Avui m’he llevat preocupat. Encara que fa temps que em ronda pel cap la
idea d’escriure un post sobre l’art de l’escriptura, fins ara he prioritzat
temes més urgents. Però resulta que, al març, els enfants terribles de Les Males Herbes publiquen el meu llibre, on foto a parir indiscriminadament els
càncers de la societat catalana actual. Ja us n’aniré informant. El problema és
que si penjo un post sobre escriure, i al mercat hi ha un llibre de la meva
autoria, per primer cop en ma vida hauré parlat amb propietat i AIXÒ M’HORRORITZA.
La metafísica és la casa de l’esperit. L’experiència, la seva tomba. L’espera no
es pot dilatar més. Anem a parlar d’escriure.
No m’agrada començar el discurs amb un ranciofact, però l’eixuta veritat no
n’entén d’estètiques ni de morals: per escriure has de tenir alguna cosa
interessant a dir. El problema és que les societats espectaculars i
medicalitzades actuals han assassinat l’interior de les persones. Si una cata
de cerveses artesanes i la Marató dels Bombers és el més emocionat que has fet
l’últim mes, deixa de glopejar fluor perquè aquesta fortor que emana de la teva
boca no prové de les genives, sinó DE LA TEVA PUTA ÀNIMA EN DESCOMPOSICIÓ.
En els joves escriptors, detecto dues tendències predominants: l’ennui 2.0
i la palla-literatura.
Els primers són els de l’escola Tao Lin, que vindria a ser el cosí modern i
retardat de Kafka. Són autors profundament biogràfics que descriuen la
frustració que els provoca una societat asèptica que ha convertit els seus
esperits en merda flonja. O sigui, que escriuen sobre que no tenen res
interessant a escriure. FASCINANT. És com si ara vosaltres, que sou uns sacs de
patates, salteu al camp nou en calça curta per ensenyar al món “la frustració d’algú
que no ha nascut pel futbol”. Sabeu com se’n diu, d’aquesta gent? Bojan. I
també imbècils.
La prosa dels cadells de l’ennui 2.0 és deliciosament mongola (aquest és l’adjectiu
adequat, i no “glacialment descurada”, com alguns en diuen). Alguns incorporen
una afectació solipsista com la del David Foster Wallace, i d’altres una mena joie
de vivre innòcua i beatnik de Xibeca en mà (com la del gosset que passegen per
Barcelona els de Blackie Books, i que respon al nom de Ben Brooks). En els seus
llibres hi trobareu una asfixiant profusió de marques de roba, llet de soja i
gadgets d’última generació, els únics temes que apassionen a aquests farsants.
Un fragment d’una novel·la d’ennui 2.0 podria ser el següent:
“Assegut sofà Voksttaüy d’Ikea, em connecto al Whatsapp del meu Iphone 5
mentre bec un rooibos orgànic amb llet de soja del Veritas per calmar la
ressaca d’amfetamines d’anit. Parlo amb la G. Crec que estic enamorat perquè, a
diferència d’altres ties, ja han passat 3 dies i encara no ha descobert que sóc
un puto subnormal amb Spotify i un polo Fred Perry. Li dic que vull ejacular
sobre les seves Rayban d’aviador. Només la vull provocar. En realitat em fot
mandra fins i tot fer-me una palla. Em foto fàstic. Però m’agrada fotre’m
fàstic a mi mateix, perquè ser un lànguid llunàtic amb ínfules d’artistes mola
molt.”
Els de la palla-literatura són figues d’un altre paner. Les emocions més
fortes que la gent sent actualment les aconsegueix a través dels llibres, les
sèries i els videojocs. Que la ficció sigui la seva realitat els els provoca unes crisis d’identitat duríssimes que
els porta a escriure novel·les enrevessades plenes de referents, homenatges i
paròdies a obres precedents, on es qüestionen conceptes com la còpia, l’autenticitat
i altres polles en vinagre. Mireu, m’està fotent tanta angúnia escriure sobre
aquests fantasmots que abandonaré la seva definició abruptament.
Si voleu escriure, el que necessiteu primer és un motiu per fer-ho. El meu
consell és que travesseu Iran al volant d’un cotxe esportiu pintant amb els
colors de l’estrella americana, acompanyats d’un mercenari senegalès menor d’edat,
una bossa plena de drogues, dues uzis i una prostituta morta al maleter. Aquesta
és la meva recomanació. No puc il·luminar millor els intangibles camins de l’escriptura.
