANT. És com si ara vosaltres, que sou uns sacs de patates, salteu al camp nou en calça curta per ensenyar al món “la frustració d’algú que no ha nascut pel futbol”. Sabeu com se’n diu, d’aquesta gent? Bojan. I també imbècils.

La prosa dels cadells de l’ennui 2.0 és deliciosament mongola (aquest és l’adjectiu adequat, i no “glacialment descurada”, com alguns en diuen). Alguns incorporen una afectació solipsista com la del David Foster Wallace, i d’altres una mena joie de vivre innòcua i beatnik de Xibeca en mà (com la del gosset que passegen per Barcelona els de Blackie Books, i que respon al nom de Ben Brooks). En els seus llibres hi trobareu una asfixiant profusió de marques de roba, llet de soja i gadgets d’última generació, els únics temes que apassionen a aquests farsants. Un fragment d’una novel·la d’ennui 2.0 podria ser el següent:

“Assegut sofà Voksttaüy d’Ikea, em connecto al Whatsapp del meu Iphone 5 mentre bec un rooibos orgànic amb llet de soja del Veritas per calmar la ressaca d’amfetamines d’anit. Parlo amb la G. Crec que estic enamorat perquè, a diferència d’altres ties, ja han passat 3 dies i encara no ha descobert que sóc un puto subnormal amb Spotify i un polo Fred Perry. Li dic que vull ejacular sobre les seves Rayban d’aviador. Només la vull provocar. En realitat em fot mandra fins i tot fer-me una palla. Em foto fàstic. Però m’agrada fotre’m fàstic a mi mateix, perquè ser un lànguid llunàtic amb ínfules d’artistes mola molt.”

Els de la palla-literatura són figues d’un altre paner. Les emocions més fortes que la gent sent actualment les aconsegueix a través dels llibres, les sèries i els videojocs. Que la ficció sigui la seva realitat els els provoca unes crisis d’identitat duríssimes que els porta a escriure novel·les enrevessades plenes de referents, homenatges i paròdies a obres precedents, on es qüestionen conceptes com la còpia, l’autenticitat i altres polles en vinagre. Mireu, m’està fotent tanta angúnia escriure sobre aquests fantasmots que abandonaré la seva definició abruptament.

Si voleu escriure, el que necessiteu primer és un motiu per fer-ho. El meu consell és que travesseu Iran al volant d’un cotxe esportiu pintant amb els colors de l’estrella americana, acompanyats d’un mercenari senegalès menor d’edat, una bossa plena de drogues, dues uzis i una prostituta morta al maleter. Aquesta és la meva recomanació. No puc il·luminar millor els intangibles camins de l’escriptura. Ara bé, el que sí puc fer advertir-vos quins són els passos que NO hauríeu d’emprendre ni bojos si voleu veure publicat el vostre llibre.

PUBLICAR AMB UNA EDITORIAL INDEPENDENT

Si el que voleu és fama ràpida i guanyar-vos bé la vida amb l'innoble art d'ajuntar lletres, l'últim lloc al qual hauríeu d'enviar el llibre és a una editorial independent. Sé que costa de creure, però aquesta gent us arruïnarà. No vendreu ni un puto llibre i acabareu addictes perduts a més d'una substància estupefaent. Sé que és molt temptador que us engalanin la novel·la amb faixes estrafolàries, portades dibuixades per l'il·lustrador hipster del moment, pròlegs de gent enrotllada com Luna Miguel o Kiko Amat, i festes de presentació salvatges on es venen més birres i drogues que no pas llibres, i on cadascun dels assistents es dedica alguna rama del mamoneig artístic. Però creieu-me: rere aquests focs d'artifici literaris, l'emperador desfila en pilota picada.

Els que munten editorials independents són joves lletraferits morts de gana que s'ajunten al bar per anar fotent cerveses mentre arreglen a crits la literatura del país. Un mal dia beuen més del compte, es foten una ratlla o dos, i quan es lleven, amb un mal de cap de tres parells de collons, descobreixen esgarrifats que mentre anaven borratxos han anat al registre per constituir una editorial i han signat un contracte amb un parell d'escriptors fracassats (si són joves, els diran emergents. Si el cabell els clareja, els diran de culte). Però la viabilitat econòmica del projecte no se la creuen ni ells. Truqueu-me si trobeu cap editor independent que es dediqui exclusivament a treballar a la seva editorial. Això sí: no em serveixen els fills de papà de la faux-bohème barcelonina que gràcies als contactes i la hisenda familiar juguen a editar llibres com qui col·lecciona pokémons.

Aquestes editorials funcionen amb molt poc personal. Una mateixa persona pot ser, a la vegada, el cap dels departaments de traducció, maquetació, correcció i premsa. Van tan escassos de personal que cadascú desenvolupa el rol de la seva pròpia secretària catxonda, així que, tècnicament, quan es foten una palla estan cometent una infidelitat. És un món molt boig, el de l'edició independent. No intenteu comprendre'l.

