Jo només toco monstres

Hola. Bon Nadal. Avui parlarem de les Smartbox. Us sembla bé. Què? Com dieu? Ah, no recordava que no us llegeixo perquè fa un any que vaig desactivar els comentaris. Quin descans, tu. 

I ara sí. SMARTBOXME BABY !!

Regalar una Smartbox és com entregar una targeta on hi posa:

Pel jefe enrotllat que vol celebrar l’aniversari amb els seus subordinats, per l’amiga estupenda a qui els papàs han sepultat la personalitat amb joies, ofrenes i presents, per la tieta de 50 anys recentment divorciada que s’aferra al gintonic com si fos l’elixir de l’eterna joventut, per aquell matrimoni urbanita i amb carrera de lletres que té la Barcelona subvencionada als seus peus gràcies al carnet Tr3sC, per aquell enginyer altiu i farloper clandestí que surt amb la teva millor amiga i que tu odies-odies profundament i del qual prefereixes no conèixer els gustos perquè saps segur-segur que acabaran tallant aviat-aviat quan trobi un tio com cal però menys com cal que el teu propi nòvio. Per tots ells: SMARTBOX!!! Because I don’t give a fuck. 

- Ei...... m’heu regalat una.... una PUTA CAIXA.

- És una SMAAAAAAAARTBOOOOOOX. Pots escollir entre un massatge amb xocolata o una passejada amb un cavall.

- És que sóc diabètic.

- Doncs escull els cavalls.

- Odio els cavalls.

- Odies els cavalls?

- Odio els cavalls.

- Per què odies els cavalls? Ningú odia els cavalls.

- Perquè tenen una cara llarga i una cua al cul. No em refio de la gent que té una cua al cul.

- Oh... uh... hm.............. (veus? ja t’he dit que era un puto friki psicópata !!!!)....... eh... pues quin corte, ¿no?... buenu, aquí tens lu ticket regalo i t’ho pots canviar per alguna altra cosa més acorde amb tu, rollo... no sé, rollo un Mein Kampf o el Grimorio Secreto de Turiel.

- Puta mare.

Es regala molt. Es regala massa. Parlem de la societat de consum? Parlem de la societat de consum. No, millor no, que això no és el puto Mi Mesa Cojea. Però es regala massa, això vull que quedi clar. I la gent no és que no necessiti els regals, és que NO SE’LS MEREIX. Pel Nadal té més regals un nen gitano que el Nen Jesús. I això no és bo. Però allí estan, els regals, com els anuncis: ningú els estima però els estranyem quan falten. Paradoxes de la societat de consum. Però, eh tio, io no sóc cunsumista pro tampoc sóc un autista sucial, tio! Que se té de fer, no fer regalus, eh? 

CALMA.

CALMA PETIT SIMI ENCABRONAT,

PERQUÈ ARRIBEN LES 

SMARTBOX

EXT. NIT. – PAISATGE LUNAR

Paisatge lunar. Una dotzena de micos jauen mig morts. Cadascun dels micos va amb auriculars Panasonic RP-HTX7 color crema connectats a un Iphone 4. 

Audio: Godspeed You! Black Emperor – Rockets falls on Rocket Falls

El primer mico es lleva i descobreix una Smartbox gegantesca enmig del paisatge. Comença a cridar. Poc a poc es desperten la resta de micos, es trauen els auriculars i els llancen a terra. S’apropen a la Smartbox per abraçar-la. Un dels micos agafa el seu Iphone 4 i el llença cap enlaire. 

TALLA A:

EXT. NIT.  - ESPAI

L’Iphone avança lentament en la gravetat zero.

VEU EN OFF:

Don’t give things.

L’Iphone accelera cada cop més i més ràpid (d’això tracta l’acceleració, d’anar més i més ràpid). L’Iphone queda envoltat en flames mentre les estrelles al seu voltant es veuen com guspires blanques. Finalment l’Iphone esclata i es converteix en un fetus.

Audio: Oasis – Whatever

VEU EN OFF:

Give Life.

El fetus avança encara més ràpid. Ara el fons es veu totalment blanc. El fetus es converteix en un nen, després en adolescent, després en adult i finalment en vell.

FADE OUT:

EXT. NIT. – PAISATGE LUNAR

Audio: Oasis – Whatever (tornada a doble de volum)

Apareix l’Smartbox. Els micos ballen al seu voltant en càmera súper-lenta. Cap d’ells porta auriculars. Plou confetti. Veiem primers plans de les seves cares en èxtasi. Salten, xisclen, ballen, ploren, es colpegen els pits. Canviem a un pla general i apareix el logo de SMARTBOX i unes lletres que diuen EXPERIENCE YOUR LIFE.

No siguis materialista, jove consumista! Regala EXPERIÈNCIES®.

Experiències. Toca’t els ous, Manolín. En un exercici de culture jamming contrarrevolucionari els malnascuts de Smartbox han robat el concepte d’experiència al situacionisme per convertir-lo en una vivència mastegada, digerida i defecada, com si la teua puta vida fos un tren de la bruixa. Paga el tiquet. Diposita aquí els teus objectes personals. Puja al vagó. No toquis els monstres. NO TOQUIS ELS MONSTRES. ¿Tens epil•lèpsiaproblemesrespiratoriscardiovascularsalgunaoperacioimportantdignademenció? No? Ok. No baixis del vagó en tot el viatge. NO TOQUIS ELS MONSTRES I ELLS NO ET TOCARAN A TU. No cridis. No ploris. NO TOQUIS ELS MONSTRES. Respecteu el descans dels veïns.

Sent el ¡GROAR! de la ciutat. El costat chic-sauvage de la city. Els carrers són la teva Mansió Playboy. Ets un dandi. Tens 30 anys i ja ets un puto dandi. Cobres 800 euros i ja ets un puto dandi. Cobres 800 euros i tens unes blue suede shoes com les de l’Elvis (30 euros a l’H&M). Asfaltes els carrers quan camines sobre seu. Tens un contracte temporal però, EH, tu ja has anat a 2 cates de vins, 1 curs de gintonic, has pres xampany en una limusinaPERDÓ-VULL-DIR-UNA-LIMO, t’has relaxat en spa urbà, has conduit un quad i has vist una companyia súper-petita i súper-transgressora a la Sala Beckett. Ets un dandi i moriràs dandi. Imbècil però, EH, dandi.

