Jo només critico Jo Només Follo a Pèl

Em rebenten les crítiques al meu blog. Corregeixo: em rebenten les crítiques plebeues al meu blog. No pretenc que la gent es quedi callada. Al cap i a la fi, qui mata a sang a sang mor. Però deploro aquesta colla de hobitts sense cames que blasmen de la meva prosa i del meu pensament magnètic però que, vés quina casualitat, són sempre els primers en comentar les entrades. Me'ls imagino com peixos traient el cap de l'aigua, obrint les seves boques infatigables mentre esperen sense voluntat a que ejaculi dins les seves boques llefiscoses només per paladejar la meva llefa hercúlia i escopir immediatament un esput, barreja de semen, saliva i patates xips, un pàlid reflex de la meva escorreguda flamígera que, per a més inri, no encerta el seu objectiu (jo) i, per a més inri encara, dibuixa una paràbola i cau sobre els seus ulls.

No ho enteneu? Foteu-vos.

No entenc què he fet malament. Voldria tenir nèmesis amb una llengua d'amiant i tot el que aconsegueixo són barrufets que em disparen bales de cotó fluix. Per això avui respondré a les crítiques més habituals, encara que puc deduir fàcilment que la vostra ment obtusa i desquiciada ho ignorarà i les mateixes crítiques spameres ompliran la secció de comentaris el dia de demà.


"No tens altra feina que escriure aquest blog?". Clar que la tinc. Com tothom. Però molts de vosaltres penseu que escriure aquestes entrades impliquen alguna cosa així com un retir espiritual, una recerca intensa i un exercici de deliberació que em porta a les portes del deliri. Però a mi no em costa escriure el blog. No em costa una puta merda. Perquè jo respiro coneixement i sabiduria. La meva ment no para de funcionar, a diferència del vostre cervell atrofiat i sense dents, que no tan sols no pensa per si mateix sinó que a més l'heu d'alimentar amb farinetes, idees ben mastegades, ben triturades, que us traspassen, entren dins vostre i en surten amb la precisió d'un bisturí i l'asèpsia de l'arròs blanc. Per això quan voleu pensar només balbucegeu. Per això us foten el pèl i no us n'assabenteu. Per això sou gent amb vides tan ínfimes que necessiteu que un grup de música us digui que valen la pena. Per això ara parlarem dels Manel.


"Doncs jo crec que els Manel bla bla bla". Resumiré amb paraules d'amor senzilles i tendres allò que he dit manta vegades. La majoria de vosaltres sou gent petita, minúscula. Sou les tartanyes de la societat: naixeu sota terra, mengeu terra i sota terra morireu. La grandesa no té res a veure amb els diners, la classe o la polla. No. La grandesa té a veure amb la voluntat. Vosaltres heu pogut ser grans però ho heu desestimat. Heu nascut homes, l'únic ésser amb una potencialitat infinita, l'únic ésser capaç de ser allò que es proposa, però vosaltres enlloc d'escollir ser un déu heu preferit convertir-vos en rates. I fins i tot sou menys que això. En una vida anterior potser vau ser una cucaratxa hitleriana a la qual el karma ha castigat reencarnant-la en el pitjor i el més vil dels sers del Cosmos: un home-rata.

Els Manel parlen de vides petites que es creuen grans. Això els Manel potser no ho saben i és evident que vosaltres no ho sabeu. Però no sospiteu qui n'és perfactament conscient, d'això. Doncs Jaume Roures. L'home que s'alimenta dels vostres fracassos. Però res, vosaltres podeu continuar a la vostra, amb les vostres feines de merda, amb els vostres shawarmes de merda, amb els vostres pisos compartits de merda, amb les vostres postes de sol de merda, amb les vostres bicicletes de merda i amb els vostres fracassos amorosos de merda. I contents, eh! Que si un dia se us acut pensar que teniu una vida de merda ja estan els Manel per dir-vos que la vostra és una vida de merda, sí, però que si no la mires fixament potser és una merda de colors.

I no, no m'interessa fer una crítica musical del folk-pop dels Manel. Tampoc m'interessa que critiquin el costumbrisme amb les seves lletres (com alguns idiotes afirmeu). M'importa una merda el que pensin els Manel. Allò que m'interessa és com interpreteu vosaltres el producte Manel. Perquè l'autor ha mort. Us sona? Roland Barthes? Clar que no.


