Jo només sóc un home

Els homes estan plorant. Vosaltres no ho sabeu, perquè un home mai vessaria llàgrimes en públic. Però si una nit us perdeu al cor inhòspit i foscant de la Natura, allà on els de ciutat van a contemplar les estrelles i els de camp van a follar-se les ovelles (indret al que ells es refereixen com “la plaça del poble”), podreu escoltar els ecos llunyans de les llàgrimes dels homes esclatant al terra igual que els collons castrats del pare Cronos.

Per descomptat, no em refereixo a qualsevol mena d'home. A aquestes alçades de la postmodernitat els jous que collaven la identitat masculina s'han aixecat i podem trobar homes que s'abillen amb polos de color rosa, homes que s'asseuen a la tassa del vàter encara que només vulguin pixar, i fins i tot homes que xisclen histèricament “nosaltres ejaculem, nosaltres els matem” a les manifestacions proavortistes perquè consideren que el patriarcat també els oprimeix a ells.

Aquesta mena d'homes no són els que somiquen d'amagat, tapant-se la boca amb les seves poderoses mans per ofegar el seu lament mentres les llàgrimes els dibuixen afluents salats entre pèls de la barba. Es tracta d'un altre tipus d'home, l'home primordial, aquell que a l'alba dels temps, quan els humans corrien emparracats i amb els genitals penjant, acoquinats per la facilitat amb que la Naturalesa i els seus esbirros (bèsties, malalties, fenòmens metereològics) delmaven els de la seva mena, decidí subjugar els seus iguals per unir-los contra els perills que els sotjaven. La societat escollida fou el patriarcat, al seu tron s'hi assegué un home fort, inclement, sofert i autoritari: l'HOME VIRIL.

Els líders primigenis de la humanitat només volien ordre. A qualsevol preu. Ordre per desenvolupar la tecnologia, amb la que exprimirien i esclavitzarien el planeta, i ordre per instituir les estructures socials que els permetrien reproduir-se bulímicament i ensenyorir-se així del planeta per pura pressió numèrica. Què buscava amb tot això l'home primordial? Dominar la cruel Natura i acabar amb la seva amenaça d'una vegada per totes. Evidentment, l'acompliment d'aquesta venjança comportaria anorrear de la mateixa humanitat, però això a l'home primordial li portava fluixa. Prou feina tenia a sacrificar les seves energies per mantenir la díscola humanitat conjurada en aquesta lluita autodestructiva.

Avui dia, la victòria està encarrilada. Li hem fotut un sis a zero a la Natura i ens trobem ja al temps de descompte. El pes de les nostres ciutats clivellen en mil fragments la terra eixorca que les sustenta i els afona contra el magma fins que la pressió el fa brollar de volcans exangües, inactius des de fa eons, que desperten per vomitar, amb la violència espasmòdica d'un moribund, glopades de lava sobre cercles d'espècies senceres d'animals que s'hi han reunit per cometre un suïcidi ritual, avergonyits davant la supremacia humana.

Però l'home l'home viril, en lloc de gaudir de reconeixement i d'un plàcid repòs en aquests minuts finals abans de la desaparició, observa impotent com la seva tasca i els seus valors són qüestionats arreu. Antipsiquiatres, activistes queer, experts en Estudis Culturals, anarcoprimitivistes, crudivegans, entusiastes del polimamor, mestres Waldorf o pèl-rojos el consideren l'origen de tots els mals del món. I les feministes, que abans només demanar reivindicacions de nyigui-nyogui com ara treballar, votar o el canal Divinity, ara exigeixen follar-se l'home viril pel cul amb un strap-on gros com una bitlla mentre li tallen els genitals amb un punyal sacrificial de sacerdotissa de Pacha Mama. I després us estranya que plori com una ànima en pena, el pobre.

Al segle XXI sempre trobaràs algú disposat a defensar els drets del col·lectiu de Transexuals Albins Celíacs Palestins Pro-etarres amb Llavi Leporí i Transtorn Múltiple de la Personalitat, però ningú es pronunciarà a favor de l'home viril, aquell fill de l'home primordial. Però ells també són persones. Amb sentiments. Sentiments una mica de merda, és veritat. Però els hem de respectar! Per això plantejo un seguit de recomanacions perquè aquesta mena d'home, a qui tant li hem d'agrair, pugui viure en harmonia amb la seva essència en una societat a la que ara ha de demanar perdó per existir.

Com s'ha d'alimentar un home viril en el context actual? Tradicionalment, qui li ha facilitat els àpats ha estat una cuinera. I remarco el sufix femení, perquè una cuinera és una persona que, senzillament, cuina, i un cuiner és una persona que aconsegueix prestigi i reconeixement gràcies a la cuina. Un home viril no pot menjar cap plat preparat per un altre home, viril o no, perquè això implicaria admetre que un altre subjecte masculí és millor que ell en un altre àmbit, encara que aquest sigui la cuina, activitat en la que, segons la seva idiosincràsia, no hauria d'excel·lir. Però és que l'home viril pateix aquesta pulsió competitiva i totalitzadora. Ha de ser el millor fins i tot en allò que hauria de ser el pitjor. Veieu com són unes ànimes torturades dignes de compassió?