Smartbox. Quincalla VIP. Xuxeries pels morts de gana. Luxe de cartó-pedra per la classe mitjana-baixa. Glamour lowcost perquè els urbanites explotats puguin sentir que han triomfat en aquesta vida. Jo, perdedor? Però si faig coses de rics! Hola, aquí el Significat, estic buscant el Significant. Significant? Eooooo! Significant? On ets, Significant? 

Smartbox és com el Mercadona. Et fa sentir menys pobre perquè et permet menjar succedani de caviar a 5 pessetes el quilo.

- A veure a veure..... hmmm.... vaja, una Smartbox.

- SÍIIIIIIIII. SAPS LU QUE ÉEEES?

- Er....... sí, més o menys.

- Hem pensat. Joder, com que el Jorge té de tot perquè està la hòstia de forrado, ¿qué li podem regalar? Pues una EXPERIÈNCIA, ¿no?

- Aquí diu que puc anar de visita a qualsevol celler de mala mort català i fer una cata d’aquesta orina amb bombolles que alguns anomenen cava.

- A que mola?

- Disculpa, però... mola? Sí, has dit mola. Mola. Bé, doncs resulta que sóc l’afortunat propietari d’un celler empedrat amb caldos gabatxos de gust mes dolç que la primera regla de la Verge Maria on cada nit em casco 2 ampolles per celebrar que una model egípcia menor d’edat em glopeja els ous mentre una ex-assassina del KGB vestida de Politxinel•la m’asfixia amb una cordill de seda de Catai per fer enlairar el meu plaer fins que toca el perineu del mateix Zeus. I TU, arreplegada, em vols explicar A MI què és una PUTA EXPERIÈNCIA?

- Uh... vols el tiquet?

- Vull que et moris.

Però, eh, pst-pst, tú, eh, sí TU, jove postmodern. Apropa’t. Sí. Això no va amb tu, no? Això de les Smartbox.............. NO. Tu ets un jove übertrendy i crític amateur en un blog de poesia. T’agrada la publicitat com a expressió artística però ets crític amb els seus abusos. Has llegit i subratllat “No Logo” de Naomi Klein. Ara ho intentes amb Zizek i Negri, però bé, a tu ritmo, una estoneta cada nit. Sí, portes bigoti però de forma irònica. Saps distingir entre kitsch i camp. Jordi Costa t’ha ensenyat a gaudir de Dos rubias de pelo en pecho i Det sjunde inseglet. El CCCB. Com mola el CCCB. L’Helio ja no és el que era, eh. Buf. Gintonics i mojitos? No. Un vermut, siusplau. S’està perdent la Barcelona de les bodegues i els baretos. S’està perdent la identitat. El turisme, el cutreluxe, el poder, l’ajuntament, l’últim article de Manuel Delgado, l’últim llibre de Pérez Andújar. No ets modern perquè et rius dels moderns. Ei, però si llegeixes JO NOMÉS FOLLO A PÈL. Què t’he d’explicar, A TU?! A tu que estàs per sobre de tot això. A no ser que....... no, segur que no t’interessa. No fa per tu, això. No no, de debò, que no que no, que..... bé, com vulguis, dóna-hi un cop d’ull, però no sé jo....... potser sí, potser t’interessa. És merda bona. Fresquíssima.

PACK MANEL BARCELONA

“I el Bernat m’ha dit que t’has comprat un Pack Manel Barcelona, i que t’hi acompanyarà un home molt alt”

Tothom vol viure a Barcelona. La gent, la festa, els concerts, els cines en versió original subtitulada, els restaurants d’arreu del món, la joie de vivre, la beau follie, la joventut que vessa com l’escuma d’una ampolla de cava. Però el problema de Barcelona és.................................. bé........................ BARCELONA. Però gràcies al PACK MANEL BARCELONA tu, maleït pagesot, també podràs ser barceloní durant un dia i renegar de la ciutat comtal durant la resta de la teva vida sense problemes de consciència. I deixa l’anorak Quechua a la pallissa, animalot, que a Canfanga no hi carda tant fred com a la vila!

El Pack Manel Barcelona inclou un passi VIP per EXPERIMENTAR la trendytocràcia barcelonina. Per un dia tu també seràs jove, guapo, culte, freelance i amb un sou de menys de 1000 euros. Podràs menjar ensaïmades amb nata pel matí i gintonics amb escuma de llagosta viva per la nit. Podràs visitar museus (OH MUSEUS) així com per distreure’t (OH DISTREURE’T), desplaçar-te amb skate o bicicleta (OH SKATE OH BICICLETA) i fins i tot podràs hablar en castellano (OH CASTELLANO).  Perquè a Barcelona la cultura també és diversió!

Per dinar res millor que uns espaguetis amb tomàquet i tonyina en un pis d’estudiants de Gràcia. I si no tens gana, aquests simpàtics nois t’embolicaran uns canutus amb costo comprat a la mateixa Rambla! Però no tot pot ser diversió. Perquè Barcelona també significa revolució. Per això, el Pack Manel Barcelona t’ofereix l’oportunitat de formar part d’alguna de les múltiples manifestacions que es celebren cada dia a la Capital de la Reivindicació. Independència de Catalunya? Stop retallades? Indignats 15-M? Llibertat animal? Especulació immobiliària? L’oferta antisistema no té fi! I els més agosarats poden quedar-se fins al final de la manifestació, que serà dissolta a escopetades per la policia antidisturbis de Felip Puig. Però, ei, no patiu per la vostra integritat física: les bales són de goma! A més, una de cada 100 porta premi. Seràs tu l’afortunat?

Per la nit, concert d’indie-folk en català al Raval, mojitos a una terrassa, festa al Sutton i sexe a escollir: turista o prostituta. I si encara teniu forces, es pot rematar l’estança a Barcelona amb unes pakibirres a la Rambla i una pixada a la via pública. La policia acudirà rabent a posar-vos una multa que us podeu emportar de record, i es farà fotos amb vosaltres. Un cop a l’autobús, podreu traure el cap per la finestra i cridar PUTA BARCELONA mentre els polis us fan adéu amb la mà.

PACK AIAS ARTISTA

Vols ser artista. D’acord, cap problema. Al segle XXI el més tonto és artista. Música. Dius que vol fer música. Bé. Saps tocar? Ah, no. Tens algun instrument? Ah, que tampoc. Quin tipus de música t’agrada? Ah, que una mica de tot i tot de res. I, no sé, què vols expressar? Vaja, no ho saps. No, clar, ho entenc, tu només el que vols és ser ARTISTA. A seques. Perfecte, perfecte. Ets el candidat idoni pel PACK AIAS ARTISTA.

