dilluns, 22 de desembre de 2008

Jo només m'indigno amb els transports públics


L’altre dia, per motius personals que ara no venen a cuento, vaig haver de desplaçar-me fins l’aeroport del Prat a trenc d’alba. Com que no disposo de mitjà de transport privat vaig haver de tirar del públic. En concret, vaig agafar una línea de busos que et porta fins la Terminal A i que està batejada amb el molt perspicaç nom d’Aerobus. Bravo. Ja m’imagino la conversa entre els fills de puta de creatius que van haver de buscar el nom per aquest transport.


CREATIU 1: Senyores i senyors, hem d’inventar un nom pel bus que va fins l’aeroport. Vinga, fem un brainstorming

CREATIU 2: Aerobus.

CREATIU 3: Tate, ja ho tenim! Treu la farlopa, que ho celebrarem.


Molt bé, Martin McFly, però que jo sàpiga el puto bus dels collons et porta a l’aeroport sobre les quatre putes rodes de tota la vida. Si no hi ha camps gravitacionals que facin levitar l’andròmina evita noms insultantment enganyosos com Aerobus.

Aquest va ser el primer moment d’indignació.




El segon moment va arribar quan va tocar-me compartir seient amb un d’aquells senyors de 50 anys que a les set del matí ja fan pudor a suor, conyac i Varón Dandy. Però aquesta és una altra història.


El tercer moment d’indignació va arribar justament uns instants abans, quan l’amable conductor de l’Aerobus va invitar-me a pagar un bitllet valorat en 4,05 euros. Per començar, un trajecte merdós que dura una mitja hora escassa no mereix un preu equivalent a sis-centes i pico pessetes de les d’abans. Però el pitjor de tot no és això, sinó pagar aquests 5 cèntims fastigosos afegits als 4 euros així com qui no vol la cosa. El conductor, un quillet de barri oriünd de Sant Andreu, havia de molestar a grups de suecs i japonesos amb un “tiene los cinco céntimos, caballero?”.


Mireu fills de la gran puta de Transports Metropolitans, jo ni tinc els 5 cèntims ni vull que m’omplissiu les butxaques amb quincalla. A sant de què cony venen aquests 5 cèntims miserables? Al bus dels collons no hi havia ni quaranta persones mal contades, així que amb la tonteria dels 5 cèntims de merda causeu unes molèsties enormes al conductor i als viatgers per guanyar un plus de dos euros escassos amb cada trajecte.


Desprès de trencar-me molt el cap vaig arribar a la conclusió de que aquests 5 cèntims no són només 5 cèntims, sinó que tenen un valor afegit que no es pot calcular amb el vil diner. Aquest valor afegit és la humiliació. Et fan pagar un preu desorbitat per un servei de merda i, a més, 5 cèntims per acabar de tocar-te els collons. Per entendre’ns, és com si un mortal com nosaltres es follés a l’Angelina Jolie o al Brad Pitt i desprès d’una nit d’indecència i marranades els hi digués “Escolta, ja posats t’importaria donar-li un petó a l’aigüera de la dutxa, allí on s’acumulen els pèls des de fa dos anys”. En teoria és només un petó, però a la pràctica amaga un significat obscur d’odi, humiliació i despreci.


I això és el que som els clients per als fills de puta de Transports Metropolitans. No es conformen amb fer-nos pagar quantitats absurdes de diners per serveis paupèrrims, sinó que a més pretenen que els hi beséssim la pelambrera que s’acumula al forat de la dutxa.


Així doncs, la pròxima vegada que a l’Aerobus un pelao de Sant Andreu us importuni amb un “le importaria facilitarme los 5 céntimos, caballero” podeu contestar-li que 5 cèntims no els teniu, però que si la busqueu bé una bona hòstia amb la mà plana segur que sí que la teniu al fons de la butxaca.