A més, els paios es pensen que, com que "dominen" les xarxes socials, no necessiten ningú perquè s'encarregui del màrketing. ERROR. Poc abans d'enllestir el teu llibre, et trucaran excitats com marrecs la nit de Reis, per explicar-te que han anunciat la novetat al Facebook i han aconseguit 100 M'agrada. Amb aquesta futilesa ja en tenen prou per vaticinar que la teva novel·la serà un puto èxit. Però alerta, perquè d'aquests 100 M'agrada,

15 són de crítics literaris (l'editorial els regala el llibre perquè en facin una ressenya favorable, encara que la meitat no se'l llegirà i l'altra ni en parlarà)

20 són d'altres editorials independents (no compraran el llibre ni bojos. De fet, el menysprearan en petit comité. Si cliquen a M'agrada o retuitegen la competència, és perquè esperen que els corresponguin de la mateixa manera quan ells treguin una novetat)

25 són de llibreters (que s'avorreixen molt a les llibreries, i es passen el puto dia a les xarxes socials deixant missatges a tothom. Com a molt, demanaran al distribuïdor que els faciliti un exemplar gratuït. Com que odien la seva feina i menyspreen els clients, no els recomanaran el llibre perquè creuen que són massa subnormals per entendre'l)

10 són d'amics teus (consideren que les seves obligacions fraternals ja queden satisfetes amb el suport que mostren a través de les xarxes socials. Oblidaran el títol del llibre dos minuts després)

10 són d'amics de la editorial (els típics moscardons que només els segueixen a tots els saraus perquè ara s'ha posat de moda regalar Moritz a les presentacions)

12 són de d'escriptors novells (fan la pilota a l'editorial perquè els acabi publicant el seu text putrefacte. Evidentment, no compraran el llibre perquè menyspreen tots els escriptors que no siguin ells)

7 són de familiars dels editors (que es refereixen a ells com "el meu fill artista" o "el meu fill, el de la carrera de lletres", ambdós eufemismes de "el meu fill tonto". Els tenen compassió però els donen suport incondicional. Clicarien M'agrada encara que anunciessin per Facebook que volen muntar el 4t Reich)

El M'agrada restant és de l'accionista de l'editorial, que desprès de 5 anys de pèrdues, faria qualsevol puta cosa per aconseguir beneficis d'aquella insensata iniciativa en la qual ha invertit els seus diners. QUALSEVOL COSA. I amb qualsevol cosa vull dir "qualsevol cosa menys comprar o llegir un llibre". Als accionistes els acostuma a repugnar la literatura i, en general, tot allò que no sigui alcohol i les barjaules.

APUNTAR-SE A UNA ESCOLA

Heu de tenir molt present que la vostra carrera literària acabarà en el precís instant en què pagueu la matrícula de la facultat de lletres. De les llicenciatures en filologia no en surten escriptors, sinó freds correctors ortotipogràfics.  L’art literari es pot comparar amb la Fórmula 1: la màgia es troba a les mans dels pilots, no pas en les dels mecànics. Ara sortirà el corrector de torn que dirà:

“Si et preocupessis més per les qüestions filològiques potser no cometries tantes errades”

OH, SÍ, PERFECTE, AIXÒ ÉS EXACTAMENT EL QUE ESPERO DE VOSALTRES, AMICS CORRECTORS. Mentre la resta de mortals ens embriaguem amb l’arcana alquímia de la llengua, vosaltres no aixequeu els peus del terra, manteniu la vostra actitud d’eficient inquisidor. Sou els meus puer delicatus, eunucs proxenetes que no senten ni una engruna de passió quan complauen els seus clients.

Tampoc us recomano apuntar-vos a un curs d’escriptura o a un màster en creació literària d’aquests que estan tant de moda. El capitalisme ens fa creure que fins i tot la nostra identitat pot ser comprada. Però el diploma no fa l’escriptor. Les aules literàries són curulles d’ajuntalletres fracassats als quals paguen per fer-vos creure que teniu un talent del qual esteu privats. Potser un subnormal de cada promoció veurà el seu llibre publicat. Però no us enganyeu: aquest és l’esquer amb què enganyen als vedells de les properes promocions. Un cop han enganyat a una editorial perquè tregui al mercat la primera novel·la d’un alumne, s’oblidaran d’ell.

ESCRIURE

A pesar del menyspreu que m’inspireu, sé que no sou tan talossos com per confondre “escriure” amb “publicar”. Però si el que voleu és el segon, o sigui, publicar, l’últim que heu de fer és escriure.

Em van dir que un professor d’un màster en creació d’una universitat barcelonina, el cognom del qual podeu deduir amb aquesta cançó de Manowar, premiava als seus alumnes amb un consell inestimable: si voleu publicar, heu d’anar als bars. Però no a qualsevol. Es refereix a tuguris chic com l’Horiginal o l’Heliogàbal, on s’ajunta la plana major de la faràndula literària a la que haureu d'enganxar com harpies perquè s’interessin en la vostra obra.