“Nen, després del col•le t’he apuntat a classe de cant coral, pintura expressiva, rissoteràpia i bongos africans. Això el dilluns. Els dimarts també tens ballet i escriptura creativa, els dimecres guitarra flamenca de la dinastia Ming i expressió oral, els dijous bodypainting i performance, els divendres Introducció a la Novel•la Russa i els dissabtes al matí teatre. Que tu has nascut per artista, nen.”

Et sona? Per descomptat. Tots els pares del postfranquisme volen que els seus nens siguin artistes. Culpen a una infància gris i insípida com el caldo Avecrem de la seva mediocritat adulta, i per això turmenten els seus fills amb estímuls precoços perquè s’AUTOREALITZIN PERÒ QUE JA en plan NIRVANA NOW. Però s’obliden del més important........ s’obliden de....... donar-los una........ VIDA. Una vida i uns traumes, perquè l’art no és res sense traumes. 

I tothom sap que el somni dels matrimonis socialdemòcrates no produeix monstres. Produeix imbècils amb cara de lluç.

I els pares no volen artistes improductius. Volen artistes que es guanyin la vida amb el seu art. Perquè s'ha de ser progre, però també s'ha de guanyar diners, i si el teu art no dóna pasta, significa que és merda. CAPITALISM SPEAKING, BABY.

Per això el pack Aias Artista et porta als inferns de la condició humana, condició sine qua non de l’artista. El pack Aias Artista et converteix en ionqui de l’heroïna durant un mes. Compartiràs un pis llardós amb 4 aspirants més, us robareu la droga, us pegareu, xupareu polles per un xute i finalment us redimireu a través de la música. El pack Aias Artista garanteix un període de desintoxicació a un prestigiós centre de Pedralbes, on Nacho Vegas us ensenyarà a tocar la guitarra i composar els vostres primers versos sobre la vital foscor de la drogodependència. Per acabar, tocareu l’un darrere l’altre en un festival de final de curs a l’Heliogàbal i els vostres treballs seran ressenyats a Gent Normal i A Viva Veu.

Per un mòdic suplement, actors disfressats de bohemis follaran amb vosaltres duran el vostre període de desintoxicació, i després desapareixeran de les vostres vides. Escoltaran amb ulls esbatanats com parleu de les vostres penes i el vostre art. Passejaran amb vosaltres pel carrer. Seran els personatges secundaris de la vostra biografia. Els personatges secundaris que tot artista necessita. Les musses tortuoses d’una nit de vi i roses.

A què esperes? Ser artista mai havia estat tan fàcil!

PACK PATTY HEARST BANDA ARMADA

Ara els nens de casa bona munten editorials. Ara els nens de casa bona editen llibres esquerranosos. Ara els nens de casa bona juguen als soldadets. Els moderns han perdut la por a la política i, oblidats els fantasmes d’Ana Belén i Víctor Manuel, abracen el radical progressisme. El cinisme postmodern està taaaaaan demodé. You know what I mean.

Però sí sí, que tot això està molt bé, que si tu fas de Sartre i jo de Simone de Beauvior i tal i qual, però ¿què me’n diríeu de ser segrestats per una banda terrorista d’esquerra radical i anar a passar unes vacances posant bombes contra els bancs? Acollona, eh. Doncs precisament això és el que us proposa el flamant PACK PATTY HEARST BANDA ARMADA.

Tot coneixeu la història de la Patty. Bé. No. Però tranquils, jo ho sé, i per això us l’adjunto.

Abandona l’esquerra de postal. Crema els llibres de Debord, la xapa dels Clash i la samarreta dels Black Flag. Ven l’Ipad amb què et connectes a Kaos en la red i prepara’t per viure una autèntica experiència terrorista. BURN THE POWER!!!!!!! El pack Patty Herst Banda Armada et garanteix un segrest sense previ avís i un tunning cognitiu amb les bondats del marxisme-leninisme. Però no acaba aquí. Vols fusells? Té fusell! Vols una boina vermella (no oblidem l’estètica)? Té boina vermella! Aquest pack inclou entrenament armamentístic, 4 camarades amb una presència física de notable alt, un logo i un lema terrorista personals i intransferibles, 10 discursos d’inspiració marxista i 3 atemptats a sucursals bancàries de La Caixa situades en pobles d’entre 500 i 1000 habitants. El pack Patty Herst Banda Armada també inclou una estada a la presó amb tots els luxes i un judici exprés on confessaràs haver estat víctima d’una neteja de cervell. So easy!

I després, au, a recuperar la teva vida. La feina, els estudis, les lectures de poesia, els lofts de disseny a la part alta. I amb el cap ben alt. No tothom pot anar pel món dient que ha estat un terrorista d’esquerra radical.

BURGESIA ARMADA

MAI SERÀ QÜESTIONADA

Jo només sóc el fantasma dels Nadals futurs

M'agrada el Nadal. Sé que en boca d'un humanista cínic com jo aquestes paraules poden semblar enganyoses, així que les repetiré en majúscules, negreta i amb un adverbi: M'AGRADA MOLT EL NADAL. Els banquets gargantuescos i els avets de plàstic cutres i els torrons rancis i les cançons incisives i les felicitacions hipòcrites i les eternes reunions familiars i la bolsa cotillón i totes aquestes coses tan xarones i tan kitsch que vosaltres odieu, doncs jo les estimo. I quan sento els Soziedad Alkohólika cantar allò de Feliz Falsedad jo somric de forma condescendent i penso: sí, sí, feliz falsedad para ti, feliz falsedad para tu perro sarnoso y feliz falsedad para tu puta flauta de elfo sidoso.


Alguns (imbècils) diuen que el Nadal és fals. Diuen això mentre emboliquen els seus cigarrets bohemis i s'ajusten les seues bufandes de situacionista demodé. Diuen això com si descobrissin una gran verititat, una veritat tràgica que destruirà la pantomima grotesca del mode de vida occidental, una veritat tràgica que, tot i això, ells assumeixen estoicament, i per això es passen la nit de Nadal fumant tabac Pueblo i llegint els assajos de Montaigne mentre la seua família de classe mitjana plora la seua absència davant d'uns canelons.

POBRES SUBNORMALS.

