Quan vaig conèixer per primer cop a l’Aldo Comas ja vaig veure que la nostra relació no prosperaria. Jo ja sabia de l’existència del seu grup, El Guisante Mágico, però podeu suposar que llavors imaginava que amb un nom així si escoltaves el seu cd et queien un a un tots els pèls de la polla. Per tant, abans de perdre el meu temps valuós vaig llegir-me l’entrevista que sortia a un mitjà de premsa musical. Parlava poc de música i molt de la noche barcelonesa, en la que deia que es cagava i adorava, com Constantino Romero amb les seves amants.
Desprès d’un temps vaig trobar-me’l a una entrevista televisiva. Anava tot de negre i parapetat rere unes rayban wayfarer. Movia les mans a la francesa i estava lleument inclinat cap endarrere. Parlava com si tingués ressaca. Però una ressaca trendy, no fotem. I finalment van arribar les notes de premsa:
“Liderados por el carismático Aldo Comas -paracaidista vocacional, ex estudiante en el mismo internado suizo en el que se conocieron Albert Hammond Jr y Julian Casablancas de The Strokes, guionista/creativo en la productora barcelonesa Sofa Experience [...]”
Aquesta nota de premsa, d’un barroquisme cool que faria avergonyir a la mateixa Bibiana Vallvé, de poc va anar que no em provoqués un aneurisma. El horror, el horror... era la lletania que incansablement i frenètica recorria les meves sinapsis. Però llavors vaig parar atenció. Paracaigudista vocacional. Vaig buscar a Internet i tate, no mentia. Nois. Noies. Mai ho hem tingut tan fàcil.
Desprès d’un temps vaig trobar-me’l a una entrevista televisiva. Anava tot de negre i parapetat rere unes rayban wayfarer. Movia les mans a la francesa i estava lleument inclinat cap endarrere. Parlava com si tingués ressaca. Però una ressaca trendy, no fotem. I finalment van arribar les notes de premsa:
“Liderados por el carismático Aldo Comas -paracaidista vocacional, ex estudiante en el mismo internado suizo en el que se conocieron Albert Hammond Jr y Julian Casablancas de The Strokes, guionista/creativo en la productora barcelonesa Sofa Experience [...]”
Aquesta nota de premsa, d’un barroquisme cool que faria avergonyir a la mateixa Bibiana Vallvé, de poc va anar que no em provoqués un aneurisma. El horror, el horror... era la lletania que incansablement i frenètica recorria les meves sinapsis. Però llavors vaig parar atenció. Paracaigudista vocacional. Vaig buscar a Internet i tate, no mentia. Nois. Noies. Mai ho hem tingut tan fàcil.
