Jo només vaig pel camí més cool

Fa dos dies jo era una persona més feliç perquè no coneixia Coolway.

Coolway és una empresa de sabates, valenciana per més senyes. Només pel seu nom ja podeu imaginar com les gasta. Han organitzat un concurs on busquen a La Gente Más Cool. Humoristes, cineastes, dissenyadors, músics i etcètera. El seu reclam és ben senzill: ¿Quieres ser famoso? A Coolway els hi sua la polla que ho facis bé o no. Tan sols demanen que siguis suficientment cool com per ser votat per quatre (milions) d'imbècils a través d'Internet. O sigui, que estan buscant autèntics...


Alguns posareu el crit al cel, però al cap i a la fi Coolway defineix a tot el país (i quan dic país dic España, perquè a pesar del que diguin les consultes no vinculants, hi ha un seguit de merda que és igual aquí que allà). Perquè aquí per cada "artista" més o menys bo tenim a mig milió de farsants, i la gent ni se n'adona. Ans al contrari, ho celebra. Per això triomfen Juanjo Sáez i el seu Arròs Covat, pura mediocritat embolicada amb focs d'artifici. Per això triomfa Antoni Tàpies, avantguarda rància i institucionalitzada. I per això tenim una ciutat del disseny: perquè tenim por a esquinçar totes aquestes coloraines que cobreixen la nostra www.mediocri.cat.


He dit institució? Sí? Perfecte, perquè és la paraula clau. En aquest país meu, que és tan petit, la gent aspira a ser valorat per la institució, i no per la sàvia Història, que al seu lloc tot ho posa. Els artistes volen esdevenir el joglar del règim, com en Marc Parrot i la ex-rastuda de la Beth. En aquest país, que és tan petit, però en el que hi ha un concurs de poesia per cada dia de l'any, els ajuntalletres amb bons contactes entre els jutges dels certàmens ja saben on presentar-se i on no fer-ho. Fa poc em van comentar que el nocillero Jorge/Jordi Carrió/n recomanava als alumnes del Màster en Creació Literària de la UPF (sí, això existeix) que escriure bé sí que és important, però que encara ho és més anar merdejar per presentacions i baretos culturals. Us fa ràbia? Doncs té més raó que un sant. A fer campanya s'ha dit!


Per aquestes raons, el nostre cinema és absurdament dolent. Els nens i nenes de casa bona, quan acaben el batxillerat i no saben què fer, demanen als seus pares de fer cine (uns 8 mil euros l'any, a l'Escac). Han vist Amélie, o alguna de Tarantino, i es pensen que estaria guai viure d'això. Una escola en condicions els hi rebentaria la cara amb una Super 8, però a l'Escac qui paga mana. I entraran mediocres i en sortiran igual, de mediocres, però sabran què és un fallo de raccord i un contrapicat. Ara bé, rodaran merda absoluta (i sovint també pretenciosa). Però si tens un papa que et pot pagar aquesta morterada a l'any de ben segur que també té algun contacte per finançar el teu detritus.

Deixeu-vos d'acadèmies, de cursos de guió, d'universitats, de premis i de mamoneos diversos. Les institucions són un puto càncer: no deixeu que us infectin. Jugueu-vos els collons i el clítoris. Feu com el xiflat de l'Herzog, que rodava amb 4 duros per les infeccioses selves suramericanes, apuntant amb una escopeta al puto psicòpata del Klaus Kinski per evitar que s'escapés del rodatge. Un segon de les seves pel·lícules val més que totes les isabelscoixets i venturesponts junts. I això val pel cine i per qualsevol altra merda que vulgueu fer. Perquè el mediocre no neix, es fabrica.

Però també podeu escollir no fer-me cas. Però llavors recordeu que si tenim unes infraesructures mediocres, i tenim uns polítics mediocres, i també tenim uns artistes mediocres, és potser perquè també nosaltres som una gent bastant mediocre.

Jo només munto el govern del president Artur Mas

Ho sento, Jan. Saps que jo amb tu vaig a mort. Però com a bon animal polític, reconeixeràs que un aspirant a sobirà no pot deixar de banda el tacticisme, l'oportunisme i la indefinició ideològica. Tot allò que fa gran a un príncep maquiavèlic, i a un líder del PSOE. Per tant, comprendràs que avui, en assabentar-me de l'obertura de mires que Artur Mas contempla de cara a la conformació dels seus consellers, m'hagi pres la llibertat d'esbossar un full de ruta per bastir una Generalitat apetitosa en cas de victòria convergent. Com veuràs, jo no perdo la confiança en tu. De fet, t'he reservat un lloc d'honor en l'hipotètic govern d'Artur Mas. Però no ens avancem als esdeveniments...