Que el Nadal és fals ho sabem tots. És evident. Però també la literatura i el cinema i totes les coses que valen la pena en aquest món de merda són essencialment FALSES. ¿Però què importa que siguin falses si l'emoció és real?
Potser això últim ha quedat massa afectat, així que borreu-ho i apunteu el següent exabrupte: Però què importa que siguin fal... bé, si això últim us ha semblat massa afectat foteu el cap a la via del tren i espereu fins que us l'aixafin. ¿Per què polles viviu? Hi ha gossos que haurien aprofitat millor la vostra ànima descreguda.


Tornem-hi. Suposo que odiem el Nadal perquè la nostra sensibilitat està modulada pel discurs dels comediants jueus dels Estats Units. Amb les seues comèdies desencantades i els seus monòlegs vidriòlics deconstrueixen el Nadal, caricaturitzant-ne els vicis i ocultant-ne les virtuts, com si ens fessin un favor, quan en realitat el que passa és que són uns fills de puta ressentits perquè no han cregut en el Pare Noel en la seua puta vida i perquè les seues festes jueves no són celebracions sentides que vessen d'amor i èxtasi sinó amargs homenatges al seu Déu rancuniós que els deixa viure un any més, un any de merda més.

Però a mi el Nadal m'agrada perquè a pesar de les seves contrapartides (que sí, que són moltes) constitueix un parèntesi a la depriment sordidesa i mediocritat de la naturalesa humana. De fet, només el Nadal i els encesos versos de Walt Whitman són capaços de fondre el glaç del meu cor de vell Scrooge i fer-me sentir alguna cosa remotament semblant a una engruna de succedani d'amor per la humanitat. Per això avui compartiré un parell d'històries nadalenques reals (sí, REALS) que m'han explicat aquests últims dies.


A la tenda del Barça uns clients observen una senyora que brega amb 40 samarretes. Amb evident desgana, un dels dependents s'acosta per ajudar-la. Llavors un dels clients reconeix en ella a la mare d'en Messi, la senyora Celia Cuccitini, i li pregunta:
- ¿Es usted la madre de Messi, la señora Celia Cuccitini?
I ella respon:
- Sí, soy la madre de Messi, la señora Celia Cuccitini.
Un client sent la conversa i xiuxiueja que aquella dona és la mare d'en Messi, la senyora Celia Cuccitini, i un client que ho sent reprodueix el mateix i la frase s'escampa i es repeteix per la tenda com un mantra. La gent comença envoltar la pobra dona i el dependent, nerviós, truca a l'encarregat per preguntar-li:
- Disculpi, però aquí està la mare del Messi amb 40 samarretes: ¿li fem descompte o què?
L'encarregat surt a la tenda, aparta els clients amb elegància i brutalitat i arriba fins la mare de Déu amb un somriure de tauró.
- ¿Señora Cuccitini? Acompáñeme, por favor.
- Grasias, grasias.
Se l'emporta fins la caixa i en fa fora la caixera amb un cop de colze.
- Veo que lleva muchas camisetas, ¿eh?
-Sí, sí. Cuarenta. Quiero poner el nombre de mi hijo Leo.
- ¿A todas?
- Sí, a todas. ¿Cuanto me costará?
-Para usted, gratis.
-Oh, no son para mí. Son para unos huerfanitos de la Argentina.
-Pues entonces un 20% de descuento.


La segona i última història va sobre un professor que vol remoure els esperits dels nens. Ja sabeu que aquestes són unes festes molt materialistes, així que el professor demana als alumnes que facin una carta als Reis Mags d'Orient on no demanin cap tipus d'objecte, sinó desitjos de caire immaterial. En només 5 minuts, els professor observa espaordit com en les cartes hi figuren els següents desitjos.

- Jo vull la pau al món i la mort de tots els espanyols.

- M'agradaria que marxessin del país tots els moros, tots els que estan al paro i tots els que es posen malalts, perquè fan gastar molts diners al president.

- Jo vull que hi hagi més guerres al món perquè sinó el meu papa, que és policia, no tindrà feina.

¿Us pensàveu que les festes de Nadal eren materialistes perquè sí? I ara! El materialisme serveix per mantenir ben lluny els nens de si mateixos. Si indaguen massa sobre la seua identitat i els seus desitjos íntims i profunds descobriran que no són més que un garbuix de pulsions de mort i un egotisme rabiós i atrapat. Però, afortunadament, el materialisme els fa somniar i ens permet bastir una societat millor i enganyada. Sapere aude? Sapere aude ta puta mare. Perquè, en certa manera, el materialisme és un humanisme.

Jo només tinc 365 nassos

De totes les tradicions que es fan i es desfan al folclore català, la més ridícula, absurda i ronyosa és, sens cap mena de dubte, la de l'Home dels Nassos. L'Home dels Nassos és un "ésser mític" (més endavant aclarirem les cometes) amb tantes nàpies com dies té l'any, de manera que el dia 1 de gener en té 365 i el dia 31 de desembre només li'n queda una. Per tant, a mesura que avança l'any li cau un nas, com a Pere Espinosa, amb la remarcable diferència que allò que li cau és un nas sencer i no tan sols un tros de tabic, i amb la també molt remarcable diferència que si se li desprèn el nas és a resultes de l'acció d'alguna força extraordinària i no per culpa de la cocaïna.

I que ningú s'ofengui quan dic que aquesta és una tradició ridícula, absurda i ronyosa perquè les regidories de joventut, festes i esports la tracten com una tradició ridícula, absurda i ronyosa, tal i com demostra el fet que per presentar l'Home dels Nassos en tenen prou amb un capgròs ridícul, absurd i ronyós o bé, en els pobles on hi ha menys quartos, amb un antifaç i un nas de goma absurd i ronyós però no ridícul, ja que acostuma a ser bastant gran.

El problema és que avui en dia els nens són molt poc intel·ligents però, en canvi, són molt espavilats gràcies a que prenen drogues abans que la seva edat es compongui de dos xifres. Ara els nens són molt pragmàtics. Creuen en els Reis Mags i el Pare Noel perquè la recompensa és sucosa: He-Mans i Gormitis. Però l'Home dels Nassos... què polles ofereix l'Home dels Nassos? Caramels rancis. Cada any els mateixos caramels rancis amb gust a plàstic, embolicats amb papers estampats amb dibuixos del Cobi, caramels de colors infinits i diferents que tenen tots el mateix gust a sucre i aixella de mutant, sempre els mateixos caramels que l'Ajuntament arrossega des de l'any 92 damunt de la carrossa i torna a llençar damunt dels nens, cada any el mateix ritual decadent i, sí, també ridícul, absurd i ronyós, com la condemna de Sísif i la roca si a la condemna de Sísif i la roca li traus els aires tràgics i existencialistes i la redueixes a un ritual ridícul, absurd, ronyós i decadent.

