Jo només m'exalto amb el nou i m'enamoro del vell

Hola, amics de la xerinola ultraviolenta i erudita. Últimament, gent d'aquella a la qual per respecte anomenarem gilipolles m'ha fet arribar certes queixes segons les quals en aquest blog es dóna a entendre que tot producte artístic i cultural produit en l'època actual no serveix ni per fer escaiola pels canaris. No és cert. Jo m'entristeixo i 'menfurismo a parts iguals cada cop que sento algú que diu "ia no es fa rocanrol com el dels rolling". Aquesta actitud no té cabuda en un blog regeneracionista, optimista i de pensament humanista-cínic com aquest. Jo no crec en el mite de l'Edat d'Or que es degrada. En tot cas crec en una època inicial, ja de per si força precària, anomenada Edat de la Merda, que empitjorà donant pas a l'Edat de l'Orina, i així fins avui, moment que podríem designar com Edat de Love of Lesbian.

Així que no: avui en dia SÍ que es fan bones pel·lícula, bons llibres i bona música. I si ho dubteu, arrossegueu la vostra ànima en pena, demà dijous a les 22.00, fins la plaça Joan Coromines de Barcelona, on podreu escoltar uns trovadors que us posaran els genitals com toixons i faran bellugar la vostra pelvis com si fos un rata pinyada ofegant-se en un got d'aigua.


Llavors, ¿com és que dóna la impressió que avui en dia hi ha moltissíssima merda? Fàcil: perquè d'escriptors, músics, etc., bons n'hi pocs. Poquíssims. Com ha passat sempre, vaja. En canvi, els farsants s'han multiplicat com els estudiants de mòduls. La culpa d'això la té la usurpació dels mitjans de producció (artística) per part del proletariat. Perquè la democràcia, política, cultural o del que sigui, no és bona. Penseu que el concepte de democràcia el van inventar uns tios que es vestien amb túniques, que vindria a ser un taparrabos amb pretensions, així que no en podem esperar res de bo.

Imagineu, per exemple, que un galifardeu de l'Itàlia renaixentista hagués manifestat certa traça pels pinzells. Son pare hauria agafat el tendre vailet i l'hauria reclòs a casa d'una celebritat local (que són sempre les pitjors): un vell esteta decadent, desquiciat i fill de puta amb ínfules de diva tirànica, una barba de dos pams i una afició gens amagada per tocar nens sense finalitats mèdiques. I allí s'hauria dedicat durant anys a picar pigment, barrejar pintures, suportar abraonades pallisses (psicològiques i físiques) i netejar pinzells (en sentit literal, però sobretot figurat). I potser un dia, POTSER, aquell vell xiflat de psique torturada li ensenyaria a pintar roques. Arribats a aquest punt, a no ser que el xiquet sentís una passió boja per la pintura, ja hauria fotut el camp de casa no sense abans clavar el pinzell a l'ull del vell.

Era cruel? Sí. Moltísstim. Però com a mínim disposavem d'un òptim filtre anti-farsantisme.

I això és aplicable a tot. Per escriure, la gent havia de racionar el paper de vàter i desfer-se la vista movent el llapis sota la precària llum d'una espelma. Per cantar o tocar el piano, la gent s'havia de fer escolanet i patir els abusos anals dels capellans que els ensenyaven a entonar els aguts introduint els ciris via rectal. Si ets un farsant aquests sacrificis no els fas.

Però avui en dia per 4 duros qualsevol farsant té un ordinador, una molesquine, una super 8, un ukelele o un estudi de gravació casolà. Jo he vist imbècils amb una Stratocaster i mitja dotzena de pedaleres incapaços de tocar decentment una cançó dels Ramones. Però bé, n'hi ha alguns que fins i tot tenen sort i acaben essent apadrinats per alguna publicació amiga de la demagògia, d'aquelles que sembla que cada mes tenen una vintena d'artistes que revolucionaran una discliplina artística en qüestió, i els inflen l'ego dient que "subverteixen el cànon escleròtic i academicista amb una proposta urgent d'esperit punk".


Ignoro les raons, però normalment aquesta gent acostumen a ser sempre estudiants de Belles Arts, Disseny o Cinema que, de cop, sembla que descobreixen la seva passió per la música o l'escriptura o el que sigui. Últimament he pensat profundament en aquesta coincidència, i he arribat a la conclusió que aquest fenomen s'explica perquè aquestes carreres estan plenes de FILLS DE PUTA PRETENSIOSOS SENSE CAP MENA DE CONSCIÈNCIA NI REMORDIMENTS. De moment només és una hipòtesi que estic treballant. Però ja m'imagino en un futur converses com les següents:

- Tio, acabo de d'entregar tot el meu patrimoni a les germanetes de la caritat.

- Però què dius, boig?!

- He descobert que la meva família era tan rica perquè un besavi que tenia era dissenyador gràfic. I m'ha agafat una mala consciència tan gran que m'he desfet del patrimoni.