Ara bé, el que sí puc fer advertir-vos quins són els passos que NO hauríeu d’emprendre
ni bojos si voleu veure publicat el vostre llibre.
PUBLICAR AMB UNA EDITORIAL
INDEPENDENT
Si el que voleu és fama ràpida i guanyar-vos bé la vida amb l'innoble art
d'ajuntar lletres, l'últim lloc al qual hauríeu d'enviar el llibre és a una
editorial independent. Sé que costa de creure, però aquesta gent us arruïnarà.
No vendreu ni un puto llibre i acabareu addictes perduts a més d'una substància
estupefaent. Sé que és molt temptador que us engalanin la novel·la amb faixes
estrafolàries, portades dibuixades per l'il·lustrador hipster del moment,
pròlegs de gent enrotllada com Luna Miguel o Kiko Amat, i festes de presentació
salvatges on es venen més birres i drogues que no pas llibres, i on cadascun
dels assistents es dedica alguna rama del mamoneig artístic. Però creieu-me:
rere aquests focs d'artifici literaris, l'emperador desfila en pilota picada.
Els que munten editorials independents són joves lletraferits morts de gana que s'ajunten al bar per anar fotent cerveses mentre arreglen a
crits la literatura del país. Un mal dia beuen més del compte, es foten una
ratlla o dos, i quan es lleven, amb un mal de cap de tres parells de collons,
descobreixen esgarrifats que mentre anaven borratxos han anat al registre per
constituir una editorial i han signat un contracte amb un parell d'escriptors fracassats
(si són joves, els diran emergents. Si el cabell els clareja, els diran de
culte). Però la viabilitat econòmica del projecte no se la creuen ni ells.
Truqueu-me si trobeu cap editor independent que es dediqui exclusivament a
treballar a la seva editorial. Això sí: no em serveixen els fills de papà de la
faux-bohème barcelonina que gràcies als contactes i la hisenda familiar juguen a editar
llibres com qui col·lecciona pokémons.
Aquestes editorials funcionen amb molt poc personal. Una mateixa persona
pot ser, a la vegada, el cap dels departaments de traducció, maquetació,
correcció i premsa. Van tan escassos de personal que cadascú desenvolupa el rol
de la seva pròpia secretària catxonda, així que, tècnicament, quan es foten una
palla estan cometent una infidelitat. És un món molt boig, el de l'edició
independent. No intenteu comprendre'l.
A més, els paios es pensen que, com que "dominen" les xarxes socials, no
necessiten ningú perquè s'encarregui del màrketing. ERROR. Poc abans
d'enllestir el teu llibre, et trucaran excitats com marrecs la nit de Reis, per
explicar-te que han anunciat la novetat al Facebook i han aconseguit 100
M'agrada. Amb aquesta futilesa ja en tenen prou per vaticinar que la teva
novel·la serà un puto èxit. Però alerta, perquè d'aquests 100 M'agrada,
15 són de crítics literaris (l'editorial els regala el llibre perquè en
facin una ressenya favorable, encara que la meitat no se'l llegirà i l'altra ni
en parlarà)
20 són d'altres editorials independents (no compraran el llibre ni bojos.
De fet, el menysprearan en petit comité. Si cliquen a M'agrada o retuitegen la
competència, és perquè esperen que els corresponguin de la mateixa manera quan
ells treguin una novetat)
25 són de llibreters (que s'avorreixen molt a les llibreries, i es passen
el puto dia a les xarxes socials deixant missatges a tothom. Com a molt,
demanaran al distribuïdor que els faciliti un exemplar gratuït. Com que odien
la seva feina i menyspreen els clients, no els recomanaran el llibre perquè
creuen que són massa subnormals per entendre'l)
10 són d'amics teus (consideren que les seves obligacions fraternals ja
queden satisfetes amb el suport que mostren a través de les xarxes socials. Oblidaran
el títol del llibre dos minuts després)
10 són d'amics de la editorial (els típics moscardons que només els
segueixen a tots els saraus perquè ara s'ha posat de moda regalar Moritz a les
presentacions)
12 són de d'escriptors novells (fan la pilota a l'editorial perquè els
acabi publicant el seu text putrefacte. Evidentment, no compraran el llibre
perquè menyspreen tots els escriptors que no siguin ells)
7 són de familiars dels editors (que es refereixen a ells com "el meu
fill artista" o "el meu fill, el de la carrera de lletres", ambdós
eufemismes de "el meu fill tonto". Els tenen compassió però els donen
suport incondicional. Clicarien M'agrada encara que anunciessin per Facebook
que volen muntar el 4t Reich)
El M'agrada restant és de l'accionista de l'editorial, que desprès de 5
anys de pèrdues, faria qualsevol puta cosa per aconseguir beneficis d'aquella
insensata iniciativa en la qual ha invertit els seus diners. QUALSEVOL COSA. I
amb qualsevol cosa vull dir "qualsevol cosa menys comprar o llegir un
llibre". Als accionistes els acostuma a repugnar la literatura i, en
general, tot allò que no sigui alcohol i les barjaules.
