Jo només educo amb injustícia i desamor

No recordo en quin moment exacte vaig abandonar la tendra la infància. Potser vaig créixer de cop quan me la vaig pelar amb el guant del Club Súper 3 posat. O potser va ser quan vaig descobrir que les meves idees sobre una dieta sana estaven completament equivocades, perquè el que has de menjar cada dia són 5 peces de fruita, i no 5 bosses de Fritos.

Però deixem-nos de frivolités. El més probable és que la meva innocència s’esmicolés quan als 8 anys vaig presenciar com un goril·la dos cursos més gran que jo li cruixia tots els ossos a un amic meu. El motiu de l’esbandida no el recordo, però és irrellevant. Segurament es mereixia totes les hòsties, i més, perquè era un fill de puta insolent. Però l’espectacle que m’arrancà de la infantesa vingué més tard. El meu amic jeia garratibat al terra, doblegant-se com una tartanya en flames, mentre el degenerat que l’havia atonyinat s’allunyava esbufegant. Quan portava caminats a penes uns 10 metres, girà cua sense motiu aparent, s’apropà corrents com un porc senglar i li descarregà un llamp de patades a les costelles. Des del terra, el xaval preguntava a borbollons que per què el tornava a estomacar, i aquell ganàpia desequilibrat, plorant mentre l’escometia amb una brutalitat maquinal, bramà que l’hostiava “per què estàs pensant que sóc un fill de puta, i no pararé de pegar-te hasta que deixos de pensar que sóc un fill de puta”.

Aquella combinació de saviesa, lògica recargolada i crueltat inapel·lable em girà el cervell, literalment. Vaig comprendre que els mecanismes que mouen el món són plens de dents revinclades, i així em vaig convertir en el fill de puta misantrop que sóc ara.

L’Educació va per molt mal camí. Anteriorment, el gremi dels mestres estava compost per leviatans amargats que et soltaven una bufa si respiraves massa fort. Però als anys 60 el paradigma va canviar. Les facultats de pedagogia es van omplir de hippies del Maig del 68 que volien que els nens expressessin lliurement el seu jo interior i es sentissin autorrealitzats i altres polles en vinagre. Com si al futur els nens haguessin d’anar a viure al puto poble dels barrufets i no a la jungla de desesperació que coneixem com a societat humana. Per culpa seva, molt pares prohibeixen que s’encengui la tele durant l’hora de sopar, i demanen als fills que els expliquin com ha anat el dia. Aviam: què collons t’ha d’explicar, UN PUTO NEN? Que li han ensenyat la taula del 3? Que s’ha comprat un nou gormitti? Que ha vist que la companya de pupitre porta calces amb maduixes?

La vida d’un nen petit és una merda i ho ha de tenir CLARÍSSIM des del primer moment. Si ens escoltem amb atenció les nimietats del seu dia a dia i les magnifiquem amb elogis, crearem cretins amb egos colossals que es pensaran que són el centre del món. No, nois, no. La família sopa reunida, sí, però amb la tele a un volum demencialment elevat. Els ulls han d’estar clavats a la pantalla i els dos braços rígids damunt la taula. La mandíbula només s’ha de moure per mastegar i, només en cas d’extrema urgència, es por esbossar un grunyit perquè t’acostin la sal. Pares i fills no s’han d’explicar res, no han de pensar en res. Cadascú s’ha d’ocupar, en silenci, de digerir la seva pròpia mediocritat. Si compartim les misèries, correm el risc d’exalçar-les.

Abans als nens se’ls educava com gossets de Pavlov. T’has portat malament, eh? CLATELLOT, BOFETADA I A PLORAR AL RACÓ COM LES DONETES. El seu comportament s’esculpia amb la fèrria lògica del càstig/recompensa. Però l’univers no és coherent. No pots predir les seves preferències i respostes. A vegades els subnormals són gratificats, i a vegades ho són els paladins de la integritat. Penseu que la realitat en què estem encastats permet que triomfin subjectes de perfils tan diferents com Pau Garcia Milà i Lemmy Kilmister. No hi ha justícia al nostres cosmos: només bogeria.

Per això no s’ha de pegar als nens quan es porten malament. Se’ls ha de pegar SEMPRE. Però les estossinades no han de seguir cap patró fix, sinó totalment aleatori. El dia de Reis, després de regalar-li la Playstation 3 i una dotzena de jocs, li podeu fotre dos patades a les seves dents de llet i cremar la videoconsola al mig del menjador mentre crideu "on és el teu Déu, ara?" o "who's your daddy?". Un altre dia, sense cap mena de motiu, podeu sorprendre’l a mitjanit, mentre dorm sota els llençols, i emparats en la foscor desmanegar-li l’esquelet a xurriacades. Si ha caigut jugant al parc, podeu besar-li la ferideta i, ràpidament i subreptícia, castigar el seu ventre amb un upper-cut traïdor, i acte seguit tornar-lo a besar, xiuxiuejar "no ha passat res shhht no ha passat res, aquí està la mama" i etzibar-li una genollada a l'entrecuix.

