Especial Una setmana de merda: Jo només escric finals de merda

Diu el Gènesi que el 7è dia Déu contemplà allò que havia creat i descansà. No us deixeu enganyar, Déu estava cagant.

Gràcies a tots i a totes per acompanyar-nos al llarg d'aquest especial Una setmana de merda. Fins aviat i no oblideu menjar fibra regularment.

Especial Una setmana de merda: Jo només necessito 2 noies i 1 tassa

Ja estem enfilant el darrer tram d'aquest especial Una setmana de merda i, la veritat, ja n'estic fins la polla d'escriure cada dia una idiotesa sobre la merda. Emperò, ara per ara no podem deixar penjat aquest especial tan aclamat, estimat i (perquè no?) també imitat. Temps al temps. Ara per ara, ens hem d'ocupar en tancar el cercle obert amb la primera entrada, hem de tornar a la coprofàgia per deixar l'univers en equilibri.

Una ment clarivident, crec que era un brasiler, va pensar un bon dia que podia amanir una clàssica escena lèsbica amb una bona tassa de merda entre les dues noies. El vídeo és conegut com a 2 girs 1 cup i fou tot un fenòmen viral a la xarxa. El concepte no és pas una gran novetat, sinó una variació d'un argument clàssic del porno conegut com a girl meets girl, que alhora deriva del també clàssic girl meets cock que alhora deriva de l'encara més clàssic girl meets boy. Per entre les intricades ramificacions d'aquesta genealogia apareix el girl meets pony, però aquesta ja és una altra història.

Però les ànsies de perversió dels amics del porno no tenen final. 2 girls 1 cup ja forma part del passat, així que el creador del vídeo s'ha vist obligat a portar el concepte una mica més enllà. Tot i axò, les seves noves propostes han produit resultats desiguals i una tèbia acollida tan per part de la crítica com del públic. Com podríem millorar el concepte clau 2 girls 1 cup?

2 girls 1 fressadora

2 olsen twins 1 cup

3 solteros 1 cup

matrix 2 reloaded 1 cup

2 girls 1 push-pop

2 cups 1 girl

el señor de los anillos: las 2 torres 1 cup

2 gypsies 1 cup

los puentes de madison 1 cup

julia otero & maripau huguet 1 cup

1 bueno 1 feo 1 malo 1 cup

2 girls 1 bucket

2 girls 1 pool

2 girls 1 lake

2 girls 1 ocean

2 girls 1 black hole

2 girls 1 constantino romero

Bé, les variacions són infinites i els camins del porno inexcrutables. Què ens despararà el futur? De moment aquell qui ha aconseguit obrir una nova esquerda per on experimentar amb aquest concepte és en Domenico Nesci, protagonista del reality show That's amore. Senyores i senyors, amb tots vostès, 15 girls 1 spaghetti pool. Linkeu i bon profit.

Especial Una setmana de merda: Jo només cerco el meu nen interior

La recuperació de la infància és un tema apassionant on els hi hagin. Tothom ha desitjat en algun moment de la seva vida tornar a ser el nen que va ser, sentir altre cop l’emoció irrepetible que s’experimenta al descobrir el món, assumir per última vegada la innocent perspectiva de l’infant i tornar a sentir les pallisses del teu pare drogoaddicte, afegeixo jo.
La recuperació de la infància. Ah, senyores i senyors, quin tema més apassionant i a la vegada més apropiat per a que fills de puta s’omplin la boca de merda i ens la venguin com caramels de pinya colada. Ajuntalletres com Proust o Salinger deuen la vida i la carrera a la cerca de l’infant interior, però la merda és la mateixa tant si la condensem en un llibre com si l’arrosseguem al llarg de set volums.
Freud, un home que sempre té raó, afirmà que tot ésser humà desenvolupa la seva sexualitat en un seguit de fases. Tota trajectòria eròtica s’inicia amb la fase oral i culmina amb la fase genital. Però avui ens interessa la fase anal, que és aquella en que l’infant es recrea en el plaer que obté excretant els residus que el seu organisme rebutja. O sigui, que el nano ja no en té prou en fotre’s xumets i rosegadors per la boca, així que comença a posar-se a to cagant i pixant-se al damunt.

Aquí ningú pot negar que cagar és un dels plaers més sublims i refinats que la miserable vida humana pot experimentar. Així que ja ho sabeu, la pròxima vegada que vulgueu retrobar-vos amb el vostre nen interior no doneu pel cul escrivint novel·les i foteu-vos entre pit i espatlla tres bons pams de llonganissa i un pot sencer de mongetes. Ho deixeu pair i desprès prepareu-vos per tornar a ser aquell puto bebè que s’emocionava tan sols cagant. Però compte amb en Fritz, que està a la que salta...

