dijous, 18 de desembre de 2008

Jo només vull una realització completa abans del 2009

I continuem amb els posts nadalencs. En general la meva vida transcorre en la més monòtona desídia i mai me n’he queixat. No obstant això, últimament sento la necessitat de materialitzar un seguit de fantasies que em cremen les vísceres com un herpes zòster. Jo sóc dels que pensa que les llistes de propòsits de cap d’any són més absurdes que un bukkakke patrocinat per Durex, però he arribat a la conclusió de que escriure aquestes fantasies és el primer pas per dur-les a terme. Jo sé que tots i totes sou molt espavilats, així que no cal que us adverteixi que a rengló seguit he adjuntat la llista de marres.

- Entrar al Macba i quan un imbècil es planti davant un quadre, es tregui les ulleres de pasta per posar-se una de les vares a la boca i mirar l’obra des d’un pam de distància anar per darrere i encastar-li la cara contra la paret.


- Buscar a Imanol Arias i portar-lo fins la comissaria més pròxima a punta de pistola per obligar-lo a canviar-se el nom pel de Toñito Alcántara.


- Passar l’examen de mosso d’esquadra i sortir a patrullar en pilota picada.


- Menjar a un McDonald’s i, en acabar, anar cap un dels dependents i dir-li “Disculpi, però voldria felicitar al xef”.


- Presentar-me a una entrevista de feina de les tendes Natura disfressat de membre del Ku Klux Klan


- Anar de convidat al programa de tertúlia política 59 segundos i, sense venir a cuento de res, afirmar que Estudio de Actores era un gran programa.


- Plantar-me davant d’un col·legi amb un Nenuco Mis Primeros Pasitos, donar-li corda i prendre-li foc.


- Convertir-me en un d’aquells fills de puta que han vist totes les temporades de Lost i es passegen per la vida soltant spoilers per pur sadisme.


No us enganyeu, el temps que hom gasta escrivint aquesta llista més valdria que l’emprés assolint els putos objectius que la conformen. Desperteu: allò que no heu fet en un any no ho fareu en dues setmanes. Sento ser tant dur, però no voldria que us emportéssiu una desil·lusió com la de Josef Fritz, que en guanyar la loteria no sabia que el premi eren diners i no els nens de San Ildefonso que cantaven el número guanyador.