Només una tirania dadà de càstigs sense sentit el prepararà pels pous d’irracionalitat desencisada en els quals haurà de sobreviure fins la mort.

 Un altre dels errors que em fan bullir la sang: les mascotes corporatives de la indústria de la carn. Són porcs vestits com dandis, vaques somrient o gallines amoroses abraçant els seus pollets. Tots ells són animals investits amb atributs humans perquè els nens simpatitzin amb ells. El drama arriba quan els planten un tros de carn als morros “perquè t’has de fer gran”. El nen no pensa que es menja aquell pollastre estúpid i moribund de les granges industrials, sinó en aquella mascota antropomòrfica que li aixecava un polze i li picava l’ullet: S'ESTÀ CRUSPINT AL SEU AMIC. Amb cada mossegada, la capacitat empàtica del nen queda una mica més erosionada i els seus sentiments es podreixen com prunes al sol. És un mecanisme psicològic gens estrany. Pura supervivència, podríem dir. O embogeixen en copsar que s’estan menjant un animal amb atributs humans, o es converteixen en psicòpates sense moral.

Aneu amb compte amb els pedagogs, que fumen massa porros a les facultats. Els nens han d’estar contínuament exposats a productes que mostrin frontalment el sexe desesperat i la violència arbitrària. Aquests són les lleis de l'univers, i no canviaran ni que et facis mil palles sobre els llibres de Rousseau.

Jo només ventilo el lavabo

Atenció periodistes, analistes culturals, nihilistes, anarquistes primitius, internautes ociosos, companys odisfèrics, masses desesperadament necessitades d'un líder i sí, tu també, Miley Cyrus, que ja quasi tens els 18 anys: avui comença la pretemporada de Jo només follo a pèl.

Per anar fent boca, voldria començar amb una confessió. Estic a l'exili, no de vacances. Tot allò de Berlin i els nazis i els segons descobridors de Cuba sí que eren vacances, però ara estic refugiat a n'aquella Arcàdia nuclear coneguda com a Flix. Val a dir que sempre és un plaer esfonsar els sentits en aquelles virtuts que fan de la vila un lloc tan inspirador pels rapsodes que ens regalen els seus versos de merda a La Veu de Flix. L'aigua amb gust a clor, els menors d'edat que juguen a póquer, la cel·lebració de l'alcoholisme, el meandre, la vegetació i (va, que ho estaveu desitjant) les ingents quantitats de farlopa que circulen pel poble. Però aquest cop no estic al poble per gust. En realitat, m'amago de la meva companya de pis.

Hauríeu de saber algunes coses de la meva companya de pis. És una gorda. I si hagués d'afegir un adjectiu, vés que no fos fastigosa. I si encara hi pogués agregar un complement probablement seria de merda. Així que, amics de la ESO, si heu seguit la meva explicació comprovareu que la meva companya de pis encaixa dins la molt corrent tipologia de gorda fastigosa de merda. Ep, que jo no tinc res contra els gordos! Valga'm Déu de faltar al respecte d'obesos il·lustres com John Belushi o la companya blogger ProAnaGirl. Però si una persona amb sobrepés és desagradable es converteix automàticament en un gordo fastigós de merda. Ai, quin bon caràcter que tenen els gordos, diuen alguns. Els meus collons bon caràcter.

L'altra cosa que hauríeu de saber de la meva companya de pis és que la seva ocupació laboral és la de comercial agressiva, mentre que la seva ocupació nacional és la de txecoslovaca. Heu sentit mai com parlen del capitalisme els de l'Europa de l'Est? Un fenòmen. Són com aquelles nenes internades als col·legis de monges que desprès surten a les festes majors i s'ho mengen tot. I quan dic tot vull dir tites. Així que la meva companya de pis es delecta descrivint com perpetra un bé de Déu d'activitats immorals i alegals, com ara estafar al client, enganyar a l'empresa o rebuscar informació dels subalterns pel facebook. Però no us pensessiu, eh, que té una coartada moral de puta mare:

El capitalismo es así, no me lo he inventado yo.

Un argument fulminant.




Però el pitjor de la meva companya de pis (bé, és difícil dir què és el pitjor, però segur que aquesta és una de les coses més molestes) és la puta mania de no ventilar el lavabo desprès de cagar. Admetem-ho: la merda de tot Crist fot pudor. I això són fets, no paraules. Així que per evitar una ostentació innecessària d'aquest inconvenient fisiològic els amants de les convencions socials han inventat un fotimer d'estratègies per amagar la pudor. Alguns de sofisticats, com ara els ventiladors que xuclen les partícules de l'ambient, i d'altres més elementals, com ara els esprais perfumats. I si no, tanques la puta porta i obres la finestra, tant si és hivern com si és estiu. Però el que no és logic és que la gorda fastigosa de merda (i filla de puta, que ja m'en descuidava) es foti com un toixó per dinar, es tanqui al lavabo en unes sessions maratonianes al final de les quals pareix una cagada que probablement no l'abastes ni amb una càmera panoràmica, i desprès deixi tots els orificis de ventilació obstruits. I clar, un pobre servidor, que NO tindria per que estar al corrent de les cagades de tot el personal que passa pel pis, entra al lavabo i es troba perillosament rodejat per un ambient hostil que no el penetres ni amb un matxet del 7.