- Quin mal rotllo. El meu besavi era un tio molt més noble: es va fer ric traficant esclaus africans.

- Quina sort.

- Pues sí.

Jo només tinc el nou disc dels Manel

Descàrrega en exclusiva del segon disc del grup Manel via Rapidshare Megaupload i Cumlouder.

No. A JNFP no tenim el proper disc del Manel. No el tenim nosaltres, no el té la discogràfica ni el tenen ells mateixos. I per què? Doncs perquè no existeix el disc de marres. I per què? Doncs perquè travessen una severíssima crisi creativa. Puta mare, no? Ukeleles a la foguera, que arriba l'hivern i el vent fort de garbí. No. No. Ignorants, que sou una colla d'ignorants que no heu llegit ni a Lenin ni a Maquiavel. El fenomen Manel ha d'ésser contemplat com una fase transitòria però inevitable d'homogeneïtzació de la societat catalana, que és a la vegada un mer preludi de la valerocràcia que imperarà arreu del món en un futur proper.

Però com, mestre?! Si el gosflautisme cumbaià gracienc post-modernillo que preconitzen els Miquel es troba a les antípodes dels dogmes del vostre blog! Evidentment. Ara que els Marcel han conquerit els cors i les ments d'un amplíssim nombre de catalans, gesta improbable anys ençà, han d'ésser utilitzats com una eina, com una plataforma, bo i desproveïnt-los del seu discurs per procurar-los un de més afí a la idiosincràcia d'aquest estimable blog. I quin millor moment que el present, davant la crisi que implica enfilar el segon disc? Però... crisis? What fucking crisis? Deixeu que m'expliqui...

Si heu escoltat les lletres del Merkel us haureu adonat que totes parlen del mateix: sentiments. Els sentiments són l'opi del poble, de la plebs, dels serfs de la gleva, del lumpenproletariat. Quan hom no té diners, no li queda més collons que fotre sal a la seva vida embarcant-se en relacions sentimentals, una manera de passar l'estona força barata si ets tan llest de follar sense condó.

Els rics, en canvi, com que no tenen sentiments poden fer coses de rics. Drogar-se, fornicar i comprar Rolex (en plural). Alguns de vosaltres haureu llegit algun panflet escrit per l'enfant mongolus del Bret Easton Ellis i potser us han encolomat que els rics es foten droga i follen per omplir el buit existencial que els produeix la manca de sentiments i l'erosió dels vincles empàtics. Doncs no. Els rics poden drogar-se i follar amb tot quisqui precisament perquè no tenen sentiments i, per tant, els efectes negatius i secundaris d'aquestes activitats no adoloren els seus esperits. Els que es droguen per omplir la vacuïtat produïda per una vida de farsant són els moderns que van a La 2 de Apolo, però d'aquests en parlarem un altre dia.


I què té a veure això amb els Mar i Cel? Doncs que amb el primer disc han guanyat diners, molt diners. I a no ser que se'ls hagin petat amb capricis com operar-se el forat del cul per donar-li la forma del cap de la Hello Kitty, és fàcil deduir que encara els conserven i que, per tant, els seus sentiments encara no els han recuperat. Però, ai, Dolors! Com s'ho faran ara per emocionar i connectar amb la massa godzillesca de mileuristes que els segueixen? D'on treuran les vivències amb les quals es basaven per escriure aquelles corprenedores lletres de caire costumbrista metropolità? ¿¡¿¡Se les inventaran?!?!

No. No. Perquè ha arribat l'hora de canviar. A sota us adjunto uns quants consells. Si en teniu de bons, me'ls podeu enviar per correu electrònic a jonomesfolloapel@hotmail.com. M'encarregaré personalment de fer una tria dels mails amb les millor propostes i els fotré tots a la Paperera de Reciclatge. I nunca más se supo.



1. Insultar a Els Amics de les Arts, el nou esport nacional. Els catalans sóm gent molt merdosa, molt europea, molt assenyada, en definitiva, molt eugenidorsesca, i ens fa com cosa insultar-nos quan no ens portem bé entre nosaltres. Mal fet, cony! Mireu els anglesos, que tenen fins i tot una Commonwealth 2.0, i els grup sde pop del país s'acusen mútuament de ser mariquites i de tenir el sida. Això quan no s'atonyinen a lloms d'una Vespa o d'una Harley.

2. Destrossar l'ukelele (a poder ser, contra el cap del lleig de Els Amics de les Arts). L'ukelele és un invent del dimoni. Fàcil de tocar comparat amb una guitarra elèctrica, difícil de tocar comparat amb el Guitar Hero. I aquí de mitges tintes ja vam tenir-ne prou amb el pujolisme.