O sigui, que els nens no creuen en l'Home dels Nassos perquè la recompensa és parca. Així que l'Ajuntament s'ho curra poc i engipona un desequilibrat (probablement aquell destarifat que no és prou bo per fer de Pare Noel, de Rei Mag, de patge o de policia municipal) a corre-cuita, amb 4 martingales que tenen per allí, i l'avien pels carrers del poble a repartir caramels. Conseqüentment, els nens s'assabenten ràpid que tot allò és una presa de pèl i dubten de l'Home dels Nassos, així que l'any vinent l'Ajuntament es pren la tradició fins i tot amb una major lleugeresa i els nens creuen encara menys en l'Home dels Nassos i així ad infinitum.


Però jo tinc una teoria: l'Home dels Nassos existeix. És un exemplar únic i raríssim, l'últim de la seva espècie, producte d'alguna mutació cega i rabiosa, encara que no descarto que provingui dels confins de l'univers o d'alguna dimensió insana i demoníaca. L'Home dels Nassos viu atrapat des de temps immemorials al soterrani d'algun ajuntament d'un poble de Ponent, potser alguna vila de terratinents rics, decadents i endogàmics com Almacelles o Llardecans. Reputats experts en filosofia i eminents estudiosos de la criptozoologia el mantenen ocult perquè saben que si la societat catalana arribés mai a conèixer l'existència d'aquest ésser es produiria un xoc brutal entre les concepcions industrials, científiques i petitburgeses dels catalans i el pensament màgic que es necessita per comprendre i processar la figura d'aquest ésser.

L'Home dels Nassos viu dins una cel·la sense llum. Es desperta cada 1 de gener amb 365 nassos que s'obren com un pom de flors i li tapen els ulls i la boca. A la cara hi sent un dolor dispers i penetrant, com 365 cavalls corrent en direccions oposades. Com que no hi veu i tampoc pot menjar, durant els primer mesos l'alimenten amb sardina triturada que xucla per mitjà d'una palleta que li introdueixen a la boca a través de la xarxa de nassos. L'Home dels Nassos no odia els seus captors perquè sap que sense ells es moriria.


El 31 de desembre l'Home dels Nassos sembla ben bé una home normal amb un sol nas. L'Ajuntament d'Almacelles (o potser Llardecans) aprofita aquest dia per treure'l a passejar entre la gent. El vesteix de gala, li donen un sac de carmels rancis i li demanen que el reparteixi entre els nens. Però l'Home dels Nassos odia els nens perquè també odia la raça humana en general, així que per evitar que mati a ningú els de l'Ajuntament (d'Almacelles o Llardecans) el droguen amb MDMA. A les 7 de la tarda l'Home dels Nassos va tan col·locat que estima amb follia el cosmos, els homes i, per difícil que sembli, també estima els nens. De fet els estima tant que quan se li apropen massa li apareix un nas de més entre les cames, i per evitar aquest contratemps l'Ajuntament ha instal·lat sobre el seu escrot uns electrodes que s'activen per control remot. Si l'Home (dels Nassos) s'excita, descarreguen electricitat sobre els seus collons, i és per això que a vegades els nens el toquen i tornen cap als seus pares amb el somriure tibant i les mans tremoloses, deixant un camí de caramels darrere seu. I llavors els pares pregunten "t'ha agradat l'Home dels Nassos" i ells diuen "no: pica".

El dia 1 de gener l'Home dels Nassos desperta a la cel·la, aturdit encara pels núvols d'amor de l'MDMA. Obre els ulls però no hi veu res perquè davant hi té 365 nassos.

Jo només escric la meva carta als reixos

Estimats Reis Mags d'Orient,

aquest any m'he portat com un fill de puta. Fuck it. He fet coses de les quals Joan Laporta no es sentiria orgullós. I pensin vostès, majestats, que Joan Laporta és un home que rapta a homeless escollits a l'atzar, els entrena durant anys fins convertir-los en autèntics dandis moderns, els hi dóna estudis, treball, un armari ple d'armanis, una moral adequada per al món contemporani, un compte a Suïssa amb molts zeros i finalment, quan la seva vida està refeta, els convenç per adoptar un nen orfe i, just acabats els tràmits, quan tan sols manca un metre per a la consumació de la primera abraçada pare-fill, Joan Laporta va i li fot un tret al clatell del homeless davant els ulls famèlics d'amor del nen, orfe per segona vegada.

En definitiva, que no sóc un exemple de conducta segons els seus cànons morals aferrats a la tradició juevo-cristiana. No obstant això, valoro molt la seva tasca nadalenca, així com la seva capacitat de reciclar-se i adaptar-se als temps moderns. Com han canviat vostès, des d'aquells temps en que es van donar a conèixer tot regalant-li al nen Jesús unes hippiesques barretes d'encens, una puta caixa de mirra (que ni vostès devien saber què polles era la mirra) i un lingot d'or (i aquí sí que apuntaven maneres). Com han canviat, deia. Ara no es presenten a cap casa sense una PS3, una moto serra o un núvol kinton. I res de deixar regals by the face! Ara exigeixen begudes espirituoses i delicatessens vàries com turrons o una broqueta de barrufets.

Sí, m'agrada els seu estil, kings. Per això he decidit deixar-los-hi cert marge de maniobra al meu nou ordre mundial. Però, com vostès, jo no regalo res gratis. A canvi, demà vull despertar i trobar-me els següents presents davant la xemeneia. Sé que és tard. I què. A currar, fills de puta, que només ho feu una vegada a l'any.

- Vull uns disc dur d'un Tera-nosaurus Rex de capacitat per guardar la col·lecció de combats de gladiadors entre ewoks i mazingers z amb el dipòsit de gasolina ple de cocaïna.

- Vull la llibertat de Josef Fritzl. No, millor, vull que herr Fritzl sigui el cap d'estat de Malibú. Què? Que Malibú no és un estat? Doncs ja tenen més feina.