Però jo us donaré un consell encara millor: feu-vos crítics i obriu-vos un compte a Twitter. A dia d’avui, i molt especialment a Barcelona, no hi ha cap crític sense una faceta d’escriptor. La roda funciona de la següent manera. Quan aparegui un nou llibre, tu has de dedicar tots els esforços a posar-lo pels núvols a través de les xarxes socials i del blog o revista o suplement cultural al que escrius, gratis o cobrant. Com que l’autor llorejat, igual que tu, també és crític, t’assegures que rebrà amb elogis llepaires la publicació de la teva pròpia obra, o que, si ets un autor novell, mourà els seus contactes perquè el teu text vegi la llum pública.

Es crea així una bombolla literària on tothom li mama la polla a tothom. Però aquest miratge efervescent s’ensorrarà en pocs anys, quan les conxorxes artístiques del present perdin la seva vigència i el relleu en la historiografia literària caigui com una plaga de cossacs sobre les merdes amb cordill que publiqueu i que ara poden amagar la seva pudor gràcies a les floretes enverinades i caduques amb que les colguen els vostres amics.

Jo només m'exalto amb el nou i m'enamoro del vell

Hola, amics de la xerinola ultraviolenta i erudita. Últimament, gent d'aquella a la qual per respecte anomenarem gilipolles m'ha fet arribar certes queixes segons les quals en aquest blog es dóna a entendre que tot producte artístic i cultural produit en l'època actual no serveix ni per fer escaiola pels canaris. No és cert. Jo m'entristeixo i 'menfurismo a parts iguals cada cop que sento algú que diu "ia no es fa rocanrol com el dels rolling". Aquesta actitud no té cabuda en un blog regeneracionista, optimista i de pensament humanista-cínic com aquest. Jo no crec en el mite de l'Edat d'Or que es degrada. En tot cas crec en una època inicial, ja de per si força precària, anomenada Edat de la Merda, que empitjorà donant pas a l'Edat de l'Orina, i així fins avui, moment que podríem designar com Edat de Love of Lesbian.

Així que no: avui en dia SÍ que es fan bones pel·lícula, bons llibres i bona música. I si ho dubteu, arrossegueu la vostra ànima en pena, demà dijous a les 22.00, fins la plaça Joan Coromines de Barcelona, on podreu escoltar uns trovadors que us posaran els genitals com toixons i faran bellugar la vostra pelvis com si fos un rata pinyada ofegant-se en un got d'aigua.


Llavors, ¿com és que dóna la impressió que avui en dia hi ha moltissíssima merda? Fàcil: perquè d'escriptors, músics, etc., bons n'hi pocs. Poquíssims. Com ha passat sempre, vaja. En canvi, els farsants s'han multiplicat com els estudiants de mòduls. La culpa d'això la té la usurpació dels mitjans de producció (artística) per part del proletariat. Perquè la democràcia, política, cultural o del que sigui, no és bona. Penseu que el concepte de democràcia el van inventar uns tios que es vestien amb túniques, que vindria a ser un taparrabos amb pretensions, així que no en podem esperar res de bo.

Imagineu, per exemple, que un galifardeu de l'Itàlia renaixentista hagués manifestat certa traça pels pinzells. Son pare hauria agafat el tendre vailet i l'hauria reclòs a casa d'una celebritat local (que són sempre les pitjors): un vell esteta decadent, desquiciat i fill de puta amb ínfules de diva tirànica, una barba de dos pams i una afició gens amagada per tocar nens sense finalitats mèdiques. I allí s'hauria dedicat durant anys a picar pigment, barrejar pintures, suportar abraonades pallisses (psicològiques i físiques) i netejar pinzells (en sentit literal, però sobretot figurat). I potser un dia, POTSER, aquell vell xiflat de psique torturada li ensenyaria a pintar roques. Arribats a aquest punt, a no ser que el xiquet sentís una passió boja per la pintura, ja hauria fotut el camp de casa no sense abans clavar el pinzell a l'ull del vell.

Era cruel? Sí. Moltísstim. Però com a mínim disposavem d'un òptim filtre anti-farsantisme.

I això és aplicable a tot. Per escriure, la gent havia de racionar el paper de vàter i desfer-se la vista movent el llapis sota la precària llum d'una espelma. Per cantar o tocar el piano, la gent s'havia de fer escolanet i patir els abusos anals dels capellans que els ensenyaven a entonar els aguts introduint els ciris via rectal. Si ets un farsant aquests sacrificis no els fas.