3. Fer un disc conceptual sobre el Mein Kampf. Us diré una cosa: s'està perdent molt el rotllo de fer discos conceptuals. I encara us diré més: s'està perdent molt el rotllo de fer discos conceptuals DOBLES. M'oloro que aquí la gent va una mica mancada de collonera. El personal vol amagar la seva mediocritat amb cançonetes de pop naïf que no et fan ni fred ni son o estirabots punkarres de vint segons. Fot-li guitarres amb dos màstils! Fot-li cançons èpiques de vint minuts! Fot-li vents i orquestres de corda i bucles krautrockescos i solos de guitarra eterns i demencials i maratonians i odes hitlerianes que facin venir ganes d'escopir a la closca pelada dels cretins!

4. Fer un disc en castellà, menjar-se els mocs i fer el següent en català. Tampoc és qüestió de perdre una tradició tan nostrada com aquesta. I al cap i a la fi no hi ha res que una estelada sobre l'escenari no pugui arreglar.

Au, i ara a menjar-se el món. Que la vida són quatre dies, i els fans de Manel se'n passen tres fent cua a la Fnac.

Jo només escric una carta oberta a les guiris que van de concerts

No sé si algú se n'haurà adonat, però Barceloka és un destí prou apetitós pels joves guiris que volen estudiar un any fora de casa. Gràcies al programa de beques Erasmus, els cadells de l'Europa caucàsica poden viure durant un any a cos de rei a casa nostra. Amb el pretext d'aprendre espagniolo es dediquen a beure, menjar i dinamitzar la indústria manufacturera de barrets mexicans. I, a més, van de concerts. Però el pitjor és que quan assisteixen a un espectacle de música en viu intenten mantenir les costums pròpies dels seus països prepotentment civilitzats. Jo no hi estic d'acord. Per això, penjo aquesta carta oberta, dirigida especialment a les femelles que contaminen les nostres sales de concerts.

Estimades guiris,

és possible que algú us hagi informat de que Catalunya és un país d'acollida. Bé, doncs us han enganyat. Potser algú altre us ha dit que és propi de la regió el caràcter mediterrani, desacomplexat i desimbolt. Això no és del tot fals, però no implica que siguem portuguesos o subnormals. Aquí una persona que vol veure un concert desde les primeres files ha d'arribar amb antelació a l'esdeveniment. Si arribes tard i medeixes un metre i escaig et fas fotre, així que no t'espantis quan t'intentis colar impúdicament i et respongui apagan-te un cigar a la closca. Tantmateix, voldria informar-vos que paraules com puta, ramera i guiri dels collons són a totes llums ofensives. No vull que em somriguis quan te les dedico. Senzillament, gira cua i torna al darrere de tot, puta.

Pot ésser que arribis amb antelació i puguis procurar-te un lloc privilegiat entre les primeres files. Bé per tu. Ara bé, t'adverteixo que aquí la gent balla durant un concert. I quan dic ballar vull dir pegar cops de colze, puntades de peu i mossegades a l'engonal. Potser als vostres països hipermedicalitzats les barreres de contenció entre públic i escenari són de gomaespuma, però aquí són de formigó armat. Així que si vols veure un primer pla del paquet del guitarrista, hauràs d'acceptar despertar-te amb morats a les costelles. Pren-t'ho com un souvenir.



Hem consta que allà d'on veniu s'estila fer el subnormal durant els concerts. Sense anar més lluny, és ben sabut que a festivals merdosos com el Reading o el de Leeds s'espera que la gent vagi disfressada i faci el mongol. Però aquí no som del mateix parer. No volem ni vestits de princesa Disney ni pancartes enginyoses ni gilipolles que molestin al personal amb làsers. I si vols lluir unes rayban de 180 euros hauries de saber que probablement acabaran rebentades d'un cop de genoll. No som passionals, ni maleducats ni portuguesos. Tan sols és que som molt conscients que l'art i la violència van de la mà.

Si no t'agrada, et quedes a casa i escoltes el cedé. I si no ho pots suportar, vas a veure el concert quan l'artista en qüestió passi pel teu país merdós. I en acabar, encara pots sortir al carrer a passar fred i demanar-te un hot chocolate, que a casa meua es fa amb llet, però a la vostra és un puto got d'aigua calenta amb una cullerada de nesquik.

Jo només veig arribar l'Apopalipsis

Llegeixo a la que probablement és la web musical més putrefacta de la Història dels Genocidis que el segell Elefant Records treu el mercat una col·lecció de vinils anomenada New Adventures in Pop, on es pretén donar cabuda a noves propostes de grups novells afins al indie-pop, dream-pop i subnor-pop. I els encarregats d'encetar aquesta ofensa al bon gust són (compte que va) Papá Topo, produits per l'inestimable Guille Milkiway. Sé que molts estareu esgarrifats, però al cap i a la fi tots sabiem que era inevitable. Déu els cria i el vent els amuntega. I com que sé que molts esteu tous a resultes de la cojuntura nadalenca, us afegiré un reguitzell de dades sobre aquesta escòria musical i moral, a veure si us surt la bilis per tots els forats del cos. Bon any nou, sons of a bitch.

