divendres, 12 de desembre de 2008

Jo només ric amb polles que es reprodueixen com espores

Una taula d'estudiant
a les aules rau perduda.
I sense taca encara dura
a l'espera d'una polla

Ja s'hi ajunta allà la colla
és la taula que fa gràcia.
No són apunts d'Esparta o Tràcia
és una polla triomfant

Això és un poema. La seva rima és ABBC CDDA. Fins ahir era inèdita a la història de la poesia com les gambes al salfumant ho són al de la gastronomia: perquè és una idea pèsima, innecessària i fins i tot perjudicial.
El tema ens deixa intuir que l'autor és un perturbat. No us escalfessiu més el cap: sóc jo. Sorpresa.
Amb el poema de marrer volia evocar la meva infantesa, quan guarnia impulsivament les taules, quaderns i parets amb polles de colors. I és que el món fàlic sempre m'ha obsessionat, probablement degut a l'anomalia que constitueix posseir una polla bífida. De fet, jo sempre he pensat que el món seria molt interessant amb més polles. Polles de colors que cauen del cel, que s'ajunten, que córren per la ciutat, s'ajunten i fan una polla de dimensions olímpiques i desprès explota en un magma multifàlic i multicolor. Polles trapelles que s'escolen al plat del restaurant, que ens visiten al damunt de platets voladors i munten búfals pels carrers de les ciutats. Polles saltarines, polles amb barrets xinesos i polles embolcallades amb mocadors de seda persa.
Per alimentar aquest horror vacui fàlic que em crema les vísceres he posat polles a aquestes icones. Jo crec que millora moltíssim, no?
Cobi, la mascota més genial, ara tambe té polla.



El cowboy més estimat del còmic ja podrà presentar-se al càsting de El bueno, el feo y el trancudo.



A TV3 tenim els matins amb més trempera.