"Ets un psicòpata insensible que no tens respecte per ningú". Per descomptat. No es prou evident? Feia falta el comentari fàcil i obvi? Subnormal.

"No m'ha agradat el teu últim post". M'importa un rave. No escric el blog per a vosaltres: l'escric per a mi. M'agrada llegir-me. Em posa catxondíssim. Hauríeu d'estar agraits que tingui la delicadesa, el gest magnànim, de compartir els meus escrits amb vosaltres. I si n'hi ha algun que no us agrada és que teniu algun problema. Algun problema greu, vull dir. Mental. Tanqueu la boca: no volem que les vostres paraules verinoses podreixin el nostre cap.


No demano comprensió. A fi de comptes, els jueus no comprengueren Jesucrist perquè l'home petit no reconeix el Déu quan el té al davant. Per això els jueus es conxorxaren amb els romans per crucificar Jesucrist i per això segles més tard Nostre Senyor envià herr Adolf Hitler per gasejar els seus descendents. A vosaltres també us arribarà un Hitler que matarà la vostra família. Paciència.

Doncs això: molt de compte amb intentar ser més llestos que jo, farsants. Que quan vosaltres aneu jo torno de follar-me les vostres parelles. I ara que us tinc ben calents ja podeu correr a escopir contra mi les vostres crítiques aigualides. Ah, no, calla, QUE HE BLOQUEJAT ELS COMENTARIS. Sembla ser que aquest cop us haureu de quedar la meva llefa sobre la llengua, us l'haureu de passar d'una banda a l'altra de la boca fins que, avorrits, acabareu empassant-vos-la. I la ràbia us farà bullir la sang i el fetge us rebentarà i la vostra ànima de bufó xisclarà enrabiada i donarà cops de peu i finalment les vostres cordes vocals petaran d'una en una fent do-re-mi-fa-sol.

Tornaré a habilitat els comentaris quan la gent tingui coses interessant a dir més enllà de repetir les crítiques habituals i xupar-me les polles de forma descarada. Sóc bo. Ja ho sé. Sóc com un pare al que admiren els seus fills: no sento orgull sinó compassió.

Fins llavors em delectaré en el silenci. OH SILENCI. ¿Hi ha alguna cosa més dolça que el silenci que queda quan hom acaba de parlar?

Jo només mostro la meva obra pictòrica

Un cop vaig ser un artista frustrat. La meva gran obra consistia en encadenar un borbó dins d'un museu i gravar-lo mentre moria per inanició. Per desgràcia, en un brevíssim moment de descuit el borbó en qüestió es va convertir en un petit ratpenat i va escapar del seu empresonament tot xiulant l'Himne de Riego. Ara ja fa molt temps d'això, considero que és una etapa passada i dolorosa, i és per aquesta raó que m'ha costat acceptar la proposta de l'Heliogàbal, el bar més underguais de Be-Ce-Ena. Però bé, ara ja és un secret a veus: a partir del proper desembre podeu trobar exposades en aquest bar algunes de les meves obres dibuixades amb Paint.

Totes elles són pintures de crítica cultural amb un rerefons de brutalitat existencialista. Cadascuna d'elles porta un títol explícit i descriptiu a fi que les pugui entendre fins i tot un estudiant de mòduls. Però com que no puc exposar-les totes, he decidit compartir-les amb vosaltres per triar les millors. També accepto propostes i encàrrecs. Jaume Roures ja n'ha comprat dues per valor de dos milions de duros i les exposa al menjador de casa seva.

He acompanyat cada pintura amb una explicació sobre el significat de l'obra. A vegades aporten claus hermenèutiques indispensables, però sovint només serveixen per generar més confusió.

A LA GENERACIÓ NOCILLA LI MOLA EL POPPER

Podeu veure-hi els escriptors i assagistes Eloy Fernández Porta i Agustín Fernández Mallo mantenint relacions sexuals en mitjons amb ratlles. L'Eloy porta una falç i un martell irònics i icònics en honor al seu pare, l'importantíssim teòric comunista Francisco Fernández Buey. Amb aquesta obra vull explicar que tota revolució, cultural o no, anhela secretament no tan sols ocupar un espai en la vida intel·lectual, sinó desbancar els competidors i monopolitzar aquest espai establint una relació d'endogàmia feudal totalitzadora.