- Guille Milkigay perpetra una remescla del hit Oso Panda, la qual defineix com un "claro homenaje hecho a los discos con sintetizadores Moog de finales de los 60 con un toque country panda". Sí, el fill de puta ha dit COUNTRY PANDA.

- Els vinils d'aquesta col·lecció seran limitats, i cadascun d'un color diferent. ¿Es pot ser més fastigosament popi?

- A part de la venèria Oso Panda, el vinil inclou una cançó titulada "Lo que más nos gusta del verano es comer helado". Fals. Lo que más os gusta es anar a fer el downie a n'aquella República Indiependiente Gafapasta anteriorment coneguda com Benicàssim.

- La nena de lletja de Papá Topo es fa dir Paulita.

- Elefant Records acull grups amb noms com Corazón, Cola Jet Set (ex-Fresones Rebeldes), Mirafiori o els exterminables popis de culte Family.

- Els Papá Topo van estudiar a una escola Waldorf de ses illes. I ja sabeu què significa Waldorf. No Tv. No PS3. No internet. No examens. No autoritat. Només trossos de fusta pelats i la lliure imaginació del nen.

PS: Això vol dir que no tenen pistoles ni ganivets per defensar-se de l'eventual atac d'una multitud popular alienada per la fúria.

Jo només converteixo en merda tot el que toco

Aquests últims dies, arran de la proposta de Soundgarden com a compositors de l'himne del P.I.D., s'ha posat en evidència el declivi artístic del seu ex-líder, Chris Cornell, de qui una vegada vaig llegir que "fue el primer sex-symbol grunge dado el magnetismo sexual de sus pintas de terrorista afgano". Ho juro. Pel que sembla, el nostre amic Cornell ja no canta a l'heroïna ni a l'alineació capitalista, sinó als xoxos latinos i a la pasta fàcil. Altrament, aquest canvi de registre poètic ha anat acompanyat d'un canvi de registre musical: del grunge apocalíptic d'antuvi ha passat al reaggeton i a les bases de hip hop.

S'ha especulat molt sobre aquest canvi. Alguns diuen que ho fa per pasta (i ara!). Alguns diuen que l'ha amenaçat el cirurgià que li ha fet la cara nova (o potser m'ho acabo d'inventar). Però la solució de l'enigma està en la figura de Timbaland, productor del seu últim disc. Dóna la casualitat que aquest Rei Midas en versió merda és també el productor de l'últim (i nefast) disc dels Hives. Anem amb uns exemples:

Chris Cornell pre-Timbaland:




Chris Cornell post-Timbaland:




The Hives pre-Timbaland:




The Hives post-Timbaland:

Matrimoni McCann pre-Timbaland:

Matrimoni McCann post-Timbaland:

El fill de puta de Timbaland s'està follant el poc de bo que queda al món del rock i nosaltres estem aquí parats, menjant turrons i contant els dies que falten per Nadal a 3 bandes. Doncs jo no vull dir res, però diuen les males llengües que ara mateix Salvador Sostres és capaç de fer qualsevol cosa a canvi d'un lloc de treball. I amb qualsevol cosa vull dir matar a un negre profanador. Senyors directors de pimes, el futur i el present del rock està a les seves mans.

Jo només acuso als Manel

Al post anterior va sortir el tema dels Manel. Diguem ja per avançat que no desperten la meva simpatia, com el 98,2 % dels fenòmens d'aquest univers. El meu problema amb els Manel no és la seva música, ni les seves pintes de monitors d'esplai/politoxicòmans, ni molt menys que cantin en català. I tampoc dóno crèdit a la llegenda urbana que diu que el seu cantant et pot enganxar el sida miran-te directament als ulls. No. El que em molesta dels Manel és que són una eina del sistema capitalista.

Diuen els que n'entenen que les lletres dels Manel són postals costumbristes per una generació de joves, que ara volten els 30 anys, i que podríem caracteritzar amb atributs com: cultes, sensibles, preparats, cosmopolites però, a pesar de tot, malpagats. Mileuristes, vaja. Gent amb un somni, que normalment és ser artista o similar, però que malviuen amb ocupacions laborals escassament remunerades i molt per sota de les seves capacitats. Els Manel s'encarreguen d'ennaltir l'agredolç dia a dia d'aquesta generació. Els dinars a bars de menú, les passejades per la ciutat, les relacions amb estudiants Erasmus, l'erosió inexorable de l'amor entre una parella. Una oda al middle-class hero. Molt fins han estat versionant Common People dels Pulp.