Especial Una setmana de merda: Jo només sóc un shitter

Ah, amics… els shitters! Podria dir-vos que fa temps que volia parlar-vos dels shitters i us estaria mentint. Shitter és una paraula que vaig inventar-me just ahir a la tarda i encara no sé ben bé què significa. Ja sabeu que en aquest blog ens entusiasma emprar anglicismes i paraules inventades així perquè sí, i és que tot i erigir-nos en flagells de l’esnobisme aquest tan sols ens molesta si és aliè.
Així doncs, què merdes és un shitter? De moment tan sols puc avançar-vos que un shitter és un personatge cèlebre per la seva relació amb els excrements. I per a que pugueu copsar de quin tipus de gent parlo aquí us adjunto el meu Top 5 Shitter personal. A per feina, doncs!


5. SPUD
Si tens una cultura cinematogràfica de merda sempre pots dir que la teva pel·lícula favorita és Trainspotting i quedaràs com un senyor davant d’altres imbècils que tampoc tenen ni puta idea de cine. El film en sí no és més que la història d’un grup de yonkis escocesos que es putegen entre sí per fotre’s tota la droga que poden. No obstant això, l'escriptor de la novel·la original, Irvin Welsh, va tenir la genial idea d’amanir aquesta santa merda amb una dosi extra de pretensions: peterpanisme postmodern, marginació social i autodestrucció existencialista com a única sortida del turbocapitalisme contemporani.
Una puta estafa de principi a fi! Senyores i senyors, l’únic que val rescatar d’aquest film sobrevaloradíssim és el personatge de Spud, antiheroi entre els antiherois, lleig, patètic, drogata, pusil·lànime i traïdor. L’escena en que es presenta tot enfarlopat a una entrevista de treball és ja tota una icona, però aquí allò que ens interessa és la faceta shitter del personatge. El senyor Spud es persona col·locadíssim a casa dels seus sogres, es beneficia a la seva filla i desprès es caga al llit. Quan la senyora de la casa insisteix en rentar els llençols aquest entranyable personatge els hi dóna tal estrebada que la merda surt disparada en totes direccions, impactant en la seva diàspora contra les parets del menjador i les cares de tota la família. Bravo, Spud, Bravo! L'escena en qüestió està linkada aquí.

4. CULOFINO
La gent pensa molt equivocadament que American Pie és una comèdia gamberra més, però jo sóc del parer que aquesta icona del cinema adolescent és drama social en estat pur. Púbers ansiosos per fotre-la en calent, masclisme rampant a les portes del segle XXI, pressió i vergonya social, el sexe absurdament elevat a la categoria de símbol d'ostentació social. No voldria restar-li ni els mèrits com a comèdia ni el seu impacte en l’imaginari juvenil actual, però més d’una vegada he deixat anar una llàgrima durant el visionat d’aquest film tan insigne.
Però de qui vull parlar-vos aquí és de Paul Finch, popularment conegut com Culofino (Shit-break en la versió original). En Finch és un perdedor com qualsevol altre, imberbe, pàl·lid, esprimatxat i amb un pentinat de merda. Emprant astutíssimes estratègies socials aconsegueix que circuli un fals rumor segons el qual posseeix una tranca de proporcions juràssiques. Això el converteix en el noi més desitjat de l’institut i, alhora, provoca l’enveja dels altres mascles aspirants. Aquest conxorxen envers en Finch utilitzant el seu punt feble: la incapacitat de cagar en lavabos públics. Per tant, li entaforen un pot sencer de laxant obligant-lo així a ametrallar el contingut del seu intestí als lavabos de l’institut. El desori resultant comporta la ruïna de tan estimat personatge, que ha d’idear noves argúcies per treure a passejar el ninot.
Finalment en Finch s’acabarà follant a la mare de Stevler i dirà la famosa frase “Las mujeres son como el vino, con el tiempo mejoran”. I s’ha de pagar per gaudir-les, afegiria jo, però aquesta ja és una altra història.

He linkat l'escena aquí. Gentilment, com sempre.