Conselleria d'Interior: per si algú no se n'ha adonat, Joan Saura és un pobre d'esperit. Són tantes les bromes sobre les pallisses que els mossos propicien als hipotètics votants d'Iniciativa que és del tot inútil provar d'afegir-ne cap de rellevant. Però ara és moment de canvis. Volem homes de conviccions fermes a la conselleria d'interior. Volem a Albert Serra. Un tio que fa de legislador, jutge i executor. Un tio que mataria a l'staff de seriesyonkis tot empalant-los amb el màstil d'una bandera de la pau. I a qui molesti massa, dos tricornios i carta blanca. Trets, no paraules.



Conselleria de Salut: The man, the legend. Joan Laporta. Hom sap que tots els mals de Catalunya passen per les derrotes del Barça. Grip A? Càncer, pandèmia, diarrea? A qui li importen aquestes merdes si el Barça guanya els partits? Joan Laporta és l'home que pot aconseguir que les victòria blaugrana siguin una constant fins el dia de l'Apocalipsi. Joan Laporta és un home de salut. Joan Laporta és l'home que té clar quin és el mal de Catalunya: la grip perica. Caldo blanquiazul, i tot el camp és un clam.



Conselleria d'Acció Social i Ciutadania: el Siddharta Gautama català, Vicenç Ferrer. Ai calla, que està mort! Bé, jo sóc partidari d'atorgar-li la conselleria, a pesar d'ésser cadàver. Sincerament, no crec que ho faci pitjor que el seu predecessor. ¿O potser algú de vosaltres havia notat que teníem una Conselleria d'Acció Social i Ciutadania?

I demà, més. Conselleries dirigides per dones, transexuals, ewoks i altres éssers que no s'adapten al paradigma fal·logocràtic neo-convergent.

Jo només crec en un Estat policia

Succeeix que a vegades el significat ocult de l'existència es revela per mitjà dels detalls. Instants fugissers d'aparent intranscendència són els portadors de missatges arcans i metafísics que connecten la materialitat inert del cosmos amb els batecs del nostre esperit arraconat.
Si en llegir el paràgraf inicial t'has emocionat o has pensat que podria ser una persona interessant mereixes tot el meu despreci. Fuig corrents cap a algun bloc de "modernos". Allí el lirisme és cel·lebrat però als meus regnes és motiu d'empalament.
A mitjans del segle XX George Orwell escrigué 1984, una cèl·lebre novel·la en la que un estat totalitari instal·lava càmeres de vigilància tant en espais públics com privats per mantenir controlada a la població. Tot i que no en fou l'inventor, la novel·la d'Orwell és un dels màxims representats d'un subgènere de la ciencia-ficció conegut com distopia o utopia negativa. De forma més o menys unànime es considera que els futurs hipotètics que es presenten en aquest subgènere són del tot indesitjables, consens amb el qual dissenteixo profundament.
Com apuntava al principi, els detalls són potser no una part imprescindible de la vida sino el seu propi fonament. Les vides d'homes d'inqüestionable virtut han estat esfonsades per fugaços instants que revelen la verdadera identitat que tremola rera la màscara. Una xarxa de càmeres inquisitorials ens ajudaria a escombrar les mantes de dignitat sota les quals s'amaga el patetisme de la humanitat.
L'altre dia, en anar a dormir completament ebri, vaig ser víctima d'un somni en que els reporters de Callejeros donaven un cop d'estat i les càmeres s'escolaven dins els domicilis privats. Inmediatament el govern inventava ad hoc l'únic programa oficial que era retransmès arreu del món: un zapping compost pels moments més ridículs dels ciutadans, caçats tant al carrer com als seus treballs o fins i tot dins les seves pròpies llars. Un món on tots vosaltres, fills de puta, ereu descoberts.
Lamentablement jo vaig despertar-me, però recordeu que el Dia de l'Apocalipsis la vostra identitat rebentarà i en brollarà el pus de la vostra naturalesa verdadera. El costat fosc no us complementa: us defineix.