En conclusió: els Manel ens volen fer creure que la mediocritat és èpica. Lamentablement, no hi ha res de noble en fer-se gran, en tenir un treball de merda a pesar de les moltes aspiracions, i en ser un nàufrag emocional. Aquest món no necessita gent que dignifiqui la seva vida de merda. Tot aquest personal ha de prendre consciència de la seva misèria. Sortir al carrer, amb bombes, escopetes i ampolles plenes de napalm. Agafar pels collons a tots aquells que els han enganyat, que els enganyen i que els continuaran enganyant si no hi posen cap solució dràstica.

No, els Manel no canten als petits plaers de la vida, sinó als plaers esquifits de la vida. I potser arribarà un dia en que de tan petits no els puguis ni veure. Fes-hi alguna cosa, gilipolles.

Jo només sóc al·lèrgic al marisc

Death metal, noise rock, twee pop, hard bop, slowcore. Normalment, quan un nou estil musical és matisat amb un afegitó, l'acte de catalogació troba el seu sentit en un canvi que afecta a la dimensió estètica de la música. Veus guturals, percussió ralentida, major presència dels riffs. El que sigui. Però l'altre dia, llegint el blog d'en Darío Manrique, vaig descobrir que hi ha algun subnormal que s'atreveix a considerar que un simple ball és una aportació prou important com per iniciar un nou viratge musical digne de ser considerat. Aquest és el cas dels joves hardcoretes Attack Attack!, que defensen que la coreografia que ens brinden al seu single Sticky Stickly inaugura l'era del crabcore. Emperò, abans de la pertinent crítica musical, us deixaré amb el vídeo en qüestió per tal de no condicionar el vostre judici estètic (no sense mencionar, així de passada, que el grup, la cançó i el vídeo en qüestió em semblen una PUTA MERDA).

Si no teniu la mala fortuna d'ésser venedors de la ONCE, us haureu adonat que l'element que marca la diferència en aquest vídeoclip és el ball que perpetren aquests vedells amb pantalons pitillo i serrells demodé. Genolls flexionats i balanceig d'un costat a l'altre. Como los cangrejos, uh uh uh, todos caminamos. Decisió estètica o pràctica, em pregunto jo. Probablement la segona, per molt que ens la venguin com la primera. ¿No trobeu que aquest grupúscle de downies probablement s'hagin petat l'ullera mútuament la nit anterior, i en el moment de grabació tinguin tota la dermis dels baixos aixecada com les obres del Carmel? No obstant això, al marge de la coreografia de marres, hi ha una miríade d'elements que inviten al ridícul del grup i dels fans potencials:

1. Uns jocs vocals que que farien empal·lidir als pobres Beach Boys. El cantant principal fent el gos mentre el guitarra profetitza els crits que emetran els robots del segle XXII quan siguin penetrats per l'endoll. Apunta el Darío Manrique que d'això se'n diu auto-tune, un efecte vocal del que T-Pain ha fet bandera, però que un servidor no pot imaginar que sigui efectiu més enllà de la mofa i la paròdia dels The Lonely Island.

2. Veu de dimoni, llàgrimes de querubí. Un passatge pianístic que converteix la sensiblitat homosensual de Richard Clayderman en un cop de puny made in Chuck Norris. Altres grups exterminables ja han caigut en aquest recurs prèviament. Evanescense, Linkin Park, o com s'escriguin o es vulguin dir. Si Hitler hagués nascut fa poc escoltaria Metallica i fotria tots aquests galifardeus dins d'una cambra de gas. I jo, per descomptat, cel·lebraria les seves decisions Si el món és injust de forma endèmica, com a mínim intentem que sigui injust al nostre favor.

3. El moment techno-xungo de la cançó. És com agafar l'eurodisco, la ruta del bakalao, Franco Battiato passat de farlopa i Nando Dixkontrol en hores baixes (redundància) i ajuntar-los amb un superglue a base d'excrement d'animals.

I així ad infinitum. El single d'Attack Attack! és un exercici hermenèutic interminable. Proveu-ho. Cada visió, cada segon, cada nota i cada moviment revelen noves aportacions al món del ridícul i l'extermini. Handle with care. Esteu avisats.

Jo només envio una poesia visual als fracassats que porten tres dies fent cua per veure als U2

Jo només vaig con faldas y a lo topo

Un fantasma recorre l'odisfera: el fantasma de Papá Topo. Fa una dies, quan vaig postejar l'existència d'aquest grup endogàmic i tontipop (i perdonin la redundància) per tal de fer-ne mofa i escarni, poc imaginava que la seva tonada oso panda, oso panda, dime por dónde andas acabaria destrossant les ments de les altes instàncies odisfèriques. Qui més qui menys ja està infectat: en Markutis, el Guionista Brillant, una colla d'espontanis, un servidor i un llarg etcétera.




Però, qui és Papá Topo? ¿És el nostre nèmesi almibarat? ¿És un àngel de la mort, que ens destruirà tot desequilibrant la balança de l'odi amb injeccions d'ingenuïtat i missatges naïf? ¿És un Terminator homosensual que canta, amb veu de xiulet repelent, l'arribada de l'apocalipsi odisfèric?
La revolució no serà televisada, però: ¿serà postejada? No vull ser alarmista, però Papá Topo i Pesta Negra comencem amb P. Alguna raó hi haurà.

