Jo només entrevisto a Josef Fritzl

Tinc 73 anys. He nascut a Amstetten, Àustria. Em considero democristià i nihilista. Col·lecciono portades de La Onda Vaselina i Parchís. No m'agrada la correcció política. He viatjat molt, geogràficament i espiritual. Tailàndia i Disneyland em van canviar la vida. Ara estic a la presó per un crim que no vaig cometre, com El Equipo A.


"Si estimar massa a la teva filla és un crim, llavors sóc un criminal..."




Hail, herr Fritzl!

Baixa el braç, home! Que encara s'emocionarà el guarda de la presó.

Que tal la seva experiència carcelària?

Fatal, Valero, fatal. Això està ple de maricons que volen donar-me pel cul. Aquí dins no hi ha respecte per la moral ni per les costums ni per res. És una vergonya.

Home, no fotem. Que vostè està aquí dins per haver-se beneficiat a sa filla durant 24 anys!

Coi, si això ja ho sé. Però la nostra era una relació home-dona. Això està ben vist als ulls de Déu Nostre Senyor.

Potser està ben vist als ulls del seu Déu, però no pas als ulls de la societat mundial. De fet, es considera un crim.

Un crim, diu! Així que ara estimar massa a una filla, donar-li una educació completa, moral, espiritual, nutricional i sexual; voler-la protegir de la decadència moral de l'exterior i mantenir la seva ànima incorrupta, càndida i pura és un crim! Si és així, llavors sí que podem dir que sóc un criminal.

Expliqui la seva visió del cas.

Mira, Valero, jo em considero un punk de l'alliberament sexual. Segueixo l'estètica del do it yourself. De jove, quan formava part del moviment contracultural austríac, vaig malgastar molt temps intentant lligar amb pelandrusques, així que finalment vaig prendre una decisió a lo Juan Palomo: yo me la crío, yo me la follo.

Sí, sí, un punk de l'alliberament sexual, però no creu en la normalització del sexe homosexual.

Però és que els maricons no són persones.

Bé, deixem aquest tema. Diu vostè que ha viatjat molt. Ha estat mai a Catalunya?

I tant que sí. Vaig viure una temporada a Barcelona, però no vaig sentir-me-hi còmode. A les Rambles hi havia moltes putes, però totes eren velles, ancianes. Quin puto fàstic.

Jo passo sovint per allí i diria que la mitjana d'edat de les prostis de kellogs és de 20 anys.

Per això ho dic: 20 anys! Dones amb pits desenvolupats, amb pèl púbic, amb capacitat per decidir i autonomia jurídica. Quina angúnia!

I no salvaria res de la ciutat comtal?

La festa dels Súpers.

Sap vostè que és tota una icona del jonomesfo?

Ho sé, m'agrada i em dóna la força moral suficient com per sobreviure a l'infern de la presó. De fet, sóc un gran seguidor del seu blog, però m'agradava més abans, quan jo hi apareixia més sovint i no creava trolls per pujar de comentaris. Què cony li ha passat?

Que menyspreo profundament l'intel·lecte dels meus lectors.

Jo també.

Quin llibre està llegint actualment?

En Teo xupa polles.

Vol dir que existeix, això?

Sí, al meu cap. Però he fet els primers esbossos sobre un rotllo de paper de cul. Els vol veure?

Potser en un altre moment, amic, en un altre moment...

I just wanna fritzl!

Alguna cosa tindrà el senyor Josef Fritzl per fascinar a tota la humanitat en general, i als lector d'aquest blog en particular. Però com totes les grans obres d'art, el conegut Monstre d'Amstetten es nega a una lectura definitiva del seu personatge, així que auguro segles d'incomoditat hermenèutica i lluites interpretatives entre els intel·lectuals. Perquè tots coneixem el seu cas: herr Fritzl aconsegueix una fräulein del ventre de la seva dona, però enlloc de donar-li una educació socialdemòcrata i procurar-li uns valors democristians, el nostre amic decideix tancar-la al soterrani de casa seva i alimentar-la regularment amb la seva polla austríaca. Si la molt gossa no pot resistir-se a donar llum a una ventrada de nadons, l'orgullós avi els assassina com un Cronos postmodern. Finalment, el cas surt a la llum i la societat sencera brama contra herr Fritzl.

Aquesta és, a grans trets, la seva història. Però tornem a la pregunta anterior: ¿quin ha estat l'impacte, la rellevància, l'horror, el gir que el cas Fritzl ha imprés en la societat occidental? Tal vegada l'afer protagonitzat pel Monstre d'Amstetten culmina la crisi del positivisme, la fe en que la raó i el progrés científic ens convertirien en éssers més feliços i civilitzats, i que tothom creia desacreditat amb l'Holocaust nazi. Potser el bo d'en Josef representa la voluntat de poder deslligada, aquella que no s'atura davant un descendent que reclama la mort del pare per instaurar el relleu generacional. O vés a saber si en realitat tots envegem herr Fritzl per la seva capacitat de passar-se pels ous el Súper-Jo i la constricció de les virtuts morals de la societat per tal de gaudir del bucòlic plaer de follar-se a sa filla.