4. REI NIKOCHAN
Moltes vegades es discuteix la canonització de certs individus sospitosos de filldeputisme, com ara monsenyor Escribà de Balaguer. Més encertat seria preocupar-se per atorgar l’estatut de sant a un home que ho ha fet tot i més per la humanitat: el senyor Akira Toriyama. Bola de Drac i Dr. Slump són dos noms que es defensen per sí sols. I recordeu, parlem de canonització, no de Nobels i altres merdes massòniques.
És a la sèrie Dr. Slump on trobem al Rei Nikochan, un monarca alienígena perdut a la vila més surrealista del Japó. El pobre Nikochan prova infructuosament de tornar al seu planeta però tots els seus intents són en va. Els més lletrats direu “És una revisió bizarre-pop del mite clàssic d’Ulisses” i jo us contestaré “Calleu la puta boca, malparits”.
En Nikochan és objecte continu d’escarni a causa d'una característica del tot extravagant: té el cul ubicat justament al cap. Així, tots els vilatans es mofen de sa majestat cada cop que treu merda pel cervell. Jorge Bucay fa el mateix i, en canvi, és milionari. El món és injust i l’existència del shitter complicada.

2. LEO BASSI
Family Guy no són dibuixos pels infants, de la mateixa manera que Leo Bassi és un pallasso per adults. Els últims anys s’ha intentat reciclar com a polèmic mongologuista d’esquerres. En Leo es planta davant d’un micro i fot fem damunt l’església, que queda així com molt progre i transgressor. Si no, pregunteu-ho al Follonero i als periodistes de Caiga quien caiga.
Afortunadament, a pesar de les actuals imbecilitats que perpetra, el senyor Bassi ha construït un mite resistent a pesar d’estar bastit amb un dels materials menys consistents del món: la merda. En la cúspide de la seva carrera en Leo Bassi es tragué el nas de pallasso i s’empassà, engolí, devorà tones i tones de merda en directe. Inigualable quan a Crónicas Marcianas es disfressà de Pare Noel i mastegà un grapat de merda de ren tot mostrant una cara de posés a un pam de la càmera. “¡Papa Noel come mierda! ¡Papa Noel come mierda!”.
De cop canviaren el món dels pallassos, el de la televisió, el de la coprofàgia i el meu propi. Leo Bassi shitter number two!

1. CONSTANTINO ROMERO

Qui si no podia ostentar la corona shitter? No m’extendré més donat que en Constantino Romero ja protagonitzà l’entrada inicial d’aquest especial Una setmana de merda. Va per tu, Tino!

Especial Una setmana de merda: Jo només segueixo líders de pacotilla

A Catalunya sempre hi ha hagut tirada pels líders de merda. El primer monarca català era més conegut per la frondositat del seu vell corporal que per les seves gestes èpiques. El filòsof català més important era un jesus-freak passadíssim de voltes que pensava que a través d’un hipotètic llenguatge universal podria demostrar-se l’existència del déu cristià. La gran esperança blaugrana de l’actualitat és un ex-jugador que popularment és considerat un intel·lectual per llegir a Miquel Martí i Pol. Ah, Miquel Martí i Pol, quin altre gran fill de puta! Mireu, mireu que escriu l’excels poeta rodenc:

Voldria esbrinar els secrets
de les cambres de les dames
i estimar-les totes, fins
les que fossin maridades,
i morir, de mort suau,
un dimecres a la tarda.

Més et valdria trobar "mort suau", desviat dels collons, que si te’m follessis la dona ja m’ocuparia jo de que sofrissis fins l’últim grunyit.
Emperò, no voldria que interpretéssiu aquesta invectiva com un atac a la fortalesa d’esperit del poble català. Tan sols defenso que existeix certa tendència a desmitificar la figura de l'ídol tal i com passava a l’antic imperi romà, que quan un general victoriós desfilava per la ciutat dels set turons a darrere del carruatge hi portava un esclau que li xiuxiuejava a cau d’orella “Recorda que tan sols ets un mortal”. Però aquesta afinitat entre el poble romà i el català s’enforteix gràcies a una figura tan il·lustre com la del caganer.

El personatge del caganer neix en ple barroc català, però a diferència de l’actualitat no es trobava circumscrit tan sols als pessebres. Llavors res feia sospitar que es convertiria en l’assot de líders que agermanaria el poble català i el romà donat que la figura era representada per un simple pagesot paint les mongetes. Hem d’esperar fins a les acaballes del segle XX per a que el caganer comenci a encarnar-se en polítics nacionals i internacionals, estrelles del cinema, esportistes i tot tipus d’icones culturals. I és que no trobeu que representar a un famós cagant sota un pont és una de les millors maneres per desmitificar-lo i baixar-li els fums? Com més acendeix un personatge en la constel·lació de la fama més necessitem recordar que ell, com qualsevol mortal, també caga.
Òbviament, si no esteu d’acord amb mi podeu anar a cagar.