Però avui en dia per 4 duros qualsevol farsant té un ordinador, una molesquine, una super 8, un ukelele o un estudi de gravació casolà. Jo he vist imbècils amb una Stratocaster i mitja dotzena de pedaleres incapaços de tocar decentment una cançó dels Ramones. Però bé, n'hi ha alguns que fins i tot tenen sort i acaben essent apadrinats per alguna publicació amiga de la demagògia, d'aquelles que sembla que cada mes tenen una vintena d'artistes que revolucionaran una discliplina artística en qüestió, i els inflen l'ego dient que "subverteixen el cànon escleròtic i academicista amb una proposta urgent d'esperit punk".


Ignoro les raons, però normalment aquesta gent acostumen a ser sempre estudiants de Belles Arts, Disseny o Cinema que, de cop, sembla que descobreixen la seva passió per la música o l'escriptura o el que sigui. Últimament he pensat profundament en aquesta coincidència, i he arribat a la conclusió que aquest fenomen s'explica perquè aquestes carreres estan plenes de FILLS DE PUTA PRETENSIOSOS SENSE CAP MENA DE CONSCIÈNCIA NI REMORDIMENTS. De moment només és una hipòtesi que estic treballant. Però ja m'imagino en un futur converses com les següents:

- Tio, acabo de d'entregar tot el meu patrimoni a les germanetes de la caritat.

- Però què dius, boig?!

- He descobert que la meva família era tan rica perquè un besavi que tenia era dissenyador gràfic. I m'ha agafat una mala consciència tan gran que m'he desfet del patrimoni.

- Quin mal rotllo. El meu besavi era un tio molt més noble: es va fer ric traficant esclaus africans.

- Quina sort.

- Pues sí.

Jo només escric al twitter

Últimament he estat inquirit sobre les raons que m'impel·leixen a escriure tant al twitter i tant poc al blog. Bé, us ho diré frontalment: a vosaltres, això, no us importa una puta merda. Però, en un accès de magnanimitat sense continuitat en un futur proper, us confessaré que una de les raons és que em preocupo per la parròquia. Veureu: tinc la lleugera sospita que un percentatge important dels lectors del blog pateix un ferm retard mental. Que són mónguers, downies, xinets midgets. Subnormals, per a que ens entenguem.

Òbviament, parlo de la resta de lectors, i no de tu, oh cultivat i distingit lector (introdueix aquí el teu nom) amb qui puc enraonar com si fossis el mateix Plató.

En definitiva, que molts seguidors són gent incapaç de seguir els arabescos de la meva prosa i les aigües torrencials dels meus arguments intel·lectuals. Per això crec que les píldores aforístiques del twitter, desprovistes de qualsevol procés argumentatiu, són més aptes per alliçonar a les masses perdudes que acudeixen a Jo Només Follo a Pèl. Sé que a molts us semblarà que us estic insultant. Sé que molts em titllareu de superb, pedant i farsant. Sé que molts us pensareu que us estic fent una putada. Però mireu la capçalera del blog, allí on hi posa Armes, Whisky i Despotisme Il·lustrat. Molts us heu preguntat sovint pel significat d'aquest concepte. Doncs bé, aquí en teniu un exemple pràctic.


No obstant això, el twitter és un món fascinant. Sense anar més lluny, fa poc vaig descobrir el compte d'en Paulo Coelho. Abans de glossar les virtuts d'aquest gentilhome, us deixaré a soles amb algunes traduccions dels seus twits, a fi que pugueu formar-vos una opinió pròpia ans de procedir amb la filípica de rigor.

Lluita pels teus somnis, i els teus somnis lluitaran per tu.

Somriu i la vida et somriurà.

Beneeix i seràs beneit.

Quan estem enamorats, fem l'amor tothora, fins i tot quan no l'estem fent.

Quan algú evoluciona, evoluciona tot al seu voltant.

Repetir 1.000 cops "Vull ser ric", no funcionarà. Només has de seguir els teus somnis, i mai seràs pobre.

HOYGAN, HALGUIEN SAVE COMO DESCARJAR PENÍCULAS DE PORNOTUBE EN MIS DISCO DURO GRASIAS.

(Avís: pot ésser que alguna d'aquestes traduccions difereixi del sentit original)


¿Qui és Paulo Coelho? Per començar, és un home nascut al Brasil, una país que reuneix el pitjor de Portugal i el pitjor de l'Amèrica Llatina. Per continuar, podem dir que Paulo Coelho és escriptor o, millor dit, ajuntalletres. Perquè sí, l'home escriu llibres, molts llibres, massa llibres, i tots són una puta merda. Forma part d'una exitosa corrent literària integrada per il·lustres mónguers com Jorge Bucay, Deepak Chopra o el mai suficientment insultat Gaspar Hernández. Les obres que perpetra aquesta gentussa són reunides sota l'epígraf d'autoajuda, etiqueta que ells rebutgen en favor d'altres com coneixement personal, espiritualisme laic o qualsevol altra martingala amb pretensions. A grans trets, aquests éssers submentals pareixen llibres barrejant dosis desiguals de psicoanàlisi barat, deliris new age, misticisme d'anar per casa amb calçotets, moralitat cristiana rància circa Nou Testament i aforismes refregits que han rapinyat als textos clàssics de la literatura i les religions de tot el món.