Jo només sé que ha mort Michael Jackson

I, francament, no em sorprèn massa. Últimament se'l veia molt pàl·lid de cara. De totes formes, aquesta és una notícia colpidora a menys que siguis Jaume Roures i tinguis una turbina tesla per cor. I és que Jacko era un gran artista, ecplipsat per la seva figura pública, que brillava com un neó de Las Vegas: kitsch, autocomplaent, barroer, decadent, cridaner, artificiós i amb cert tuf a prostitució infantil. Per sort o per desgràcia, el petit dels Jackson 5 passarà al firmament de la cultura popular com aquell subjecte que follava nens, que es va operar per ser blanc, que tenia un ranxo de nom Neverland, que es premia la collonera per fer els aguts. Quin peça, en Jacko!

Avui tots són plors i titulars de diaris on els fills de puta dels periodistes s'esquincen les vestidures. Estava a la flor de la vida. Un home a la cúspide del seu potencial creatiu. Un músic en estat de gràcia. Just havia descobert Jo només follo a pèl. Ja no ho veia tot negre. Nens, no us droguessiu. I bla i bla. Verborrea periodística. Tant de bo els hi tallin els dits i els collons a tots. Ja veureu els titular d'aquí dos dies, quina de sang i quina de fetge.

"Una bossa de patates McCain suggereix una connexió entre Michael Jackson i la desaparició de Madeleine McCann"

"Michael Jackson no té anus"

"La cosina sudaca de la veïna de la dona de fer feines de garatge de Jacko afirma que era més de Donettes"

"Paul McCarteney i Michael Jackson són la mateixa persona"

"Es descobreix que en Jacko estava registrat al Racó Català"

"Michael Jackson (joseffritzl) ha estat (joseffritzl) trobat mort (joseffritzl) d'una (joseffritzl) sobredosi (pederasta)"

"Michael Jackson bevia Nestea"

"Mickael Jackson feia mofa de la síndrome de down"

"A partir d'ara, les sopes de sobre Knorr portaran un 50% més de Michael Jackson pederasta"

Ja ho va dir Woody Allen, que la comèdia és tragèdia+temps. Posa-hi un periodista a l'equació i tens una farsa de dimensions dantesques. En aquest món hi sobra algú, i no era Michael Jackson.

Jo només sóc un nihilista

Periòdicament, per ser concrets un cop al mes, apareix algú que m'acusa de ser un nihilista. Normalment passo per alt aquesta menstruació personal. A preguntes idiotes, ruffles yorkeso, com va dir aquell. Però avui respondré de forma clara, meridiana i, fins i tot, definitiva. No sóc un nihilista. És cert que no crec en la veritat, el bé, el mal, la bellesa i la llei de forma absoluta i metafísica. Tot això són porques convencions humanes. No existeixen més enlla d'un context cultural.

La realitat és un desert vast de buidor i desencís. Tota? No! Perquè un petit llogarret resisteix ferotgement l'invasió del nihil i la desesperació. És la Merda, l'únic concepte que existeix més enllà de la consciència i de les percepcions subjectives. Malauradament, ens ha tocat viure en un univers on la única certesa és l'existència d'una categoria que és la Merda, digna de ser marginada i vilipendiada. Mala sort.

Eh? Que són aquestes veus crítiques que sento de fons? No us creieu que la Merda sigui un concepte absolut i metafísic? Innocents... Mireu els següents vídeos i, desprès, atreviu-vos a portar-me la contrària.

Jo només busco un refugi per la meva mediocritat (part I)

L’altre dia vaig assistir a un seminari i només començar ja vaig veure que la cosa pintava bastos. La reunió estava presidida per un powerpoint on podia llegir-se: ”Les obres d’art són com les persones”. Efectivament, vaig pensar, perquè n’hi ha massa i la majoria d’elles no t’aporten res d’interessant. La tesi del seminari diferia notablement de la meva, però de totes maneres no és això del que vull parlar.
D’un temps ençà m’he adonat que la gent frisa per ser artista. No per crear art, sinó per ser artista. Anar pel món dient coses com “la meva obra”, “incomprensió” i “polles en vinagre”. Aquest és el tipus de gent que va pel carrer darrere unes rayban wayfare apuntant merdes a una puta llibreta moulesquine. Vaja, els típics gilipolles que van a llegir a un bar i durant les tres hores que s’hi estan només prenen un puto tallat. Són gent que et diuen que han lligat amb algú que se’ls hi va apropar mentre llegien un llibre a un parc, i lo pitjor de tot no és que l’escena sigui pretenciosa sinó que, a més, és totalment certa.
Però alerta, amics, que el talent és molt escàs! Nostre senyor gaudeix d’una personalitat complexa, una d’aquelles que prefereixen repartir tumors abans que talent. Per tant, la conclusió és que la majoria d’aquests que volen ser artistes no són més que gilipolles mancats de qualsevol rastre d’aptitud per l’art. Però ells ho saben. I tant que ho saben. Per aquesta raó, hi ha molt d’imbècil que decideix recórrer el camí fàcil: desenvolupar una faceta artística que no li suposaria cap repte ni a un subnormal lobotomitzat per una mona en zel. Aquí en teniu uns quants exemples.