APUNTAR-SE A UNA ESCOLA
Heu de tenir molt present que la vostra carrera literària acabarà en el
precís instant en què pagueu la matrícula de la facultat de lletres. De les
llicenciatures en filologia no en surten escriptors, sinó freds correctors
ortotipogràfics. L’art literari es pot
comparar amb la Fórmula 1: la màgia es troba a les mans dels pilots, no pas en
les dels mecànics. Ara sortirà el corrector de torn que dirà:
“Si et preocupessis més per les qüestions filològiques potser no cometries
tantes errades”
OH, SÍ, PERFECTE, AIXÒ ÉS EXACTAMENT EL QUE ESPERO DE VOSALTRES, AMICS
CORRECTORS. Mentre la resta de mortals ens embriaguem amb l’arcana alquímia de
la llengua, vosaltres no aixequeu els peus del terra, manteniu la vostra
actitud d’eficient inquisidor. Sou els meus puer delicatus, eunucs proxenetes
que no senten ni una engruna de passió quan complauen els seus clients.
Tampoc us recomano apuntar-vos a un curs d’escriptura o a un màster en
creació literària d’aquests que estan tant de moda. El capitalisme ens fa
creure que fins i tot la nostra identitat pot ser comprada. Però el diploma no
fa l’escriptor. Les aules literàries són curulles d’ajuntalletres fracassats
als quals paguen per fer-vos creure que teniu un talent del qual esteu privats.
Potser un subnormal de cada promoció veurà el seu llibre publicat. Però no us
enganyeu: aquest és l’esquer amb què enganyen als vedells de les properes
promocions. Un cop han enganyat a una editorial perquè tregui al mercat la
primera novel·la d’un alumne, s’oblidaran d’ell.
ESCRIURE
A pesar del menyspreu que m’inspireu, sé que no sou tan talossos com per
confondre “escriure” amb “publicar”. Però si el que voleu és el segon, o sigui,
publicar, l’últim que heu de fer és escriure.
Em van dir que un professor d’un màster en creació d’una universitat
barcelonina, el cognom del qual podeu deduir amb aquesta cançó de Manowar,
premiava als seus alumnes amb un consell inestimable: si voleu publicar, heu d’anar
als bars. Però no a qualsevol. Es refereix a tuguris chic com l’Horiginal o l’Heliogàbal,
on s’ajunta la plana major de la faràndula literària a la que haureu d'enganxar com harpies perquè s’interessin en la vostra obra.
Però jo us donaré un consell encara millor: feu-vos crítics i obriu-vos un
compte a Twitter. A dia d’avui, i molt especialment a Barcelona, no hi ha cap
crític sense una faceta d’escriptor. La roda funciona de la següent manera.
Quan aparegui un nou llibre, tu has de dedicar tots els esforços a posar-lo
pels núvols a través de les xarxes socials i del blog o revista o suplement
cultural al que escrius, gratis o cobrant. Com que l’autor llorejat, igual que
tu, també és crític, t’assegures que rebrà amb elogis llepaires la publicació
de la teva pròpia obra, o que, si ets un autor novell, mourà els seus contactes perquè el teu text vegi la llum pública.
Es crea així una bombolla literària on tothom li mama la polla a tothom.
Però aquest miratge efervescent s’ensorrarà en pocs anys, quan les conxorxes artístiques
del present perdin la seva vigència i el relleu en la historiografia literària
caigui com una plaga de cossacs sobre les merdes amb cordill que publiqueu i
que ara poden amagar la seva pudor gràcies a les floretes enverinades i caduques amb que
les colguen els vostres amics.