Per a que us en féu una idea, l'obra més popular d'en Coelho respon al nom de L'alquimista. Grosso modo, va d'un subnormal que parteix a la cerca de la "Llegenda personal", després intenta conseguir un tresor i, finalment, en un inesperadíssim gir de la trama, l'heroi descobreix que el tresor més valuós es troba en el seu interior. En efecte, és com si l'anunci d'Estrella Damm hagués estat fet per a pobres d'esperit enlloc de pijos wannabe.

Les ensenyances d'aquesta gent basculen de forma indolent entre el accepta l'esdevenir perquè tots som un amb el Cosmos (derrotisme) i el lluita sense contemplacions pels teus somnis sense tenir en compte la gent i els elements que t'envolten (egoïsme). Cadascú troba el que vol i quan vol. Com a l'horòscop, les prediccions de Nostradamus o quan votes al PSOE.


Evidentment, aquests autors són denostats per les rates snobs de l'establishment literari, a pesar que venen milions i milions de llibres. Emperò, últimament a més d'un esteta decadent dels que es peten el sou a les llibreries La Central li ha donat per reivindicar als coelhos i bucays de torn. D'aquestes obres n'alaben l'humanisme, la prosa amena, la moral senzilla, unes paràboles accessibles al gran públic i una espiritualitat a contracorrent de la vacuitat identitària que propugna la postmodernitat i el turbocapitalisme. Però jo us dic: ULL!!! Aneu en compte amb la ideologia que subsumeix els llibres d'autoajuda! Perquè el pitjor que poden dir d'un llibre no és que sigui dolent sinó que, a més, sigui perniciós per a l'esperit.

Estudiem l'exemple del conte Las ranitas en nata, inclòs dins el llibre Déjame que te cuenta de Jorge Bucay. El podeu llegir aquí, jo no embrutaré el meu blog amb deixalles literàries, però sí us en resumiré la història: dos batracis cauen dins un bol de nata i comencen a esfonsar-se, un d'ells abandona i mor, l'altre persisteix i es salva. Ras i curt. Moralina: persisteix, persisteix i persiteix, molt a pesar del que suceeixi al teu voltant. Agafa les regnes de la teva vida i dirigeix-la contra la corrent del teu entorn, perquè la perseverància cega és premiada amb l'èxit.


Molt bé. Anem amb una altra anècdota que m'explicà un professor d'Història Contemporània. Diu així: en un poblet del centre d'Europa hi havia un senyor descontent amb els polítics del seu poble. Ell en compartia la ideologia i fins i tot la filiació política, però considerava que no conduïen els afers de l'ajuntament de manera òptima. Indignat però educat, l'home resolgué escriure una carta al cap del seu partit per notificar-li la situació i (perdoni vostè la impertinència) demanar-li que prengués cartes en l'assumpte. Al cap d'unas dies rebé la resposta en forma de carta oficial. Li digué: ¿et molesta com es fan les coses al teu poble? ¿creus que tu podries fer-ho millor? Procura't un parell de goril·les caucàsics amarats de crack, dona'ls-hi una pistola a cadascun, reserva'n una per tu, entra a l'Ajuntament, fot quatre trets, mata a tots els possibles rivals i pren el control. Si mereixes el lloc, tot anirà bé. Si no ho mereixes, fracassaràs durant l'assalt, o algú s'encarregarà de regalar-te un tret entre les dues celles per suplantar-te i fer-ho millor que tu. Moralina: persevera. Si creus que la teva vida és merda i que pots fer-ho millor, lluita aferrissadament contra les circumstàncies que t'envolten i persegueix el teu somni.

Els més llestos ja us haureu adonat que a pesar de les similituds entre la moralina d'ambdòs relats, l'autor del segon consell no és un gurú de l'autoajuda. De fet, el poble del que parlem és una petita vila alemanya. El temps en què ocorregué la història és qualsevol període comprès entre el 1933 i el 1945. El partit al qual estava afiliat el protagonista era el Nationalsozialistische Deutsche Arbeiterpartei, i l'home que proferí el consell era el senyor del bigoti rectangular,

l'inefable autor de l'extermini de 6 milions de jueus,

l'artífex de la Solució Final,

l'estratega que perfeccionà la doctrina militar Blitzkrieg,

el casanova que seduí a Eva Braun,

l'home a qui els The Clash dedicaren I fought the democracy, and the democracy won,

l'únic,

l'inimitable,

l'irrepetible,

HERR ADOLF MONTGOMERY HITLER

Jo només visito els mortals

No és cap secret que, durant la diada de Sant Jordi, acostumo a treballar, de forma voluntària i no remunerada, en alguna que altra paradeta de llibres. És un ocasió que es produeix tan sols un cop cada any, la qual utilitzo per barrejar-me entre els mortals i aprendre alguna cosa de les vostres costums. Res, detallets. Perquè en essència, jo ja ho sé tot.