Com ja hem comentat, les dones modernes, i sobretot les postmodernes, odien l'home viril. No s'en poden fiar un pèl (del pit) de cap d'elles. Si deixen el dinar a les urpes d'aquestes bruixes, no dubtaran a barrejar-hi Minoxidil o qualsevol d'aquests diabòlics liniments contra la calvície que fan que et caigui la polla a trossos i el cabell a doble velocitat del normal. L'home viril ha de cuinar per si mateix. No pot posar-se a la boca res que hagin tocat unes mans que no siguin les seves. La vida és lluita. Després de tu, només hi ha rivals i enemics.

Llavors què menjarà, aquesta pobra criatura? Per un d'aquells incomprensibles atzars culturals, res es considera més viril que afartar-se amb un bistec immòbil i socarrimat, extret d'una vaqueta inofensiva esclavitzada a una granja industrial amb més mecanismes de seguretat que Auschwitz i el Pentàgon junts, on els animals són embotits amb antibiòtics a granel, no sigui cas que alguna bacterieta sobrevisqui i li provoqui un constipat al nostre mascle. Si l'home primordial, aquell que fundà la virilitat, observés com aquells subjectes acutals amb els quals forma una unitat metafísica en l'espai i el temps es vanta perquè es menja un puto bistec, l'ofegaria amb les seves pròpies mans, el clavaria a la seva polla erecta i li donaria voltes sobre una foguera mentre li estripa el cos i aboca els bocins xops de sang bullent dins la seva gorja.

Aquest no és, però, l'únic motiu pel qual un home viril no ha de menjar bistecs. Ha d'evitar-ho, principalment, perquè aquesta mena de pitança comporta un cert gaudi estètic. Sensacions plaents estremeixen la seva boca quan un tros de carn s'hi arrofrega com una gata en zel. Atribuir a una activitat tan pragmàtica com la nodrició unes peculiaritats estètiques és un comportament frívol digne de dones, artistes i homosexuals, alguns dels grans enemics contra els que es perfila l'home viril. Per això, l'únic que ha de menjar és tofu cru. El tofu és insípid. Només els estetes decadents més eixelebrats, com ara els sommeliers, poden arribar a trobar-hi algun plaer quan el tasten. Gràcies a aquesta no-particularitat del tofu, l'home viril pot alimentar-se en consonància amb la seva brutal i seca essència.

A part de nodrir-se, aquesta criatura empestada també ha de treballar. Els diners no cauen del cel, a no ser que el jet privat de Bono d'U2 exploti quan passa per sobre teu tornant d'una marató benèfica a favor de l'erradicació de la malària a les Terres de l'Ebre. Però no fem bromes de mal gust. Prou problema tenen amb la malària a les Terres de l'Ebre com perquè anem fent conyetes sobre que Bono pot visitar-los qualsevol dia.

Hi ha una cosa que l'home viril sap fer molt bé. Una pràctica que porta esmolant des que s'empescà la societat patriarcal: torturar a les dones, exercir poder sobre els seus cossos i ordenar-los executar accions ridícules. La feina que li permet sublimar aquestes pulsions en la societat actual és ben clara: monitor de Zumba. A més, se li permet udolar “MÁS CAÑA, PERRAS” i encara li riuran les gràcies.

L'home viril també necessita alguna mena d'oci. Però, com ja hem assenyalat, és una criatura completament refractària al plaer. La seva identitat tremola cada cop que s'ho passa mínimament bé. L'únic gaudi que pot acceptar és el d'una activitat agressivament competitiva on la victòria i, per tant, el plaer associat a ella, quedin ajornats de forma perpètua. El temple on podrà dur-la a terme no és cap altre que un gimnàs, on el seu cos serà sotmès a inclements sessions d'exercicis per superar en musculatura al de la resta de mascles que l'envolten, els físics dels quals odiarà i envejarà a la vegada. Perquè l'home viril només es sent lliure per gaudir quan el plaer va associat a la comprovació que és el tio que és capaç de suportar una major quantitat de dolor físic. Així de sonat està, el nostre amic.

No obstant això, també pot iniciar absurdes competicions en les que pretengui sobresortir per la seva tolerància al dolor espiritual. Per fer-ho, l'home viril es convertirà en tot un expert en un denostat gènere cinematogràfic que representa el contrari dels seus valors i mode de vida: la comèdia romàntica. Visionarà obsessivament totes les pel·lícules de Julia Roberts, Hugh Grant o Jennifer Aniston, se n'aprendrà tots els diàlegs i dades tècniques per demostrar, en tertúlies amb altres homes virils consistents a escopir trivialitats cinematogràfiques sense interès, que ell en domina més que ningú, de comèdia romàntica, perquè ha estat capaç de memoritzar tota aquesta morralla a pesar del profund dolor psíquic que li provoca.

