Jo només vaig down, down, down.

Temps ençà m'arribà un correu electrònic molt intimidant de part del lobby castellanoparlant de lectors del blog (hola, surmanos). En el contingut del mail, incisiu i contundent, em demanaven que dediqués un post al web de DOWN ESPAÑA. Bé, no ho faré. Al llarg d'aquests dos anys s'ha instaurat l'estranya percepció que sóc un darwinista boig i perillós (i en part és veritat) que odia els subnormals. No és cert. De fet, (mode humanista-cínic ON) crec que els downis són infinitament més feliços que la majoria dels humans. Nosaltres vivim segons uns paràmetres molt específics i arbitraris sobre què significa l'èxit personal, social i afectiu, i pensem que com que els mònguers tenen dificultats per adaptar-s'hi tenen un problema. Però és fals. Això als downis els la rebufa. Ells s'ho passen mamella. Només es viu un cop, nanos. El problema el tenim nosaltres i aquesta merda de concepcions que arrosseguem com la roca de Sísif, amunt i avall, a través dels anys (mode humanista-cínic OFF).

Si uso els termes downi, subnormal, mònguer o albertespinosa per insultar és perquè els buido del seu origen etimològic i de la seva càrrega ideològica originària. Com vosaltres quan dieu "fill de puta" per ofendre i després us gasteu les garrofes anant de pepes.

Però no per això deixaré de recomanar el web de Down España. Especialment els números en pdf dedicats a La Barbie Down, Sexualidad Down i, molt especialment, La Reina Sofía acepta la Presidencia de Honor del II Congreso Iberoamericano sobre el Síndrome de Down. A El Jueves els han caigut multes per molt menys.

I ja que parlem de subnormals, anem a parlar del...

El PSC està on fire. Els seus spots electorals ho demostren. Picaresca, humor del fi i certa fragància a teen spirit és el que desprenen estratègies com La vida de Monti, SúperMontilla o Artur Mas es Menos. Si el canvi proposat per CIU ja fa sospitar amb el cadàver de Pujol encara calent, imagineu la poca credibilitat que genera la campanya publicitària dels líders del tripartit. Afortunadament, amb aquests spots el PSC sembla que per fi ha trobat el seu votant ideal. Els joves, direu. I ara! Els subnormals.

La campanya del PSC va dirigida al públic jove i abstencionista que veu la política com una cosa avorrida. Però molts de vosaltres, adolescents i post-adolescents, no us sentireu identificats amb aquesta visió casposa del jovent que sembla tenir el PSC. Jo tampoc m'hi sento. Tothom a qui he preguntat m'ha mirat horroritzat. D'on treu el PSC aquesta imatge del jovent? Després d'investigar profundament, m'he topat amb Historias del Toner.

Historias del Toner és una websèrie. Probablement, la primera websèrie en català (recordeu que si tenim artistes mediocres és perquè nosaltres també som gent bastant mediocre). Està perpetrada per "un grupo de jóvenes actores y actrices con un denominador común: el teatro y el socialismo". Jo quan sento "teatro y socialismo" m'imagino estudiants de Belles Arts que es despullen mentre reciten Bertol Brecht. Però ens estem precipitant i traient les coses de context. Perquè la definició continua: "Somos gente de izquierdas y progresista. Sabemos lo que nos jugamos en las próximas elecciones al Parlamento de Cataluña y por eso damos soporte a la candidatura de José Montilla y al Partit dels Socialistes de Catalunya". Izquierdas + Progresista + Montilla = Diversió mònguer.

Historias del Toner es divideix en 14 capítols. Fa temps que m'ho vaig mirar i ara ja no recordo exactament sobre què anava aquest insult a Bergman dirigit sota l'influx de Satanàs. Vindria a ser un abort endogàmic de sitcom articulat al voltant d'un (sorpresa) Toner. Cada personatge és batejat amb un nomens parlens que l'identifica com a simpatitzant d'un partit. Així, tenim a a Mas-similiana, Rubierta o Pepi Gaviota. Subtilesa al poder. Com en tota comèdia, els defectes s'accentuen. Els tontos són subnormals i els llestos són súper-dotats. Els jerquis només saben cantar i acusar de botiflers, els d'Iniciativa són d'una ingenuitat candorosa, els peperos molt pijos i els socialistes sempre tenen un comentari (suposadament) enginyós per tancar la boca als seus rivals mancats d'arguments. I és que els maniqueismes d'Historias del Toner són tan flagrants i desvergonyits que hauríem de ressucitar a Pompeu Fabra per a que inventés una nova paraula per definir aquest despropòsit.