- Vull que l'Àngel Llàtzer torni a dir en directe allò de "sóc patètic i gilipolles". Ja sé que el Llàtzer no ho ha dit mai, això, raó per la qual necessitaran una màquina del temps per viatjar al passat i obligar-lo a pronunciar aquesta humilació pública.

- Vull la mort de totes les morenes negres (apteronotus spurrellii), possiblement l'animal amb la cara més filldeputesca de tota la fauna mundial.

- Vull una manta amb mànigues d'aquelles tan pràctiques, de les que et donen un aire sectari d'allò més trendy.

- Vull que tothom que bufi a travès de la canya d'una gralla per fer-la sonar li rebentin els genitals i se li morin tots els fills. Per què les gralles? Doncs perquè John Cage fent una composició amb loops dels crits agònics de les víctimes d'Auschwitz tindria més armonia que una puta gralla tocant una cançó de l'edat medieval.

- Vull que els Flaming Lips versionin sencer el Dark Side of the Moon dels Pink Floyd. Que ja ho han fet? Molt bé, doncs que ho facin una altra vegada. I que Fleetwood Mac toquin el Kill'em all de Metallica.

Jo només vull ser una persona nova

No convè començar l'any massa forts, no sigui cas que la inventiva surti tota de cop i acabem la temporada a mig gas. Així doncs, començarem amb una originalissíssima entrada sobre (falsos) propòsits d'any nou. I dic falsos perquè en realitat és un (altre) pretext que justifica atacs innecessaris i gratuits contra objectius aleatoris. I dic altre perquè tot el blog és una pantomima que camufla aquest tipus d'atacs indiscriminats. Enjoy.

- Caçar amb les meves pròpies mans a Joan Laporta i fer-me un collaret tribal amb els seus ullals.

- Reunir proves suficients com per demostrar que Miley Cyrus i Hanna Montana són la mateixa persona.

- Respectar els animals.

- Escriure una entrada per riure'm de tots els gilipolles que van veure el primer capítol de FlashForward i van ser incapaços de deduir que la sèrie era una puta merda. Ja heu perdut 7 hores i escaig de la vostra vida. Baixeu del carro ara que podeu.

- Soltar deu fures infectades de pesta negra a l'H&M.

- Trobar el rastre de molles de pa que va deixar Maddie McCann mentre s'endinsava al bosc. I quan dic molles de pa vull de sang, vísceres i semen.

- Escriure l'Acontrapèl de Marc Vidal.

- Organitzar un partit polític amb l'únic i explícit propòsit d'arrancar la cabellera els pèl-rojos i fer-ne bossetes de té.

- Elaborar un pla d'atac contra tots els pobres d'esperit que envien desesperadament missatges de text de les 23.55 del 31 de desembre a les 00.10 de l'1 de gener de l'any següent abans del col·lapse de les línies telefònics. L'estratègia consisteix en:

1. Rebre el sms.

2. Minut de reflexió.

3. Inspirar.

4. Expirar.

5. Enviar-los-hi el virus del SIDA via SMS.

Jo només guio les compres nadalenques (II)

El meu confessor i tècnic informàtic particular em matarà per això que diré, però últimament la fe i la religió estan de capa caiguda. Els occidentals actuals som una tropa de cínics descreguts, uns ionquis derridians que ens pensem que tot és mentida, i que el món tal i com l'entenem tant podria ser una granja d'hamburgueses per alienígenes com una simulació informàtica programada per Joan Laporta. Com que vivim el present de forma bulímica, hem oblidat que la nostra glòria cultural es correspon amb una edat durant la que Europa va ser una obstinda creient. Exacte. Estic parlant de l'Edat Mitjana, una època en la que (si ho recordeu) fotien a la foguera als pèl-rojos (o "gent amb cabellera de color flames infernals", com en deien llavors).

Per tant, la meva proposta per aquests Nadals és regalar un Déu. Algú capaç de guiar-vos entre la boira del relativisme postmodern. Algú a qui pugueu culpar dels vostres errors, i atribuir les vostres victòries. Algú que us protegeixi de les incursions nocturnes del malvat Joan Laporta. Algú que us defensi dels vostres enemics convertint la seva sang en ciment armat. A continuació us adjunto una llista totalment aleatòria de Déus a escollir.

Amb Jo només follo a pèl, liiiiiiife's soooooo easy, man!

5. LA RATA CORNUDA

És un dimoni poderós, perillós i fill de puta a parts iguals. La seva forma física és la d'una rata gegant i antropomòrfica, amb la testa coronada per unes punxes king size que convertiran als vostres enemics en broquetes humanes. Entre els seus poders es compta la capacitat d'invocar rates, convertir a la gent en rata i fer aparèixar a Joan Laporta del no-res. Sé que pot semblar contradictori, però en realitat no ho és tant. La única putada és la dificultat per trobar-la: els seus adoradors són una raça híbrida rata-humà que viu a les profunditats d'un món d'espasa i bruixeria. Proveu a El Corte Inglés.

4. JEFFREY DAHMER

El xarcuter de Milwakee: maricó, necròfil i tintinòleg. El bo d'en Jeffrey ha passat a la història com un psychokiller, que és com en diu la societat dels homes senzills amb grans somnis fracassats. L'objectiu d'en Jeffrey era ambiciós: seduïa jovenets, i un cop a casa seva els hi injectava àcid al cervell per convertir-los en sol·lícits amants zombis. Com que normalment la cosa acabava amb un sonor fracàs, en Jeffrey es follava els cadàvers, els desmembrava, en feia fotos i guardava els genitals com a trofeu. Quan aquest cap d'any qualsevol de vosaltres, lectors i lectores, estigueu intentant follar desesperadament amb la vostra víctima, i en un moment donat penseu allò de "perquè està viva, que sinó me la follava!" en Jeffrey estarà donant-vos suport des de les estrelles.

3. CTHULHU

Només repetiré el que ja vaig dir fa poc: "Cada turno después de su aparición mueren 1D3 jugadores aleatorios". C-THU-LHU! C-THU-LHU!

2. HANK SCORPIO

El personatge estrella del capítol dels Simpsons "You only move twice". Líder d'una poderosíssima empresa criminal que, paradoxalment, dispensa un tracte cap als treballadors més propi de les fantasies utòpiques de Charles Fourier. En contraposició, manifesta un odi visceral cap als polítics i les forces de l'ordre. De fet, el crim està tan integrat en els seus mecanismes mentals i psicomotrius, que és capaç d'enfrontar-se a un exèrcit de swats utilitzant motoserres, granades i llançaflames, mentre divaga afablement sobre la vida senzilla amb Homer Simpson. Hank Scorpio és un home de pensament heterodox, però de fermes conviccions. Com en les arts marcials, la seva filosofia inclou moral, política, estètica i tècniques de combat amb armes high-tech. La crisi econòmica necessita menys gilipolles com Marc Vidal i més gent com Hank Scorpio.