I arribem al tema important: el sexe. Per l'home viril, sempre ha estat motiu de secreta vergonya la seva dependència del cos femení per excitar-se. Mai ha estat capaç de resoldre la contradicció que naix del fet que aquelles bledes assolellades a les que ha menyspreat discursivament per poder esclavitzar-les tenen la clau perquè la seva pistoleta es posi bellugona i comenci a fer petarrells fins que aconsegueixi dir “papa” o “mama” (prengui nota d'aquesta metàfora de cara a futurs premis, senyor Nobel).

Però, clar, realitzar un doble salt mortal i pretendre que un altre mascle, un altre competidor, sigui el que el posa calent és gairebé igual d'ignomiós. Afortunadament, les noves tecnologies li permeten complir les seves fantasies narcicistes. Per l'home viril actual, el sexe es reduirà a posar-se davant de l'ordinador, endollar la webcam i excitar-se mentre es mira a si mateix masturbant-se. Quan acabi, s'escorrerà contra la pantalla i gotellams de llefa regalimaran per la pantalla emulant les llàgrimes que es precipiten per la seva cara. Els espermatozous moriran amb la calor del monitor, i amb ells moriran també les possibilitats que l'estirp de l'home viril es perpetui. Llavors, potser necessitarà sortir i contemplar com el món que ha creat s'afona a poc a poc. Potser encara no és tard per abandonar la soledat, canviar d'actitud i aconseguir una mica de calor i comprensió. Agafarà la porta i, quan estigui a punt d'obrir-la, s'adonarà que abans de sortir de casa necessita sortir de l'armari.

Jo només li torno a la mare Naturalesa allò que m'ha donat: mort, incomprensió i dolor

El cap de setmana passat succeí una cosa inaudita: molts barcelonins van capbussar-se a les platges de la seva ciutat. El fet insòlit no és que algun insensat es banyés en aquella escudella fecal i cancerígena en què es converteix la mar Mediterrània quan acarícia Barcelona. No és insòlit perquè els barcelonins són gent xovinista i adotzenada que li troba totes les putes gràcies a la seva ciutat i són capaços fins i tot de lloar aquella cigala de Mazinger Z que rep el nom de Torre Agbar. Per a ells, les aigües de Barcelona són tan cristal·lines que podries rentar-hi directament l’instrumental quirúrgic abans d’entrar al quiròfan per extirpar-li al Lleó de “Polseres Vermelles” el tumor cerebral o lo-que-sigui que li dóna aquella dicció embussada com de nen amb la Síndrome de Down fins al cul de vi del sindicat.

L’extraordinari del cas era que, tot i que el calendari marcava el final de l’octubre, a Barcelona i a la resta de Catalunya hi fotia un sol que badava les pedres. Els catalans van saltar al carrer en calça curta per fotre gatzara i aixecar-li el dit índex a la filla de puta de la tardor, aquella imitadora amb pretensions de l’hivern. Tota Catalunya es trobava pletòrica i rumbosa. Tota? No, tota no. Tota, el que és tota, DONCS NO.

Els putos hipis, que a l’estiu matarien un fill per torrar el seu cos pelut a les platges nudistes d’Eivissa, es queixaven de la insistent presència del Pare Sol. Per què els molestava? Doncs perquè és octubre i a octubre no és natural que faci aquesta calor.

No és natural.

Natural.

Ahà.

Natural.

Hmmm...

Natural, eh?

Natural, sí.

Això és.

Natural.

Natural, diuen.

Natural.

Perdoneu que us distregui, però és que no em puc concentrar mentre la Mare Naturalesa em menja la polla a dos galtes.

Quan algú em diu que alguna cosa “no és natural”, jo penso: DONCS MIRA, MILLOR. La Naturalesa no és xarop d’Àgave del Veritas i meditar en lloc de prendre medicaments perquè “hem d’ensenyar al cos a conviure a conviure amb la malaltia”. La Naturalesa no és equilibri, bonhomia i germanor, sinó éssers vius matant-se els uns als altres i obligant-se a evolucionar per superar a la resta o sobreviure a unes condicions climàtiques esquizofrèniques. La Naturalesa és Mort. La Naturalesa és una cega crueltat. El concepte ecosistema és una quimera. La lluita de classes és més plàcida que el puto ecosistema.

Algú us dirà que a la Naturalesa es produeixen aliances. I és cert, que se’n produeixen. Com la del puto ocell aquell que li neteja les dents al cocodril africà. Però aquí es produeix una trampa del llenguatge. No li “neteja” les dents. Devora els milers d’organismes que s’alimenten de les restes de menjar de la boca del rèptil i que volen podrir-li la mandíbula. No és una neteja. No és una aliança beata. És la mort contra la mort. Perquè la Naturalesa és, en essència, assassinat. I el més xocant de tot és que aquests putos hipis, que es passen els caps de setmana caminant descalços per la muntanya i cagant al mig del camí “per tornar a la terra el que m’ha donat”, sembla que tot el que saben de la mare Gaia ho hagin après mirant La Sirenita.