Últimament, més d'un humà m'ha demanat com pot reconèixer, de forma ràpida i també infalible, si un llibre és de qualitat. Però bé, com hom ja sap, en aquest món la bellesa es imprevisible i fugissera, a diferència de la merda, la qual podem reconèixer dominant unes habilitats bàsiques. Alguns direu: són prejudicis. I jo us respondré: efectivament. El praejudicium és una cosa bona, sempre i quan no la caguis. Dictaminar certerament sobre una particular cosa sense haver-la estudiat prèviament és una qualitat divina que avui compartiré amb vosaltres, mitjançant aquesta llista de característiques que evidencien que un llibre és deixalla cultural.


- IDOLATRIA DE L'AUTORITAT

O com es diu en quillo "al pavo se le ve tol jeto ahí en la portada". Normalment són llibres de gent famosa o de Gerónimo Stilton. El contingut no importa. Qui el compra (o a qui li han regalat) no el llegirà i, probablement, tampoc l'obrirà. De fet, diuen els rumors que aquests llibres no es poden obrir, que és impossible. Altres fonts més creïbles diuen que tots comencen amb la frase Lorem ipsum dolor sit amet.

Existeix una variant més dissimulada, que consisteix en escriure el nom de l'autor i, petit ben petit, el títol del llibre.


- REENCARNACIÓ TRANSNACIONAL DE GENIS PRETÈRITS

Tots ho coneixeu. Són frases com "us presentem el Faulkner de la Plana de Vic", "el Scott Fitzgerald de Ciempozuelos Norte", "la Najat el Hachmi catalana", "el Kobo Abe francoserbocroata del postestalinismo" o "el Borges argentino" (ep, que si us trobeu això, ja podeu plegar bàculs). En el 104,2% dels casos, aquesta reencarnació és només una influència vaga, etèria i llunyana, com el talent de Lou Reed.


- AUTORITAS CATÒDICA

O sigui, que sobre la portada hi ha inscrit ANUNCIADO EN TV. El primer problema que planteja això és que, probablement, no esteu davant d'un llibre. Ni tampoc davant d'una llibreria. Segurament això significa que us trobeu en una gasolinera, mirant fixament un polsegós cedé makinero circa 1993. Als naintis es va fer servir molt el reclam "anunciado en tv". Per vendre jocs de taula, cassetts, llibres, les sabates del peluquero loco de El Juego de la Oca o qualsevol altra merda. Avui en dia, aquesta descarada forma de publicitat està del tot denostada, sobretot en un llibre, encara que Emilio Aragón la fa servir cada cop que s'endinsa en la literatura. This is business.


- EL CINTURÓ DEL PROLETARI

Traducció: el llibre porta faixa. Avui en dia els únics homes que en porten són les caramelles, i no són precisament membres elogiats i privilegiats dins del nostre ordre social. La faixa del llibre sovint serveix per escriure-hi coses falses de diversa índole.

Exemple 1: ¡¡¡ 10a edición !!! (això potser és veritat, però cada edició consta d'una tirada de llibre i mig).

Exemple 2: Quim Monzó: "Una estimulant obra dins del panorama literari actual". Això en Monzó no ho ha dit mai. Un editor li truca i li pregunta què li ha semblat l'obra que li ha enviat. En Monzó diu caca (però probablement ni se l'haurà llegida). Llavor l'editor li suggereix que potser pensaria que està davant d'una estimulant obra dins del panorama literari actual si hagués vist que en l'última pàgina hi havia un punt de llibre consistent en un xec de 1000 euros. Llavors el Monzó diu dabuti i salta dins l'habitació dels quartos per fer la croqueta sobre un llit de bitllets. I riu. Riu com un fill de puta.


- INSTRUCCIÓ TELEDIRIGIDA

Són llibres el títol dels quals és "Cómo (inseriu aquí una merda at random) en menos de 100 días". Avui en dia en 100 dies no es fa res. És igual que la merda at random sigui "ganar musculatura", "ser un stephenhawkin" o "cocinar con esmegma". Són productes propis d'una cultura bulímica que no valora l'esforç. I és que, per sort o per desgràcia, l'únic que et pot canviar en 100 dies és pillar el sida (cosa la qual probablement et matarà. Però, ep, ningú ha dit que el canvi fos per a bé).


- DINÀMIQUES DE LES PARCEL·LES CULTURALS

Les crítiques d'aquests llibres diuen coses com: "Un cut'n'paste'n'strip post(/)moderno esquizofrénico y über-proto-punk en el que Marcel Proust le hace una paja a Mickey Mouse".

Com que les literatures catalana i espanyola són de tarannà ranci i conservador, últimament els suplements literaris dels diaris flipen cada cop que veuen un tio que escriu relats "serios" on apareixen Carmen de Mairena, les Spice Girls i Niels Henrik David Bohr, a la vegada que utilitza milions de cites, ja siguin de Homer Simpson, Heidegger o del cartell dels xinos del barri on hi posa "Bocata omogueso 3 ebros".