1. VALERO SANMARTÍ

Diuen que el setè dia Déu estava descansant. Error. La Bíblia menteix. El setè dia Déu li estava xupant la polla a Valero Sanmartí, com a recompensa per haver-li deixat ordenar el cosmos. Valero Sanmartí, El-De-La-Polla-Bífida, L'omnisapient, El Gran Únic Suprem, El Paladí de Nivell 81. Molts són els mots que es fan servir per anomenar-lo, però ni tots ells junts són capaços d'abastar la magnitud de la seva glòria. Valero Sanmartí. L'únic Déu que fa veure que s'equivoca i comet errors d'ortografia pel simple delit de veure com els cretins deixen comentaris al blog tot pensant-se, en la seva infinita insignificància, que poden esmenar al mestre. Valero Sanmartí. Un regal per a tota la vida, i el que hi ha desprès d'aquesta.

Jo només guio les compres nadalenques (I)

Desprès de suplir les funcions socials pròpies de l'Esglèsia, l'Estat, la Universitat, el Circ , la Premsa i els Salons de màquines recreatives, Jo només follo a pèl dóna un altre pas crucial en la seva croada per instaurar el pensament únic (i correcte). El dia d'avui passarà als annals de la història donat que JNFP realitza un moviment sense precedents, consistent en una aliança estratègica amb el capitalisme estructural i simbòlic. Oblideu els catàlegs de El Corte Inglés, Fnac, Pryca o Llibreria Europa. A partir d'ara mateix, i fins al dia 5 de gener, serà JNFP el que us marcarà què regalar, com i quan. Si abans aquest il·lustre blog pensava per vosaltres, ara també consumirà per vosaltres.

Amb Jo només follo a pèl, liiiife's sooooo easy, man!

Tema capa. A pesar del que diguin els cretins de centre-esquerra, l'Edat Mitjana encara té moltes coses a ensenyar-nos. Sense anar més lluny, cremaven als pèl-rojos a la foguera. I si t'avorries i l'odi et masturbava el cervell, sempre podies agafar una espasa i sortir a matar quimeres, basiliscos i doppleganguers. Així de fàcil. Penseu que amb només una quimera s'hagués pogut evitar el conflicte dels balcans.

Però tornem amb el tema de la capa. És agosarat, però em tiraré a la piscina: aquesta prenda de roba característicament medieval, però recuperada pels estetes decadents decimonònics, és el regal d'aquests nadals. ¿Avantatges? Mil. Milers. Milions. Kilotrilions! Bé, deixem-ho en quatre:



1. Només dues paraules: Bela-Lugosi. Els vampirs estan de moda, i no només a la sala Mephisto durant un concert de Christian Death, sinó també als instituts i a les sales multicine. Tots heu sentit a parlar del fenomen Crepúsculo. Doncs bé, la capa us atorgarà tot allò que sempre heu volgut projectar amb la votra imatge: perill, dignitat, aristocràcia, comunisme, romanticisme, decadència, Europa de l'Est, gormitti, llum, foc, destrucció. Amics (amigues) la capa és el camí més curt per follar-vos una nena de 15 anys.

2. Un dels usos clàssics de la capa es netejar-te el cul quan vas a cagar. D'una banda, estalviaràs molts diners en paper anal. D'altra, t'acompanyarà una ferum d'ultratomba que contribuirà a reforçar la romàntica imatge vampírica anteriorment esmentada.

3. Pots fer-te passar fàcilment per Ramon García. Això comporta moltes avantatges. Per començar, l'aiguardent et surt un 50% més barata a les llars dels jubilats d'arreu. I la primera puta de qualevol bordell d'Espanya et surt gratis.

4. Pots sortir al carrer amb un bazooka amagat a la capa. Enmig de l'anonimat de la metròpoli, ¿qui sospitaria d'un individu encorvat que camina embolcallat en una capa i precedit d'una poderosa ferum a merda?

Jo només valoro els finals idiotes

Els lectors d’aquest blog ja sabeu que les tardes dels dimarts assistia a un curs soporífer i molt poc instructiu impartit per un imbècil molt i molt motivat. Bé, doncs el passat dimarts 13 de gener vaig acabar-lo i, com que sóc un farsant, inclòs vaig aplaudir al professor. No obstant això, l’imbècil va acomiadar-nos tot proposant un exercici que de tan subnormal que em vaig sentir realitzant-lo se m’han oblidat les taules de multiplicar.

La cosa anava així. El molt deficient plantejava un dilema i si hi estàvem d’acord havíem de desplaçar-nos cap a un costat de l’aula, mentre que si no hi combregàvem ens havíem de desplaçar cap a l’altre cantó. Total, que la nostra posició física evidenciava o bé un sí o bé un no o bé tota la gamma de matisos que disten entre aquests dos pols. Les preguntes van ser les següents.

1. Creieu que la tradició dels Reis d’Orient s’hauria de conservar?
En aquest post vaig parlar d’un punki molt lleig i molt hortera. Doncs bé, aquell dia va venir a classe amb la mateixa indumentària que el dia anterior (sospito que no té res més per vestir) coronada amb un mocador palestí. Òbviament, com que és molt punki va ser l’únic que va oposar-se a la perpetuació de la molt nostrada tradició dels Reis d’Orient. Quan el professor li va demanar que argumentés la seva postura obrí la boca i amb un català paupèrrim emmascarat per una dicció gangosa va dir:

“Pues io crec que los reis magos son un invent consumista dal corte inglés”

Mira fill de la grandíssima puta, podria riure’m de tu només pel fet que la teva sentència sembla una puta broqueta de tòpics. Però no, no ho faré. Quin problema tens, imbècil? Els teus pares et tocaven de petit? Et va traumatitzar assentar-se a les faldes del carter reial i notar com el seu ceptre et pressionava les teves natges pelades? Segur que ets un ressentit, a que sí? Segur que ets un ressentit i converteixes el teu ressentiment en un codi moral universal. Punki fill de puta, no saps que així es va formar el codi moral judeocristià? Ets un jueu? Potser ets un jueu. A que et mola bombardejar la població civil palestina? A que te la posa dura? Doncs treu-te el puto mocador palestí, fill de la gran puta.