No me’n puc fotre més de l’associació natural-positiu. I us ho dic jo, que de petit em netejava el cul amb pedres de la muntanya. Benvinguda la calor antinatural de l’octubre i tant de bo s’hi quedi fins l’octubre vinent i l’hivern es converteixi en un conte per acollonir als nens. Si fa falta, bombardegem el Sol per canviar la seva òrbita. Pelem d’arbres el Montseny per instal·lar-hi miralls gegants que escalfin Catalunya com una olla a pressió. Convertim el Camp de Tarragona en un malson cyberpunk infestat de fàbriques tèrmiques que alimentin altres fàbriques tèrmiques més grans que potenciïn unes altres fàbriques tèrmiques encara més grotesques que vomitin una energia indecent sobre una gran placa tèrmica que recorri Catalunya de punta a punta.

Declarem la guerra a l’hivern. El fred només ens ha portat calamitats com la grip, l’esquí, els bascos o Sigur Rós.

La Naturalesa és la Mort. La Tecnologia és la Vida Triomfant. Llarga vida al metall. Les utopies brillen radiants com l’acer. Catalunya serà mecànica o no serà.

Jo només educo amb injustícia i desamor

No recordo en quin moment exacte vaig abandonar la tendra la infància. Potser vaig créixer de cop quan me la vaig pelar amb el guant del Club Súper 3 posat. O potser va ser quan vaig descobrir que les meves idees sobre una dieta sana estaven completament equivocades, perquè el que has de menjar cada dia són 5 peces de fruita, i no 5 bosses de Fritos.

Però deixem-nos de frivolités. El més probable és que la meva innocència s’esmicolés quan als 8 anys vaig presenciar com un goril·la dos cursos més gran que jo li cruixia tots els ossos a un amic meu. El motiu de l’esbandida no el recordo, però és irrellevant. Segurament es mereixia totes les hòsties, i més, perquè era un fill de puta insolent. Però l’espectacle que m’arrancà de la infantesa vingué més tard. El meu amic jeia garratibat al terra, doblegant-se com una tartanya en flames, mentre el degenerat que l’havia atonyinat s’allunyava esbufegant. Quan portava caminats a penes uns 10 metres, girà cua sense motiu aparent, s’apropà corrents com un porc senglar i li descarregà un llamp de patades a les costelles. Des del terra, el xaval preguntava a borbollons que per què el tornava a estomacar, i aquell ganàpia desequilibrat, plorant mentre l’escometia amb una brutalitat maquinal, bramà que l’hostiava “per què estàs pensant que sóc un fill de puta, i no pararé de pegar-te hasta que deixos de pensar que sóc un fill de puta”.

Aquella combinació de saviesa, lògica recargolada i crueltat inapel·lable em girà el cervell, literalment. Vaig comprendre que els mecanismes que mouen el món són plens de dents revinclades, i així em vaig convertir en el fill de puta misantrop que sóc ara.

L’Educació va per molt mal camí. Anteriorment, el gremi dels mestres estava compost per leviatans amargats que et soltaven una bufa si respiraves massa fort. Però als anys 60 el paradigma va canviar. Les facultats de pedagogia es van omplir de hippies del Maig del 68 que volien que els nens expressessin lliurement el seu jo interior i es sentissin autorrealitzats i altres polles en vinagre. Com si al futur els nens haguessin d’anar a viure al puto poble dels barrufets i no a la jungla de desesperació que coneixem com a societat humana. Per culpa seva, molt pares prohibeixen que s’encengui la tele durant l’hora de sopar, i demanen als fills que els expliquin com ha anat el dia. Aviam: què collons t’ha d’explicar, UN PUTO NEN? Que li han ensenyat la taula del 3? Que s’ha comprat un nou gormitti? Que ha vist que la companya de pupitre porta calces amb maduixes?

La vida d’un nen petit és una merda i ho ha de tenir CLARÍSSIM des del primer moment. Si ens escoltem amb atenció les nimietats del seu dia a dia i les magnifiquem amb elogis, crearem cretins amb egos colossals que es pensaran que són el centre del món. No, nois, no. La família sopa reunida, sí, però amb la tele a un volum demencialment elevat. Els ulls han d’estar clavats a la pantalla i els dos braços rígids damunt la taula. La mandíbula només s’ha de moure per mastegar i, només en cas d’extrema urgència, es por esbossar un grunyit perquè t’acostin la sal. Pares i fills no s’han d’explicar res, no han de pensar en res. Cadascú s’ha d’ocupar, en silenci, de digerir la seva pròpia mediocritat. Si compartim les misèries, correm el risc d’exalçar-les.

Abans als nens se’ls educava com gossets de Pavlov. T’has portat malament, eh? CLATELLOT, BOFETADA I A PLORAR AL RACÓ COM LES DONETES. El seu comportament s’esculpia amb la fèrria lògica del càstig/recompensa. Però l’univers no és coherent. No pots predir les seves preferències i respostes. A vegades els subnormals són gratificats, i a vegades ho són els paladins de la integritat. Penseu que la realitat en què estem encastats permet que triomfin subjectes de perfils tan diferents com Pau Garcia Milà i Lemmy Kilmister. No hi ha justícia al nostres cosmos: només bogeria.