Una altra farsa pròpia d'una civilització decadent com la nostra. I jo, la veritat, és que sóc més de Nutella.

Jo només vaig pel camí més cool

Fa dos dies jo era una persona més feliç perquè no coneixia Coolway.

Coolway és una empresa de sabates, valenciana per més senyes. Només pel seu nom ja podeu imaginar com les gasta. Han organitzat un concurs on busquen a La Gente Más Cool. Humoristes, cineastes, dissenyadors, músics i etcètera. El seu reclam és ben senzill: ¿Quieres ser famoso? A Coolway els hi sua la polla que ho facis bé o no. Tan sols demanen que siguis suficientment cool com per ser votat per quatre (milions) d'imbècils a través d'Internet. O sigui, que estan buscant autèntics...


Alguns posareu el crit al cel, però al cap i a la fi Coolway defineix a tot el país (i quan dic país dic España, perquè a pesar del que diguin les consultes no vinculants, hi ha un seguit de merda que és igual aquí que allà). Perquè aquí per cada "artista" més o menys bo tenim a mig milió de farsants, i la gent ni se n'adona. Ans al contrari, ho celebra. Per això triomfen Juanjo Sáez i el seu Arròs Covat, pura mediocritat embolicada amb focs d'artifici. Per això triomfa Antoni Tàpies, avantguarda rància i institucionalitzada. I per això tenim una ciutat del disseny: perquè tenim por a esquinçar totes aquestes coloraines que cobreixen la nostra www.mediocri.cat.


He dit institució? Sí? Perfecte, perquè és la paraula clau. En aquest país meu, que és tan petit, la gent aspira a ser valorat per la institució, i no per la sàvia Història, que al seu lloc tot ho posa. Els artistes volen esdevenir el joglar del règim, com en Marc Parrot i la ex-rastuda de la Beth. En aquest país, que és tan petit, però en el que hi ha un concurs de poesia per cada dia de l'any, els ajuntalletres amb bons contactes entre els jutges dels certàmens ja saben on presentar-se i on no fer-ho. Fa poc em van comentar que el nocillero Jorge/Jordi Carrió/n recomanava als alumnes del Màster en Creació Literària de la UPF (sí, això existeix) que escriure bé sí que és important, però que encara ho és més anar merdejar per presentacions i baretos culturals. Us fa ràbia? Doncs té més raó que un sant. A fer campanya s'ha dit!


Per aquestes raons, el nostre cinema és absurdament dolent. Els nens i nenes de casa bona, quan acaben el batxillerat i no saben què fer, demanen als seus pares de fer cine (uns 8 mil euros l'any, a l'Escac). Han vist Amélie, o alguna de Tarantino, i es pensen que estaria guai viure d'això. Una escola en condicions els hi rebentaria la cara amb una Super 8, però a l'Escac qui paga mana. I entraran mediocres i en sortiran igual, de mediocres, però sabran què és un fallo de raccord i un contrapicat. Ara bé, rodaran merda absoluta (i sovint també pretenciosa). Però si tens un papa que et pot pagar aquesta morterada a l'any de ben segur que també té algun contacte per finançar el teu detritus.

Deixeu-vos d'acadèmies, de cursos de guió, d'universitats, de premis i de mamoneos diversos. Les institucions són un puto càncer: no deixeu que us infectin. Jugueu-vos els collons i el clítoris. Feu com el xiflat de l'Herzog, que rodava amb 4 duros per les infeccioses selves suramericanes, apuntant amb una escopeta al puto psicòpata del Klaus Kinski per evitar que s'escapés del rodatge. Un segon de les seves pel·lícules val més que totes les isabelscoixets i venturesponts junts. I això val pel cine i per qualsevol altra merda que vulgueu fer. Perquè el mediocre no neix, es fabrica.

Però també podeu escollir no fer-me cas. Però llavors recordeu que si tenim unes infraesructures mediocres, i tenim uns polítics mediocres, i també tenim uns artistes mediocres, és potser perquè també nosaltres som una gent bastant mediocre.

Jo només mato llangardaixos

Sant Jordi, el dia que més estimen els que odien els llibres. Probablement, la diada que més odiaria si no fos que existeix el 14 de juliol (Dia de la Nació Francesa) i perquè estic convençut que en algun univers quàntic, remot, obscur i paral·lel existeix el Dia Internacional dels Putos Subnormals que Fan Bromes sobre el Volcà Islandès i el Fum Negre de Lost. Sant Jordi és un puto business, però això me la pela. És evident que el senyor Lara no en té ni zorra de literatura, sinó de llibres. Però, ei, tot el puto món funciona així. És com pensar-se que els pallassos de Pallassos Sense Fronteres realment es preocupen pels negritos de l'Àfrica, quan realment busquen nuclis de població amb l'humor encallat a les bromes dels joglars per tal d'alimentar els seus propis ego de pallasso malnascut.