En tot cas, la figura d'en Josef Fritzl ens inquietarà fins la crisi nuclear que només deixarà en vida a les cucaratxes i els estudiants de mòduls. Fins llavors, no podrem deixar d'interrogar-nos sobre aquella mirada indolent, aquell front arquejat, aquell bigoti tort i sorneguer, aquell pèl que flameja desafiant. En resum, una expressió facial que ens diu merda, m'heu agafat, però ja em podeu tancar a les vostres presons, a les catacumbes dels vostres inconscients o desterrar-me de la vostra comunitat moral, perquè jo sempre estaré allí, com la peça que completa el puzzle de la vostra existència. Nosaltres no hem dubtat en batejar-lo com el Monstre d'Amstetten. Necessitem que sigui un monstre i no un humà, que tots els seus actes siguin intrínsecament irrealitzables des de la nostra paupèrrima condició humana.

En definitiva, espero que aquest i altres posts, així com les meves teories sobre la Conspiració Fritzl-McCann ens hagin ajudat a comprendre una mica més el cas d'aquest austríac, que un dia cometé la imprudència de beneficiar-se a la seva pròpia descendència.

Jo només continuo sense medicar-me

Quan el diumenge vaig deixar la medicació no imaginava l'augment exponencial tant del meu intel·lecte com dels meus sentits. Estic pensant, fins i tot, que les putes pastilles eren un escut del lobby jueu per aïllar-me del món i evitar així que descobrís la connexió entre tots els actors conspiratius. Com ja sabeu, la meva línia de treball principal és, al marge de Papá Topo, la connexió Fritzl-McCann. M'he passat tota la nit fent-me palles amb un casc de paper albal per captar millor les ones d'informació que dibuixaven al meu cervell postals certeres de l'afer Fritzl-McCann. Cada mitja hora trucava al nano de que m'actualitza el blog per enviar-li aquests documents gràfics irrefutables, si bé ell prefereix referir-s'hi com subnormalades matusseres de les que es fan amb el paint. Però no li feu cas: ell una vegada va prestar la seva virginitat anal perquè es pensava que la podria recuperar. Així que us convido a ignorar aquest gilipolles i unir-vos a la cerca de la conspiració.

Jo només descobreixo conspiracions

No us ha passat mai que heu deixat de prendre la medicació per l'esquizofrènia paranoide i tot tembla encaixar? Vull dir, que tot allò que ens envolta, tot allò que no té resposta, és en realitat una conspiració. M'enteneu, no? Sabeu el que vull dir, no? És com si... com si tot fos orquestrat per algun organisme superior que juga amb nosaltres com si el món fos el seu teatre particular. Li podeu dir Déu, extraterrestres, govern, club Bildeberg, Jacob o lobby jueu. El nom és el menys important. Però tot està connectat. L'èxit de Júlia Otero, els ovnis de Montserrat, la mort de Michael Jackson, la desaparició del talent de Paul Auster, els nens cantors de Sant Ildefonso. Per tant, si som tan llestos com per ajuntar les peces d'aquest puzzle còsmic, podrem comprendre el missatge que ens envia el demiurg. Jo, de moment, ja m'he dedicat a imaginar la connexió entre dos dels successos que han colpit als inicis del segle XXI: el cas Josef Fritzl i la desaparició de Maddie McCann. Continueu treballant. I recordeu el que li deia Mulder a Scully: La verdad está ahí, fúrcia.

Jo només protegeixo espècies moribundes

Perquè els pederastes austríacs també són una espècie en perill d'extinció.

Jo només sé que fracassaràs si...

... les úniques persones que quedeu al món sou tu i Nacho Vidal però tu vas nu i ell té un bazuca.

... ets Gudjohnsen i vius en un món just, sensat i racional.

... neixes i veus que ton pare és Josef Fritzl.

... surts de graduar-te les ulleres i una disrupció espaciotemporal et catapulta cap a la Cambodja de l’any 1975.

... et coles al metro i ve Charles Bronson a picar-te el bitllet.

... ets Eduardo Manostijeras i et veus obligat a jugar a la galeta.

... el teu cap et diu “hem de parlar” i de fons es sent la Cavalcada de les Walkyries de Wagner.

... juges a la ouija i apareix Rasputin que et diu “me voy a follar tu alma”.

... escrius una cançó i és elegida per la campanya promocional de Generation Pepsi. Exemple 1, exemple 2 i exemple 3.

PD: L'última aparició dels de l'exemple 3 és un anunci de formatges. Traca.

PPD: Premi al primer imbècil que em digui que m'he deixat als Australian Blonde.

Jo només llegeixo la revista Cavall Fort

Molts de vosaltres ja sabeu què és el Cavall Fort, però de totes maneres ho exposaré breument per aquells que encara no sabeu de què cony va la vida. El Cavall Fort és una revista infantil per nens que tenen tots els números per convertir-se en petaculs, efeminats o monstres que juguen al Quiminova quan tenen 8 anys i llegeixen a Plató quan en tenen 10. Per a que ens entenguem, si en Carlos Blanco hagués estat català hauria llegit Cavall Fort. I si en Carlos Blanco hagués estat mun germà li hauria rebentat la carcanada amb un pot d'ambientador, però aquesta ja és una altra història.