Per això no s’ha de pegar als nens quan es porten malament. Se’ls ha de pegar SEMPRE. Però les estossinades no han de seguir cap patró fix, sinó totalment aleatori. El dia de Reis, després de regalar-li la Playstation 3 i una dotzena de jocs, li podeu fotre dos patades a les seves dents de llet i cremar la videoconsola al mig del menjador mentre crideu "on és el teu Déu, ara?" o "who's your daddy?". Un altre dia, sense cap mena de motiu, podeu sorprendre’l a mitjanit, mentre dorm sota els llençols, i emparats en la foscor desmanegar-li l’esquelet a xurriacades. Si ha caigut jugant al parc, podeu besar-li la ferideta i, ràpidament i subreptícia, castigar el seu ventre amb un upper-cut traïdor, i acte seguit tornar-lo a besar, xiuxiuejar "no ha passat res shhht no ha passat res, aquí està la mama" i etzibar-li una genollada a l'entrecuix.

Només una tirania dadà de càstigs sense sentit el prepararà pels pous d’irracionalitat desencisada en els quals haurà de sobreviure fins la mort.

 Un altre dels errors que em fan bullir la sang: les mascotes corporatives de la indústria de la carn. Són porcs vestits com dandis, vaques somrient o gallines amoroses abraçant els seus pollets. Tots ells són animals investits amb atributs humans perquè els nens simpatitzin amb ells. El drama arriba quan els planten un tros de carn als morros “perquè t’has de fer gran”. El nen no pensa que es menja aquell pollastre estúpid i moribund de les granges industrials, sinó en aquella mascota antropomòrfica que li aixecava un polze i li picava l’ullet: S'ESTÀ CRUSPINT AL SEU AMIC. Amb cada mossegada, la capacitat empàtica del nen queda una mica més erosionada i els seus sentiments es podreixen com prunes al sol. És un mecanisme psicològic gens estrany. Pura supervivència, podríem dir. O embogeixen en copsar que s’estan menjant un animal amb atributs humans, o es converteixen en psicòpates sense moral.

Aneu amb compte amb els pedagogs, que fumen massa porros a les facultats. Els nens han d’estar contínuament exposats a productes que mostrin frontalment el sexe desesperat i la violència arbitrària. Aquests són les lleis de l'univers, i no canviaran ni que et facis mil palles sobre els llibres de Rousseau.

Jo només m'embriago quan cau l'hora foscant

Poseu-vos els cascs, amagueu el cap entre les cames i encabiu els nens al búnquer, perquè arriba la tesi d'avui amb un cos de lletra ciclopi i una combinació cromàtica celtibèrica que farà esclatar els vostres ulls provincians:

EMBORRATXAR-SE A LA TARDA ÉS BURGÈS

O petitburgès, que és més menut, però fa més ràbia perquè ningú té clara la diferència entre burgès i petitburgès. Doncs els llicenciats en Història segur que ho saben. Ah, els llicenciats en Història. Bona. Bona aquesta. I ara anem a parlar seriosament.


Emborratxar-se a la tarda és burgès. Aquesta és La Tesi. L'emplaço al principi, decisió gens habitual, i ara l'enfosquiré amb arguments tangencials, exabruptes anticonstitucionals i oracions subordinades, fluvials i faraòniques, erigides sobre silogismes falsos o, si més no, inintel·ligibles, fins que arribi un punt en què us ofegueu en els meus procediments mentals i no us quedi més collons que dir, joder, si és que té raó, si no ho entenc és que TÉ RAÓ.

Perquè tinc raó, sempre tinc raó. No ho dubteu MAI.

Alguns dels nàufrags emocionals que han tornat d'Erasmus em diuen que Pirineus enllà s'ho munten molt bé en aquelles qüestions relatives al mam. Es posen a beure a les 5 de la tarda, declamen amb uns ulls salivosos de nostàlgia, i a les 12 de la nit el cos ja els diu prou i el matí següent es poden llevar amb totes les hores de son complertes per poder anar a currar més o menys sobris. Currar? Treballar? Sobrietat? Lèxic burgès! Que algú cridi els soviets: el déu Kalashnikov demana un vessament de sang.


A mi aquest cercle de la birra consistent en borratxera-feina-borratxera-feina em sembla miserable, una falsa síntesi entre l'apol·lini i el dionisíac que domestica aquest últim en benefici del primer. ¿On ho fan, això? A Alemanya, sobretot. Deutschland. Els putos amos de la enginyeria social. Una gent que aprèn més ràpid que una rata-cyborg-convergent i a la qual ha fet falta menys d'un segle per engendrar i perfeccionar un seguit d'estratagemes biopolítiques mil vegades més efectives i mil vegades més subreptícies i mil vegades més elegants que les càmeres de gas. L'agenda d'un alemany actual diu: 1) beu 2) dorm 3) treballa 4) surt de la crisi 5) torna a beure i torna a començar. 100% efectiu en el beure, 100% efectiu a la feina, 100% efectiu en ser un subnormal.

¿De què serveix beure si al matí següent estàs fresc per anar a treballar? Racionalitzar la beguda va en contra de tot allò que ha significat tradicionalment l'alcohol, de la joie de vivre antisistema que al llarg dels temps ha estat espantant els demiurgs socials fins que aquests, astutes hienes sulfuroses, han transmutat l'anàrquic pitof en un bufó falder que s'aferra a l'etanol amb la fermesa del rigor mortis, de la mateixa manera que la seua mare engull prozac per defugir l'avorriment existencial.