Però potser els seus creadors són uns genis subversius. Potser ens enganyen a tots. Perquè són tants els errors i les violacions de la construcció paradigmàtica d'un sketch que jo he arribat a pensar que ho fan així perquè volen. Feta la llei, fet el Toner. Són els Godard de les websèries. I si les bromes no fan riure, potser és perquè juguen a la lliga de l'estupor.

Convé no refiar-se d'un socialista, perquè la seva clau és guanyar-se la teva confiança fent-se passar per tontos i aprofitar-ho per follar amb la teva filla i robar-te la cartera. No els deixis mai la clau de casa, i molt menys la del teu país.

PS: la gent em pregunta per què odio el PSC. Anem a matisar-ho: (mode humanista-cínic ON) odio tots els partits polítics, especialment el PSC. La raó és que detesto els partits de masses per damunt la resta de partits. Crec que a pesar de la seva profunda estupidesa els ciutadans i els seus interessos són massa complexos com per ser reduits a la representació d'un sol grup. El PSC (i també el PSOE) ho sap molt bé, i per això juga la carta de la dispersió, tot i saber que no podrà complir les esperances de tots els variats idiotes que els voten. A banda, opino que el concepte "partit polític" ja fotia tuf a ranci al segle XIX, i és per això que no voto. Mai. Però tampoc tinc massa solucions. (mode humanista-cínic OFF). Alguna gent diu que això és hipòcrita però no és veritat. Imagineu que us tallen les mans i us tanquen en una habitació amb una gallina a la qual li supura un líquid fosforescent del seu cul amb plomes. Us follaríeu la gallina? Jo no.

Penseu en aquesta sàvia paràbola fins el proper post, que arribarà d'aquí una setmana, un mes o potser un any lunar.

Jo només vaig pel camí més cool

Fa dos dies jo era una persona més feliç perquè no coneixia Coolway.

Coolway és una empresa de sabates, valenciana per més senyes. Només pel seu nom ja podeu imaginar com les gasta. Han organitzat un concurs on busquen a La Gente Más Cool. Humoristes, cineastes, dissenyadors, músics i etcètera. El seu reclam és ben senzill: ¿Quieres ser famoso? A Coolway els hi sua la polla que ho facis bé o no. Tan sols demanen que siguis suficientment cool com per ser votat per quatre (milions) d'imbècils a través d'Internet. O sigui, que estan buscant autèntics...


Alguns posareu el crit al cel, però al cap i a la fi Coolway defineix a tot el país (i quan dic país dic España, perquè a pesar del que diguin les consultes no vinculants, hi ha un seguit de merda que és igual aquí que allà). Perquè aquí per cada "artista" més o menys bo tenim a mig milió de farsants, i la gent ni se n'adona. Ans al contrari, ho celebra. Per això triomfen Juanjo Sáez i el seu Arròs Covat, pura mediocritat embolicada amb focs d'artifici. Per això triomfa Antoni Tàpies, avantguarda rància i institucionalitzada. I per això tenim una ciutat del disseny: perquè tenim por a esquinçar totes aquestes coloraines que cobreixen la nostra www.mediocri.cat.


He dit institució? Sí? Perfecte, perquè és la paraula clau. En aquest país meu, que és tan petit, la gent aspira a ser valorat per la institució, i no per la sàvia Història, que al seu lloc tot ho posa. Els artistes volen esdevenir el joglar del règim, com en Marc Parrot i la ex-rastuda de la Beth. En aquest país, que és tan petit, però en el que hi ha un concurs de poesia per cada dia de l'any, els ajuntalletres amb bons contactes entre els jutges dels certàmens ja saben on presentar-se i on no fer-ho. Fa poc em van comentar que el nocillero Jorge/Jordi Carrió/n recomanava als alumnes del Màster en Creació Literària de la UPF (sí, això existeix) que escriure bé sí que és important, però que encara ho és més anar merdejar per presentacions i baretos culturals. Us fa ràbia? Doncs té més raó que un sant. A fer campanya s'ha dit!


Per aquestes raons, el nostre cinema és absurdament dolent. Els nens i nenes de casa bona, quan acaben el batxillerat i no saben què fer, demanen als seus pares de fer cine (uns 8 mil euros l'any, a l'Escac). Han vist Amélie, o alguna de Tarantino, i es pensen que estaria guai viure d'això. Una escola en condicions els hi rebentaria la cara amb una Super 8, però a l'Escac qui paga mana. I entraran mediocres i en sortiran igual, de mediocres, però sabran què és un fallo de raccord i un contrapicat. Ara bé, rodaran merda absoluta (i sovint també pretenciosa). Però si tens un papa que et pot pagar aquesta morterada a l'any de ben segur que també té algun contacte per finançar el teu detritus.

