¿Recordeu aquella captivadora escena, al final de Ghost, quan Demi Moore li diu al fantasma de Patrick Swayze allò de "te quiero" i ell li contesta "sí, sí, pero cuando estaba vivo no querías comerme la polla, julandrona"? ¿No? Probablement no la recordeu perquè aquesta escena no té cabuda en una pel·lícula tan exterminable com Ghost. Però com que el senyor Swayze l'ha palmat, als crítics cinematogràfics, fins i tot aquells més snobs, els hi ha faltat temps per lloar una pel·lícula que (diuen ells) potser pecava de romanticona i sensiblera, però que va trobar la manera d'arribar al cor de persones de diverses edats i cultures. Doncs a mi em va arribar als ulls de la cara, i d'aquests a l'ull del cul. Merda per a Ghost, merda per a Dirty Dancing i merda per a Patrick Swayze, encara que se m'aparegui el seu fantasma aquesta nit i m'abraci per l'esquena.
La gent respecta massa als morts. Hi ha molt fill de puta al món que ho sap i s'aprofita dels beneficis d'una mort tràgica. Michael Jackson havia tocat fons, era motiu d'escarni públic, havia perdut el funk, i la única manera de passar net a la història era una mort espectacular. Els nens dels Balcans pidolen incansablement amb l'excusa de que s'han quedat orfes. La gent riu les subnormalitats de Maruja Torres des de que va comunicar oficialment que havia agafat el sida fent la zorra pel Líban. Doncs digue'm no. Si la vida és un camp de batalla, la mort és la vergonya. No us deixeu enganyar per la moral dels esclaus. Tothom sap que quan algú surt de l'habitació, ha arribat l'hora de les rancúnies, del ressentiment, dels odis sufocats. Ha arribat l'hora de rajar.
A la cultura occidental ens cuidem bé de convertir la mort en un tabú. Bona prova en són l'arquitectura antisèptica dels cementiris i tota la solemnitat de la liturgia del traspàs. En canvi, a Mèxic pinten les calaveres amb colors, reparteixen caramels en forma d'esquelets i s'emborratxen als enterraments. Conseqüències: és un país governat pels narcotraficants, la gran esperança "blanca" de la raça humana, els últims vestigis d'una cultura basada en la força, la personalitat, el poder i els collons. Tercer món, en diuen. Però a mi em sembla que algú s'equivoca, güey.
La gent respecta massa als morts. Hi ha molt fill de puta al món que ho sap i s'aprofita dels beneficis d'una mort tràgica. Michael Jackson havia tocat fons, era motiu d'escarni públic, havia perdut el funk, i la única manera de passar net a la història era una mort espectacular. Els nens dels Balcans pidolen incansablement amb l'excusa de que s'han quedat orfes. La gent riu les subnormalitats de Maruja Torres des de que va comunicar oficialment que havia agafat el sida fent la zorra pel Líban. Doncs digue'm no. Si la vida és un camp de batalla, la mort és la vergonya. No us deixeu enganyar per la moral dels esclaus. Tothom sap que quan algú surt de l'habitació, ha arribat l'hora de les rancúnies, del ressentiment, dels odis sufocats. Ha arribat l'hora de rajar.
A la cultura occidental ens cuidem bé de convertir la mort en un tabú. Bona prova en són l'arquitectura antisèptica dels cementiris i tota la solemnitat de la liturgia del traspàs. En canvi, a Mèxic pinten les calaveres amb colors, reparteixen caramels en forma d'esquelets i s'emborratxen als enterraments. Conseqüències: és un país governat pels narcotraficants, la gran esperança "blanca" de la raça humana, els últims vestigis d'una cultura basada en la força, la personalitat, el poder i els collons. Tercer món, en diuen. Però a mi em sembla que algú s'equivoca, güey.