No, amics i amigues. No és això. És hora d'arribar envinats a l'oficina. Obrir les portes del despatx com qui obre uns llavis vaginals i treure el cap a un nou món, envoltat pel jefe i els companys, expectants, emmudits, i entrar convertit en un home nou, un torrat renascut, passejar-se bambolejant per l'estança, atravessar el silenci incòmode mentre pessigues pits i cigales, vomitar sobre els teclats i eructar sobre el subwoofers, potser ensenyar el cul al secretari i colpejar amb el peu les papereres de reciclatge, però finalment, i això és el més important, arribar fins al teu superior, descarregar els colzes sobre la taula, aixecar un dit amenaçador, fer-lo ballar i tornar-lo a amagar, avortar un somriure, mirar al jefe estupefacte amb un ull guenyo i obrir una boca que empresonava totes les fortors i efluvis alcohòlics de l'univers per escopir-li exultant a la cara un A BEURE! A BEURE! com el mateix Gargantua pronuncià tot just després del seu naixement.


Heu de fer de l'alcohol una pràctica tan intrínsecament lligada al vostre dia a dia que oblideu les raons de la seua ingesta. ¿Per què beveu? ¿Per ser simpàtics i sociables? És patètic. ¿Per lligar? És encara més patètic. ¿Per oblidar els vostres problemes? És trist, però també patètic. ¿O potser ho féu per deixar-vos fer aquelles fotos on sortiu lletjos i amb les faccions desballestades, amarats de suor, abraçant-vos a altres infrassers fins formar una massa compacta de pura subnormalitat, aquelles fotos que després penjareu al Facebook i comentareu amb milions d'errades ortogràfiques? Doncs això és... ¿de què estàvem parlant? Ah, sí: l'alcohol és un desestabilitzador social.

Quan un dia arribeu a la feina ressacosos perduts, amb la ment ennegrida per culpa de l'alcohol, i el suau tecleig dels companys us ressoni al cap com els tambors de guerra del déu Mart, i el xiuxiueig insubstancial dels col·legues us sembli el grall insuportable d'un cor d'harpies, i fins i tot la tasca més trivial us suposi una condemna, llavors pensareu: ¿què faig aquí? ¿què polles hi faig, aquí? Però no us confongueu: allò que us foradarà el cap no serà l'alcohol, sinó un brot sobtat i dolorós de clarividència. I la ressaca, de la forma més impensada, us farà lliures.

EPÍLEG: ¿Per què la gent beu a Barcelona? Beure a Barcelona és absurd. És car, és dolent, i sobretot és fatigós. A Flix tenen les coses més clares: primer t'afartes aquí:


i després, com un elefant senil i engatat, vas a morir aquí:

O sigui: la gent té clar que es vol destruir. El paissatge els és igual. No hi ha cap tipus de romanticisme, sinó simple i pura optimització alcohòlica. Ho dic perquè a Barcelona, quan la gent surt, primer va aquí, i després aquí, i després també va aquí, i aquí, i aquí, i aquí, i també aquí i aquí, i encara hi haurà algun idiota que arribarà fins aquí, però aquesta travessia constant provocarà que la meitat de l'alcohol s'esfumi amb l'exercici que implica anar d'un bar a l'altre. Escolliu un lloc. Beveu. Moriu. És senzill. No fa falta visitar cent bars: si tot va bé, el dia següent no n'hauríeu de recordar cap.

Jo només funciono per impulsos

Us he dit mai que la vida moderna és una puta merda? Bé, sé que no és precisament una idea massa original, ja que una rata amb el cervell de Maria Carey podria arribar a la mateixa conclusió. Però és que la vida moderna és molt merda, i per moltes raons. La que avui m'interessa és la sobreinformació. Avui en dia tenim accès a una infinitat de coses, ja sigui cinema, blogs, música, porno o productes de pastisseria industrial (al Lidl ja n'hi ha de fins a un kilotrilió elevat a la Alpha-Epsilon-Pi de diferents). Si no volem gastar la nostra vida en mediocritats, hem de prendre decisions ràpides. Aquí no val el teu puto mètode científic. Mentre estàs pensant, Radiohead ja s'han posat de moda i han caigut en desgracia com a mínim dues o tres vegades. Així que les induccions se les pot fotre pel cul, senyor Francis Bacon (the philosopher, not the artist).

Jo fa temps que funciono així. Zas. Més ràpid que Jesucrist en skateboard. I no us penseu, que a mi tampoc m'agrada. Però tampoc John McLane volia matar a ningú, i bé que va repartir estopa per sobreviure dins del Nakatomi Plaza. La qüestió és guiar-se pels prejudicis i perjudicis que et dicta el cul de forma instintiva. Jo ja m'he salvat de menjar-me unes quantes merdes gràcies a aquest sistema. I a tall d'exemple...