Deixeu-vos d'acadèmies, de cursos de guió, d'universitats, de premis i de mamoneos diversos. Les institucions són un puto càncer: no deixeu que us infectin. Jugueu-vos els collons i el clítoris. Feu com el xiflat de l'Herzog, que rodava amb 4 duros per les infeccioses selves suramericanes, apuntant amb una escopeta al puto psicòpata del Klaus Kinski per evitar que s'escapés del rodatge. Un segon de les seves pel·lícules val més que totes les isabelscoixets i venturesponts junts. I això val pel cine i per qualsevol altra merda que vulgueu fer. Perquè el mediocre no neix, es fabrica.

Però també podeu escollir no fer-me cas. Però llavors recordeu que si tenim unes infraesructures mediocres, i tenim uns polítics mediocres, i també tenim uns artistes mediocres, és potser perquè també nosaltres som una gent bastant mediocre.

Jo només vull fer funcionar el meu sistema psoeperatiu

No em funciona el Montilla Firefox. Falta ben poc per baixar les noves actualitzacions, però el sistema és un puto caos. Jo volia esperar per descarregar-me la versió oficial, però un àvid i hàbil programador s'ha avançat a la resta de l'equip i ha penjat una sèrie de millores pròpies. Quan estava a la meitat de la instal·lació els portaveus de Montilla Firefox han penjat un comunicat on afirmaven que aquestes millores no eren oficials, i que farien petar el meu sistema operatiu. Jo no m'ho he cregut i he continuat la instal·lació. Quin error. Les descàrregues del programador díscol prometien una menor càrrega del sistema, però enlloc d'això el Montilla Firefox ara se'm menja tots els recursos de l'ordinador. No puc fer servir el Paint. No puc escriure al Word, ni connectar-me a la xarxa global. Diuen els portaveus de Montilla Firefox que si m'espero, amb seny i paciència ells aconseguiran equilibrar els meus recursos i els requeriments del meu explorador. Jo ja no em crec res i no em satisfan les solucions conciliadores.

M'he estat mirant el Chromvergència. Té un logo nou, que és el més important. Inspira optimisme, joventut i aire fresc. Hi apareix una carma somrient. Ara Chromvergència fa olor a Sillicon Valley: empreses governades per creatius de 30 anys, hores de lleure a disposició del treballador i pilotes gegants en lloc de cadires per seure. A més, els de Chromvergència diuen que Internet és Google, i que si Google l'han inventat ells, llavors no hi ha millor programa que el seu sortir a navegar per la xarxa. Chromvergència és la gran esperança blanca o, més ben dit, la gran esperança negra, que no s'ha de perdre de vista a l'Obama. Però a mi aquesta gent que s'autoproclamen creadors, messies i gestors legítims de tot internet em fa sospitar.



He sospesat la idea d'instal·larme l'Ercplorer. M'agrada bastant. Volen recuperar l'essència de l'Internet original, abans de ser piratejada pels avantpassats del Montilla Firefox. I les seves mesures per aprofitar els recursos de l'ordinador són força llamineres. Ara bé, un cop comences a fer servir l'explorador, ja l'hem cagat. Intentes recuperar l'historial, però algú te l'ha borrat. Intentes obrir més d'una finestra per treballar en vàries coses a la vegada, cosa que hauria de permetre l'optimització de recursos, i no ets capaç de fer-ho perquè l'Ercplorer s'està petant el 98% dels recursos en un traductor suahili-aranès. Desesperat, clico a la pestanya d'Ajuda, i em surten tres solucions diferents, totalment incompatibles i contradictòries entre elles. On han après a programar, aquesta gent?



També contemplo una opció bastant guai: instal·lar el Saurfari. Aquesta és una opció força sel·lecta, la preferida dels profes universitaris, estudiants de l'Escac i dissenyadors gràfics afincats al Raval. El Saurfari funciona sota mínims: en té prou amb acariciar els recursos de l'ordinador per començar a rutllar. Digne de veure. Però pobre de tu que vulguis utilitzar alguna aplicació més complexa que un buscador! De l'Spotify, el Facebook, el Gmail i Chatroulette ja te'n pots acomiadar. Són luxes innecessaris. Òbviament, han menystingut de forma flagrant el que realment significa navegar per Internet. Per això em molesta tant el Saurfari. No aspiren a ser l'explorador global. Es senten massa còmodes en una parcel·la reduïda desde la qual poden criticar i esmenar a la resta d'exploradors amb programes de funcionament general.