Però el que realment em preocupa de tot aquest assumpte és que la estabilitat del món perilli per culpa de la ignorància dels que munten i es beneficien del Sant Jordi. No estem per apocalipsis abans del 2012. I no estic exagerant, petits downis. Agafem, així a l'atzar, el Sant Jordi segons la Fnac. La Fnac. La Fnac és un lloc que... ¿com us ho diria? Diguem que tendiria a alegrar-me si, un dia de màxima afluència, hi entrés un psicòpata amb una pistola que dispara rajos que convertís la gent en jueus en una mà i, en l'altra, una pistola que disparés una ràfega de 8 nazis per segon. Així, anem a veure com han muntat les taules d'escriptors els súper-dotats dels fnaquis.


12.00-13.00: Tenim signant a la mateixa taula i hora a Ildefonso Falcones i Jorge Bucay, dos hòmens amb dos egos del tamany de Godzilla i Gamera (respectivament i viceversa). No us estranyi que demà a les 12.01 la Fnac el Triangle es converteixi en Fnac el Punt.

13.00-14.00: Empar Moliné i... bé, Empar Moliné. Si tenim en compte que de 11 a 12 és la seva hora dels negroni, i de 12 a 13 l'hora de manhattan, probablement la pot liar molt parda.

17.00-18.00: Josep Lluís Carod Rovira (José Luís Caríssimo Pozanco a España, i Xuei Llong Huei-Tang a la Xina) i Ramón de España. El messies de la pàtria i el Ciudadano del Mundo (aka: España). Potser no es trenca la unitat de España, però de ben segur que acabarà trencada més d'una mandíbula (i algun esfínter, si es descuiden).

19.00-20.00: Maria de la Pau Jané i Lucía Etxebarría. Aquestes dues dones són com dues supernoves de talent i modèstia, l'explosió combinada de les quals crearà un forat negre que xuclarà el (poc) talent que resta a Catalunya. Quedeu avisat (tu no pateixis, Juanjo Sáez, que d'això no n'has tingut mai).

Bé, si s'acaba el món demà, que sapigueu que ha estat un plaer. I pels esperits ofuscats (aka: gilipolles) que hem critiquen, només lamento que moriu en la ignorància. Bon Apocalipsi per vosaltres i per la vostra puta mare.

Jo només necessito un nom

Com que cada mes l'Estat em paga molts diners per un motiu que ara no ve a cuento de res, puc embolicar-me en projectes a totes llums infructuosos. Fa temps (ahir al matí) que em ronda pel cap obrir un blog nou. Molts em preguntareu per a què putes necessito un altre blog, donat que el vostre déu Valero Sanmartí ja disposa del millor blog del món. Però això és en part cert i en part fals. Bé, no, en realitat és totalment cert, però si a mi em dóna la puta gana d'obrir-ne un altre llavors vaig i l'obro. Punto pelota.

Però aquest no serà un blog qualsesoul, com diria James Brown. Serà un originalissíssim blog col·lectiu, com l'estimable Cultureta Watch, de participació oberta, com Cultureta Watch, on es recopilaran escrits aliens, com Cultureta Watch, però en millor. I quins escrits es recopilaran? Ficcions en prosa, en vers i en prosa patètica. Biogràfics i no biogràfics. Bons i dolents. Ep, bons i dolents? No. Ni bons ni dolents: infectes. Però tots ells amb un comú denominador: la intenció estètica. Perquè la xarxa està plagada de ridículs farsants que es pensen que això d'escriure és molt fàcil i que ells ho fan molt bé. I jo em pregunto ¿per què no perseguir-los infatigablement à la McCarthy, reunir-los en un mateix blog i fer-ne escarni públic? ¿Per què no?

Emperò, em falta un nom pel blog. En tinc uns quants, però no em convencen, així que he decidit encetar un debat per discutir-los i proposar-ne de nous. Hey. Hou. Let's go.

- Felip d'Anjou Motherfuckers.

- La recerca del temps vermut.

- Martin Heidegger Sound Machine.

- Relats en Català (però em penso que ja hi ha un blog que es diu igual i que, precisament, també es dedica a recopilar escrits de merda perpetrats per submentals)

- El brogit i la fúrcia.

- Ta Mare la Coixa (abreviat TaMaCo).

- Polla.

- Marcel Proust no ho faria.

- Panta als cacalons.

- Mediapro.

- Polla 2.

- Libros de las Tiroides.

- Crespià (the blog, neither the film nor the village)


PS: si per un atzar del destí algú proposés un nom millor dels aquí presents, no dubtaria en robar-lo miserablement desprès d'haver borrat qualsevol rastre d'aquesta entrada, i del posterior debat. Aquí, de tonteries democràtiques, les justes.