Avatar, de James Cameron. Una pel·lícula sobre un tio que s'infiltra entre els membres d'una raça extraterrestre per guanyar-se la seva confiança i robar-los-hi els recursos materials però que, al final, s'acaba convertint-se en un d'ells. Diuen que és la història de Pocahontas, però també podria ser la de José Montilla quan va arribar a Catalunya.

Formspring.me. L'eina més 2.0 del moment. No sé ni el que és i ja ho estic odiant.

Mans Unides. Són els que roben els negritos per la col·lecció de Madona o algo així, no? A la càmara de gas.

El nou llibre de Paul Auster. Des del dia en que a Xina van prohibir l'entrada als Power Rangers, més d'una ciutat ha estat arrasada a resultes del combat a mort entre el descomunal ego de Paul Auster i la gargantuesca papada de Marc Vidal.

Surimi. O barretes de cranc. No les he menjat, però sí les he fabricat. Una nota informativa: porten de tot menys cranc. Farina, vísceres de peix, caps de gamba. Fins i tot un dia hi vaig veure el passaport de Madeleine McCann.

Les crítiques constructives. La meva infància no m'ha preparat per això. Quan et menjaves un puto polo sense premi, què hi posava al pal? Perquè als meus hi apareixia "Vuélvelo a intentar", i no "Niño bonita, buen intento. La prócsima ves tu coge polo del fondo nevera, siempre priemio". Assaig-error, no. Assaig-hòstia. Així, sí.

Els Strokes (així, en general). Farsants. La portada del seu primer disc ja tirava cap enrere.

Jo només vull uns Nobel dignes

Ningú es sorprendria si ara mateix sortís al carrer i cridés que els premis Nobel, així en general, són una puta estafa. Igual que la cançó inèdita de Michael Jackson, que sembla perpetrada per un d'aquells eunucs que lleparien la tita a un infant per assemblar-se més al seu ídol. Però estavem parlant dels Nobel, uns premis que responen a les dinàmiques intestinals de la política, més que no pas als mèrits propis. Sorpresa. El 99% del món funciona així. I la resta, ho fa a punta de pistola.

Que se li atorgui un nobel de la pau a Obama com qui li dóna un crèdit, no per allò que fa sinó per allò que farà, és del tot racional si tenim en compte la història d'aquests premis. Recordem el nobel de literatura per a Winston Churchill. El nobel de la pau per a Wangar Maathai, una keniana que defensava que el sida no era una malaltia, sinó una arma de control social per eliminar als negres. O també el nobel de medicina per Adolf Hitler.

No cal ser cap llumbrera per adonar-se que les iniciatives i investigacions premiades no aporten cap mena de progrès a l'espècie humana. Òbviament, com a anarcoprimitivista, no tinc massa esperances en el progrès, però ressignat com estic a viure en un món d'il·lusos i subnormals, no em queda més remei que convertir-me en un líder de masses per guiar al poble potser no cap a la millor solució possible, però si enver la menys pitjor dins les seves limitades capacitats. Així que si voleu un futur millor pels vostres fills, o potser pels vostres androides asiàtics ,ja podeu començar a deixar-vos els collons en la següent investigació.

PREMI NOBEL A LA DESCOBERTA DEL VIRUS ZOMBI

És notori que a l'egòlatra món postmodern li falta germanor, un relat sobre el destí comú de la humanitat que serveixi per unir les isolades consciències dels individus. Emperò, és manifestament difícil convèncer a la gent de la perfidia d'un sistema capitalista que precisament funciona en base a la competició entre una caterva d'individus dispersos i sense ànima. Per tant, l'únic que ens pot salvar és la perspectiva d'una amenaça comú. I sí, estic parlant d'una invasió zombi, que obligaria a la humanitat a considerar les avantatges d'una estratègia comú per sobreviure en aquest univers de caos, semen i motoserres.

Altrament, com a anarcoprimitivista, crec que el món modern reprimeix tota la violència que ens és consubstancial. Fins a mitjan del segle passat, els jueus eren la figura històrica que permetia alliberar tota aquesta violència continguda, però desprès de tant progrom i de tant holocaust ja no quedava ni rastre de humanitat en el jueu, de manera que gasejar-ne un era com gasejar un sac de patates. El zombi, tot i mort, conserva certa sentor d'humanitat, fet que el converteix en un candidat òptim per aliberar de forma asèptica les nostres pulsions més primitives, originals i beneficioses.

Jo només follo a tota canya

Llegeixo estupefacte al blog del company Pere Llufa que l'ejaculació precoç afecta a 3 de cada 10 occidentals. I dic estupefacte perquè encara em sembla que són pocs.

Penseu que les femelles del món animal segueixen un programa d'acoplament basat en unes premises genètiques tan exclusives que davant seu Adolf Hitler queda com un Pocoyó qualsevol. Això provoca que els quatre mascles alfa de cada espècie fecundin a totes les femelles, any rere any, generació rere generació. I aquí entra l'endogàmia. Aviat estan cosins, fills, germans i tota la parentela follant entre si, donant lloc a una fauna totalment subnormalitzada. I així estan tots els putos animals, sotmesos a la glòria immortal del poder humà.