El Cavall Fort fa gala d'un humor repel·lent, set-ciències i d'una ingenuitat que voreja el mongolisme. Els nens d'avui en dia haurien de crèixer veient pelis d'en Tarantino i d'en Dario Argento. Però com que sé que les meves propostes educatives no acostumen a ser massa ben rebudes he decidit boicotejar el món de les revistes de passatemps. El dia que en Cthulhu es digni a aparèixer conqueriré la cúpula de Cavall Fort i canviaré els continguts de la revista. Aquí els teniu en primícia.

1. Troba quina és la diferència entre aquestes dues imatges, petit troç de merda adoptada.




2. En aquesta sopa de lletres hi ha amagat el nom d'una popular presentadora amb el síndrome de Down. Troba-la ràpid o seràs immediatament teletransportat al Club Arni.


3. Ajuda a en Tom Cruise a reunir-se amb els seus amics. Desprès crema-ho tot i pregunta als teus pares qui són els Reis d'Orient.

Especial Una setmana de merda: Jo només cerco el meu nen interior

La recuperació de la infància és un tema apassionant on els hi hagin. Tothom ha desitjat en algun moment de la seva vida tornar a ser el nen que va ser, sentir altre cop l’emoció irrepetible que s’experimenta al descobrir el món, assumir per última vegada la innocent perspectiva de l’infant i tornar a sentir les pallisses del teu pare drogoaddicte, afegeixo jo.
La recuperació de la infància. Ah, senyores i senyors, quin tema més apassionant i a la vegada més apropiat per a que fills de puta s’omplin la boca de merda i ens la venguin com caramels de pinya colada. Ajuntalletres com Proust o Salinger deuen la vida i la carrera a la cerca de l’infant interior, però la merda és la mateixa tant si la condensem en un llibre com si l’arrosseguem al llarg de set volums.
Freud, un home que sempre té raó, afirmà que tot ésser humà desenvolupa la seva sexualitat en un seguit de fases. Tota trajectòria eròtica s’inicia amb la fase oral i culmina amb la fase genital. Però avui ens interessa la fase anal, que és aquella en que l’infant es recrea en el plaer que obté excretant els residus que el seu organisme rebutja. O sigui, que el nano ja no en té prou en fotre’s xumets i rosegadors per la boca, així que comença a posar-se a to cagant i pixant-se al damunt.

Aquí ningú pot negar que cagar és un dels plaers més sublims i refinats que la miserable vida humana pot experimentar. Així que ja ho sabeu, la pròxima vegada que vulgueu retrobar-vos amb el vostre nen interior no doneu pel cul escrivint novel·les i foteu-vos entre pit i espatlla tres bons pams de llonganissa i un pot sencer de mongetes. Ho deixeu pair i desprès prepareu-vos per tornar a ser aquell puto bebè que s’emocionava tan sols cagant. Però compte amb en Fritz, que està a la que salta...

Jo només odio la frase "No us ha passat mai...?"

No us ha passat mai que un monologuista comença la seva actuació amb la pregunta No us ha passat mai...? i el tema en qüestió és una idiotesa de tal proporcions que acabes preguntan-te si el comediant és escòria i si està insultant al públic suposant que a tothom li passen les mateixes subnormalades que a ell?

A mi sí, constantment. Sobretot quan miro els monòlegs de la Paramount Comedy i m'indigno veient com el públic assenteix i riu a boca oberta amb les agudeses i ocurrències dels comediants. Sincerament, crec que la gent reacciona així sota coacció. Imagino que el regidor deu ser un ex-militar serbocroata curtit en l'exterminació de població infantil que apunta al públic amb una kalashnikov invitant-los amablement a partir-se la caixa amb l'imbècil de torn.

Prou d'imitacions de gitanos. Prou de queixar-se de l'arcaïsme del Teletext. Prou de rajar dels homes amparant-se en el feminisme més troglodita. Prou de buscar còmplices de la ineptitut pròpia.

És l'hora de l'Apocalipsis. Arriba l'àngel de l'Humort. The end is near. La revolution ne serà pas televisé. Bollycao. Envía politono al 7465. L'Holocaust us reconciliarà amb els monologuistes i la celebèrrima pregunta No us ha passat mai...?

Hahaha! Clar que sí Josef! Avui en dia ningú té problemes per programar el vídeo, però qui no té mil històries per contar sobre la típica filla que amaguem al soterrani per violar-la sistemàticament? Si és que ets la risa Josef. A veure si El Terrat et financia un show i li posen per nom "Deixeu que els nens s'apropin a mi".

PD: Internet és parca en imatges de portades d'en Teo. Quan n'aconsegueixi més prosseguiré amb la meva lluita per restablir l'estabilitat del continum espaciotemporal. Mentrestant, espero que gaudiu amb la sèrie Hardcore Stand-up Comedy Show. La fi del món pot esperar...