Especial Una setmana de merda: Jo només m'interesso per pràctiques sexuals heterodoxes

Una vegada, i no és trola, un tio va dir-me que cada cop que anava a cagar li venia una trempera descomunal. Jo sempre vaig dir-li que no es preocupés, que allò era totalmente comprensible. Qui no tremola amb l’eròtica d’un bon cagarro obrint-se pas a través del cul mentre fa embogir de pur plaer els nervis que allotgem a l’esfínter? Resposta: un heterosexual. Òbviament, el pobre nano era més marica que totes les coses, però vaig preferir que fos ell qui ho descobrís amb el pas del temps.

Especial Una setmana de merda: Jo només la cago al vàter

L’expressió ...de merda rarament s’empra en sentit positiu. Un dia de merda, un polvo de merda, un restaurant de merda, un generador de partícules de merda. Fuig si hi ha merda de per mig. Go away if there’s shit in between.
En sentit estricte la merda són les deixalles del nostre cos, tot allò que el l'organisme rebutja. Els animals que mengen merda no sobreviuen perquè la merda no té nutrients. Només aquells individus prou intel·ligents com per no menjar merda passaran a disputar-se la corona de la jerarquia genètica. Així doncs, estem evolutivament condicionats a pensar en la merda com quelcom desagradable. Doncs llepeu-me la cigala fins fer-la xiular, dic jo.
Digue’m no a la tirania de l’evolució! Què significa Una setmana de merda? Insomni, preservatius reventats i problemes laborals? No! Hi ha persones per les quals una setmana de merda és una promesa d’esfínters bojos i sexualitat salvatge. Són coneguts com a copròfags, i amb ells començarem aquest especial. I òbviament, la manera més indicada per fer-ho era recuperant els aclamats... Hardcore Stand-up Comedy Show!

Hi ha coses que si són falses haurien de ser veritat, i el rumor sobre l’amor de l’insigne senyor Romero per la merda és una d’aquestes coses que (si-us-plau) haurien de ser verídiques per la força.

A Jo només follo a pèl tenim un gran respecte pel senyor Constantino Romero. No oblidem que ha posat veu a Lord Vader i a Harry el Sucio. Si especifiquem això és perquè volem fer constar que amb aquest post d’avui no pretenem humiliar-lo. De fet, hem pensat que per comunicar-li la nostra devoció podríem fer-li una ofrena. Entre tots els lectors reuniríem un conjunt de tifes, pròpies i alienes, i li faríem arribar en una bosseta com si es tractés d'un mix de fruits secs. Però de moment ens limitarem a dedicar-li la ignauguració de l'especial Una setmana de merda. Va per tu, Consta!

Jo només penso en l'especial Una setmana de merda

Ja fa uns dies que a Jo només follo a pèl marejem la perdiu amb la conya aquella de l'especial Una setmana de merda. Siguem francs: tot era una trola.

Però no, amics, no. Tant de bo pogués arribar fins aquestes cotes de filldeputisme. La veritat és que l'especial Una setmana de merda existeix ja quasi de forma autònoma, i fins i tot amenaça en destruir-me si no col·laboro en la seva arribada a la nostra dimensió.

I de què merdes va l'especial en qüestió? Podriem posar-nos místics i explicar que es tracta de la invocació del Gran Esperit de les Excrecions, desterrat del nostre pla dimensional. Podriem posar-nos filosòfics i dir que es tracta d'una reivindicació estètica i moral dels fluïds corporals majors. I també podriem ser realistes i afirmar que l'especial de marres és una excusa per publicar 7 entrades diferents sobre la merda.

Durant una setmana veureu aparèixer tantes idees, enigmes, trames i subtrames unides per una coherència tan paupèrrima que pensareu que esteu veient una temporada de Lost. I, efectivament, quan arribeu al final i tot sembli unir-se en un únic propòsit vereu que tot és una santa collonada de proporcions mastodòntiques.

J.J. Abrams és merda. Jo només follo a pèl és merda. La vida és merda. El cosmos és merda. L'existència és merda i Julia Otero és una meuca.

Ara, si m'ho permeteu, em retiraré. És el moment per preparar el naixement. Aquest cap de setmana descansaré i el dilluns renaixeré de les meves pròpies merdes com un au Fèmix.