2. Us sembla bé que un artista lligui un gos i el deixi morir de fam?
En aquesta ocasió va ser un advocat de 50 anys molt i molt pesat el que va decidir donar la nota i defensar al sàdic aquest que va matar al gos. El seu argument de xalat mental era que l’artista volia conscienciar-nos de la insensibilització de la societat occidental enfront el dolor dels animals.
Mira, advocat de satanàs, sé que no llegiràs això però llavors m’hagués agradat desfigurar-te la cara amb un encenedor rovellat. Això que va fer el fill de puta del Guillermo Vargas no és art. Francis Bacon és art. Johnny Cash és art. Probablement una mamada de l’Angelina Jolie també sigui art. Però matar un gos no és art, és pur entreteniment per estetes decadents.
No és que estigui en contra de la violència en l’art. De fet, sóc molt partidari de la violència tant dins com fora de l’art. El que no em sembla bé es que es matin unes criatures tan meravelloses com els gossos. Perquè jo crec que si nostre senyor existeix probablement sigui un gos. Els gossos ens vigilen, cuiden de nosaltres, son els autèntics messies. Nosaltres som una espècie tacada, portem el pecat dins de forma congènita. Així que posats a matar doncs matem persones. Matem a la Julia Otero. Matem a Roger Pera. Matem a Miki Nadal, que és molt fastigós i molt pesat. No serà art, però ens ho passarem molt bé i serem una espècie millor. Amén.

Jo només regalo merdes

Ara ja han començat les rebaixes i totes aquelles persones contrariades amb els regals rebuts ja poden córrer a la tenda per bescanviar-los. Que una persona torni un obsequi que tu li has regalat és un fet que produeix ansietat perquè tu saps que el primer que farà serà buscar al tiquet de compra quin és el preu amb el que tasses la vostra relació. I si és una bona persona i no ha fa serà el dependent de la tenda qui li informarà el valor del teu regal. És un moment dur i, malauradament, molt habitual, ja que és molt difícil encertar un regal. Anem a veure quines han estat les pitjors idees d’aquest Nadal passat.

Una peça de roba
Abans encertaries les centúries d’antiguitat que acumula la duquesa de Alba que no pas la talla d’una persona el dia de Reis. Si no vols formar cues desesperants compraràs el regal amb molta antelació, però com bé sabeu la talla del personal durant les festes nadalenques és més inestable que unes maraques de nitroglicerina en mans de Michael J. Fox. El Nadal és com la travessia pel desert dels jueus però sense jueus, ni desert, ni fam centenària. O sigui que no s’hi assembla gens. En realitat guarda més semblança amb la primera de les 12 proves d’Astèrix: una infinitat d’àpats opípars que es succeeixen sense compassió. El sopar del 24, el dinar de Nadal, Sant Esteve, Cap d’Any per partida doble i els extres que vagin sortint (sopars d’empresa, d’antics alumnes i d’Alcohòlics Anònims, entre d’altres).
Diuen que se li va proposar a Stephen Hawking que contribuís en la creació d’un aparell que prenent en consideració totes les variables alimentàries del Nadal esbrinés les derives del pes de cada persona. Però The Hawk és molt llest i ho va rebutjar perquè tenia tota la pinta de ser una autèntica subnormalada.

Tecnologia diversa

Aquí incloc càmeres de foto i de vídeo digitals, telefonia mòbil, ipods, reproductors de mp3, gadgets de tota índole i el regal estrella d’aquest nadal: decodificadors de TDT. Per alguna absurda raó en regalar tecnologia s’estableix un contracte tàcit segons el qual tu ets el responsable de respondre a qualsevol dubte que sorgeixi sobre l’aparell. Inoportunes trucades a mitjanit t’obligaran a concertar una cita per esborrar música de l’ipod, carregar bateries, sintonitzar antenes i altres tasques igual d’absurdes com de rutinàries. I no, amics, no, això és regalar temps. Per solucionar els dubtes d’ignorants ja estan els tècnics, que no tenen carrera ni tenen res.

Residus nuclears inestables

És una mala idea no només a nivell estètic sinó també higiènic perquè hi ha una alta probabilitat de que el receptor del regal contragui algun tipus de malaltia cancerígena. De fet, a no ser que tu i la població a uns 50 quilòmetres del regal vestíssiu habitualment uniformes antiradiació també és molt probable que desenvolupéssiu algun que altre tumor.

Un chupacabras
És una mala idea perquè a tenor de publicacions parapsicològiques com Más Allá el Chupacabras és tremendament hostil enfront éssers d’altres espècies. Però bé, si tenim en compte el poc prestigi del que gaudeixen aquestes publicacions també podria ser que chupacabras foti unes mamades de campionat. Aviseu-me si esbrineu alguna cosa al respecte.

La fortalesa àrtica del Dr. X

Molt mala idea a no ser que sigueu amics íntims del Dr.X. I de totes maneres no deixa de ser una idea pèssima perquè sempre hi haurà el típic Action Man fill de puta que li foti la casa enlaire en dos dies.

Un nen amb la síndrome de Down

Regal gens recomanable. A pesar de les seves particularitats mentals es consideren persones a nivell legal. Per tant, qualsevol transacció que les prengui com a objecte està perseguida per les forces de l’ordre.

Jo només escric la carta als reis (un post críptic)

Jo també he tingut una infància. Anava al cole, tirava pedres al riu i de gran volia ser hòbbit professional. Emperò, val a dir que el meu comportament deixava molt que desitjar. Pegava al personal i ensenyava la polla bífida a la mínima que en tenia l’oportunitat. Fins i tot un dia vaig cagar una merda molt gran i me la vaig guardar en secret. La vaig criar, la vaig alimentar, li vaig posar el nom de Pilar Rahola i un dia que me’n vaig cansar me la vaig vendre als d’Esquerra.

Donades les circumstàncies, jo sempre havia sospitat que els tres reis mags no em professaven massa simpatia. Així doncs, conscient de les meves limitacions, la carta que escrivia a ses majestats era modesta i escarida. Jo sempre demanava:

- Un país ple de gent filla de puta

- El cap de Miguel Ángel Blanco en safata de plata

Mai vaig aconseguir res d’això, però uns anys més tard vaig copsar el significat del concepte justícia poètica.