EL DIA QUE LA ETA VA MATAR LA FAMÍLIA DEL REI

El títol autèntic d'aquest quadre era El dia que la ETA va matar Maddie McCann, però em semblava massa provocador. S'hi emula una lluita del mític vídeo-joc Street Fighter entre un gudari i la nena desapareguda dels McCann, que hi apareix decapitada. La nena morta representa la traïció a la puresa i l'espai obert de revolució constant que en teoria representa el model d'estat etarra. Discuteixo que el projecte estatal vuitcentista sigui l'adequat per bastir el règim etarra ja que conceptualment neix vinculat al capitalisme, model econòmic que ETA jura combatre.

Del cap de Maddie surt un riu de sang que forma Espanya. Opino que tota comunitat no neix d'un pacte originari sinó d'un crim originari, real o metafòric, contra un ordre anterior. El crim possibilita els vincles d'unió ja que tots els membres de la comunitat coneixen secretament la seva falta, en relació a l'ordre precedent, i tenen por que algun verbalitzi aquesta inquietud recordant-los la sang que van vessar per establir el nou règim.

TITOT I ELS MAPATXES SÓN ENEMICS DE CATALUNYA

Obra en sintonia amb l'anterior. Apareixen un mapatxe i el cantant de Brams vestit de guàrdia civil. Aquest quadre ens obliga a replantejar-nos el fet que en un món hiper-simbòlic com l'actual, on cridar proclames o brandar un símbol a voltes són suficients per acreditar l'autenticitat i la vinculació de l'individu a una determinada ideologia, propicia un terreny abonat pels talps i els farsants. L'obra ens obliga a qüestionar conceptes com ara autenticitat o compromís, així com el criteri que fem servir per adjudicar-los a quelcom.

QUAN DAVID BOWIE VA INCENDIAR L'HELIOGÀBAL I A L'APOLO VAN DONAR DROGA GRATIS

Originalment, el globus constava del text "Només volíem escoltar Neil Young i fer cicles de poesia" però m'ha fet pal escriure-ho tot. Aquí Neil Young, com a figura de la revolució i la modernitat continguda, es contraposa a David Bowie, figura de la modernitat bulímica i precipitada. S'estableix doncs una relació de diàleg entre aquests dos artistes que es reflexa en l'oposició de l'Heliogàbal i l'Apolo entesos com a centres de producció i d'intercanvi cultural. L'escena de l'incendi (càstig) i la droga gratis (recompensa) a la qual al·ludeix el títol suggereix preguntes sobre l'arbitrarietat i la ceguesa de la justícia divina o sobre el concepte de culpa. Evidentment, aquí l'Artista, com a creador d'un món propi a partir de la seva voluntat, s'equipara a la figura de Déu.

ORGIA LÈSBICA PER A DALTÒNICS ENTRE RUSSIAN RED I MARIA COMA #7

Setè número d'una sèrie de quadres inexistents. La idea principal consisteix en subvertir l'horitzó d'expectatives del públic, que espera veure una còpula sòrdida entre les dues marfantes a què fa referència el títol però que, en canvi, es troba amb la russianred embolicada amb un burka i a la Coma representada com un gat antropomorf i estràbic (el motiu del simbolisme animal prové d'una conversa amb un antic company de pis, que afirmà que "la imbècil aquesta de la Maria Coma hauria de llogar un lletrista perquè només escriu merdes sobre gats"). En resum, el títol de l'obra promet sexe però el públic troba una astracanada pseudo-surrealista. Aquest cortcircuit desequilibra la Santa Trinitat de l'Art (Públic-Crítics-Artistes) per instituir el Creador com a element indispensable i dominant.

A l'esquerra hi podem veure una Afrodita downi, símbol de la sexualitat fronterera, no-normativa, ja que el quadre al·ludeix a noves formes de practicar l'erotisme: el títol fa referència al lesbianisme, però el quadre il·lustra una escena zoofílica que, per a més inri, és abortada pel burka, que només deixa espai per una sexualitat no-dermatològica. L'Afrodita downi revela l'esclerosi de les categories que l'espectador usa per pensar la sexualitat, i l'obliga a idear-ne de noves a fi de comprendre l'erotisme suggerit pel quadre.