En general, però, contemplo de forma bastant optimista aquesta nova ronda d'actualitzacions. Com a mínim, tinc la certesa de que ningú caurà en la trampa dels Ciutroyans. Durant les passades actualitzacions, molta gent es va pensar que la de Ciutroyans era una proposta vàlida, un explorador just i equànime. Però a l'hora de la veritat només s'han dedicat a piratejar el sistema. Entraven al teu ordinador i saquejaven tots els teus recursos mentre et titllaven d'insolidari. Tot i això, s'ha d'admetre que la seva campanya publicitària va ser envejable. T'enviaven a la bústia un correu electrònic amb l'assumpte I Love You. Totalment hipnotitzat, l'obries i descobries que allí no hi havia contingut, sinó un virus destructiu que es feia passar per explorador. Espero que la gent hagi après la lliçó.

PS: no parlaré del PP. És massa fàcil. I fa així com de progre, molt 7 Vidas. I a mi ja em cansen els putos humoristes de pseudo-esquerra que aixequen el puny tan sols per posar-se amb els peperos, l'Esglèsia i els Estats Units pre-Obama.

PPS: i pels que no us mola llegir un post sense insults ni provocacions directes, aquí teniu el regal. Fora tots els immigrants. Diuen que a Catalunya n'hi ha 181.887. Això ja no és un problema. Això són 181.887 problemes.

Jo només munto el govern del president Artur Mas

Ho sento, Jan. Saps que jo amb tu vaig a mort. Però com a bon animal polític, reconeixeràs que un aspirant a sobirà no pot deixar de banda el tacticisme, l'oportunisme i la indefinició ideològica. Tot allò que fa gran a un príncep maquiavèlic, i a un líder del PSOE. Per tant, comprendràs que avui, en assabentar-me de l'obertura de mires que Artur Mas contempla de cara a la conformació dels seus consellers, m'hagi pres la llibertat d'esbossar un full de ruta per bastir una Generalitat apetitosa en cas de victòria convergent. Com veuràs, jo no perdo la confiança en tu. De fet, t'he reservat un lloc d'honor en l'hipotètic govern d'Artur Mas. Però no ens avancem als esdeveniments...

Conselleria d'Interior: per si algú no se n'ha adonat, Joan Saura és un pobre d'esperit. Són tantes les bromes sobre les pallisses que els mossos propicien als hipotètics votants d'Iniciativa que és del tot inútil provar d'afegir-ne cap de rellevant. Però ara és moment de canvis. Volem homes de conviccions fermes a la conselleria d'interior. Volem a Albert Serra. Un tio que fa de legislador, jutge i executor. Un tio que mataria a l'staff de seriesyonkis tot empalant-los amb el màstil d'una bandera de la pau. I a qui molesti massa, dos tricornios i carta blanca. Trets, no paraules.



Conselleria de Salut: The man, the legend. Joan Laporta. Hom sap que tots els mals de Catalunya passen per les derrotes del Barça. Grip A? Càncer, pandèmia, diarrea? A qui li importen aquestes merdes si el Barça guanya els partits? Joan Laporta és l'home que pot aconseguir que les victòria blaugrana siguin una constant fins el dia de l'Apocalipsi. Joan Laporta és un home de salut. Joan Laporta és l'home que té clar quin és el mal de Catalunya: la grip perica. Caldo blanquiazul, i tot el camp és un clam.



Conselleria d'Acció Social i Ciutadania: el Siddharta Gautama català, Vicenç Ferrer. Ai calla, que està mort! Bé, jo sóc partidari d'atorgar-li la conselleria, a pesar d'ésser cadàver. Sincerament, no crec que ho faci pitjor que el seu predecessor. ¿O potser algú de vosaltres havia notat que teníem una Conselleria d'Acció Social i Ciutadania?

I demà, més. Conselleries dirigides per dones, transexuals, ewoks i altres éssers que no s'adapten al paradigma fal·logocràtic neo-convergent.