Fotògraf
Apuntes, enfoques, ajustes i dispares. Ja tens una fotografia. La passes pel photoshop per reduir la gamma cromàtica al blanc i el negre. Ja tens una fotografia artística. Caçadors d’instants, a la cerca d’aquell moment inefable que revela la profunditat fugissera de la quotidianitat, com aquell dia que van entrar al dormitori de sons pares i els van descobrir practicant un gang bang. Uns fills de puta, els fotògrafs. Sort que la majoria acaben humiliats fent fotos a les comunions de nens lletjos. Ja! Valero 1 Fotògrafs 0.

Poeta
El problema de la poesia és que t’ho jugues al tot o res. O bé crees quelcom que et deixa els pèls púbics com escàrpies o bé quedes com un autèntic deficient. La qüestió és que la gent això no ho sap. Llegeixen a Ken Follet o, amb sort, a Raymond Carver, i es pensen que això d’escriure ho pot fer tothom. Aviat veuen que això de la prosa és molt difícil, que fer d’ajuntalletres no és pas pa sucat amb oli. Davant seu tenen una pantalla de word amb un munt de merda sense coherència. Però ep! Això és poesia! Sentiments inflats, profusió de metàfores, idees sense coherència aparent. Òbviament això manifesta la personalitat complexa i paradoxal del poeta. Doncs no, amic, no: l’únic que evidencia això és que hauries de ser castrat químicament.

Baixista
Tothom que hagi tocat en un grup de música sap qui és un baixista: és el subjecte aquell que sempre es queixa de que el seu instrument no se sent prou fort. El raonament que porta a hom a provar sort amb el baix és el següent: vols follar tant com el guitarrista però practicant amb l’instrument tan poc com el bateria. Amics, tocar el baix és com entrar als llimbs de la mediocritat. Fugiu de la temptació.

Jo només camino per la cara fosca dels 90

Ahir us parlava de la meva nova afició per la basuroarqueologia musical dels 90. No en trec benefici, no em fa crèixer intel·lectualment, no conec persones interessants, no m'en puc vanagloriar ni ho puc posar al currículum. Igual que el Saura amb la Conselleria d'Interior. Però tornem al tema. No penseu que Andrés Iniesta fa la pinta d'acabar desfassadíssim amb un sol cubata? Reflexionem-hi. I tornem al tema. Avui per avui la meva llista de cançons ja puja fins un total de 50, encara que no he descartat glòries estiuenques estatals com DJ Kun, Rebeca, Proyecto Uno i Viceversa. És jugar brut, ho sé. La qüestió és que no publicaré la llista sencera fins d'aquí un temps per la senzilla raó de que ens trobem en temps d'indigència intel·lectual i no cremaré tot el material en un sol post quan en puc exprimir fins tres o quatre. De totes maneres, aprofito per penjar l'anunci: es busquen ànimes caritatives que m'ajudin a completar la llista. Recordeu, cançons infames dels 90. Als comentaris.

Penseu que Sebastian és un nom gay? Doncs què em dirieu de Sin with Sebastian? Shut up (and sleep with me) fou un de tants temes devorats per la bèstia negra del bakalao. Paradoxal, perquè si molts d'aquests jóvenes nacionales s'haguessin topat amb el bo d'en Sebastian probablement no haguessin dubtat en regalar-li una sonrisa del payaso. Una última referència: la cançó fou el principal reclam de l'infaust Makina Total 8. Traca.





Jo en conec més d'un que ha patit una crisi d'identitat sexual amb els germans Hanson. La confussió adolescent i l'ímpetu de la primavera sexual provocaren que més d'un vedell es tustés la cigala a base de bé mirant el vídeo d'aquestes noietes del nord. Quina desil·lusió quan a l'hora d'intercambiar material onanístic no pornogràfic amb el col·lega aquest advertia que te l'havies cascat amb un trio d'espases i no de trèbols. La cosa pintava bastos. Al marge d'aquesta digressió no biogràfica aprofito per recomanar aquest vitalista moment de la història del mainstream pop. La inserció del vídeoclip està restringida: us deixo amb aquest directe de l'època.




Com una cançó pot tenir una tornada de qualitat inversament proporcional a la de la resta del tema? La resposta la tenim a Who let de dogs out dels broders The Baha Men. Un cant a les hormones fòra de control, una oda al cànid intern que lladra dins cada home. Molta gent pensa que convé començar una nit de caçera amb aquest himne. Mal fet: un 93% dels que ho fan acaben follant-se una puta de carretera entre quatre. Mamades per torns al seient del davant i cap a casa. Qui ha deixat sortir als gossos?