Una vegada, pobre diable, vaig entrar a cagar desprès de la txeca i em vaig perdre en la densitat de l'atmosfera. Em van trobar deu dies desprès, al penjarobes dels veïns, amb barba, sense calçotets i encomanant-me a Sant Bear Grylls. Una experiència que tractarem un altre dia. Possiblement mai, però sobretot conserveu l'esperança, que és l'últim que és perd. Clar que Ana Frank s'ho va creure i al final va descobrir que l'últim que es perd és la vida. Però eren altres temps.

Jo només lluito contra l'administració

Les coses s’han de repetir. Una vegada i una altra, perquè la gent no fa puto cas. Tema Administració. Un clàssic de l’humor que de tan clàssic fot pudor. Guanyar-te l’amistat d’una persona és tan fàcil com rajar de l’Administració estatal i els funcionaris. Tothom els odia, i amb raó. Aquí hi ha un pessic de moral de l’esclau, no ho negarem, però bé és cert que les experiències que hom comparteix amb els funcionaris administratius seran clares candidates a un Ctrl+Alt+Supr quan tots tinguem cervells de plexiglàs.

No esteu farts de que els funcionaris se us rifin com si fossiu un Joseph K. qualsevol? No contesteu: és una pregunta retòrica. Perquè tothom n'està fins la polla dels funcionaris. Sembla ser que fan una feina, però aquesta no és facilitar-te les coses sinó complicar-les fins l'extrem. I és que la gent ignora que la fita última del laberint administratiu no és ordenar i jerarquitzar els tràmits burocràtics. No senyor. Tot allò consustancial a l'ésser humà i que la puta civilització ha enterrat sota quilos i quilos de súperjo, o sigui, els instints assassins, les lluites a mort, les batalles en pilotes, ha estat sublimat cap a l'administració. És l'home contra el col·lectiu, res de més atàvic i més digne a la vegada.

Avui, quan tot just estem al rebedor del segle XXI, l'administració i els funcionaris mantenen l'equilibri de la nostra societat de corderets apagant els nostres instints de violència. No ho permetem. Si necessiteu algun tipus d'informació que el funcionarat guarda gelosament seguiu l'exemple de Mike Hammer i Phillip Marlowe. Ells fumaven als edificis públics, tractaven les dones de putes i els homes de subnormals, saludaven amb un cop de puny a l'entrecella i, si algú es resistia a cantar, l'hostiaven fins fer-li sangrar la informació. No feu el puto sherlockholmes, perquè no hi ha mètode inductiu que resisteixi l'impacte de dos puntades.

I fins aquí el consell d'avui. El pròxim dia us explicaré la història aquella d'un cop que anava per Flix i (pareu atenció) vaig veure un xaval consumint farlopa. Veure per creure.

Jo només venc la moto

Un dia algú va dir que el client sempre té la raó i hauria de ser afusellat per aquesta vil mentida. Una afirmació com aquesta denota que qui l'ha proferit o bé és un subnormal perillós o bé té una percepció de la realitat grotescament deficient. Jo un cop vaig treballar a una llibreria i us puc ben afirmar que la clientela està totalment idiotitzada i, el que encara és pitjor, es pensen que poden anar pel món donant lliçons com si fossin autèntics stephenhawkins.
A la llibreria em van passar moltes coses ressenyables perquè hi venia gent molt estranya amb una vida social ínfima. Alguns d'ells justet sabien parlar i et demanaven l'edició crítica de l'obra completa de Georg Hegel. Molts d'ells eren alcohòlics, drogoaddictes, sociòpates o afirmaven que es podien comunicar amb els esperits d'en Céline i en Musil. Inclòs una vegada va venir el Joan Saura a comprar-se una novel·la sobre un nazi sense remordiments. Aquella va ser una gran experiència i algun dia en parlaré més detingudament. Avui us deixaré amb una llista de frases absolutament reals que vaig poder escoltar durant aquest estrany període de la meva vida laboral.

" Nano, tens el llibre aquell de l'imam de Fuengirola que explica com pegar a les dones?"

"És veritat que comprar el Mein Kampf és il·legal?"

"¿Sabes si por aquí cerca hay un puticlub?"

"Yo conozco al Fernández-Porta y sus amigos se ríen de él"

"Jo llegeixo a Heidegger de genolls"

"El Club és l'únic decent que fan per la tele"

"El meu gos es diu Gógol"

"¿Tienes el número de contacto del autor de este libro sobre entrevistas a ex-criminales? Es que el hijo de puta me entrevistó y yo no he visto ni un duro"

"¿Tienes un libro de mucha-mucha risa? Es que mi hermano tiene el sida y como los médicos le han dicho que de esta noche no pasa quiero leérselo para que no se me vaya triste al otro barrio"