Jo només tiro per la via legal

L'altre dia vaig tornar molt tard a casa. Havia sortit a caçar barrufets per fer-los servir d'esquer per atrapar pokémons salvatges, els quals utilitzo per alimentar a dos telettubies ensinistrats que faig servir per rastrejar socialistes, matar-los i fer-ne bistecs. La qüestió és que en arribar a casa vaig trobar-me davant la porta una noia de 15 anys a quatre grapes. Anava mig despullada, bruta i despentinada. Al voltant del coll hi duia un collaret i, atrapat entre les dents, se li veia un sobre rebregat. Vaig treure de la butxaca un barrufet moribund, vaig passejar-lo ostensiblement davant dels ulls de la noia i finalment vaig llençar-lo ben lluny. La pobra va obrir una boca desdentegada i va sortir rabent darrere el barrufet. Jo vaig aprofitar per agafar el sobre que li havia caigut i vaig entrar a casa sense massa inquietuds sobre el contingut i l'emisor del mateix. Només conec una persona suficientment decadent, maquiavèlica i malvada com per idear aquest sistema de comunicació.

No és el primer cop que en Jan Laporta lloga els meus serveis com a mercenari. Encara recordo quan em va demanar que canviés el diccionari de castellà d'en Johan Cruyff per un diccionari klingon. Ara, cada cop que l'holandès vol criticar al bo d'en Jan, ningú és capaç d'entendre un borrall del que diu. Però aquest cop el seu encàrrec era d'una naturalesa diferent. Tothom està al corrent de les vel·leitats polítiques d'en Jan. La presidència del Barça ja se li queda petita. Emperò, la feina que comporta el seu càrrec li impedeix pensar detingudament en una proposta política consistent. Així doncs, sol·licita els meus serveis per elaborar un primer esbòs de la constitució laportista. És una tasca complexa, així que us invito a esmenar-la i afegir articles i merda legal diversa.



Article 1. Queda totalment prohibit l'ús públic i privat de les paraules satanàs, infern, merda, puta, Avatar, imbècil, convergent, Real Madrid i country-panda. Els conceptes que abans designaven aquestes paraules seran referits per una sola paraula: sandrorossell.


Article 2. Lionel Messi està autoritzat a portar escopeta durant els partits del Barça, i utilitzar-la cada cop que algú intenti fer-li una entrada.

2.1. Excepcionalment, Messi disposarà d'una caixa de granades de fragmentació que podrà usar lliurement des de la banqueta.

2.2. Excepcionalment, quan Messi no estigui convocat, disposarà d'un rifle de franctirador amb 5 bales sempre i quan es presenti a la llotja acompanyat de dos menors en bikini.


Article 3. Queda anul·lada l'antiga divisió i contingut de les menjades: desdejuni, esmorzar, dinar, berenar, sopar i ressopor. A partir d'ara totes les menjades passen a dir-se "L'hora de Gargantua i Pantagruel" i consisteixen en uns entrants, primer i segon plat, postres, café, conyac, puro i prostiputa.

3.1. Els musulmans són lliures d'excercir el Ramadà, però enlloc del dejuni tenen l'obligació de menjar.

3.2. Tot home que es salti aquesta regla rebrà un tret a l'esternocleidomastoideo. Tota dona que se la salti li haurà d'oferir un entrepà de beicon a Joan Laporta i menjar-li la tita mentre ell endrapa el bocata. Quan en Jan acabi, la castigada haurà d'esperar-se de genolls a que en Jan li xarrupi les molles de pa i les restes d'oli que li han quedat damut del cap.

3.3. Menjar verdura i tofu es considera un crim.


Article 4. A qui no parli català se li transplantarà la llengua als genitals i viceversa.

4.1. L'única excepció seran els jugadors del F.C. Barcelona. A ells se'ls obligarà a assistir a un curset de tres hores desprès del qual hauran de ser capaços de dir "Bon profit", "Gràcies", "Acutxillar", "El fungol és axís", "Visca el Barça" i també "Visca Catalunya lliure". Aquesta figura legal excepcional rebrà el nom de Model d'integració lingüística.


Article 5. A Catalunya no s'hi construiran presons. Els criminals seran o bé executats in situ o bé expulsats a Espanya, que ja no es diu Espanya sinó Mordor.

5.1. Ser dona i lletja es considera crim. Se li denegarà l'aplicació dels drets humans i se la ubicarà dins la figura legal de Troll. Aquesta figura encara està per definir, però implica la prèvia ablació abans de ser expulsada a Mordor.


Article 6. El vestit regional català passa a ser una armadura de cavaller medieval amb una capa del Barça i una espasa en forma de polla. El menjar tradicional català passa a ser la sang de dona.


