dissabte, 27 de desembre de 2008

Jo només jutjo a les persones per la seva aparença


En un comentari a un dels meus propis posts vaig comentar que la majoria d’idees del blog surten de la més pura desesperació a la qual em veig abocat les tardes dels dimarts. La causa d’aquest estat de consciència és la meva assistència a un curs soporífer la temàtica del qual és totalment irrellevant.

L’altre dia l’imbècil del professor va proposar-nos un exercici no menys merdós que tots els altres que venim realitzant d’ençà que el curs va començar. En aquesta ocasió l’element diferencial era que l’exercici requeria que tots els assistents ens distribuíssim per l’aula tot formant un gran cercle per tal de poder-nos veure les cares. Sobtadament la classe va tenyir-se d’un tuf a reunió d’Alcohòlics Anònims tan sols eclipsat per un fet encara més torbador: vaig disposar de l’oportunitat d’observar detingudament tota aquella fauna que respon al nom d’alumnat.

A les meves tres s’asseia una despulla humana que captà tota la meva atenció. Era un punki que havia recobert el seu cos nu amb un conjunt de prendes tan horriblement combinades que vaig tenir la temptació d’arrancar-me els ulls. El seu avituallament consistia en un parell de nàutiques, uns pantalons pitillo amb estampat de quadres escocesos, un jersei amb caputxa guarnit amb motius peruans i una jaqueta polar estampada amb camuflatge militar.

Llavors vaig sentir un plor sec que provenia del fons de la classe. Vaig girar el cap i allí, en un racó, hi havia el sentit estètic de la humanitat amb l’anus rebentat.

Senyores i senyors, jo no sóc creient però llavors vaig pensar que fa dos mil anys un home va sacrificar-se, un home va passar tres dies clavat a una puta creu flanquejat per dos lladres agonitzants. Aquest home es deia Jesucrist i va morir per salvar gentussa com el punki del qual avui parlem. Reflexionem-hi.