Jo només camino per la cara fosca dels 90

Ahir us parlava de la meva nova afició per la basuroarqueologia musical dels 90. No en trec benefici, no em fa crèixer intel·lectualment, no conec persones interessants, no m'en puc vanagloriar ni ho puc posar al currículum. Igual que el Saura amb la Conselleria d'Interior. Però tornem al tema. No penseu que Andrés Iniesta fa la pinta d'acabar desfassadíssim amb un sol cubata? Reflexionem-hi. I tornem al tema. Avui per avui la meva llista de cançons ja puja fins un total de 50, encara que no he descartat glòries estiuenques estatals com DJ Kun, Rebeca, Proyecto Uno i Viceversa. És jugar brut, ho sé. La qüestió és que no publicaré la llista sencera fins d'aquí un temps per la senzilla raó de que ens trobem en temps d'indigència intel·lectual i no cremaré tot el material en un sol post quan en puc exprimir fins tres o quatre. De totes maneres, aprofito per penjar l'anunci: es busquen ànimes caritatives que m'ajudin a completar la llista. Recordeu, cançons infames dels 90. Als comentaris.

Penseu que Sebastian és un nom gay? Doncs què em dirieu de Sin with Sebastian? Shut up (and sleep with me) fou un de tants temes devorats per la bèstia negra del bakalao. Paradoxal, perquè si molts d'aquests jóvenes nacionales s'haguessin topat amb el bo d'en Sebastian probablement no haguessin dubtat en regalar-li una sonrisa del payaso. Una última referència: la cançó fou el principal reclam de l'infaust Makina Total 8. Traca.





Jo en conec més d'un que ha patit una crisi d'identitat sexual amb els germans Hanson. La confussió adolescent i l'ímpetu de la primavera sexual provocaren que més d'un vedell es tustés la cigala a base de bé mirant el vídeo d'aquestes noietes del nord. Quina desil·lusió quan a l'hora d'intercambiar material onanístic no pornogràfic amb el col·lega aquest advertia que te l'havies cascat amb un trio d'espases i no de trèbols. La cosa pintava bastos. Al marge d'aquesta digressió no biogràfica aprofito per recomanar aquest vitalista moment de la història del mainstream pop. La inserció del vídeoclip està restringida: us deixo amb aquest directe de l'època.




Com una cançó pot tenir una tornada de qualitat inversament proporcional a la de la resta del tema? La resposta la tenim a Who let de dogs out dels broders The Baha Men. Un cant a les hormones fòra de control, una oda al cànid intern que lladra dins cada home. Molta gent pensa que convé començar una nit de caçera amb aquest himne. Mal fet: un 93% dels que ho fan acaben follant-se una puta de carretera entre quatre. Mamades per torns al seient del davant i cap a casa. Qui ha deixat sortir als gossos?

Jo només bussejo per les clavegueres

Hi ha molt d'ignorant que s'arrosega indolentment pel món demanant l'extradició dels anys 80. Musicalment, una vergonya, diuen. Basura pura, els anys 80. La dècada en que Tom Waits pareix Rain Dogs o Swordfishtrombones, en que neixen i moren grups com Orange Juice, The Birthday Party o Joy Division, en que el punk encara tenia molt a dir amb Dead Kennedys o Kortatu. Quina merda tot plegat. Aquests que rajen dels 80 són gent que ho miren tot amb l'ull del cul i els hi sembla que tot és merda.
Paradoxalment, aquests idiotes no dubtaran en preconitzar les virtuts musicals dels anys 90. I a mi em fot ràbia perquè sembla que el personal es pensi que als anys 90 només hi havia Pearl Jam, Pulp i Radiohead. No, amics, no. Us contaré que vaig fer ahir a la nit, concretament de 24.00 a 2.00: fer una llista amb les clavegueres musicals dels anys 90. I el terme clavegueres no podria ser més contradictori, perquè les misèries que vaig llistar no podrien haver sonat més a les ràdios i discoteques. No us passaré la llista perquè sóc avar i orgullós, però us deixaré una advertència: algú recorda Vengaboys? Espero que no.