Jo només bussejo per les clavegueres

Hi ha molt d'ignorant que s'arrosega indolentment pel món demanant l'extradició dels anys 80. Musicalment, una vergonya, diuen. Basura pura, els anys 80. La dècada en que Tom Waits pareix Rain Dogs o Swordfishtrombones, en que neixen i moren grups com Orange Juice, The Birthday Party o Joy Division, en que el punk encara tenia molt a dir amb Dead Kennedys o Kortatu. Quina merda tot plegat. Aquests que rajen dels 80 són gent que ho miren tot amb l'ull del cul i els hi sembla que tot és merda.
Paradoxalment, aquests idiotes no dubtaran en preconitzar les virtuts musicals dels anys 90. I a mi em fot ràbia perquè sembla que el personal es pensi que als anys 90 només hi havia Pearl Jam, Pulp i Radiohead. No, amics, no. Us contaré que vaig fer ahir a la nit, concretament de 24.00 a 2.00: fer una llista amb les clavegueres musicals dels anys 90. I el terme clavegueres no podria ser més contradictori, perquè les misèries que vaig llistar no podrien haver sonat més a les ràdios i discoteques. No us passaré la llista perquè sóc avar i orgullós, però us deixaré una advertència: algú recorda Vengaboys? Espero que no.

Jo només escolto ranxeres

Ja pot dir missa el mestre Buenaventura que els grups catalans actuals foten autèntica pena. I és que ara estan totes les revistes de tendències omplint-se la boca amb els nous talents de la música en català. Que si ja s’ha superat l’estigma cumbaià del roc català, que si la modernitat de la capital ja no té manies amb el pop cantat en l’idioma de Verdaguer (absolutament fals), que si això denota una maduresa lírica sense precedents. Doncs jo m’hi pixo i m’hi cago sobre els nous talents del pop català, ja poden venir a tots a bufar-me la tita fins que soni com un oboè. Per defensar aquesta acusació he fet una llista arbitrària amb acusacions encara més arbitràries, però això no us hauria d’estranyar als lectors habituals d’aquest blog.

MANEL

En contra: tenen un cantant que fa pinta d’haver estudiat educació infantil a la UAB i un bateria que porta bigoti. La seva concepció de la lírica costumbrista és dir la paraula bonica sis o set vegades per cançó. Intenten colar-te que es follen estudiants Erasmus vàries vegades al llarg del disc. No sembla que tinguin massa afició a dutxar-se.
A favor: els ignorants no dubten en citar als Antònia Font quan parlen de Manel i, en realitat, no tenen cap puta merda a veure. Això et dona una oportunitat impagable per cagar-te en la seva incultura musical.

ANTÒNIA FONT

En contra: Iker Jiménez meets Mallorca no és una bona combinació. Fer lletres en les que enumeres les primeres gilipollades que et venen al cap no significa ser un geni, sinó perpetuar una corrent deplorable inaugurada pel fill de puta d’en Sisa. Un tsunami a la lluna fent dringar la turmix psicofònica. Aquí teniu un vers d’Antònia Font. A més, no saben parlar. Diuen coses com sa lluna i s’univers. Aneu al logopeda.
A favor: tenen un líder calb que es manté en un segon pla. Com els X-Men.

MISHIMA

En contra: el cantant té una veu que alguns defineixen com masculina o vellutada. Doncs què voleu que us digui, jo és escoltar-lo i pensar en un tio a qui li put l’alè a ginebra i que s’espera a les sortides dels col•legis amb un caramel a una mà i la seva tita a l’altra. Molt denunciable.
A favor: el cantant es folla a la presentadora de Sexes. Crec que inclòs l’ha prenyat. Bravo.

SANJOSEX
En contra: quan es posa entre metafísic i bucòlic és insuportable.
A favor: quan es posa marranot resulta ser el puto amo.

LA BRIGADA

En contra: el nom del seu primer disc és La importància de ser algú i a la portada hi surt un tio mirant a l’horitzó com si fos un heroi romàntic byronià. Però qui cony us heu cregut que sou, fills de puta? No havia vist un títol tan pretensiós des de les memòries d’en Maragall. A la foguera.
A favor: el baixista és un gordo molt graciós que s’assembla al Hurley de Lost. Tal vegada si vestís una samarreta on hi posés “I love Shi-Tzu” el grup guanyaria en presència escènica.

12TWELVE

En contra: fan post-rock, free-jazz i música experimental. Els crítics els posen pels núvols però no crec que ningú s’hagi escoltat cap dels disc de principi a fi.
A favor: el mes passat es van separar.
En contra: possiblement la seva separació impliqui una diàspora de la que sorgiran diversos grups infumables i pretensiosos. Merda.