També hi ha un núvol kinton perquè em sobrava espai.

JOAN LAPORTA VOL DIBUIXAR UN POLLOCK AMB LA POLLA PERÒ NOMÉS LI SURTEN ESVÀSTIQUES I LA CARA DE JESUCRIST

El joc abstracció/formalisme critica la idea difosa de la Catalunya que Joan Laporta usa per embaucar els independentistes frustrats i descontents. Mitjançant l'esvàstica díscola el quadre pronostica que el fum ideològic (abstracció) rere el qual s'amaga Laporta acabarà revelant les intencions feixistes (formalisme) inherents a la seva proposta, que passa per l'espectacularització berlusconiana de la política. La cara de Jesucrist subratlla el truc groller de la figura messiànica que la majoria de partits polítics catalans usen de cara les properes eleccions.

Jo només temo la verdadera cara del terror

Decepció. Aquest és el sentiment general que t’embarga quan reps amb expectació el final de IT, pel•lícula basada en la cèlebre novel•la de Stephen King. It és un monstre metafísic, una entitat sobrenatural la naturalesa de la qual és el terror en estat pur. Un pallasso pederasta amb urpes de pterodàctil és una expressió il•lusòria de la seva identitat. Una il•lusió, però quin mal rotllo d’il•lusió! Per això, quan els protagonistes descendeixen a les coves per trobar-se amb l’autèntica cara del terror no pots creure que aquesta sigui una puta aranya gegant. Decepció.
Discernir com deu ser l’autèntica cara del terror és una tasca complexa que requereix un intricat anàlisi filosòfic. Però no, en realitat és més fàcil. La cara del terror és Jaume Roures, propietari de Mediapro, accionista principal de La Sexta i productor cinematogràfic català. Trotskista, nacionalista, amo i senyor tant de Barça TV com de Realmadrid TV. Flipa-ho amb Jaume Roures. I més que ho flipareu quan llegiu el document que Jo només follo a pèl ha aconseguit emprant mètodes il•lícits i denunciables. Tot un honor presentar-vos en primícia l’agenda de Jaume Roures.


11.00. Matiner com qualsevol altre camarada, Jaume Roures es desperta a trenc d’alba disposat a enfrontar un dia més de lluita per infiltrar el trotskisme des de dins del sistema capitalista.

11.30. Esmorzar frugal consistent en un bany calent, puro i conyac. Per avançar feina firma sentències de mort del govern xinès.

12.00. Agafa el fuet, el ceptre Nejej, el Nemes i la barba postissa per acudir a les oficines de Mediapro. A Roures l’espera una dura jornada laboral.

13.00. Dinar amb algun capitosts de les altes esferes financeres. Desprès de segellar el tracte en Jaume Roures el devora viu.

15.30. Activitat de compromís amb algun client. Habitualment consisteix en soltar conillets amb picarols i llaços de color rosa al merendero de Les Planes i perseguir-los amb una kalashnikov.

17.00. Aturada a l’ala de maternitat de l’hospital de Sant Pau per robar un nadó.

17.30. Cerimònia de sacrifi del nadó. Apareix Llucifer, principal executiu de l’agència de management consulting de l’empresa d’en Roures.

18.00. Temps d’oci. En Jaume Roures es disfressa de jueu i viatja fins l’any 1906 per ridiculitzar les obres del jove i prometedor artista Adolf Hitler.

20.00. Visita a les cabines d’una sala X que finança. Tot i que hi perd diners, gaudeix enormement tot observant aquells desesperats que netegen la lefa de les cabines per quatre xavos.

21.00. Torna a casa aviat per tenir temps d’escriure les seves memòries.

23.00. El moment deliberatiu del dia. En la seva intimitat, en Roures es recorda a sí mateix que es pot ser un voraç empresari i trotskista a la vegada. En tot cas, pensa, no hi ha contradicció major que ser el propietari de Barça TV i Realmadrid TV alhora. Traca.