L'únic que permet trencar l'equació endogàmica és l'ejaculació precoç. Autèntics pícars amb el semen a flor de pell, que s'apropen per darrere a les femelles i les fecunden amb un cop de maluc, abans que ella o el mascle alfa li rebentin a hòsties la cigala. La seva lefa hipotèticament degenrada irromp dins del codi genètic borbònic i autàrquic de les espècies, tot introduint la variable que dinamita l'endogàmia.

Ejaculadors precoços del món, no feu cas de l'estigma que us vol penjar la societat. Si no fos per vosaltres, els downies potser no estarien només guanyant conchas a Sant Sebastià i monopolitzant les monarquies europees, sinó dirigint la Disney i la General Motors. I aquest és el primer consell del cap de setmana. L'altre és que no s'ha de dir tres vegades Carlos Baute davant d'un mirall. Porta mala sort. Molta mala sort.

Jo només veig molt fill de puta a la Renfe

L'altre dia vaig presenciar un d'aquells actes en aparença trivials però que, contra tot pronòstic, acaben revelant la naturalesa íntima d'alguna cosa. Em disposava a agafar un tren a l'estació del Clot. Vaig comprar un bitllet i vaig anar a preguntar-li a la informadora quina via i quina direcció havia d'agafar. La experiència no va ser ni productiva ni gratificant, com podeu suposar si heu anat seguint la trajectòria d'aquest blog. Com sempre, l'infern són els altres, així que derivo la culpa cap a la puta informadora, que per més senyes era gorda i sudamericana. A quina de les dues facetes de la seva identitat hauríem de culpar per la seva incompetència? En fi, la conversa va anar així.

- Quin és el tren que va cap a Sant Pol?
- Es en la Vía 4.

Aquí voldria apuntar que tot i la meva sapiència omnicomprensiva i quasi omnipotent, no disposo de coneixement massa precisos en relació a la geografia. De fet, és aquest el meu taló d'Aquil·les, perquè sóc incapaç de recordar noms de rius, muntanyes i llocs, així com la seva disposició espacial. Però tornem a la història. Una ràpida ullada al monitor informatiu em va permetre constatar que per la Via 4 passaven dos trens amb dues destinacions diferents: Blanes i Mataró.

- Però és que a la Via 4 hi ha dos trens.
- Sí.
- Quin és el de Sant Pol, el de Blanes o el de Mataró?

- Sí, uno de esos.

Ep, alerta. Mireu aquí com la filla de puta de la informadora, en tota la seva displiscència educativa, realitza un prodigiós joc llingüístic per evadir la meva presència inquisidora. Recordem la frase: Sí, UNO de esos. Però què significa aquest uno?




1) El lector ingenu i subnormal, que tal vegada fins i tot confia en les bondats de la Renfe, tpotser pensarà que amb uno la informadora volia dir cualquiera. Sí, cualquiera de esos. Error. Perquè per començar, des del Clot arribes abans a Mataró que a Sant Pol, així que el tren correcte només era el de Blanes. El de Mataró es quedava a mig camí. Llavors, o bé la informadora del collons m'enviava al paredó de forma conscient, o bé m'hi enviava des de la ignorància, o bé era massa gandula com per solventar el seu dubte. Cap de les opcions diu massa a favor de la Renfe.

2) Pot ser que aquest uno signifiqui alguno. Sí, alguno de esos. O sigui, la informadora no només és conscient de la seva ignorància, així com de la seva poca iniciativa laboral, sinó que a més no té ni la més mínima vergonya en mostrar-me-la. Algun d'aquells trens va a Sant Pol, posa una mica de sal a la teva vida, juga-te-la, puja al primer que vingui, sigues un puto budista i viu els esdeveniments, no els dominis. Ta puta mare.




Aquesta història superficial ens ensenya tot allò que representa Renfe. La incompetència assumida com un mal congènit, la displiscència, la ganduleria entesa com a ètica i estètica laboral, la irresponsbilitat, la cara més fosca de la immigració i un menyspreu per l'usuari que no podem classificar com malvat. Perquè Renfe no és malvada, sinó purament idiota. Pot pecar aquell que no té consciència del pecat? Totes aquelles qüestions que ocuparen als teòlegs medievals tornen amb força, avui en dia, a l'hora d'emetre un judici contra la incompetència de la Renfe.

I per acabar, voldria advertit per última vegada sobre aquest joc lingüístic de la informadora. Abandoneu el llenguatge. No podem esperar res d'ell. La gent es pensa que tot llenguatge (científic, matemàtic, audiovisual, idiomàtic, etc.) reflexa la realitat, però és un error. El llenguatge és autònom, disposa de les seves pròpies normes i, com apunta Wittgenstein, admet la contradicció com un element inherent a la seva estructura. Uno de esos = cualquiera de esos, alguno de esos. Al llenguatge li sua la polla, però no a nosaltres. Per tant, és hora d'abandonar el llenguatge i la dominació simbòlica a la que ens ha atrapat des del naixement de la humanitat. Tornem a ser primitius. Escolteu a John Zerzan, ell sempre té raó, i no crec que faci servir la Renfe.