Article 7. Cada cop que el Barça guanyi (que serà SEMPRE) s'organitzarà una bacanal nacional. Joan Laporta es disfressarà de Bacus i serà transportat en palanquí per tot el territori català mentre regala llaunes de Moritz i entrepans de fetus humà amb all i julivert. Durant 24 hores regnarà l'anarquia amb algunes excepcions.

7.1. La paraula de Joan Laporta continua essent la la llei.

7.2. Tots aquells que amaguin una dona major de 12 anys a casa seran considerats criminals.

7.3. Queden prohibits els mètodes anticonceptius de qualsevol tipus.


Article 8. Si un buròcrata et molesta li pots disparar amb un bazoka.

8.1. Matar a un buròcrata amb qualsevol altra arma es considera crim, i implica la immediata expulsió a Mordor, prèvia aplicació de la pena de mort.

Jo només sóc jutge i executor

Finalment, sembla ser que el cas Gürtel esquitxarà més que Nacho Vidal fent un bukkakke. Més que Nacho Vidal fent un bukkakke amb cent persones. Més que Nacho Vidal fent un bukkakke amb cent persones dins una habitació de tres metres quadrats. O també més que una granada palestina dins l'entrepà kosher d'un nen jueu. Tot depèn de si preferiu la broma escatològica o la política.

Un dels personatges al punt de mira d'aquesta trama de corrupció és el senyor Alejandro Agag, empresari, antic eurodiputat, pepero, gendre de José María Aznar, cosí de Lady Gaga, amic de Fernando Alonso, Ecclestone i Briatore. Un perla, el tio. Però com bé sap l'amic Silviober, per evadir la justícia només necessites molts diners i pocs escrúpols. I, com bé sabem, el senyor Agag està ben servit del primer i probablement ni coneix el significat de la segona. Al cap i a la fi, estem parlant d'un empresari d'èxit casat amb la filla d'Aznar. Podeu imaginar a algú amb menys escrúpols?

Per tant, mai sabrem la veritat sobre els negocis obscurs d'Alejandro Agag. Però mireu-lo bé. És obvi que el tipus és un pervertit. Un pou de vicis sufocats que només poden ser exorcitzats en la intimitat. Com li passa al seu sogre amb el català. Així que, com que mai sortirà a la llum la veritat sobre els seus negocis turbulents, sempre ens queda la possibilitat d'esPPcular sobre els seus vicis. Potser és absurd. Potser és una pèrdua de temps. Però també és cert que si algun dia l'Alejandrito és mor, i a les portes del cel Nostre Senyor cerca al google Alejandro Agag per deliberar si el deixa entrar o l'envia a l'infern, el seu nom sortirà relacionat, encara que de forma molt remota, a conceptes com coprofàgia animal, tiro al enano o po-po-po-poker face. I només per això ja haurà valgut la pena.

Anem, doncs, amb els vicis inconfessables d'Alejandrito:

- Beure Nestea.

- Llegir les novel·les d'Antonio Gala.

- Usar la paraula sindicalista com a sinònim de jueu.

- Exprimir llimones amb la punta de la polla.

- Allargar un bitllet a un pidolaire i enretirar-lo a l'últim moment mentre diu "no, que luego vas y te lo gastas en vino".

- Follar-se a l'Anita Aznar.

- Riure els acudits de El Roto.

- Donar pel cul a Fernando Alonso mentre li agafa les orelles amb les mans i crida "rum! rum! la moto!".

- Ejacular contra la seva pròpia cara.

Jo només tinc un dilluns de festa

Ahir a molta gent li va brotar inesperadament un sentiment nacionalista abrandat, hedonista i curcumstancial. Les masses enfervorides declaraven amb orgull pertànyer a Catalunya per una raó prou comprensible: aquí ahir era festa. Dilluns de Pasqua, per aquells que van passar la ressaca fins les 6 de la tarda. Bé, és sorprenent el poc que necessita la gent per abraçar i oblidar idealismes pels quals hi ha persones que es passen tota la vida barruntant i deliberant. En aquesta mateixa línia, m'estava preguntant: com encaixa la figura de Marc Sabatés dins la mitologia del nacionalisme català? Element dissuassori o simpatitzant? Deixaré oberta la qüestió.

Jo només crec en fal·làcies

Fal·làcia de l'argument circular: error lògic que inclou una multiplicitat d'elements, amb un mínim de dos. A és demostració de B, i B és demostració d'A.


Exemple: Si l'abort fos legal no tindriem tots aquests fills de la gran puta embrutant els nostres carrers.